La batalla d'Antietam (tamién conocida na historiografía sudista como batalla de Sharpsburg) foi'l primera gran enfrentamientu armáu de la guerra civil estauxunidense que se produció en territoriu nortizu. La batalla tuvo llugar el 17 de setiembre de 1862, cerca de Sharpsburg, nel condáu de Washington, Maryland, Estaos Xuníos, y pela redolada del regatu Antietam. La batalla formó parte de la Campaña de Maryland y trátase de la más sangrienta de la historia de los Estaos Xuníos que se llibrara nun solu día, con cuasi 23 000 baxes.[1]

Batalla d'Antietam
Parte de Guerra de Secesión y Maryland in the American Civil War (en) Traducir
Fecha 17 setiembre 1862
Llugar Cerca de Sharpsburg, Maryland, Estaos Xuníos
Coordenaes 39°28′24″N 77°44′41″W / 39.4733°N 77.7447°O / 39.4733; -77.7447
Resultáu Tácticamente non concluyente
Victoria estratéxica de la Unión
Belixerantes
Estaos Xuníos d'América Estaos Confederaos d'América
Comandantes
George B. McClellan Robert E. Lee
Fuercies en combate
87 000 45 000
Baxes
12 401 en total
2108 muertos
9540 mancaos
753 prisioneros o sumíos
10 316 en total
1546 muertos
7752 mancaos
1018 prisioneros o sumíos
[editar datos en Wikidata]

N'escorriendo al xeneral confederáu Robert E. Lee nel territoriu de Maryland, el mayor xeneral del Exércitu de la Xunión George B. McClellan atacó al exércitu de Lee qu'estableciera posiciones defensives tres el regatu Antietam. A l'amanecida del 17 de setiembre, el Cuerpu d'Exércitu del mayor xeneral Joseph Hooker realizó un poderosu ataque sobre'l lladral esquierdu del exércitu sudista. Los ataques y contraataques estender a lo llargo del maizal de Miller y alredor de la ilesia de los Dunker (Dunker Church n'inglés). La Unión llogró finalmente enfusar pel centru del Exércitu confederáu atacando na zona del Camín Fundíu (Sunken Road), pero la ventaya de los federales nun se consolidó. Pela tarde, el Cuerpu d'Exércitu del mayor xeneral Ambrose Burnside entró n'aición tomando una ponte de piedra sobre'l Antietam Creek y avanzando contra'l lladral derechu del Exércitu confederáu. Nun momentu crucial, la división del mayor xeneral A. P. Hill llegó procedente de Harpers Ferry. Magar cuntar con una desventaxa numbérica de dos contra unu, Lee unvió toles sos tropes, ente que McClellan unvió al combate menos de trés cuartes partes de les suyes, faciendo posible a Lee llantar cara a los federales. Mientres la nueche dambos exércitos consolidaron les sos llinies. A pesar de les severes baxes, Lee siguió realizando escaramuzas contra McClellan el 18 de setiembre, mientres retiraba'l so maltrecho exércitu al sur del ríu Potomac.[2]

A pesar de la superioridá numbérica de la Xunión, los ataques de McClellan fracasaron nel oxetivu de concentrar les tropes, dexando a Llei turnar les sos tropes nel interior de les sos files pa faer frente a cada turniada. Sicasí les abondoses fuercies en reserva coles que cuntaba McClellan y que podríen ser esplegaes pa llograr ésitos alcontraos, McClellan fracasó nel intentu de destruyir l'exércitu de Lee. Sicasí, la invasión de Maryland por Lee quedó detenida, anque ésti pudo retirase a Virxinia ensin oposición per parte del cautelosu McClellan. Magar la batalla nun refundió un resultáu concluyente en términos tácticos, tuvo una importancia única, una y bones la victoria táctica de la Xunión foi abonda pa dar al presidente Abraham Lincoln la seguridá p'anunciar la so Proclama d'Emancipación.

Contestu históricu y la Campaña de Maryland editar

El Exércitu de Virxinia del Norte de Robert E. Lee —45 000 homes— enfusó nel estáu de Maryland el 3 de setiembre de 1862, tres la so victoria na Segunda batalla de Bull Run el 29 d'agostu. La estratexa de Lee yera faer atroxu de provisiones y reclutar más soldaos nel estáu fronterizu de Maryland,[3] nel qu'había un númberu considerable de simpatizantes de los confederaos, y llograr un impautu na opinión pública previu a les cercanes eleiciones a celebrar nel Norte. L'impautu social foi diversu; nun se llograron tantes adhesiones en Maryland pa la so causa por aciu el soníu del Maryland, My Maryland proveniente del Exércitu de Virxinia del Norte como Lee esperara, y la débil ventaya estratéxica llograda pol Exércitu unionista del Potomac en Antietam anuló cualquier ésitu que Lee tuviera n'atraer a los habitantes de Maryland pa la so causa. Dellos políticos confederaos, incluyendo al presidente Jefferson Davis, creyeron nun posible aumentu de la reconocencia estranxera si llograben una victoria militar en suelu del Norte; pensando qu'una victoria diéra-yos reconocencia y sofitu económicu per parte del Reinu Xuníu y Francia. Sicasí, nun hai pruebes de que Lee pensara que'l Sur tenía de basar los sos planes militares nesta posibilidá.[4]

 
Ponte en Harpers Ferry, Viginia Occidental.

