Asesinatu de la familia Romanov

L'asesinatu de la familia imperial rusa, los Románov, tuvo llugar n'Ekaterimburgu el 17 de xunetu de 1918.[1] El zar Nicolás II, la so esposa la zarina Alejandra y los sos cinco fíos: Olga, Tatiana, María, Anastasia y Alekséi fueron fusilaos al pie de aquellos que decidieron acompañalos nel so exiliu —ente los que destacaben Eugene Botkin, Anna Demídova, Alekséi Trupp ya Iván Jaritónov—. El fusilamiento foi executáu por un grupu de bolxeviques dirixíos por Yákov Yurovski baxu les órdenes del Sóviet Rexonal de los Urales.

La familia imperial rusa. D'izquierda a derecha: Olga, María, Nicolás II, Alejandra, Anastasia, Alekséi y Tatiana.

Dellos historiadores atribúin la orde al Gobiernu de Moscú, específicamente a Yákov Sverdlov y Vladímir Lenin, quien deseyaben prevenir el rescate de la familia real pola Lexón Checoslovaca (que s'averaba a la zona na so llucha frente a los bolxeviques nel senu del Exércitu Blanco) nel intre de la guerra civil rusa.[2][3] Tal afirmación sofitar nun pasaxe del diariu de Lleón Trotski.[4] Sicasí, nunes investigaciones recién efeutuaes por Vladímir Solovyov afírmase que nun esiste documentu dalgunu que señale a Lenin o Sverdlov como responsables.[5][6][7][8]

Contestu editar

El 22 de marzu de 1917, Nicolás II, quitáu yá como monarca (les sos centineles dirixir a él como Nicolás Románov), foi treslladáu al Palaciu d'Alejandro en Tsárskoye Seló onde les nueves autoridaes taben axuntando a l'antigua familia imperial. El Gobiernu provisional rusu lo confinó al pie de la so familia so arrestu domiciliariu. Arrodiaos por guardias y recluyíos nes sos habitaciones, los Románov fueron inspeccionaos na primer nueche con Nicolás de vuelta nes dependencies palaciegues.[9]

N'agostu de 1917, el presidente del Gobiernu provisional rusu, Aleksandr Kérenski, sacupó a los Románov a Tobolsk, supuestamente para protexelos de la creciente fola revolucionaria. Ellí estableciéronse na antigua casona del gobernador con considerables comodidaes. Tres l'ascensu al poder de los bolxeviques n'ochobre de 1917, endureciéronse les condiciones del so arrestu y los discutinios sobro un hipotéticu xuiciu a Nicolás volviéronse cada vez más frecuentes. A Nicolás prohibióse-y vistir charreteras y les centineles escarabayaben dibuxos lascivos na valla pa ofender a les sos fíes. El 1 de marzu de 1918, la familia foi sometida al mesmu racionamientu que los soldaos, polo qu'hubieron de prescindir de diez sirvientes y arrenunciar a la mantega y al café.[10]

A midida que los bolxeviques amontaben el so poder, el Gobiernu treslladó n'abril a Nicolás, Alejandra y la so fía María a Ekaterimburgu so la direición de Vasili Yákovlev. Alekséi taba demasiáu enfermu para acompañar a los sos padres y permaneció al pie de les sos hermanes Olga, Tatiana y Anastasia, ensin dexar Tobolsk hasta mayu de 1918. La familia foi recluyida con el sirvientes restantes na casa Ipátiev de Ekaterimburgu, que recibía'l nome de Casa del Propósitu Especial (en rusu: Дом Особого Назначения).

Los Románov atopábense so custodia del Exércitu Colorado en Ekaterimburgu, yá que los bolxeviques primeramente teníen intenciones de xulgalos. La guerra civil siguía y l'Exércitu Blanco (una amplia alianza de fuercies anticomunistes) amenaciaba con tomar la ciudá, polo que creció'l mieu a que los Románov cayeren en manes de los blancos. Tal posibilidá constituyía daqué inaceptable para los bolxeviques por dos motivos: de primeres, el zar o cualquier miembru de la so familia podíen convertise nun símbolu de la llucha blanca y percanciar más sofitos para la mesma; de segundes, les naciones europees podíen considerar llexítimos dirixentes de Rusia al zar o a cualesquier otru miembru de la so familia si'l zar morría. Esto habríase traducíu nuna mayor capacidá de negociación en favor de los blancos para llograr sofitu estranxeru. Pocu dempués de la execución de la familia imperial, la ciudá cayó en manes del Exércitu Blanco.

