Diferencies ente revisiones de «Esperimentu de Rutherford»
Contenido eliminado Contenido añadido
m Bot: Actualizando categoríes |
m Preferencies llingüístiques |
||
Llinia 5:
La teoría popular de la estructura atómica de la dómina foi la de [[Joseph John Thomson|JJ Thomson]]. Thomson foi'l científicu qu'afayó'l [[electrón]] que forma parte de cada átomu. Thomson creía que l'átomu yera una esfera de carga positiva na cual taben dispuestos los electrones. Los [[Protón|protones]] y los [[Neutrón|neutrones]] yeren desconocíos nesa dómina.
El modelu de Thomson nun foi universalmente aceptáu. Thomson mesmu nun foi capaz de desenvolver un modelu estable y completu del so conceutu.
===La predicción===
Una partícula alfa ye una partícula sub-microscópica con una carga positiva.
[[File:Thomson model alpha particle scattering.svg|thumb|300px]]
Llinia 29:
\theta \approx \frac {\Delta p}{p} < k \cdot \frac {2Q_\alpha Q_n}{m_\alpha r v_\alpha^2}
= 8.998 \cdot 10^9 \times \frac {2 \times
</math>
Llinia 39:
===La resultancia===
A pidimientu de Rutherford, Geiger y Marsden realizaron una serie d'esperimentos los que señalaron un fexe de partícules alfa nuna fina llámina de metal y midieron el patrón de dispersión usando una pantalla fluorescente.
Cuando Geiger y Marsden dispararon partícules alfa nes sos llámines metáliques, diéronse cuenta de que namái una pequena fracción de les partícules alfa esviar en más de 90°. La mayoría voló directamente al traviés de la llámina. Esto suxurió qu'eses esferes minúscules de la carga positiva intensa fueron dixebraes por vastos golfos del espaciu vacíu.
Rutherford refugó asina'l modelu de Thomson, y sicasí propunxo un modelu nel que l'átomu consistió na mayoría d'espaciu vacíu, con tola so carga positiva concentrada nel so centru nun volume bien pequeno, arrodiáu per una nube d'electrones.
Llinia 68:
Les partícules alfa son pequenes partícules positivamente cargaes que son emitíes bonalmente por ciertes sustances como l'uraniu y el radiu. El mesmu Rutherford afayar en 1899. En 1908 taba tratando de midir con precisión la so relación de carga-masa. Pa faer esto, primero precisaba saber cuántes partícules alfa la so amuesa de radio taba emitiendo (dempués de lo cual midiría la so carga total y estremaría una pola otra). Les partícules alfa son demasiáu pequenes pa ser vistes inclusive con un microscopiu, pero Rutherford sabía que les partícules alfa ionizan les molécules d'aire, y si l'aire ta dientro d'un campu eléctrico, los iones van producir una corriente eléctrica. Nesti principiu, Rutherford y Geiger diseñaron un dispositivu de conteo simple que consistió en dos electrodos nun tubu de cristal. Cada partícula alfa que pasaba pol tubu creaba un pulsu eletricidá que podía ser contáu. Yera una versión temprana del contador Geiger.<ref>Heilbron (2003)</ref>
Los esperimentos que diseñaron arreyaron bombardear una llámina metálica con partícules alfa pa reparar cómo la llámina esvalixar en relación cola so espesura y material. Utilizaron una pantalla fluorescente pa midir les trayectories de les partícules.
===L'esperimentu de 1908===
Llinia 88:
| caption2 =
}}
Nun artículu de 1909, «Nuna Reflexón Difusa de les Partícules Alfa»,<ref name=GeigerMarsden1909/> Geiger y Marsden describieron l'esperimentu por aciu el cual demostraron que les partícules alfa pueden ser esvalixaes por más de 90°. Nel so esperimentu prepararon un pequenu tubu de vidriu cónicu (AB) que contenía radiu, y la so apertura foi sellada con mica. Esto foi'l so emisor de partícules alfa. Ellos montaron una placa de chombu (P), detrás de la cual asitióse una pantalla fluorescente (S). Ellos asitiaron el tubu de radiu nel otru llau de la placa. de tal manera que les partícules alfa qu'emitió nun pudieron cutir directamente la pantalla.