Ente que los 90 000 homes del Exércitu del Potomac de McClellan mover pa interceptar a Llei, dos soldaos de la Xunión (el cabu Barton W. Mitchell y el sarxentu primeru John M. Bloss[5] del 27º Reximientu d'Infantería de Voluntarios d'Indiana) afayaron una copia tresmanada de los mapes detallaos de la batalla del propiu Llei —Orde especial 191— qu'envolubraba tres cigarros. La orde indicaba que Lee estremara'l so exércitu y tremáu xeográficamente partes del mesmu (a Harpers Ferry, en Virxinia Occidental, y Hagerstown, en Maryland), de manera que cada grupu podía ser aislláu y vencíu si McClellan mover cola abonda rapidez. Sicasí, McClellan esperó unes 18 hores antes de decidir sacar ventaya d'esta información y reorganizar les sos tropes, polo que desperdició la oportunidá de infligir a Lee una derrota decisiva.[6]

Na Campaña de Maryland hubo dos enfrentamientos d'importancia previos a la batalla d'Antietam: el Mayor Xeneral Thomas J. Stonewall Jackson (Muriu de piedra Jackson) prindó Harpers Ferry y McClellan llogró pasar al traviés de los montes Blue Ridge gracies a la so victoria na batalla de South Mountain. El primeru d'ellos tuvo importancia por cuenta de que una gran parte del exércitu de Lee tuvo ausente del campu de batalla de primeres de la batalla d'Antietam, esperando la rindición de la guarnición de la Xunión; el segundu por cuenta de que les fuertes defenses confederaes en dos pasos de los montes retrasaron lo suficiente la meyora de McClellan pa dexar a Lee concentrar el restu de les sos tropes en Sharpsburg.[7]

Orde de batalla editar

Les fuercies confederaes que conformaben l'Exércitu de Virxinia del Norte (Army of Northern Virxinia) empecipiaron la campaña de Maryland con alredor de 50 000 homes n'armes. Sicasí, pa la batalla d'Antietam les baxes en combate, enfermedaes y deserciones amenorgaren esti númberu a aproximao 35 000.[8] El xeneral Lee cuntaba con 246 cañones, 92 d'ellos d'ánima estriada ("rifled"). Les fuercies de la Xunión (l'Exércitu del Potomac, reforzáu con elementos del disueltu Exércitu de Virxinia de John Pope) disponía d'unos 90 000 homes y 300 cañones, el sesenta per cientu d'ellos d'ánima estriada.

Tropes de los Estaos Confederaos d'América editar

El Exércitu de Virxinia del Norte, al mandu del xeneral Robert E. Lee, taba entamáu en dos grandes Cuerpos d'infantería.[9]

El Primer Cuerpu, sol mandu del Mayor Xeneral James Longstreet, taba constituyíu por:

El Segundu Cuerpu, sol mandu del xeneral de división Thomas J. "Stonewall" Jackson taba constituyíu por:

Les unidaes restantes yeren la División de Caballería, sol mandu del mayor xeneral J.E.B. Stuart, integrada poles brigaes de los brigadieres xenerales Wade Hampton y Fitzhugh Lee y del coronel Thomas T. Munford, con artillería montada sol mandu del capitán John Pelham; y l'artillería de reserva, mandada pol brigadier xeneral William N. Pendleton. El Segundu Cuerpu taba entamáu con artillería axunto a cada división, en contraste col Primer Cuerpu, que la so artillería acutar al nivel del cuerpu.

Tropes de los Estaos Xuníos d'América editar

 
Lincoln con MacClellan y la so Estáu Mayor na granxa de Grove dempués de la batalla. Los personaxes notables (pela izquierda) son: 5. Alexander S. Webb, xefe del Estáu Mayor, 5º Cuerpu; 6. McClellan; 8. Dr. Jonathan Letterman; 10. Lincoln; 11. Henry J. Hunt; 12. Fitz John Porter; 15. Andrew A. Humpheys; 16. Cap. George Armstrong Custer.

El Exércitu del Potomac del mayor xeneral George B. McClellan tuvo reforzáu por unidaes absorbíes del Exércitu de Virxinia de John Pope, incluyendo en total seis cuerpos d'infantería.[11]

El Primer Cuerpu (Cuerpu I), sol mandu del mayor xeneral Joseph Hooker, taba constituyíu por:

El Segundu Cuerpu (Cuerpu II), sol mandu del mayor xeneral Edwin V. Sumner, taba constituyíu por:

El Quintu Cuerpu (Cuerpu V), sol mandu del mayor xeneral Fitz John Porter, taba constituyíu por:

El Sestu Cuerpu (Cuerpu VI), sol mandu del mayor xeneral William B. Franklin, taba constituyíu por:

El Novenu Cuerpu (Cuerpu IX), sol mandu del mayor xeneral Ambrose E. Burnside, taba constituyíu por:

El Docenu Cuerpu (Cuerpu XII), sol mandu del mayor xeneral Joseph K. Mansfield, taba constituyíu por:

McClellan disponía amás d'una división de caballería al mandu del brigadier xeneral Alfred Pleasonton (brigaes del mayor Charles J. Whiting y los coroneles John F. Farnsworth, Richard H. Rush, Andrew T. McReynolds y Benjamin F. Davis, artillería montada con seis bateríes, y un destacamentu del 16º de Caballería de Pennsylvania), y una brigada d'inxenieros sol mandu del brigadier xeneral Daniel Phineas Woodbury.