A mediaos de xunetu de 1918, les fuercies de la Lexón Checoslovaca averar a Ekaterimburgu pa protexer el ferrocarril Transiberianu, del que teníen control. Según l'historiador David Bullock, los bolxeviques creíen equivocadamente que los checoslovacos teníen la misión de rescatar a los Románov, polo que suplió la llerza y executar. La Lexón llegó a la ciudá menos d'una selmana dempués y prindar.[11]

Execución editar

 
D'izquierda a derecha: María, Olga, Anastasia y Tatiana cautives en Tsárskoye Seló mientres la primavera de 1917. Tratar d'una de les últimes fotografíes conocíes de les fíes del zar Nicolás II.
 
Aspeutu del semisótano de la casa Ipátiev onde fueron fusilaos los Románov. El muriu atópase estrozáu pola busca realizada polos investigadores de bales y otres pruebes tres el fusilamiento.

Escontra medianueche, Yákov Yurovski, el comandante de la Casa del Propósitu Especial, ordenó al médicu de los Románov, el doctor Eugene Botkin, que los espertara y ordenára-yos vistir se cola sida de que-y los diba treslladar a un llugar más seguru énte l'inminente caos que reinaría en Ekaterimburgu.[12] Los Románov fueron llevaos a un semisuétanu de 6 × 5 m. Nicolás preguntó si Yurovski podía traer trés sielles por que Alekséi y los zares sentárense.

Les centineles dixeron a la familia real que teníen d'esperar hasta la llegada del camión que los treslladaría. Unos minutos dempués llegó un escuadrón d'execución de la policía secreta y Yurovski lleó en voz alta la orde que recibía del Comité Executivu de los Urales:

Nikolái Aleksándrovich, en vista del hecho de que tus parientes continúan con su ataque a la Rusia Soviética, el Comité Ejecutivo de los Urales ha decidido ejecutarte.[13]

Nicolás, de cara a la so familia, xiróse y dixo: «¿Qué? ¿Qué?».[14] Yurovski rápido repitió la orde y alzáronse les armes. Olga, según el testimoniu d'unu de los guardias, intentó persignase, pero nun lo consiguió al empecipiase'l fusilamiento. Según los rellatos, Yurovski apuntó la so arma escontra'l torso de Nicolás y disparó; Nicolás cayó muertu. Yurovski de siguío disparó a Alekséi. El restu d'executores empezaron entós a disparar caóticamente hasta que toles víctimes entamaes cayeron al suelu. Dispararon delles vegaes más y abrieron les puertes pa estenar el fumu. Hubo dellos sobrevivientes, polo que Piotr Ermakov rematar cola so bayoneta, una y bones los disparos podíen oyese dende fora. Les postreres en morrer fueron Tatiana, Anastasia y María, que portaben en redol a 1,3 kg de diamantes cosíos na so ropa, lo qu'hasta ciertu puntu protexer.[15] Sicasí, rematar cola bayoneta igualmente. Olga sufrió un tiru na cabeza; María y Anastasia paez ser que s'agacharon contra la paré cubrir la cabeza hasta que fueron algamaes. El mesmu Yurovski mató a Tatiana y Alekséi, Tatiana morrió d'un solu disparu na parte posterior de la cabeza.[16] Alekséi recibió dos impautos de bala na cabeza, xusto detrás de la oreya, pos los executores decatar de que nun morriera pol primer tiru.[17] Anna Demídova, la criada d'Alejandra, sobrevivió al fusilamiento inicial pero foi rápido executada mientres trataba de defendese con una pequeña almada qu'había lleváu y que taba rellena de xemes precioses y xoyes.[18]

La prensa nacional publicó un anunciu oficial dos díes más tarde. El zar fuera axusticiáu siguiendo órdenes del Uralispolkom so la presión del aproximamientu de la Lexón Checoslovaca.[19] Anque les fontes oficiales soviétiques señalaben al Uralispolkom como responsable, Lleón Trotski arreyaba nel so diariu a Lenin. Trotski escribió:

