Diferencies ente revisiones de «Catalina II de Rusia»

Contenido eliminado Contenido añadido
m iguo plurales
m Preferencies llingüístiques: -"sublevar" +"sulevar"
Llinia 22:
En xunetu de 1762, Pedro cometió l'erru políticu de retirase colos sos guardias de Holstein y los sos amigos a [[Oranienbaum (Rusia)|Oranienbaum]], dexando a la so esposa en San Petersburgu. El 13 y 14 de xunetu, la Guardia Imperial Rusa, al mandu de [[Grigori Orlov]], amigu de Catalina, remontóse, deponiendo a Pedro, y proclamando a la so esposa como gobernante de Rusia. El golpe trunfó ensin derramamiento de sangre; Catalina Dáshkova, una confidente de la emperatriz, señaló que Pedro paecía nun tener problema n'abandonar el tronu, y solo pidía a cambéu una sele finca, el so vieyu violín y suministros de tabacu y vinu de [[Borgoña]].
 
Seis meses dempués del so accesu al tronu, y trés díes depués del so deposición, el 17 de xunetu de 1762, Pedru III finó en [[Ropsha]] a manos de d'[[Alekséi Orlov]] (hermanu menor de Grigori). Los historiadores de la era soviética acusaron a Catalina d'ordenar l'asesinatu, como tamién dispunxo los d'otros posibles reclamantes al tronu ([[Iván VI de Rusia|Iván VI]] y la [[Yelizaveta Alekséyevna Tarakánova|princesa Tarakánova]]), pero munchos historiadores modernos creen que nun formó parte d'ello.
 
Catalina, anque nun baxaba d'emperadores rusos, asocedió al so home, tres el precedente establecíu cuando [[Catalina I de Rusia]] asocedió a [[Pedru I de Rusia|Pedru I]] en 1725. El so manifiestu d'accesu al tronu xustifica la so socesión citando la "eleición unánime" de la nación. Sicasí, una gran parte de la nobleza considerar como una usurpación, tolerable solo mientres la minoría del so fíu, el [[Pablo I de Rusia|gran duque Pablo]]. Na década de 1770, un grupu de nobles rellacionaos con Pablo ([[Nikita Ivánovich Panin]] y otros) contemplaron la posibilidá d'un nuevu golpe pa deponer a Catalina y tresferir la corona al so fíu, que'l so poder quedaría acutáu primeramente nuna especie de monarquía constitucional. Pero nada d'esto llevóse a cabu, y Catalina reinó hasta la so muerte.
Llinia 34:
 
=== Rebelión de Yemelián Pugachov ===
Mientres 1768-1774 na guerra col [[Imperiu otomanu]], [[Rusia]] esperimentó un baturiciu social importante causada pola [[sublevaciónsulevación de Pugachov]]. En 1773 un [[Cosacos del Don cosacu del Don]] llamáu [[Yemelián Pugachov]] declaró ser el destronáu zar [[Pedru III de Rusia|Pedru III]], refugando l'autoridá de la emperatriz Catalina. Otres comunidaes y agrupaciones cosaques, amás de delles etnies turcomanes que sentíen el choque del Estáu centralizáu rusu, al pie de trabayadores industriales nos [[Monte Urales]], según el llabradores qu'esperaben escapar a la servidume, xunir nuna rebelión d'algame masivu. La esmolición principal del réxime imperial yera entós la guerra contra [[Turquía]] y ello dexó a los rebeldes de [[Pugachov]] tomar el control d'una gran zona de territoriu na cuenca del [[ríu Volga]], pero l'exércitu regular ganó fiero la rebelión en 1774.
[[Archivu:Pugachyov.jpg|thumb|izquierda|[[Yemelián Pugachov]].]]
La sublevaciónsulevación de [[Pugachov]] afaló la determinación de Catalina pa reorganizar l'alministración provincial de [[Rusia]]. En 1775 estremó Rusia en provincies y distritos según les estadístiques de la población. Otorgar a cada provincia una amplia alministración, destacamentos de policía y un aparatu xudicial. Los nobles tuvieron que sirvir, nun superando'l tiempu establecíu pal gobiernu central, pos la llei asina la había riquíu dende tiempos de [[Pedro'l Grande]], y munchos d'ellos recibieron papeles significativos n'alministrar gobiernos provinciales, colo cual l'autoridá imperial confiaba tales puestos a aristócrates d'enfotu, obedientes al zar y qu'aseguraben que'l poder central llegara a cada rincón del Imperiu.
 
