Campaña d'El Cáucasu

El frente d'El Cáucasu (en rusu: Кавказский фронт) o Campaña d'El Cáucasu son los términos utilizaos pola historiografía pa describir los combates ente'l Exércitu rusu y l'Exércitu turcu nel ámbitu de la Primer Guerra Mundial na rexón d'El Cáucasu, territoriu que tanto'l Imperiu rusu (miembru de los Aliaos) como l'Imperiu otomanu (miembru de les Potencies Centrales) deseyaben controlar de cara a la posguerra. Na historiografía rusa ye típicamente considerada como un escenariu distintu de la Gran Guerra, ente que les fontes occidentales tienden a vela como una más de les campañes del escenariu del frente oriental o del d'Oriente Próximu.

El frente tomaba dende El Cáucasu hasta l'Anatolia Oriental ya Irán, algamando tan lloñe como Trabzon, Bitlis, Muş y Van nel oeste, y Tabriz nel este. La guerra terrestre foi acompañada por ataques de l'Armada rusa na zona del mar Negru del Imperiu otomanu.

La meyora rusa nel frente d'El Cáucasu detener en 1917 por cuenta de la Revolución rusa, y les fuercies ruses de la llinia del frente fueron reemplazaes poles tropes de l'acabante surdir República Democrática d'Armenia, qu'incluyíen Unidaes de Voluntarios Armenios y Unidaes irregulares armenies, y de la República Democrática de Xeorxa. Xunto con Alemaña, l'Imperiu otomanu robló'l Tratáu de Brest-Litovsk con Rusia, reconociendo formalmente'l control otomanu d'Ardahan, Kars y Batum. La subsiguiente curtia guerra ente l'Imperiu otomanu, per un sitiu, y la República Democrática d'Armenia y la República Democrática de Xeorxa, por otru, terminó nuna derrota pa estos postreros y na firma del Tratáu de Batum. Sicasí, los efeutos d'esti alcuerdu fueron anulaos pocos meses dempués, cuando l'Imperiu otomanu aceptó la so propia derrota na Primer Guerra Mundial, roblando'l Armisticiu de Mudros.

Declaración de guerra editar

A pesar de qu'antes de la Primer Guerra Mundial yá había una alianza previa ente l'Imperiu alemán, l'Imperiu austrohúngaru y l'Imperiu otomanu, cuando se declaró la guerra n'agostu de 1914 l'Imperiu otomanu permaneció neutral nun primer momentu. El 14 d'avientu de 1914, el xeque Ul-Islam proclamó, en nome del Califatu, la Guerra Santa islámica contra'l Reinu Xuníu, Francia, Rusia y Montenegru.[1] Ye, pos, nesta fecha cuando puede considerase que s'activó'l frente d'El Cáucasu, onde entraben en contauto dos de los contendentes, l'Imperiu otomanu y l'Imperiu rusu.

Participantes editar

 
Los combates ente rusos y otomanos n'El Cáucasu.

Imperiu otomanu editar

Al españar la guerra nesti frente, el principal oxetivu del Imperiu otomanu yera recuperar los territorios na Anatolia oriental que perdiera por cuenta de la guerra ruso-turca de 1877-78. Los otomanos esplegaron na rexón dos exércitos, el 2º Exércitu y el 3ᵉʳ Exércitu. Les fuercies militares otomanes yeren bien numberoses (calcúlase que les componíen ente cien y cientu noventa mil soldaos), pero taben ruinamente forníes, especialmente pa les condiciones ivernizos.

Imperiu rusu editar

En marzu de 1915 quedaron patentes los oxetivos del Imperiu rusu na campaña, cuando'l ministru d'Asuntos Esteriores rusu Serguéi Sazónov presentó a los embaxadores británicu, George Buchanan, y francés, Maurice Paléologue, el pidimientu de que se reconocieren les sos últimes demandes territoriales pal final de la guerra, que yeren la posesión de la ciudá de Constantinopla, los estrechos del Bósforu y los Dardanelos xunto col mar de Mármara, el sur de Tracia hasta la llinia Enós-Midia, según partes de la mariña meridional del mar Negru y n'Anatolia, ente'l Bósforu, el rio Sakarya y puntos indeterminaos cerca de la badea d'Esmirna. El réxime zarista rusu entamaba reemplazar a la población musulmana del norte d'Anatolia y d'Istambul con xentes más fiables pa él, como los colonizadores cosacos.[2] Estos documentos fueron darréu publicaos pol periódicu rusu Izvestia en febreru de 1917, coles mires de ganase el sofitu del públicu armeniu pa la Revolución rusa.[3]

L'exércitu rusu destacáu n'El Cáucasu taba formáu al empiezu per unos cien mil homes sol mandu nominal del gobernador xeneral d'El Cáucasu, Illarion Vorontsov-Dashkov. Sicasí, el mandu real exercer el xefe d'Estáu Mayor, el xeneral Nikolái Yudénich, unu de los más esitosos xenerales rusos de la Primer Guerra Mundial. Por cuenta de les derrotes sufiertes polos rusos nos entamos del conflictu a manes de los alemanes nes batalles de Tannenberg y de los Llagos Masurianos, los rusos treslladaron cuasi la metá de les sos fuercies al frente oriental, dexando asina menos de sesenta mil homes pa enfrentase a un posible ataque del exércitu otomanu.