La batalla editar

 
Esquema de la batalla d'Antietam.     Confederaos      Unión

Lee tomó posiciones cerca de la población de Sharpsburg, esplegando les sos fuercies disponibles al otru llau del regatu de Antietam Creek el 15 de setiembre. Yera una escelente posición defensiva, anque non inexpugnable. El terrén apurría una cobertoria escelente a la infantería, con barganales y valles de piedra, afloramientos de piedra caliar y pequeños fuexos y trincheres naturales al marxe del regueru. La sablera del regueru tenía una estensión d'ente 18 y 30 metros d'anchor que faía de barrera natural. El regatu yera vadeable en dellos llugares y podía cruciase por aciu tres puente de piedra alloñaos unos d'otros un quilómetru y mediu aproximao. La posición de los confederaos faíase precaria por cuenta de que la so retaguardia taba bloquiada pol ríu Potomac y en casu de que la retirada fora necesaria namái había un puntu d'encruz disponible, el vau de Boteler (Boteler's Ford n'inglés) en Shepherdstown. El vau asitiáu en Williamsport taba unos 15 quilómetros al noroeste de Sharpsburg y fuera utilizáu por Jackson nel so camín a Harpers Ferry. La disposición de les fuercies de la Xunión mientres la batalla faía imposible la retirada nesa direición. El 15 de setiembre, les fuercies sol mandu direutu de Lee sumaben non más de 18.000 homes, tan solo un terciu de les disponibles por McClellan.[12]

Les dos primeres divisiones de la Xunión llegaron el 15 de setiembre y el gruesu del exércitu facer aquella mesma tarde. Magar que un ataque inmediatu del exércitu federal efeutuáu la mañana del día 16 cuntara con una aplastante superioridá numbérica frente a los confederaos, el procuru característicu de McClellan y la so creencia de que Lee cuntaba con más de 100 000 homes fixo qu'aplazara l'ataque p'a otru día. Esti fechu apurrió a los confederaos más tiempu pa preparar les sos posiciones defensives y dexó llegar dende Hagerstown al exércitu de Longstreet y dende Harpers Ferry al de Jackson, quitando la división d'A.P. Hill. Jackson defendió'l lladral esquierdu —al norte sofitáu nel ríu Potomac, ente que Longstreet defendió'l derechu —al sur— sobre'l Antietam, una llinia d'unos 6 quilómetros (4 milles) de llargor, anque les llendes fuéronse desdibujando conforme la batalla foi trescurriendo y les unidaes de Lee fueron camudando de distribución.

La tarde del 16 de setiembre, McClellan ordenó al Cuerpu I de Hooker que cruciara'l regueru de Antietam Creek y sondiara les posiciones enemigues. La división al cargu de Meade atacó cautelosamente a los confederaos mandaos por Hood na zona arbolada conocida como East Woods. N'escureciendo, el fueu d'artillería siguió mientres McClellan prosiguía asitiando les sos tropes. El plan de McClellan yera entartallar el lladral esquierdu enemigu. McClellan tomó esta decisión por cuenta de la distribución de les pontes sobre'l Antietam. La ponte inferior (que foi llamáu Burnside Bridge tres la batalla) taba apoderáu polos confederaos. La ponte entemedia, nel camín de Boonsboro, yera blancu del fueu d'artillería dende unes elevaciones cercanes a Sharpsburg. Sicasí, la ponte cimera taba a unos 3 quilómetros (2 milles) al este de los cañones confederaos y podía ser cruciáu de forma segura. McClellan entamó asignar más de la metá del so exércitu al asaltu, empezando con dos cuerpos sofitaos por un terceru y si fora necesariu per un cuartu. Tenía cuenta de llanzar un ataque simultáneu pa estremar el lladral derechu confederáu por aciu el quintu cuerpu y escurriera atacar el centru si nengunu d'estos ataques tenía ésitu.[13] La escaramuza en East Woods sirvió por que Llei decatar de les intenciones de McClellan, quien se preparar en consecuencia. Tresfirió homes al lladral esquierdu y unvió mensaxes urxentes a los sos dos comandantes que nun llegaren entá al campu de batalla, Lafayette McLaws con dos divisiones y A.P. Hill con una.

Los planes de McClellan tuvieron mal coordinaos y fueron executaos de forma mediocre. McClellan dio órdenes a cada unu de los sos subordinaos por separáu, ensin apurrir órdenes xenerales que describieren el plan de batalla. El terrenal sobre'l que se desenvolvió la batalla enzancó a los sos comandantes controlar y siguir los acontecimientos que se producíen n'otros sectores del campu de batalla, y el cuartel xeneral de McClellan taba a más d'una milla de distancia na retaguardia (na casa de Philip Pry, al este del regatu de Antietam), enzancando'l control de les distintes divisiones del so exércitu. Coles mesmes, la batalla desenvolvióse a otru día en tres enfrentamiento separaos y na so mayoría ensin coordinación unu con otru: pela mañana nel estremu norte del campu de batalla, al mediudía nel centru y pela tarde nel sur. Esta falta de coordinación y la concentración de les fuercies de McClellan anularon cuasi dafechu la superioridá numbérica, de cuasi dos a unu, de la que disponía la Xunión y dexó a Llei turnar les sos tropes pa defendese de cada ofensiva.