Catalina tamién procuró entamar la sociedá en grupos sociales bien definíos y estratificados. En 1785 publicó les cartes a los nobles y señores del pueblu. La carta a la nobleza confirmó la lliberación de los nobles respectu del serviciu obligatoriu y dio-yos derechos como [[clase privilexada]] y servidora direuta de la [[autocracia]] rusa. La carta a les ciudaes probó ser más complicada y n'última instancia muncho menos atinada que la publicada pa los nobles. Nun se llegó a publicar una carta similar pa'l llabradores, nin p'ameyorar les condiciones de los siervos.
 
=== Consecuencies del expansionismo ===
Anque integrar parte del territoriu de [[Polonia]] al so imperiu significó apoderase de nueves tierres fértiles, esto tamién creó nueves dificultaes pal [[Imperiu rusu]]. Al perder a [[Polonia]] como Estáu colchón, [[Rusia]] tuvo que compartir frontera —a partir d'esos momentos— coles grandes potencies, [[Prusia]] y [[Austria]], que podríen ser eventuales rivales. Amás, l'[[Imperiu rusu]] aportó a más étnicamente heterogéneo qu'antes al absorber a una gran cantidá d'etnies, tales como los ucraínos, bielorrusos y xudíos. Los ucraínos y bielorrusos, que na so mayoría trabayaben como siervos sol dominiu polacu, camudaron poco la so situación de primeres so poder rusu. Los polacos, tradicionalmente católicos y herederos d'una antigua potencia militar, aguantar a perder la so independencia económico y cultural; siendo un pueblu difícil de controlar, efectuaron a lo llargo del sieglu XIX delles sublevacionessulevaciones fallíes contra los rusos.
[[Archivu:Map showing the percentage of Jews in the Pale of Settlement and Congress Poland, The Jewish Encyclopedia (1905).jpg|thumb|derecha|260px|Mapa de la [[Zona d'Asentamientu]] xudíu.]]
Catalina suprimió los derechos a los [[xudíu|xudíos]] del Imperiu en 1742 que dende entós fueron consideraos como población estranxera. Un decretu de 3 de xineru de 1792 empecipió formalmente'l réxime de la empalizada d'establecimientu, según el cual los xudíos taben autorizaos a morar llibremente namái na parte más occidental del Imperiu, denomada [[Zona d'Asentamientu]], y ensin averase a los grandes nucleos urbanos rusos. Ello empecipió una etapa de d'[[antisemitismu]] d'Estáu que dexeneró en discriminación violenta nos periodos últimos del Imperiu traducida nos [[pogromo]]s. Tamién a fines del sieglu XVIII, Catalina suprimió l'autonomía de d'[[Ucraína]] al este del [[ríu Dniéper]], la de los territorios bálticos y la de delles árees poblaes por [[cosacos]]. Asina ordenó la supresión de la [[Sich de Zaporozhia]] frayando'l [[Tratáu de Pereyáslav]] de 1654. Cola so énfasis nun imperiu uniformemente alministráu (anque yera alemana pol so orixe), Catalina punxo les bases d'una política de [[rusificación]] que nos sos últimos años de reináu yá s'impulsara, y que sería executada más intensamente polos sos socesores.
 