Armenia editar

Yá antes de la guerra efeutuárense intentos p'atraer a los armenios al procesu de colonización rusa de la rexón.[4] Dempués de la conquista rusa de Transcaucasia nos años 1820, el conde Paskevich, que dirixiera la campaña rusa, «distribuyó generosamente tierres a 124 000 armenios qu'emigraren dende Persia y Turquía».[5] Nos años 1890, mientres los fechos conocíos como les Masacres hamidianas, otra folada d'armenios llegó dende l'Imperiu otomanu y asitióse en Transcaucasia.[5]

N'ochobre y payares de 1917, los reximientos regulares rusos desertaron masivamente de la llinia del frente por cuenta de la Revolución rusa. Nesta situación, reorganizóse, n'avientu de 1917, un cuerpu d'Unidaes Voluntaries Armenies al mandu del xeneral Tovmas Nazarbekian, con Drastamat Kanayan (conocíu como “Xeneral Dro”) como comisariu civil. La llinia del frente tenía tres sectores principales, sol mandu de Movses Silikyan, Andranik Ozanian y Mijáil Arechian. Otra unidá regular taba mandada pol coronel Korganian. Había destacamentos guerrilleros partisanos armenios (más de cuarenta mil homes)[6] acompañando eses unidaes principales. La llinia dende Van a Erzincan entamar con estes unidaes. Méntase que Andranik Ozanian tenía cientu cincuenta mil homes[6] nos cerca de cuatrocientos quilómetros de frontera (nuna zona d'altu monte, con puertos bien alcontraos). En 1918, el Dashnak (Movimientu Nacional de Lliberación Armeniu) proclamó la República Democrática d'Armenia por aciu el Congresu Armeniu de los Armenios Orientales (unificáu del Conceyu Nacional Armeniu) cola disolución de la República Federativa Democrática de Transcaucasia. Tovmas Nazargekian convertir nel comandante en xefe de too l'Estáu armeniu, ente que Andranik Ozanian tomó'l mandu de la zona de guerra nel interior del Imperiu otomanu.

Imperiu británicu editar

En 1917, los Aliaos decidieron unviar una misión militar de sofitu a esti sector, que se punxo al mandu de Lionel Dunsterville. La fuercia aliada (conocida como Dunsterforce, pol nome del so comandante) taba compuesta per unos mil homes; tratar de tropes d'élite formaes por australianos, británicos, canadienses y neozelandeses, sofitaos por dalgunos carro blindaos. Esta unidá collaboró con unos trés mil homes de les tropes ruses revolucionaries (l'Exércitu Colorado) pa evitar que s'estableciera una Transcaucasia independiente, según pa sofitar a la Dictadura del Caspiu Central.

Campaña de 1914 editar

En comparanza colos sos aliaos, el xeneralatu otomanu y la so organización demostraron ser desdexoses nestos primeres compases de la llucha.[7] Sicasí, el frente d'El Cáucasu tuvo l'efeutu de distrayer recursos a los rusos, detrayendo fuercies de los frentes en Polonia y la Galitzia y dando asina la oportunidá a les Potencies Centrales d'algamar la victoria nel frente oriental, inclusive si los otomanos resultaben perdedores n'El Cáucasu. Los alemanes apurrieron los recursos solicitaos polos turcos, y el 3ᵉʳ Exércitu turcu foi utilizáu como carne de cañón pa consiguir esa distraición.[7] En 1914, el ministru otomanu de Guerra, Enver Pasha, que mandaba al 3ᵉʳ Exércitu, quixo arrodiar a los exércitos rusos ente Sarikamis y Ardahan.

Batalla de Sarikamis editar

 
Trincheres ruses nel monte de Sarikamis.

Los rusos fueron los primeres en travesar la frontera, tomando les ciudaes de Bayazid y la Köprüköy.[7] Coles mesmes, el 3ᵉʳ Exércitu turcu d'Enver recibió la orde d'avanzar escontra Kars, disponiendo de les sos bases de retaguardia en Erzurum, a cuasi 100 km de distancia de la frontera y a cuasi 1000 del ferrocarril que lu comunicaba con Constantinopla.[1] El plan de Enver yera'l de llevar a cabu un movimientu envolvente p'atrapar nuna bolsa o cercu al Exércitu rusu en Sarikamis, lo que pensaba que podría llogralo hasta'l 25 d'avientu a lo más.[1] Asina, la so ala izquierda avanzó hasta Ardahan, unos 100 km más allá de Sarikamis.[1]