La mañana editar

 
Vista de la Dunker Church en Antietam.
 
Movimientos ente les 5:30 y les 7:30 de la mañana.

La batalla dio empiezu a l'amanecida (sobre les 5:30 de la mañana) del 17 de setiembre con un ataque del Cuerpu I sol mandu de Joseph Hooker, baxando pel camín de Hagerstown (Hagerstown Turnpike). L'oxetivu de Hooker yera algamar el pandu sobre la que s'asitiaba la ilesia de los New Dunkers (Dunker Church), una modesta construcción encalada que pertenecía a una secta llocal de bautistes alemanes. Hooker disponía d'aproximao 8600 homes, dalgunos más que los 7700 defensores so les órdenes de Stonewall Jackson, pero esta llixera diferencia yera menos decisiva gracies a les posiciones defensives de los confederaos.[14] La División de Abner Doubleday movióse a la derecha de Hooker, ente que la de James Ricketts dirixióse a la izquierda, a East Woods, y la División de los reservistas de Pennsylvania de George Meade esplegar nel centru y llixeramente escontra la parte trasera. Jackson cuntaba pa la defensa coles divisiones sol mandu de Alexander Lawton y John R. Jones en llinia de batalla dende'l grupu d'árboles de West Woods y cruciando el camín de Hagerstown, hasta l'estremu sur del maizal de Miller (Miller Cornfield). Nel interior de West Woods quedáronse cuatro brigaes como reserva.[15]

Namás les tropes de la Xunión abandonaron les sos posiciones na arbolea conocida como North Woods y entraron nel maizal empezó'l fueu d'artillería. Los confederaos abrieron fueu dende l'oeste coles bateríes d'artillería de Jeb Stuart y cuatro bateríes sol mandu del coronel Stephen D. Lee, que taben emplazadas sobre una elevación que cruciaba un camín al sur de Dunker Church. La Unión devolvió'l fueu por aciu 9 bateríes asitiaes nuna cresta tres North Woods y cuatro cañones Parrot de 20 llibres asitiaos a unos 3 quilómetros (2 milles) al este de Antietam Creek. La llucha causó importantes baxes en dambos bandos y foi descrita pol coronel Lee como "un infiernu d'artillería" (artillery Hell n'inglés).[16]

Al ver el rellumu de les bayonetes confederaes ocultes nel maizal, Hooker ordenó detenese a la so infantería y montó cuatro bateríes d'artillería que dispararon sobre'l campu obuses y metralla percima de los soldaos federales. El fueu d'artillería y de los rifles de dambos bandos actuó como una gadaña, cortando los cuerpos de los soldaos como si fueren plantes.

 
Cuerpos de soldaos confederaos cayíos en combate pertenecientes a la Brigada de Luisiana, a les órdenes de Starke, nel camín de Hagerstown, al norte de Dunker Church.

La 1ª Brigada de Pennsylvania de Meade, sol mandu del brigadier xeneral Truman Seymour, empecipió la meyora al traviés de East Woods intercambiando fueu coles Brigaes d'Alabama, Georgia y Carolina del Norte del coronel James Walter. Como los homes de Walter forzaron la retirada de los de Seymour sofitaos pol fueu d'artillería de Llei, la división de Rickett enfusó nel maizal, siendo tamién atacada pola artillería. La brigada del brigadier xeneral Abram Duryée cargó direutamente contra la brigada de Georgia del coronel Marcellus Douglas. Tres un persistente y fuerte fueu enemigo dende una distancia d'unos 230 metros y tres nun llograr nenguna ventaya por cuenta de la falta de refuerzos, Duryée ordenó la retirada.[15]

Los refuerzos que Duryée esperara, les brigaes del brigadier xeneral George L. Hartsuff y del coronel William A. Christian, tuvieron dificultaes pa llegar al llugar. Hartsuff foi mancáu por un obús y Christian foi baltáu del caballu y fuxó apavoráu a la retaguardia. Cuando los homes fueron aconceyaos y avanzaron pol maizal, atoparon el mesmu fueu d'artillería ya infantería que los sos predecesores. Como la superioridá numbérica de la Xunión empezaba a tener efeutu, la brigada "Tigre" de Luisiana (Luisiana "Tiger" Brigade) sol mandu de Hatty Hays entró en combate y obligó a los soldaos de la Xunión a retirase a East Woods. Les baxes sufiertes pol 12º Reximientu d'Infantería de Massachusetts, el 67 % de los sos efeutivos, fueron les más altes que sufrió una unidá naquel día.[17] La brigada "Tigre" foi finalmente refugada cuando los federales montaron una batería de rifles d'artillería de 3 pulgaes y usar direutamente contra'l maizal, disparando a espetaperru y causando una matanza ente la brigada "Tigre", que perdió 323 de los sos 500 homes.[18]

...el fueu más mortífero de la guerra. Los rifles desfacer en pieces nes manes de los soldaos, les cantimplores y les mochiles yeren acribillaes a balazos, los muertos y mancaos cayíen a ventenes.
—El capitán Benjamin F. Cook del 12º Reximientu d'Infantería de Massachusetts, siendo atacáu pola brigada "Tigre" de Luisiana nel maizal.[19]