Geiger y Marsden entós queríen envalorar el númberu total de partícules alfa que se taben reflexando. La configuración anterior nun yera afecha pa ello porque'l tubu contenía delles sustances radiactives (radio y los sos productos de desintegración) y, poro, les partícules alfa emitíes teníen rangos variables y porque yera difícil pa ellos determinar a qué velocidá emitía'l tubu partícules alfa. Esta vegada, asitiaron una pequena cantidá de radiu C (bismuto-214) sobre una placa de chombu, que rebotó sobre un reflector de platino (R) y sobre la pantalla. Ellos atoparon que namái una pequena fracción de les partícules alfa que cutió'l reflector rebotó na pantalla (1 en 8000).<ref name=GeigerMarsden1909/>
Llinia 94:
===L'esperimentu de 1910===
[[File:Geiger-1910-fig1.GIF|right|thumb|300px|Esti aparatu describir nel documentu de 1910 de Geiger. Foi diseñáu pa midir con precisión cómo la dispersión varió según la sustanza y l'espesura de la llámina.]]
Un artículu de 1910 de Geiger, «La dispersión de les partícules por materia», describe un esperimentu por aciu el cual intentó midir cómo l'ángulu más probable al traviés del cual esviar una partícula alfa varia col material pol que pasa, la espesura de dichu material, y la velocidá de les partícules alfa.
A partir de les meidiciones que tomó, Geiger llegó a les siguientes conclusiones:
Llinia 163:
}}
Geiger y Marsden depués probabron cómo la dispersión varió cola espesura de la llámina (i.y. if ''s ∝ t''). Construyeron un discu (S) con seis orificios furaos nél.
Geiger y Marsden reutilizaron l'aparatu anterior pa midir cómo'l patrón de dispersión varió col cuadráu de la carga nuclear (i.y. si ''s ∝ Q<sub>n</sub><sup>2</sup>''). Geiger y Marsden supunxeron que la carga del núcleu yera proporcional al pesu atómicu del elementu, polo que probaron si la dispersión yera proporcional al pesu atómicu al cuadráu. Geiger y Marsden cubríen los furacos del discu con llámines d'oru, estañu, plata, cobre y aluminiu. Midíen el poder de frenáu de cada llámina al oldealo a una espesura equivalente d'aire. Cuntaron el númberu de centelleos per minutu que cada llámina produció na pantalla. Estremaron el númberu de centelleos per minutu pol equivalente d'aire. Cuntaron el númberu de centelleos per minutu que cada llámina produció na pantalla. Estremaron el númberu de centelleos per minutu pol quivalente d'aire de la llámina respectiva, luege estremar de nuevu pol raigañu cuadrada del pesu atómicu (ellos sabíen que pa les llámines d'igual poder de frenáu, el númberu d'átomos per unidá d'área ye proporcional al raigañu cuadráu del pesu atómicu). Asina, pa cada metal, Geiger y Marsden llograron el númberu de centelleos que produz un númberu fixu d'átomos. Pa cada metal, entós estremaron esti númberu pol cuadráu del pesu atómicu, y atoparon que les proporiciones yeren más o menos iguales. Asina probaron que ''s ∝ Q<sub>n</sub><sup>2</sup>''.<ref name=GeigerMarsden1913/>
Llinia 171:
===Rutherford determina que'l núcleu ta cargáu positivamente===
Nel so artículu de 1911, Rutherford supunxo que la carga central del átomu taba cargada positivamente, pero reconoció que nun podía dicir con seguridá, una y bones una carga negativa o positiva sería afecha al so modelu de dispersión.<ref name=AIP/>
En 1917, Rutherford y el so asistente William Kay empezaron a esquizar el pasu de les partícules alfa al traviés de gases como l'hidróxenu y el nitróxenu. Nun esperimentu nel que dispararon un fexe de partícules alfa al traviés del hidróxenu, les partícules alfa cutieron los núcleos d'hidróxenu escontra alantre na dirección de la viga, non escontra tras. Nun esperimentu nel que dispararon partícules alfa al traviés de nitróxenu, afayó que les partícules alfa cutieron a núcleos d'hidróxenu (i.y. protones) fuera de los núcleos de nitróxenu.<ref name=AIP/>
Llinia 245:
|url=http://rspa.royalsocietypublishing.org/content/81/546/174.full.pdf
|publicación=[[Proceedings of the Royal Society of London A]]
|volume=81 |númberu=546
|arxiv=
|bibcode= 1908RSPSA..81..174G
Llinia 371:
|títulu=Scattering of α-Particles by Gases
|publicación=[[Philosophical Magacín]] |series=Series 6
|volume=26 |númberu=154
|arxiv=
|bibcode=
Llinia 462:
[[Categoría:Física nuclear y de partícules]]
[[Categoría:Esperimentos físicos|Rutherford]]
[[Categoría:Ciencia y
[[Categoría:Ciencia de 1909]]
[[Categoría:Reinu Xuníu en 1909]]
|