Pa oponese a la meyora del 3ᵉʳ Exércitu turcu, el gobernador Illarion Vorontsov-Dashkov entamó replegar al Exércitu rusu d'El Cáucasu escontra Kars. Nikolái Yudénich refalgó los deseos de Vorontsov, calteniendo les sos posiciones en Sarikamis. L'ala izquierda del 3ᵉʳ Exércitu turcu, pela so parte, algamó Ardahan el 1 de xineru de 1915. La misión militar alemana destacada xunto a Enver Pasha, sicasí, nun taba d'alcuerdu en llanzar un ataque nesi territoriu nesi momentu,[7] yá que pensaba que l'exércitu alemán podría dar meyor sofitu a lo llargo de la primavera y branu. Enver asumió personalmente'l mandu del 3ᵉʳ Exércitu y ordenó la batalla contra les tropes ruses. La batalla de Sarikamis, que se llibró ente'l 29 d'avientu de 1914 y el 4 de xineru de 1915, foi una sonada gana pal 3ᵉʳ Exércitu otomanu. Namái'l 10 % de dichu Exércitu consiguió retirase a les posiciones iniciales. Les baxes sufiertes polos otomanos cifrar ente setenta y cinco y noventa mil homes.[1] Enver, tres el fracasu, dexó'l mandu del 3ᵉʳ Exércitu.

Meyora turca escontra Tabriz editar

Una pequeña fuercia otomano avanzó igualmente n'avientu de 1914 dende Van escontra l'interior de Persia. Felicidad fuercia atopó poca oposición, ocupando de volao Tabriz. La meyora obedecía a la esperanza de que se llograra provocar una sulevación de los curdos.[1] Tanto rusos como británicos apostaron fuercies nel norte de Persia pa repeler a les unidaes otomanes, que recularon hasta la so frontera dempués de la derrota sufierta pol 3ᵉʳ Exércitu turcu en Sarikamis.

Campaña de 1915 editar

En febreru de 1915, el xeneral Yudénich foi allabáu pola victoria consiguida y xubíu por qu'ostentara el mandu de toles tropes ruses esplegaes n'El Cáucasu. Los Aliaos solicitaron de Rusia un ataque nel frente oriental que solliviara la presión que los alemanes exercíen contra ellos nel frente occidental, a lo que Rusia respondió solicitando de la mesma a los Aliaos que collaboraren solliviando la presión qu'ellos mesmos sufríen n'El Cáucasu con un ataque naval (ver tamién guerra nel Mar Negru). Como respuesta a esti últimu pidimientu, les operaciones nos Dardanelos (batalla de Galípoli),[1] con una posible meyora en direición a la capital otomana, ayudaron a les fuercies ruses nesti frente mientres 1915.[7]

Los oxetivos escorríos pol Imperiu rusu nesta campaña yeren llindaos, yá que se contentaben con avanzar dende Kars escontra'l sur, escontra'l llagu Van, p'asegurar la llinia de comunicaciones en Persia. Per otra parte, el gobernador Illarion Vorontsov-Dashkov, cola aprobación de Sergey Sazonov, ministru d'Asuntos Esteriores rusu, entamaba provocar la insurrección de los armenios de la zona, de relixón cristiana, mayoritarios na rexón magar que la política de rusificación n'El Cáucasu fixera que munchos turcos fuxíos de dicha zona asítiase na rexón de Van.[1]

Per otra parte, Enver pensaba que la derrota sufierta na batalla de Sakiramis debiérase al ataque sufiertu en dicha batalla per parte d'unidaes d'orixe armeniu que combatíen nel Exércitu rusu, que taben parcialmente formaes por ciudadanos turcos d'orixe armeniu.[1] Por eso, mientres l'iviernu les tropes del 3ᵉʳ Exércitu turcu empezaron a escalar los pueblos armenios de la rexón y a matar a miembros de la minoría armenia.[1] Plantegábase d'esta miente l'entamu del llamáu Xenocidiu armeniu.

Resistencia de Van editar

 
Rafael de Nogal Méndez, un oficial venezolanu que sirvía nel Exércitu otomanu, lluchó nel asediu de Van y dio una descripción detallada del sitiu y de les otomíes que lu siguieron nel so llibru Cuatro años so la Media Lluna.

El 16 d'abril, l'alministrador turcu de la rexón de Van ordenó la execución de cinco líderes nacionalistes armenios, en teniendo noticia de la meyora del Exércitu rusu del xeneral Nikolái Yudénich escontra la zona.[1]

El 20 d'abril empecipiáronse lluches na ciudá de Van (la llamada Resistencia de Van) cuando una muyer armenia quixo intentar entrar na ciudá, ayudada por dellos armenios, ente que unos soldaos otomanos torgar, disparando sobre'l grupu, cola resultancia de dellos muertos. Los armenios entamaron grupos armaos pa protexer a los cuasi trenta mil residentes y quince mil abellugaos nun área de cerca de 1 km² nel barriu armeniu y el barriu de Aigestán, con un total d'unos mil quinientos homes, a los que se-y apurrieron trescientos rifles, mil pistoles y delles armes antigües. El conflictu duró hasta que'l xeneral Yudénich llegó al llugar.