Mientres el maizal siguía nun puntu muertu con numberoses baxes, la meyora de los federales unos cuantos metros más al oeste foi más fructuoso. La 4ª Brigada de la división de Doubleday, mandada pol brigadier xeneral John Gibbon (llamada la "Brigada de fierro" o Iron Brigade n'inglés) avanzó pel camín moviendo a los homes de Jackson. Fueron deteníos por una carga de 1150 homes de la Brigada de Starke, siendo atacaos dende una distancia d'unos 27 metros. La Brigada confederada retirar tres tar espuesta al duru fueu devuelto pola Iron Brigade y Starke foi mancáu de muerte.[20] La Unión volvió a entamar la so meyora escontra Dunker Church y abrió una enorme fienda na llinia defensiva de Jackson, que s'atopaba cerca de quebrase. A pesar del eleváu costu, les tropes de Hooker llograben progresar.

Los refuerzos confederaos llegaron xusto pasaes los siete de la mañana. Les divisiones sol mandu de McLaws y Richard H. Anderson llegaron tres una marcha nocherniega dende Harpers Ferry. A les 7:15 aproximao, el xeneral Lee unvió a la Brigada de Georgia de George T. Anderson dende'l lladral derechu del exércitu p'ayudar a Jackson.

A les 7:00 de la mañana, los 2300 homes de la División so les órdenes de Hood avanzaron al traviés de West Woods y emburriaron a les tropes de la Xunión a retirase de nuevu del maizal. Los texanos atacaron con una ferocidá mayor por cuenta de que fueron llamaos dende la so posición na reserva y fueron obligaos a atayar la primer comida caliente que tuvieren en dellos díes. Fueron sofitaos por trés brigaes de la División de D.H. Hill llegaos de la granxa de Mumma, al sureste del maizal, y pola brigada de Jubal Early, veníos al traviés de West Woods dende la granxa de Nicodemus, onde tuvieren sofitando a l'artillería montada de Jeb Stuart. Los homes de Hood llegaron nel momentu más duru del combate, perdiendo un 60 % de los sos homes, pero fueron capaces d'evitar la rotura de la llinia defensiva confederada y detener la meyora del Cuerpu I de la Xunión. Cuando un oficial compañeru so preguntó a Hood sobre ónde tuviera la so División, ésti retrucó-y que "Morriendo nel campu" ("Dead on the field" n'inglés).[21]

Los homes de Hooke tamién sufrieron numberoses baxes y amás nun llograron los sos oxetivos. Tres dos hores y 2500 baxes, taben onde empezaren. El maizal, una área d'unos 225 metros de llargu y unos 360 d'anchu, foi la escena d'una indescribible destrucción. Envaloróse que'l maizal camudó de manes non menos de 15 vegaes nel intre de la mañana.[22] Hooker pidió l'ayuda de los 7200 homes del Cuerpu XII sol mandu de Mansfield.

...tolos tarmos de maíz na parte norte y la mayor parte del campu fueron cortaos tan bien como si fuera fechu con un cuchiellu y los cayíos [confederaos] xacíen en files precises, tal que habíen estáu formaos nes sos files faía pocos intres.
—Xeneral mayor Joseph Hooker[23]

La metá de los homes de Mansfield yeren reclutes ensin esperiencia, como'l mesmu Mansfield, que recibiera'l mandu tan solu dos díes antes. Magar ser un veteranu con 40 años de serviciu, nunca liderara una gran cantidá d'homes en combate. Esmolecíu polos sos homes, mandó qu'estos avanzaren nuna formación conocida como "columna de compañíes, xuntes en masa", una formación na qu'un reximientu formaba en diez files en llugar de los dos habituales. Cuando los sos homes entraron en East Woods, ufiertaron un escelente blancu pa l'artillería, "un blancu cuasi tan bonu como una tenada". El mesmu Mansfield foi baltáu pol disparu d'un francotirador y finó a otru día. Alpheus Williams asumió temporalmente'l mandu del Cuerpu XII.[24]

 
Asaltu efeutuáu pol Cuerpu XII ente les 7:30 y les 9:00 de la mañana.

Los nuevos reclutes de la primer división de Mansfield nun avanzaron de nuevu contra la llinia de Hood, que fuera reforzada cola división de D.H. Hill sol mandu de Colquitt y McRae. Sicasí, la segunda división del Cuerpu XII, sol mandu de George Sears Greene, llogró pasar al traviés de los homes de McRae, que se desorganizaron creyendo equivocadamente que taben siendo atrapaos por un ataque envolvente. Esti resquiebru na so llinia defensiva forzó a Hood y los sos homes, superaos en númberu, a reagrupase en West Woods, onde empezaren el día.[17] Green foi capaz d'algamar Dunker Church, l'oxetivu inicial de Hooker, y provocó la retirada de les bateríes de Lee. Les fuercies federales ocuparon la mayoría del terrén al este del camín de Hagerstown.