Los historiadores aldericaron la sinceridá de Catalina como monarca representativa de la [[Ilustración]], pero pocos duldaron que creyó realmente nel activismu del gobiernu empobináu, desenvolviendo al máximu los recursos del Imperiu y faciendo la so alministración más eficaz. Primeramente, Catalina procuró racionalizar procedimientos del gobiernu por aciu cambeos nes lleis. En 1767 Catalina creó la Comisión Llexislativa (Уложенная комиссия), formada por nobles, grandes terratenientes y otros aristócrates, pa codificar les lleis del [[Imperiu Rusu]]. Anque la comisión nun formuló un nuevu [[códigu llegal]], La Instrucción a la [[Comisión de Catalina]] introdució a dellos rusos al pensamientu político y llegal occidental.
Llinia 52:
Catalina terminó de desenvolver munches de les polítiques de [[Pedru I de Rusia|Pedro'l Grande]] y afitó les bases pa la espansión imperial del sieglu XIX. Fixo construyir el [[Palaciu Pávlovsk]] pal so fíu Pablo, que ye parte del [[Patrimoniu Cultural de Rusia]].
 
Rusia convertir nun país capaz de competir colos sos vecinos europeos nes esferes militar, política y diplomática. La élite de [[Rusia]] acabó per convertir se nuna de les más cultes, tal que asocedía nos países de la Europa Central y Occidental de la dómina. Sicasí, la organización de la sociedá y del sistema de gobiernu, les grandes instituciones centrales de l'alministración provincial de Catalina, siguía siendo la mesma sociedá estremada n'estratos sociales curioso delimitados y onde la movilidá social yera difícil, tal como se previera dende tiempos de [[Pedru I de Rusia|Pedru I]], nun produciéndose nengún cambéu en tal sentíu hasta la emancipación de los [[siervos]] en 1861 y, en dellos aspeutos, hasta la cayida de la monarquía en 1917. Catalina dio un emburrie pa la espansión rusa escontra'l sur, incluyendo l'establecimientu de d'[[Odesa]] como'l principal puertu mercantil rusu nel [[Mar Negru]], namás que sirviera como base pal comerciu del granu del sieglu XIX.
[[Archivu:Alexander Radischev.jpg|thumb|izquierda|Semeya de d'[[Aleksandr Radíshchev]].]]
A pesar de tales realizaciones, l'imperiu que [[Pedru I de Rusia|Pedru I]] y Catalina II habíen construyíu siguía enfrentáu a problemes fundamentales. Una élite pequeña de europeizados, ayenada de la masa de rusos ordinarios, plantegó entrugues sobre la mesma esencia de la hestoria, de la cultura y de la identidá de Rusia. [[Rusia]] algamó'l so preeminencia militar por enfotu na coerción y nuna economía empobinada pola corte imperial, abondo primitiva, y principalmente basada nel sistema de [[servidume]] p'actividaes económiques primaries como l'agricultura, minería y ganadería. El desenvolvimientu económicu de [[Rusia]] yera insuficiente pa les necesidaes del sieglu XVIII y taba bien alloñáu entá del grau de tresformamientu que la primera [[Revolución industrial]] causaba en países occidentales.
 
Llinia 72:
La estensión imperial llograda nel reináu de Catalina II, traxo al imperiu enormes territorios nuevos nel sur y l'oeste según l'afitamientu del gobiernu internu. Dempués de la [[Guerra rusu-turca (1768-1774)|Guerra rusu-turca]] contra'l [[Imperiu otomanu]] en 1768, pol [[Tratáu de Küçük Kaynarca]] en 1774, Rusia adquirió una conexón direuta al [[Mar Negru]], mientres los [[Tártaros de Crimea]] convertir nun estáu independiente de los otomanos. En 1783 Catalina anexonó [[Crimea]]. Tres la [[Guerra rusu-turca (1787-1792)]] col [[Imperiu otomanu]], pol [[Paz de Jassy|tratáu de Iasi]] en 1792 amplióse'l dominiu territorial de Rusia escontra'l suroeste, llegando al [[ríu Dniéster]]. Los términos del tratáu amenorgaron les ambicioses metes del presuntu proyeutu magno de Catalina: la espulsión total de los otomanos d'Europa y la renovación del Imperiu romanu d'Oriente baxu control rusu. L'[[Imperiu otomanu]] nun plantegó nuevamente una amenaza seria a [[Rusia]], al contrariu, los gobernantes turcos viéronse forzaos a tolerar un aumentu de la influencia rusa nos [[Balcanes]].
 