Pela so parte, el xeneral Nikolái Yudénich empecipió la ofensiva dientro de territoriu turcu, dirixiéndose escontra'l llagu Van na Armenia Otomana, con una brigada de cosacos del Transbaikal sol mandu del xeneral Trukhin y dellos voluntarios armenios pa lliberar a los armenios sitiaos en Van.[7] El día 16 hubo un bombardéu de 46 disparos como señal por que se retiraren les unidaes otomanes. A otru día, los armenios apoderárense de tol llugar. Poco dempués, una avanzadura del exércitu rusu, consistente en voluntarios armenios, llegó al llugar,[8] siguida de los soldaos regulares rusos. El xeneral Yudénich llegó a Van, recibiendo les llaves de la ciudá y de la so ciudadela, y confirmó al Gobiernu Provisional Armeniu nel exerciciu de les funciones alministratives, con Aram Manougian como gobernador. Los Fedayee, voluntarios armenios, apurrieron finalmente la ciudá de Van a los rusos en mayu de 1915.

Una vegada aseguráu'l dominiu rusu de Van, la llucha treslladar escontra l'este mientres el restu del branu.[9]

La llei de Tehcir y el Xenocidiu armeniu editar

Mientres la ofensiva rusa n'Armenia, Talat Pasha, el ministru del Interior del Imperiu otomanu, ordenó'l 25 de mayu de 1915 una deportación forzada de tolos armenios que moraren na cercanía de los frentes de batalla, en direición escontra'l sur, nos términos de la llei de Tehcir, escontra Siria y Mosul.[1] Talat Pasha afirmó que los armenios de la rexón diben entamase sol lideralgu de los rusos y a remontar contra'l gobiernu turcu. El 30 de mayu, el Conseyu de Ministros turcu convalidó dichu decretu.[1] De xacíu, los armenios de Van y d'otros puntos que taben so la ocupación rusa llibrar d'esta deportación. Los cálculos sobre'l númberu d'afectaos difieren, pero un estudiu neutral indicaría que nel procesu de la deportación morrieron alredor d'un millón d'armenios, de los 1,3 a 2,1 millones d'armenios que se calcula que vivíen nel Imperiu otomanu.[1] Leslie Davis, cónsul d'Estaos Xuníos en Erzurum, sorprendíu polos escasos armenios de sexu masculín que vio en Kharput, unu de los controles de tránsitu establecíos polos turcos, dedució que fueren asesinaos pel camín, añadiendo:[1]

Los turcos yá escoyeron a les rapaces y a los mozos más formosos de toos. van utilizar como esclavos, si nun ye que los usen pa fines muncho más infames.

Per otru llau, l'estáu internu del Imperiu otomanu, un país atrasáu incapaz d'aprovir a les sos propies tropes nel campu de batalla, contribuyó a intensificar los efeutos de la deportación, alzando entá más el númberu de muertos.[1]

Toma de Malazgirt editar

Pocos díes dempués, yá en xunetu, les tropes ruses tomaron Malzagirt. Nesi momentu, el xeneral Yudénich, comandante en xefe de los rusos, creía que les fuercies otomanes na zona yeren débiles, namái formaes por trés o cuatro divisiones. En realidá, Pasha Abdul Kerim, el comandante otomanu, tenía ocho divisiones suministraes y reforzaes. El xeneral rusu al mandu del frente de meyora, Oganovski, tuvo lentu a la d'aprovechar la situación, yá que nun salió de Van hasta xunetu.

Inda en xunetu, los rusos de Oganovski llanzaron una ofensiva nos montes occidentales de Malzagrit. Sicasí, habíen subestimado los efeutivos turcos, colo que fueron sorprendíos por una gran fuercia turca que contraatacó. Los rusos retiráronse, abandonando Van.

Cambeos nel mandu rusu editar

El 24 de setiembre, el gran duque Nicolás, que fuera destituyíu como comandante en xefe del Exércitu Rusu, foi puestu al mandu de toles fuercies ruses d'El Cáucasu. Sicasí, Nicolás dexó la direición de la guerra en manes del xeneral Yudénich. Sía que non, el frente caltuvo tranquil dende ochobre hasta finales de 1915.

Campaña de 1916 editar

El iviernu nun ye'l tiempu avezáu p'actividaes militares nesa parte del mundu. El fríu bederre y los caminos en pésimu estáu contribuyeren descomanadamente a l'aniquilación del 3ᵉʳ Exércitu de Enver Pasha l'añu anterior, con temperatures qu'algamaren los –31 °C,[1] pero'l xeneral rusu Yudénich vio esto como una oportunidá de tomar por sorpresa a los otomanos.