Hooker intentó reagrupar los restos esvalixaos del Cuerpu I pa siguir l'asaltu, pero un soldáu confederáu disparó al caballu de Hooker, qu'ufiertaba un blancu perfectu, trespasando'l pie de Hooker cola bala. El mandu del Cuerpu I recayó sobre'l xeneral Meade por cuenta de que'l subordináu de más altu rangu de Hooker, James B. Ricketts, tamién fuera mancáu. Sicasí, ensin Hooker nel campu de batalla, nun había nengún xeneral cola abonda autoridá pa liderar a los Cuerpos I y XII. Los homes de Greene fueron tirotiaos duramente dende West Woods y retiráronse de Dunker Church.

Nun esfuerciu pa ganar el lladral esquierdu confederáu y solliviar la presión sobre los homes de Mansfield, a les 7:20 de la mañana, el Cuerpu II de Sumner recibió la orde d'unviar dos divisiones a la batalla. Los 5400 homes de la División de Sedwick fueron los primeres en vadear el Antietam y llegaron a East Woods col enfotu de arrodiar a los confederaos pela izquierda y face-yos recular escontra'l sur, onde atacaba'l Cuerpu IX de Ambrose Burnside. Pero'l plan torcióse. Dixebrar de la División de William H. French y a les 9 de la mañana, Sumner, qu'acompañaba a la División, llanzó un ataque con una inusual formación de combate —los trés brigaes en trés llargues files— asitiando a los sos homes a comuña, con tan solo ente 45 y 63 metros de separación ente les distintes llinies. Fueron atacaos primero pola artillería confederada y darréu dende tres lado poles acabante llegar divisiones de Walter y McLaws. En menos d'hora y media, los homes de Sedgwick fueron forzaos a retirase en gran desorde escontra les sos posiciones iniciales, sufriendo más de 2200 baxes.[25]

Sumner foi condergáu pola mayoría de los historiadores pol so ataque temerariu, pola so falta de coordinación colos comandantes de los Cuerpos I y XII, por perder el control de la División de French cuando esti acompañaba a Sedgwick, por non llevar a cabu una fayadiza reconocencia antes de llanzar el so ataque y por escoyer una inusual formación de combate que foi arrodiada de forma efeutiva pol contraataque confederáu. Sicasí, un estudiu del historiador M. V. Arsmtrong determinó que Sumner sigo qu'efeutuó una reconocencia de forma apropiada y que la so decisión d'atacar onde lo fixo taba xustificada pola información de la que disponía.[26]

Les últimes aiciones na fase matutina de la batalla efeutuáronse sobre les 10 de la mañana, cuando les divisiones de John G. Walker, acabante llegar del lladral derechu confederáu, fixeron frente a la meyora de dos reximientos del Cuerpu XII. Combatieron nel área entendida ente'l maizal y West Woods, pero rápido los dos brigaes de la División de Green forzaron la retirada de los homes de Walter. Les tropes federales pudieron tomar una zona de West Woods.

La fase matutina terminó con 13 000 baxes per dambos llaos, incluyendo dos xefes de la Xunión.[27]

El mediudía editar

 
Esquema de los asaltos llevaos a cabu polos Cuerpos II y XII ente los nueve de la mañana y l'una de la tarde.

Al mediudía, l'aición mover escontra'l centru de la llinia defensiva confederada. Sumner acompañara l'ataque de la división de Sedgwick pela mañana, sicasí, otres de les sos divisiones sol mandu de French, qu'había perdíu contautu con Sedgwick, dirixiéronse inexplicablemente al sur. Buscando una oportunidá d'entrar en combate, French atopar con delles escaramuzas nel so camín y ordenó avanzar a los sos homes. L'ayudante y fíu de Sumner alcontró a French, quien describió'l tarrecible combate que se taba llevando a cabu en West Woods y unvió-y una orde por qu'atraxera l'atención de los confederaos atacando nel centru.[28]

Les tropes de Fench entraron en combate cola división mandada por D.H. Hill. Hill cuntaba con unos 2500 homes, menos de la metá que los que cuntaba French, y cinco de los trés brigaes combatieren mientres la mañana. En teoría esi sector de la llinia defensiva de Longstreet yera'l más débil. Sicasí, los homes de Hill cuntaben con una bona posición defensiva a lo cimero d'un caballón, nun camín fundíu formáu pol pasu siguíu de vagones mientres años que formaren una trinchera natural, conocíu como Sunken Road.[29]

French llanzó a les sos brigaes nuna serie d'ataques contra les improvisaes posiciones defensives de Hill alredor de les 9:30 de la mañana. La primer brigada qu'entró en combate foi la más inesperta, mandada pol brigadier xeneral Max Weber, que foi rápido ablayada por un intensu fueu de rifles; nengún bandu unviara artillería a esti puntu. El segundu ataque, efeutuáu polos reclutes tamién ensin esperiencia del coronel Dwight Morris, foi oxetu d'un intensu fueu, pero llogró refugar un contraataque lleváu a cabu pola Brigada d'Alabama de Robert Rodes. El tercer ataque, a les órdenes del brigadier xeneral Nathan Kimball, incluyó a tres regimiento de veteranos, sicasí, tamién cayeron sol fueu enemigo disparáu dende la trinchera. La división de French sufrió 1750 baxes (cuntaba con 5700 homes) en menos d'una hora.[30]

Dambos bandos unviaron refuerzos. Robert E. Lee unvió les sos últimes divisiones en reserva —unos 3400 homes sol mandu del xeneral de división Richard H. Anderson— a reforzar la llinia defensiva de Hill y estendela escontra la derecha, preparando un ataque qu'envolubraría los lladral derechu de French. Coles mesmes, los 4000 homes de la división del mayor xeneral Israel B. Richardson llegaron a la izquierda de French. Esta yera la postrera de los trés divisiones de Sumner que McClellan dexara na retaguardia cuando entamó les sos fuercies de reserva.[31] Les primeres tropes n'atacar fueron les de Richardson que nun taben cansaes.