Mi siguiente visita a Moscú tuvo lugar después de la caída de Ekaterimburgu. Hablando con Sverdlov, le pregunté: "Ah, sí, ¿y dónde está el zar?" "Se acabó", respondió. "Ha sido fusilado". "¿Y dónde está su familia?" "Su familia [fue fusilada] con él". "¿Todos ellos?" pregunté, con una aparente sorpresa. "Todos ellos", respondió Yákov Sverdlov. "¿Qué te parece?" me dijo, esperando mi reacción. No di respuesta. "¿Y quién tomó la decisión?" pregunté. "Lo decidimos aquí. Ilich [Lenin] creía que no debíamos dejar a los blancos un símbolo vivo por el que reunir apoyos, especialmente bajo las difíciles circunstancias actuales".[4]

Sicasí, nun hai pruebes concluyentes de que Lenin o Sverdlov dieren la orde. V. N. Solovyov, xefe d'una investigación realizada pol Comité Investigador de Rusia en 1993 sobro'l fusilamiento, concluyó que nun había documentos fiables que señalaren a Lenin o Sverdlov como responsables. Declaró:{{Cita|Según la presunción de inocencia, nadie puede ser declarado culpable sin pruebas. En el caso criminal, los expertos de las autoridades realizaron una búsqueda sin precedentes de fuentes de archivos emplegando todos los materiales disponibles. Entre esos expertos se encontraba Serguéi Mironenko, direutor del archivo más grande del país, el Archivo del Estado de la Federación Rusa. El estudio involucró a los principales expertos en la materia (historiadores, archivistas). Puedo decir, con seguridad, que hoy no existe un documento fiable que pruebe la iniciativa de Lenin y Sverdlov.|V.N. SolovyovError de cita: Falta </ref> pa la etiqueta <ref>

Executores editar

Iván Plótnikov, profesor d'historia na Universidá Estatal de los Urales, considera que los executores fueron: Yákov Yurovski, G. P. Nikulin, M. A. Medvédev (Kudrin), Piotr Ermakov, S. P. Vagánov, A. G. Kabanov, P. S. Medvédev, V. N. Netrebin y Y. M. Zelms. Filipp Goloschiokin, cercanu a Yákov Sverdlov —a quien conociera a empiezos de xunetu de 1918 en Moscú—, foi'l portador de les órdenes pa efectuar la execución. Trés letones arrenunciaron nel últimu momentu a participar nel ajusticiamiento, alegando que nun mataríen a muyeres y neños.[20]

Repercusión editar

 
La Ilesia sobro'l sangre de Ekaterimburgu, construyida nel llugar qu'ocupaba la casa Ipátiev.

La mañana siguiente, ceo, Yurovski tomó los cadabres y esconder n'otra parte (56°56′32″N 60°28′24″E / 56.942222°N 60.473333°E / 56.942222; 60.473333 60°28′24″Y / , 60.473333). Cuando'l vehículu que tresportaba los cuerpos averióse, Yurovski dio en soterralos —cubiertos d'ácidu— nuna fuesa sellao y escondío so escombros, travieses de ferrocarril y tierra (56°54′41″N 60°29′44″E / 56.9113628°N 60.4954326°E / 56.9113628; 60.4954326  / , ) na carretera de Koptiaki, un camín pa carretes (darréu abandonáu) asitiáu 19 km al norte de Ekaterimburgu.

En mayu de 1979, los restos de la mayor parte de la familia y de los sos sirvientes fueron atopaos por entusiastes aficionaos, quien caltuvieron de callao l'afayu hasta la cayida del comunismu.[21] En xunetu de 1991, desenterráronse cinco cuerpos: el del zar, la zarina y trés de les sos fíes.[22] Tres les pruebes d'ADN, los restos fueron treslladaos con honores d'Estáu a la capiya de Santa Catalina de la catedral de San Pedro y San Pablo de San Petersburgu, onde fuelguen los restos de la mayoría de los monarques rusos dende Pedro'l Grande.[23] El presidente Borís Yeltsin y la so esposa asistieron al funeral al pie de dellos parientes de los Románov (ente ellos Miguel de Kent). Los dos cuerpos restantes fueron afayaos en 2007.[24]