Batalla de Koprukoy editar

A principios de xineru de 1916, l'exércitu rusu dexó, desapercibíu pal turcu, los cuarteles d'iviernu y coló escontra Erzurum, la mayor fortaleza otomana. Los rusos consiguieron una total sorpresa y destruyeron una división otomana que taba nos sos cuarteles d'iviernu na batalla de Koprukoy, que se produció ente'l 16 y el 18 de xineru.

Batalla d'Erzurum editar

Ente que l'exércitu rusu y los sos cañones pesaos siguíen colando en direición a Erzurum, una segunda división otomana foi aniquilada nel pueblu de Tafta el 14 de febreru por otra fuercia rusa qu'atacó inesperadamente dende'l norte. El comandante otomanu d'Erzurum, Kerim Pasha, que nun taba preparáu pa un asediu o que perdió los nervios, en cuenta de defender el fuerte, retiró l'exércitu'l día 15. Los rusos entraron en Erzurum ensin más oposición el 16 de febreru.

Tres tomar d'Erzurum, l'exércitu d'El Cáucasu del xeneral Yudénich mover en dos direiciones: una parte foi escontra'l norte, prindando l'antigua ciudá de Trabzon n'abril, ente que'l restu avanzó en direición a Mush-Bitlis.

Batalla de Bitlis en febreru editar

Mientres Nikolái Nikoláyevich Yudénich (el gran duque Nicolás) topar nel norte primiendo al 3ᵉʳ Exércitu turcu, el 2º Exércitu turcu taba nel sur enfrentándose a la insurxencia y a una parte del exércitu rusu al mandu del xeneral Tovmas Nazarbekian, según al destacamentu d'Unidaes Voluntaries Armenies mandaes por Andranik Toros Ozanian. Estes unidaes emburriaron al 2º Exércitu escontra l'interior d'Anatolia, apoderándose de Muş na batalla de Bitlis y machucando al desmoralizado exércitu otomanu antes de dicha aición. En Bitlis atopábase l'últimu bastión de defensa del exércitu otomanu pa intentar evitar un movimientu rusu en direición a la Anatolia central y a Mesopotamia. Dempués de la so captura, l'exércitu otomanu solicitó a Mustafá Kemal qu'entamara la defensa de la rexón. Cuando Mustafá Kemal foi nomáu pal puestu, les fuercies enemigues taben en constante meyora.

L'únicu puntu favorable pa los otomanos foi reconquistar por parte del xeneral Mustafá Kemal de Mush y Bitlis n'agostu de 1916. Sicasí, los rusos espulsaron nuevamente a les tropes de Kemal de diches places. La llucha alredor de la vera occidental del llagu Van siguió mientres el branu, pero ensin dar resultaos concluyentes.

Batalla de Trabzon editar

L'exércitu d'El Cáucasu del xeneral Yudénich conquistó l'antigua ciudá de Trabzon n'abril. Al exércitu otomanu, puestu sol mandu d'un nuevu xefe, Vehip Pasha, ordenóse-y reconquistar Trabzon. Entamóse una fuercia militar, que foi unviada avanzando a lo llargo de la mariña en xunu de 1916, pero los rusos enzancaron la meyora, yá que nesi momentu l'Armada rusa apoderaba'l mar Negru. El xeneral Yudénich interceptó l'ataque otomanu con una nueva ofensiva en direición a Erzincan (vease la batalla d'Erzincan). El 2 de xunetu Erzincan foi tomada polos rusos, la ofensiva sobre Trabzon foi detenida y los turcos intentaron estabilizar la llinia del frente.

Campaña de 1917 editar

Les circunstancies d'otros frentes y les polítiques fixeron que mientres 1917 nun tuvieren llugar combates destacaos n'El Cáucasu. Asina, l'atención del Imperiu otomanu centrar en Mesopotamia, onde tropes del Exércitu británicu xubíen pol Éufrates dende Kuwait, o en Palestina, onde tropes britániques y árabes avanzaben escontra'l norte. Pela so parte, l'Imperiu rusu centrar na situación nel frente oriental.

Sía que non, los rusos fixeren planes pa un anováu ataque contra les posiciones turques en 1917, pero'l caos que causó la Revolución rusa impunxo una detención de toles operaciones militares. El nuevu gobiernu destituyó al gran duque Nicolás del mandu y treslladó al xeneral Yudénich a cargos ensin importancia nel Asia Central (colo qu'ésti optó por retirar se del exércitu). Los turcos, so la gran presión que sufríen per parte de los británicos en Palestina y Mesopotamia, retiraron la mayoría de les sos fuercies y unviar escontra'l sur. Mientres el restu de 1917, l'exércitu rusu foise desintegrando amodo, hasta que dexó de ser una fuercia militar efeutiva.

Campaña de 1918 editar

Na campaña de 1918 se reemprendieron les operaciones per parte del Exércitu turcu, a pesar de que los bolxeviques yá aceptaren, dende principios d'añu, la firma d'un tratáu de paz, el Tratáu de Brest-Litovsk.