La Brigada Irlandesa del brigadier xeneral Thomas F. Meagher, formada principalmente por emigrantes irlandeses, llevó a cabu'l cuartu ataque del día sobre'l camín fundíu. Mientres la brigada avanzaba esventolexando al vientu banderes verde esmeralda, el capellán del reximientu, el padre William Corby, pasiar por tol frente dando l'absolución pa tolos que diben morrer pola Ilesia católica.[32] La brigada perdió 540 homes primero que se-yos ordenar la retirada.[33]

Sobre'l mediudía, la brigada del brigadier xeneral John C. Cadwell foi unviada personalmente a la batalla pol xeneral Richardson en enterándose de que Cadwell atopar na retaguardia. La división confederada de Richard H. Anderson sirvió de poca ayuda a los defensores dempués de que'l xeneral Anderson fuera mancáu de primeres del combate.[34] Tamién causaron baxa otros líderes, incluyendo a George B. Anderson, que'l so socesor, el coronel Charles C. Tew del 2º Reximientu de Carolina del Norte, foi muertu minutos dempués d'asumir el mandu, y el coronel John B. Gordon del 6º Reximientu d'Alabama, quien recibió seis mancaes series nel combate.[35] Gordon cayó inconsciente pámpana abaxo cola cara tapada pol so propiu sombreru, más tarde los sos compañeros dixeron que morrería afogáu na so propia sangre si nun fuera pol disparu d'un soldáu de la Xunión qu'afuracó'l so sombreru y dexó que'l sangre se drenara.[36] Rodes foi mancáu na zanca pero siguió nel campu de batalla. Estes baxes contribuyeron direutamente al tracamundiu que siguió a estos fechos.

Les estabamos disparando como a oveyes nuna corrolada. Si una bala fallaba'l blancu en primer instancia, yera fácil qu'algamara la siguiente filera, el soldáu posterior, y que los algamar en segunda instancia.
—Sarxentu del 61º Reximientu de Nueva York.[37]

Mientres la meyora de la Brigada de Caldwell alredor del lladral derechu confederáu, el coronel Francis C. Barlow y 350 homes de los 61º y 64º Reximientu de Nueva York vieron un puntu débil na llinia defensiva confederada y ganaron un montículo qu'apoderaba'l Sunken Road. Esti fechu dexó-yos apuntar direutamente a la llinia defensiva confederada, convirtiendo la trinchera nuna trampa mortal. Nel intentu de llantar cara a esta amenaza, una orde de Rodes foi malinterpretada pol teniente coronel James N. Lightfoot, qu'asocediera al inconsciente John Gordon. Lightfood ordenó a los sos homes dar media vuelta y recular, una orde que los cinco reximientos pensaron que taba dirixida tamién a ellos. Les tropes confederaes retirar escontra Sharpsburg perdiendo la so llinia defensiva.

Los homes de Richardson atopábense escorriendo a los confederaos que fuxíen cuando l'artillería que montara apresuradamente el xeneral Longstreet fíxo-yos recular. D.H. Hill contraatacó con 200 homes envolubrando'l lladral derechu de los federales cerca del camín fundíu, anque fueron refugaos por una carga feroz del 5º Reximientu de New Hampshire, fechu qu'evitó la cayida del centru. Richardson ordenó a remolera que la so división reculara al norte del caballón del Sunken Road. La so división perdiera unos 1000 homes. El coronel Barlow foi gravemente mancáu, y el mesmu Richardson foi mancáu mortalmente.[38][34] El mandu de la división foi asumíu por Winfield S. Hancock. Anque Hancock ganóse una reputación como un líder, el cambéu inesperáu de comandancia fixo menguar la velocidá de meyora de los federales.[39]

 
El camín conocíu como Bloody Lane en 2005.

La matanza que se produció nel Sunken Road ente les 9:30 y les 10:00 de la mañana fixo qu'esa parte del camín fuera conocida como Bloody Lane (que significa lliteralmente senderu sangrientu). Produciéronse unes 5600 baxes (3000 de la Xunión, y 2600 de la Confederación) a lo llargo de los aproximao 750 metros de camín. Estos fechos apurrieron una gran oportunidá pa la Xunión, yá que si esti sector quebráu de la llinia defensiva confederada fuera esplotáu, l'exércitu de Lee fuera estremáu en dos y probablemente derrotáu. La Unión disponía de numberoses fuercies pa poder faelo. Disponer d'una caballería de reserva de 3500 homes, y de 10 300 homes d'infantería del Cuerpu V del xeneral Porter esperando cerca de la ponte entemedia, a un quilómetru y mediu de distancia. El Cuerpu VI acababa de llegar con 12 000 homes. El brigadier xeneral del Cuerpu VI, William B. Franklin, taba preparáu p'aprovechase de la situación, pero Sumner, el comandante de más altu rangu del cuerpu, ordenólu que nun avanzara. Franklin apeló a McClellan, quien abandonó'l so cuartel de guerra na retaguardia pa escuchar los argumentos de dambos, pero dio respaldu a la decisión de Sumner, ordenando a Franklin y Hancock caltener les sos posiciones.[40]