La espansión occidental de Rusia so Catalina resultó na repartu de la [[República de los Dos Naciones|Mancomunidá de Polonia-Lituana]]. Polonia, que fuera potencia rexonal ente los sieglos XVI y XVII empezó a debilitase gravemente a lo llargo del sieglu XVIII, amosando continues lluches ente la so aristocracia y un creciente desorde internu; una señal evidente del debilitamientu de [[Polonia]] asocedió cuando cada unu de los sos poderosos vecinos –[[Rusia]], [[Prusia]] y [[Austria]]– intentaron asitiar al so propiu candidatu nel tronu polacu xenerando la [[Guerra de Socesión de Polonia]], qu'envolubró a toa [[Europa]]. En 1772 Rusia, Austria y Prusia, llegaron a un alcuerdu informal p'amestase diverses porciones del territoriu polacu, pol cual Rusia recibió les zones qu'entienden l'actual [[Bielorrusia]] y [[Livonia]]. Dempués de la [[Primer partición de Polonia|primer partición]], Polonia instauró un nuevu réxime qu'empecipió un programa estensu de reformes, qu'incluyó una Constitución democrática, la [[Constitución del 3 de mayu]] de 1791, lo cual sollertó a les facciones más reaccionaries de l'aristocracia polaca, que pidió de la mesma l'ayuda de Rusia. Usando como escusa'l peligru del radicalismu lliberal tres la [[Revolución francesa]] de 1789, [[Austria]], [[Prusia]] y [[Rusia]] (qu'escareció de [[Constitución rusa de 1906|Constitución hasta 1906]]) y reclamaron l'abolición de la Constitución polaca de 1791. En 1793 Polonia volvió ver amenorgáu'l so territoriu tres una invasión conxunta de los sos vecinos que dio llugar a la [[Segunda Partición de Polonia|segunda partición]]. Esta vegada'l [[Imperiu rusu]] llogró la mayoría de [[Bielorrusia]] y el sector de d'[[Ucraína]] que ta asitiáu al oeste del ríu Dniéper. La partición de 1793 condució a una sublevaciónsulevación nacionalista en [[Polonia]] contra la influencia de rusos y prusianos, que terminó siendo ganada polos exércitos de Rusia y Prusia en 1795, dando llugar a la [[Tercer partición de Polonia|tercer partición]] nesi mesmu añu. El territoriu polacu qu'entá se caltenía independiente foi partíu por dambos invasores. Consecuentemente Polonia sumió del mapa políticu internacional.
 
== Guerres Rusu-Turques ==
Llinia 78:
=== Guerra Rusu-Turca (1768-1774) ===
 
La [[Guerra Rusu-Turca de 1768-1774]] foi un conflictu decisivu qu'estableció'l control rusu de facto sobre'l sur de d'[[Ucraína]], hasta entós apoderada pol [[Imperiu otomanu]] al traviés del so Estáu títere, el [[Kanato de Crimea]].
 