Sicasí, nesti casu l'enemigu de les tropes turques yá nun yera l'Exércitu rusu nin el so socesor l'Exércitu Colorado, sinón les tropes de los nuevos Estaos surdíos n'El Cáucasu tres el fundimientu del zarismu: la República Democrática de Xeorxa y la República Democrática d'Armenia, socesores de la efímera Federación de Transcaucasia.

Tratáu de Brest-Litovsk editar

El Gran Visir Talat Pasha robló'l 3 de marzu de 1918 el Tratáu de Brest-Litovsk en nome del Imperiu otomanu cola RSFS de Rusia, nel que s'axustaba que los bolxeviques rusos vencíen Batum, Kars y Ardahan al Imperiu otomanu (tratar de tolos territorios prindaos al Imperiu otomanu mientres la Guerra Ruso-Turca de 1877-1878). El Tratáu axustaba igualmente que la Federación de Transcaucasia convertir nun nuevu Estáu independiente. Esta efímera federación partir en tres repúbliques distintes en mayu d'esi mesmu añu: República Democrática de Xeorxa, República Democrática d'Armenia y República Democrática d'Azerbaixán. El 5 d'abril, Akakii Chkhenli, xefe de la delegación transcaucásica, aceptó'l tratáu como base de negociación y contautó colos gobiernos a los que representaba, apurándo-yos a aceptar esta posición.[10] L'ambiente que prevalecía en Tblisi yera bien distintu, espresando gran determinación na non aceptación de les cesiones territoriales efeutuaes polos bolxeviques n'El Cáucasu. Esto xunió al bloque formáu por armenios y xeorxanos pa la declaración conxunta del estáu de guerra ente ellos y l'Imperiu otomanu.[10]

Batalla de Sardarapat editar

Dempués de caltenese mientres un añu na inactividá, el 3ᵉʳ Exércitu otomanu finalmente empecipió n'abril de 1918 la ofensiva nel frente d'El Cáucasu. La única resistencia qu'atoparon a la so meyora foi una milicia na República Democrática d'Armenia bien sele entamada. Utilizando asina na llucha a bien poques tropes, l'Exércitu turcu conquistó Trabzon, Erzurum, Kars, Van y Batumi. A principios de mayu de 1918, los turcos prosiguieron la meyora, atacando a l'apocayá proclamada República Democrática d'Armenia. El conflictu desaguó en mayu nes batalles de Sardarapat, Kara Kilisse y Bash Abaran. Anque los armenios iguar pa infligir perdes a los otomanos na batalla de Sardarapat, l'exércitu otomanu salió victoriosu, esvalixando al exércitu armeniu.

Tratáu de Batum editar

La República d'Armenia viose obligada a roblar el Tratáu de Batum en xunu de 1918. Sicasí, a lo llargo del branu de 1918, los armenios de los montes del Altu Karabakh, empobinaos por Andranik Toros Ozanian, proclamaron la República de los Montes d'Armenia y aguantaron les meyores del 3ᵉʳ Exércitu otomanu.[11] N'agostu, establecieron un gobiernu independiente en Shusha, que daquella yera'l centru alministrativu de la rexón.

Les tropes otomanes respondieron al desafíu del xeneral Andranik y llanzáronse na so busca pelos montes de Karabakh y Zangezur. N'ochobre, un destacamentu de cinco mil soldaos del 3ᵉʳ Exércitu alcontró a Andrianik en Shusha.[11] Se entabló un duru combate, pero ensin resultaos decisives. La Milicia Armenia, sol mandu de Andranik, causó un eleváu númberu de baxes al destacamentu otomanu, qu'intentaba avanzar en direición del ríu Varanda. El combate ente los turcos y los armenios duró hasta'l Armisticiu de Mudros. Dempués del armisticiu, l'Imperiu otomanu empezó cola retirada de les sos fuercies militares, polo que les tropes armenies al mandu de Andranik ocuparon Nagorno-Karabakh.[12] L'armisticiu de Mudros dexó al xeneral Adrianik crear una base pa la siguiente fase d'espansión escontra los territorios del este dende l'estratéxicu corredor que s'estiende dientro de Naxçıvan.[12]

Batalla de Bakú editar

 
Soldaos armenios mientres la batalla de Bakú.