El 15 d'agostu de 2000, la Ilesia ortodoxa rusa anunció la canonización de la familia pola so humildá, paciencia y mansedume».[25] Sicasí, énte'l fuerte alderique que xeneró l'anunciu, los obispos nun proclamaron a los Románov como mártires, sinón como portadores de la Pasión (canonización de los Románov). El 1 d'ochobre de 2008, la Corte Suprema de Rusia reconoció a Nicolás II y la so familia como víctimes de la represión política y rehabilitar.[26][27]

El 26 d'agostu de 2010, un tribunal rusu ordenó reabrir la investigación sobro l'asesinatu de Nicolás II y la so familia, anque los bolxeviques que se cree que participaren nel fusilamiento yá morrieren. La principal unidá d'investigación del fiscal xeneral de Rusia anunció que cerraba'l casu pol llargu tiempu trescurríu dende los fechos y porque los responsables yá morrieren. Sicasí, un tribunal de Basmanny ordenó reabrir el casu, alegando que una hipotética sentencia de la Corte Suprema culpando al Estáu poles muertes faía'l fallecimientu de los executores irrelevante, según testimoniu d'un abogáu de los parientes del zar y axencies de noticies locales.[28]

Col pasu de los años, numberoses persones aseguraron ser miembros de la familia Románov que sobrevivieron al fusilamiento. El procesu d'identificación de los restos mortales foi refechu. Les autoridaes ruses unviaron muestres al Reinu Xuníu y a Estaos Xuníos pa realizar exámenes xenéticos. Los resultaos amosaron que cinco de les cadarmes pertenecíen a miembros d'una mesma familia y otros cuatro nun presentaben vinculación. Trés de los cinco cadabres pertenecíen a fíos de dos padres.

  1. La madre tenía venceyos xenéticos per vía materna con Felipe d'Edimburgu (nietu de la hermana mayor d'Alejandra: Victoria de Hesse-Darmstadt), quien dio una muestra d'ADN qu'encaxaba cola de los restos.
  2. El padre tenía rellación con Jorge Aleksándrovich Románov, hermanu pequeñu de Nicolás II.