La guerra foi una consecuencia inesperada de la tirante relación que se vivía en [[Polonia]], onde dellos nobles remontar contra'l gobiernu del rei [[Estanislao II Poniatowski|Estanislao II]], antiguu amigu y títere de la emperatriz Catalina II de Rusia. Estos nobles, axuntaos na llamada [[Confederación de Bar]], atacaben a les tropes ruses esplegaes en Polonia en sofitu d'[[Estanislao II Poniatowski|Estanislao II]] y depués retirábense a países vecinos pa protexese de les represalies ruses.
Llinia 85:
 
[[Archivu:Torelli2.jpg|thumb|350px|''Alegoría de la victoria de Catalina sobre los turcos'' (Stefano Torelli, 1772).]]
A pesar de que l'[[Imperiu otomanu]] declaró la guerra primero, los turcos viéronse incapaces de llevar la iniciativa mientres tola guerra, amosándose faltos d'una estratexa real. Esto dexó al Xeneral [[Aleksandr Suvórov]] maniobrar ensin problemes en [[Polonia]], onde prindó [[Cracovia]] en 1768 a los sublevaossulevaos y depués entartalló la rebelión nel restu del país. Mentanto, la flota rusa del Bálticu enfusó nel Mediterraneu y aportó en febreru de 1770 a [[Morea]] (sur de Grecia), onde los rusos teníen axentes secretos dende años enantes, y aguiyó una rebelión popular contra los turcos que, sicasí, nun s'estendió al restu del país. Aun así, esto forzó a los turcos a unviar refuerzos a [[Grecia]] en desterciu de d'[[Ucraína]], llabor que se vio complicada cola posterior derrota y destrucción de la flota otomana na [[Batalla de Chesma]], que tuvo llugar ente'l 5 y el 7 de xunetu d'esi añu frente a la islla exea de [[Quíos]].
 
El mesmu día que l'almirante [[Alekséi Orlov]] ganaba a la escuadra turca na [[Batalla de Chesma]], el Mariscal de Campu [[Piotr Rumyántsev]] enfusó na Ucraína otomana y ganó a los turcos y los sos aliaos tártaros en dos batalles socesives sobre'l ríu Llarga, tres les cualos los rusos ocuparon la mayoría de les fortaleces esistentes na rexón. Tamién ufiertaron a los crimeanos camudar de bandu y aliase con ellos contra los turcos, cosa a la qu'el [[Kan Sahib II Giray]] negóse. Sicasí, un ataque sorpresa sobre la mesma [[Península de Crimea]] obligar a recapacitar polo qu'unvió al so sobrín y socesor, el príncipe [[Şahin Giray]], a [[San Petersburgu]] por qu'axustara una paz cola Emperatriz Catalina II en persona. Crimea abandonó entós la guerra y collo, el so llargu vasallaxe al [[Imperiu otomanu]]. En 1773 [[Aleksandr Suvórov]] dio la campaña de [[Polonia]] por rematada y coló a [[Ucraína]] pa combatir a les fuercies otomanes qu'entá quedaben ellí. Ganó una batalla tres otra, dando pie a la so posterior fama de xeneral invencible. L'[[Imperiu Otomanu|Imperiu otomanu]] solicitó la paz en 1774.
Llinia 98:
La [[Guerra Rusu-Turca de 1787-1792]] deber al intentu atayáu del [[Imperiu otomanu]] por reconquistar territorios vencíos a [[Rusia]] nel cursu de l'anterior [[Guerra Rusu-Turca (1768-1774)]]. En 1786 Catalina II de Rusia fixo la so entrada triunfal na [[Crimea]] anexonada en compañía del so aliáu, l'emperador [[José II d'Habsburgu]] del [[Sacru Imperiu Romanu Xermánicu]]. Estos acontecimientos, xuntu col resfregón causáu por mutues acusaciones d'infracción del [[Tratáu de Küçük Kaynarca]], que terminara l'anterior guerra, engafaron a la opinión pública de [[Constantinopla]]; el embaxadores británicu y francés, pela so parte, tamién dieron el so sofitu incondicional a los partidarios de la guerra.
 