Enver Pasha consiguió l'oxetivu qu'escorría, que nun yera otru que la recuperación de los territorios perdíos 40 años antes, oxetivu llográu gracies a la firma del Tratáu de Brest-Litovsk. Colos ésitos llograos esos últimos meses poles tropes sol so mandu (anque verdaderamente algamaos con escasa oposición real), realimentó el suañu del nacionalismu panturco, que pretendía la dominación turca del Asia Central, colo qu'ordenó constituyérase un nuevu exércitu denomináu Exércitu del Islam. Esti exércitu, d'ente catorce y quince mil homes, taba compuestu na so totalidá por musulmanes, la mayoría d'ellos de llingua turca. En xunetu, mandó al acabante formar Exércitu del Islam qu'avanzara en direición a la Dictadura del Caspiu Central, afitándo-y l'oxetivu de tomar la ciudá de Bakú, nel mar Caspiu. Esta nueva ofensiva facer con una fuerte oposición de los alemanes, quien consideraben tol sur de Rusia como la so conquista por derechu y cotu priváu pal so esfrute, según les clauses del Tratáu de Brest-Litovsk, y que consideraben que poco ayudaren los turcos nesti frente.

Sintiendo preocupación ante la posibilidá d'una invasión del so territoriu per parte de les tropes turques, la República Democrática de Xeorxa solicitó sofitu militar al Imperiu alemán pa faer frente a dicha eventualidá. Los alemanes, esperando qu'ello sirviera d'alvertencia pal Imperiu otomanu y -y disuadiera d'apoderase de nuevos territorios, unviaron una fuercia militar de sofitu a Xeorxa, al mandu del xeneral Friedrich Freiherr Kress von Kressenstein. Per otra parte, hai que recordar que l'alianza del Imperiu otomanu con Alemaña fuera impuesta pola necesidá, una y bones Alemaña nun quería a Turquía como aliada,[1] polo que'l sector alemán opuestu a l'alianza con Turquía impunxo nesta ocasión los sos puntos de vista.

El Exércitu del Islam de Enver tomó nota de la situación, polo qu'actuó en consecuencia evitando enfusar en Xeorxa y, sicasí, dirixióse escontra la República Democrática d'Azerbaixán. Llegaron tan lloñe como a la ciudá de Bakú, a veres del mar Caspiu. Fueron, pos, los soldaos del Exércitu del Islam quien espulsaron en setiembre de 1918 a los soldaos del Exércitu británicu qu'ocupaben dicha ciudá (la Dunsterforce) en ganándolos na batalla de Bakú.

Armisticiu de Mudros editar

Cola firma del Armisticiu de Mudros, el 30 d'ochobre de 1918, dar por concluyida la campaña d'El Cáucasu. Acordies coles clauses axustaes nel Tratáu, l'Imperiu otomanu, a pesar d'haber resultancia derrotada na Campaña de Persia, na Campaña del Sinaí y Palestina y na Campaña de Mesopotamia, y d'haber perdíu estensos territorios n'otros llugares, llogró recuperar tol territoriu qu'había perdíu frente a los rusos na Anatolia Oriental, siendo asina l'únicu llugar en que salió victoriosu en términos de conquistes territoriales.

Consecuencies editar

L'Imperiu otomanu perdiera la guerra que caltenía colos Aliaos, pero les fronteres n'El Cáucasu nun fueron modificaes por ello. Con posterioridá al armisticiu, roblóse'l tratáu de paz ente los Aliaos y les Potencies Centrales, el Tratáu de Versalles, en 1919, esistiendo un Tratáu distinto y posterior para col Imperiu otomanu, el Tratáu de Sèvres, robláu'l 10 d'agostu de 1920.

Disputes territoriales ente los nuevos Estaos editar

Los nuevos países surdíos de la sumida Transcaucasia enfrentáronse rápido ente sigo pola disputa de dellos territorios d'atribución dudosa, colo qu'a la Guerra Armeniu-Xeorxana de 1918 llueu-y siguió la guerra armenia-azerbaixana de 1918-1920. Per otra parte, la Guerra d'Independencia Turca llevada a cabu pol Movimientu Nacional Turcu encabezáu por Mustafá Kemal consiguió retener pa Turquía la mayor parte del territoriu turcu nel este d'Anatolia tres la firma del Tratáu de Alexandropol con Armenia.

Sovietización d'El Cáucasu editar

 
El 11º Exércitu del Exércitu Colorado entrando en Yereván en 1920.


A principios de 1920, la República d'Azerbaixán taba travesando graves dificultaes. Nel oeste, los armenios entá ocupaben grandes zones de territoriu azerbaixanu; nel este, los comunistes azerbaixanos de la zona remontárense contra'l gobiernu; y nel norte, l'Exércitu Colorado rusu mover escontra'l sur habiendo derrotáu a les fuercies del Ejército Blanco del xeneral Denikin. El 27 d'abril de 1920, el Gobiernu de la República Democrática d'Azerbaixán recibió la noticia de que l'exércitu soviéticu taba a puntu de cruciar la frontera norte ya invadir la república. Ante tal mala situación, el Gobiernu rindióse oficialmente a los soviéticos, pero munchos xenerales y milicianos azerbaixanos locales prosiguieron la resistencia a la meyora de les fuercies soviétiques, tomándo-yos dalgún tiempu a los soviéticos l'estabilizar l'apocayá proclamada República Socialista Soviética d'Azerbaixán, encabezada pol dirixente azerbaixanu bolxevique Nariman Narimanov.