Los científicos británicos que realizaron les pruebes aseguraron tar seguros al 98,5 % de que los restos pertenecíen al zar, la so familia y los sos sirvientes.[29][30] Les reliquies del incidente de Ōtsu, un intentu fallíu d'asesinatu contra Nicolás efectuáu en 1891, nun sirvieron p'apurrir pruebes abondes una y bones s'atopaben contaminaes. La cadarma de Nicolás II identificóse primeramente'l 22 de xunu de 1992 y esta identificación confirmóse como tala finalmente'l 5 d'avientu de 2008, tres delles pruebes d'ADN efectuaes por científicos rusos y estauxunidenses.[31]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Robert K. Massie (2012). The Romanovs: The Final Chapter. Random House. pp. 3-24.Robert K. Massie (2012). The Romanovs: The Final Chapter. Random House, páx. 3–24.
  2. Robert Gellately. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe Knopf, 2007 ISBN 1-4000-4005-1 p. 65.
  3. Figes, Orlando (1997). A People's Tragedy: The Russian Revolution 1891–1924. Penguin Books. p. 638. ISBN 0-19-822862-7.Figes, Orlando (1997). A People's Tragedy: The Russian Revolution 1891–1924. Penguin Books, páx. 638. ISBN 0-19-822862-7.
  4. 4,0 4,1 King, G. (1999). The Last Empress, Replica Books, p. 358. ISBN 0735101043. Error de cita: La etiqueta <ref> ye inválida; el nome «King, G. 1999 p. 358» ta definíu delles vegaes con distintu conteníu
  5. The Daily Telegraph (17 de xineru de 2011). «No proof Lenin ordered last Tsar's murder».The Daily Telegraph (17 de xineru de 2011). No proof Lenin ordered last Tsar's murder. http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/russia/8264321/No-proof-Lenin-ordered-last-Tsars-murder.html. 
  6. «Расследование убийства Николая II и его семьи, продолжавшееся 18 лет, объявлено завершенным» (rusu). НТВ-новости. Archiváu dende l'orixinal, el 11 de febreru de 2013. Consultáu'l 29 d'avientu de 2012.
  7. «"Уголовное дело цесаревича Алексея". На вопросы обозревателя "Известий" Татьяны Батенёвой ответил следователь по особо важным делам Следственного комитета Российской Федерации Владимир Соловьёв». 17 de xineru de 2011. "Уголовное дело цесаревича Алексея". На вопросы обозревателя "Известий" Татьяны Батенёвой ответил следователь по особо важным делам Следственного комитета Российской Федерации Владимир Соловьёв. 17 de xineru de 2011. http://izvestia.ru/news/370107. 
  8. Интервью следователя Соловьёв, Владимир Николаевич (следователь) - В. Н. Соловьёва и Аннинский, Лев Александрович - Л. А. Аннинского (2008). «Расстрельный дом» (en ruso). Archivado desde el original el 1 de mayu de 2015.Интервью следователя Соловьёв, Владимир Николаевич (следователь) - В. Н. Соловьёва и Аннинский, Лев Александрович - Л. А. Аннинского (2008) (en rusu). Расстрельный дом. http://www.dostoinstvo.zolt.ru/index.php?module=articles&c=articles&b=1&a=16. 
  9. Tames, p. 56
  10. Tames, p. 62
  11. Bullock, David (2012) The Czech Legion 1914–20, Osprey Publishing ISBN 1780964587
  12. Massie (2012). The Romanovs: The Final Chapter. pp. 3-24.Massie (2012). The Romanovs: The Final Chapter, páx. 3–24.
  13. William Clarke (2003). The Lost Fortune of the Tsars. St. Martin's Press, páx. 66.
  14. 100 великих казней, M., Вече, 1999, p. 439 ISBN 5-7838-0424-X
  15. Massie, p. 8
  16. King G. and Wilson P., The Fate of the Romonovs, p. 303
  17. Massie, p. 6
  18. Radzinsky (1992), páxs. 380–393
  19. Steinberg, Mark D.; Khrustalëv, Vladimir M. and Tucker, Elizabeth (1995). The Fall of the Romanovs. Yale University Press. ISBN 0-300-07067-5.Steinberg, Mark D.; Khrustalëv, Vladimir M. and Tucker, Elizabeth (1995). The Fall of the Romanovs. Yale University Press. ISBN 0-300-07067-5.
  20. Plótnikov, Iván (2003). О команде убийц царской семьи и ее национальном составе Журнальный зал, No. 9 (en ruso)
  21. Massie, páxs. 32–35
  22. Massie, páxs. 40 ff.
  23. «Romanovs laid to rest». BBC News. 17 de julio de 1998.«Romanovs laid to rest». BBC News. 17 de xunetu de 1998. http://news.bbc.co.uk/1/hi/133725.stm. 
  24. Harding, Luke (25 d'agostu de 2007). «Bones found by Russian builder finally solve riddle of the missing Romanovs». The Guardian (London). Consultáu'l 20 de mayu de 2010.Harding, Luke (25 d'agostu de 2007). «Bones found by Russian builder finally solve riddle of the missing Romanovs». The Guardian (London). http://www.guardian.co.uk/world/2007/aug/25/russia.lukeharding. Consultáu'l 20 de mayu de 2010. 
  25. «Nicholas II And Family Canonized For 'Passion'». New York Times. 15 d'agostu de 2000. Consultáu'l 10 d'avientu de 2008. Nicholas II And Family Canonized For 'Passion'. New York Times. 15 d'agostu de 2000. http://query.nytimes.com/gst/fullpage.html?res=9B0DE6D9113FF936A2575BC0A9669C8B63. Consultáu'l 10 d'avientu de 2008. 
  26. BBCNews (1 October 2008). Russia's last tsar rehabilitated. Retrieved on 1 October 2008
  27. Blomfield, Adrian (1 d'ochobre de 2008). Russia exonerates Tsar Nicholas II The Telegraph.
  28. The New York Times, 27 August 2010
  29. Gill, P; Ivanov, PL; Kimpton, C; Piercy, R; Benson, N; Tully, G; Evett, I; Hagelberg, E et ál. (1994). «Identification of the remains of the Romanov family by DNA analysis». Nature genetics 6 (2):  páxs. 130–5. doi:10.1038/ng0294-130. PMID 8162066. 
  30. Van der Kiste, John y Hall, Coryne (2004) Once A Grand Duchess: Xenia, Sister of Nicholas II, Sutton Publishing p. 174 ISBN 0750935219
  31. Coble, Michael D., et al. "Mystery solved: the identification of the two missing Romanov children using DNA analysis." PloS one 4.3 (2009): e4838.online