La guerra declarar en 1788, pero los preparativos de [[Turquía]] fueron desaparentes y el momentu mal escoyíu, con [[Austria]] aliada a [[Rusia]], fechu conocíu polos turcos namái cuando yá yera demasiáu tarde. Los turcos consiguieron que los austriacos retirar de [[Mehadia]] y conquistaron el [[Banato]] (1789); pero en [[Moldavia]] el mariscal de campu [[Piotr Rumyántsev-Zadunayski]] tomó [[Iaşi]] y [[Khotin|Jotýn]]. Tres un llargu sitiu ivernizu [[Ochakiv|Ochákiv]] cayó ante'l príncipe [[Gregorio Potemkin|Grigori Potiomkin]], y tolos sos habitantes fueron masacrados. Esta noticia afectó tantu al sultán [[Abdul Hamid I]] que-y causó la muerte. Los xenerales turcos yeren incompetentes, y l'exércitu llevantín; les espediciones d'auxiliu a [[Bender (ciudá)|Bender]] y [[Akerman]] fracasaron, [[Belgráu]] foi tomada pol Xeneral [[Ernesto Gedeón von Laudon|Laudon]] d'Austria, la fortaleza inexpugnable de d'[[Izmail]] foi conquistada por [[Aleksandr Suvórov]] por aciu l'usu d'ataques sorpresa d'infantería y artillería combináu, [[Ushakov]] destruyó la flota otomana en [[Fidonisi]], [[Tendra]], [[Estrechu de Kerch]] y [[Cabu Caliacria]], y la cayida de Anapa ante [[Iván Gudóvich]] completó la serie de desastres turcos.
 
El nuevu y nuevu sultán [[Selim III]] deseyaba ardientemente restaurar el prestíu del so país con una victoria enantes de faer la paz, pero l'estáu de les sos tropes atayó les sos esperances. [[Prusia]], que roblara un tratáu ofensivu con Turquía'l 31 de xineru de 1790, nun-y emprestó nenguna ayuda.
Llinia 143:
''Artículu principal: [[Tercer partición de Polonia]]''
 
Frente a estes circunstancies, los polacos intentaron caltener la so independencia en tantu los [[aristócrates]] de la Confederación de Targowica abrazaren la causa de l'autonomía nacional, deslusionados porque Rusia aprovechara la derogatoria de la [[Constitución del 3 de mayu]] p'amestase nuevos territorios. N'abril de 1794 un batallón de soldaos polacos sublevóse ante la orde conxunta de [[Rusia]] y [[Prusia]] por que el exércitu de Polonia amenorgar a la metá. Esti eventu causó una sublevaciónsulevación xeneralizada de los polacos contra les guarniciones rusu y prusianu que fueren acantonaes en territoriu polacu de manera permanente dende 1793.
 
Nuevamente [[Tadeusz Kosciuszko]] dirixó les tropes polaques, pa lo cual concibió la idea de proclamar el fin de la [[servidume]] llabradora, nun esfuerciu de reclutar más tropes y esaniciar diferencies sociales que pudieren ser esplotaes por rusos y prusianos. Sicasí, el so esfuerciu fracasó en cuantes que munchos aristócrates negar a esta concesión final en favor de los sos [[llabradores]]. Otru factor importante foi que Kosciuszko y los sos aliaos declararon qu'el so oxetivu final yera restablecer la independencia de Polonia pero non los vieyos [[privilexos]] de l'aristocracia, bastiando nuevamente la perda de sofitu ente la gran [[nobleza]] retrograda y [[reaccionariu|reaccionaria]]. De la mesma, la revuelta esta vegada estender a [[Lituania]], que manifestó'l so refugu a la ocupación militar rusa y espulsó a les sos guarniciones, en cuantes que los rebeldes polacos ufiertaren un venceyu políticu qu'otorgara mayores llibertaes a los lituanos nel esquema de la [[República de los Dos Naciones]].
Llinia 182:
 
== Muerte ==
El 17 de payares de 1796 Catalina la Grande disponer a tomar un bañu cuando sufrió un ataque fulminante de d'[[apoplexía]] qu'acabó cola so vida. Foi soterrada en San Petersburgu con gran solemnidá ente los nobles a los que tanto favoreció.
 
== Títulos y estilos ==