El 4 d'avientu de 1920, l'Exércitu Colorado entró en Yereván y el Gobiernu de la República Democrática d'Armenia fixo efeutiva la so rindición. El 5 d'avientu, el Comité Revolucionariu Armeniu (Revkom, constituyíu mayoritariamente por armenios d'Azerbaixán) tamién entró na ciudá. A otru día, el 6 d'avientu, la policía política secreta, la Checa de Félix Dzerzhinski, entró tamién na ciudá, confirmando la desapaición de la República Democrática d'Armenia.[13] Proclamóse la República Socialista Soviética d'Armenia, a que'l so frente taba Aleksandr Miasnikyan.

La ocupación soviética de la República Democrática de Xeorxa llevó a significativos cambeos territoriales, de cuasi un terciu del so territoriu. Les provincies de Artvim, Ardahan y parte de Batumi vencer a Turquía; Armenia tomó'l control de Lorri, y Azerbaixán llogró'l distritu de Zaqatala. Una parte de los xeorxanos emigraron dende los distritos de les zones montascoses d'El Cáucasu, que fueron anexonaos direutamente a la República Socialista Soviética de Rusia.

Fin definitivu de les hostilidaes editar

El final definitivu de les hostilidaes n'El Cáucasu nun llegó hasta'l Tratáu de Kars en 1922, robláu pola Xunión Soviética, la Gran Asamblea Nacional de Turquía (socesora del Imperiu otomanu y que poco dempués modificó'l so nome pol de Turquía, en 1923) y representantes de la República Socialista Soviética de Rusia, la República Socialista Soviética d'Armenia, la República Socialista Soviética d'Azerbaixán y la República Socialista Soviética de Xeorxa (toes elles integrantes de la Xunión Soviética dempués de la firma del Tratáu d'Unión en 1921,[14][15] que siguió al Tratáu de Moscú de marzu de 1921). El Tratáu d'Unión foi robláu en Kars el 23 d'ochobre de 1921,[16] y ratificáu en Yereván el 11 de setiembre de 1922.[17]

Referencies editar

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 Strachan, Hew (2004). Editorial Crítica: La Primer Guerra Mundial, Coleición Memoria Crítica. ISBN 84-8432-523-7.
  2. Hovannisian, R. G. Armenia on the Road to Independence, 1918, University of California Press, Berkeley and Los Angeles, 1967, p. 59.
  3. Hovannisian, R. G. The Republic of Armenia, Volume I: The First Year, University of California Press, Berkeley, 1971.
  4. Kazemzadeh, F. Struggle for Transcaucasia: 1917-1921, New York Philosophical Library, 1951, p. 22.
  5. 5,0 5,1 Vorontsov-Dashkov, I. I.: Vsepoddaneishaia Zapiska po uravleniu kavkazskim kraem xeneral adiutanta grafa Vorontsova-Dashkova. St. Petersburg, Gosudarstvennaya tipografiia, 1907.
  6. 6,0 6,1 Boghos Nubar the president of the Armenian National Assembly declared to Paris Peace Conference, 1919 through a letter to French Foreign Office-December 3, 1918.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Pollard, A. F.: A Short History of The Great War, capítulu VI «The first winter of the war.»
  8. Hovannisian, Richard G.,(1967) Armenia on the Road to Independence, 1918. University of California Press.
  9. Hinterhoff, Eugene. Persia: The Stepping Stone To India. Marshall Cavendish Illustrated Encyclopedia of World War I, vol IV, páxs. 1153-1157.
  10. 10,0 10,1 Richard Hovannisian: The Armenian people from ancient to modern times, páxines 292-293.
  11. 11,0 11,1 Mark Malkasian, Gha-Ra-Bagh": the emergence of the national democratic movement in Armenia page 22
  12. 12,0 12,1 Hafeez Malik "Central Asia: Its Strategic Importance and Future Prospects" page 145
  13. Robert H. Hewsen. Armenia: A Historical Atles, p. 237. ISBN 0-226-33228-4
  14. Testu del Tratáu de Kars Archiváu el 24 d'abril de 2007 na Wayback Machine. (en rusu)
  15. Traducción del Tratáu de Kars (n'inglés)
  16. Testu del tratáu de Kars Archiváu el 24 d'abril de 2007 na Wayback Machine. (en rusu).
  17. Traducción del Tratáu de Kars (n'inglés).

Bibliografía editar

  • Campaña Rusa en Turquía
  • Falls, Cyril (1960). The Great War, páxs. 158-160.
  • Fromkin, David (1989). A Peace to End All Peace, páxs. 351-355. Avon Books.
  • Harutyunian. The 1918 Turkish aggression in Transcaucasus. Yerevan, 1985.
  • Pollard, A. F. (1920). A Short History of the Great War (chapter 10).
  • Strachan, Hew (2003). The First World War, páxs. 109-112. Viking.

Enllaces esternos editar