Más tarde, el comandante de la otra unidá de reserva cercana al centru, el Cuerpu V, el mayor xeneral Fitz John Porter, escuchó los encamientos del mayor xeneral George Sykes, que mandaba la so segunda división, nes que suxuría que tenía de llanzase otru ataque nel centru, una idea que contempló McClellan. Sicasí, Porter dixo a McClellan, "Recuerde xeneral, yo mando la última reserva de tropes del últimu exércitu de la República." McClellan asintió y otra oportunidá foi perdida pa la Xunión.[41]

La tarde editar

 
Asaltu efeutuáu pol Cuerpu IX ente les 10 de la mañana y les 4:30 de la tarde.

L'aición treslladar al estremu sur del campu de batalla. El plan de McClellan consistía en que'l mayor xeneral Ambrose Burnside y el Cuerpu IX realizara un ataque diversificáu pa sofitar el Cuerpu I de Hooker, tratando d'atraer l'atención confederada fora del que tenía de ser el principal ataque nel norte. Sicasí, Burnside recibió órdenes d'esperar órdenes más esplícites antes de llanzar el so ataque, y estes órdenes nun-y llegaron hasta les 10 de la mañana.[42] Burnside tuvo extrañamente pasivu mientres los preparativos de la batalla. Taba disgustáu con McClellan por cuenta de que ésti nun respetara los alcuerdos a los que llegara colos sos otros comandantes. Primeramente, Burnside mandara una ala del exércitu qu'incluyía los Cuerpos I y XII y agora namái yera responsable del Cuerpu IX. Implícitamente arrenunció a perder la so mayor autoridá, polo que Burnside propunxo primero al mayor xeneral Jesse L. Reno (muertu na batalla de South Mountain) y darréu al brigadier xeneral Jacob D. Cox de la División Kanawha como'l xefe del Cuerpu, tresmitiendo les órdenes al Cuerpu al traviés d'ésti.

Burnside cuntaba con cuatro divisiones (12 500 homes) y 50 cañones al este de Antietam Creek. Frente a él atopaba una fuercia que fuera amenorgada de forma considerable por cuenta de los movimientos de tropes ordenaos por Lee pa tratar de reforzar el lladral esquierdu confederáu. A l'amanecida, les divisiones de los mayores xenerales David R. Jones y John G. Walter permanecieron en posiciones defensives, pero a les 10 de la mañana, tolos homes de Walter y de la Brigada de Georgia del coronel George T. Anderson yá nun s'atopaben nel llugar. Jones cuntaba con tan solo 3000 homes y 12 cañones pa faer frente a Burnside. Cuatro débiles brigaes guardaben les partes elevaes de les llombes cerca de Sharpsburg, principalmente un baxu pandu conocíu como Cementery Hill. Los restantes 400 homes —los reximientos y 20º de Georgia, sol mandu del brigadier xeneral Robert Toombs, con dos bateríes d'artillería— defendíen la ponte de Rohrbach, una ponte de tres arcaes de piedra de 38 metros que cruciaba'l Antietam nel so estremu sur.[43] Esta ponte acabaría siendo históricamente conocíu como'l ponte de Burnside (Burnside's Bridge n'inglés) por cuenta de la importancia de la batalla que se produció. La ponte yera un oxetivu difícil. El camín que conducía a él corría paralelu al regueru y taba espuestu al fueu enemigo. La ponte taba apoderáu por un faru de madera de 30 metros d'altor asitiáu nel llau oeste y con abondosos cantares rodaos esparramados provenientes d'una vieya cantera, dexando a la infantería y a los francotiradores disparar dende posiciones cubiertes y torgando crucialo.

Díi y mirái [a la ponte de Burnside] y dicíime si non pensais que Burnside y el so cuerpu podríen dar un saltu, pasar y saltar y llegar al otru llau. Una cosa ye cierta, tendríen d'habelo vadeado aquel día ensin que les sos petrines moyárense nin un pocu.
—Oficial del estáu mayor confederáu Henry Kyd Douglas[44]

Nesa zona, el Antietam raramente cuntaba con un anchor de más de 15 metros y en dellos tramos yera bien pocu fondu y fora del algame de los confederaos. Criticóse enforma a Burnside por ignorar esti fechu, empezando pol xefe del estáu mayor confederáu Henry Kyd Douglas.[45] Sicasí, por cuenta de la poca fondura que tenía los regueru en dellos puntos faía que vadearlo fuera comparativamente una parte senciella d'un difícil problema. Burnside entamó tomar la ponte coles mesmes que cruciar el regueru por un vau que los inxenieros de McClellan atoparen un quilómetru ríu abajo, pero cuando los homes de Burnside llegaron al vau, atoparon que les veres yeren demasiáu alzaes pa ser superaes. Mientres la Brigada d'Ohio del coronel George Crook preparaba l'ataque a la ponte col sofitu de la división del brigadier xeneral Samuel Sturgis, el restu de la División Kanawha y la división del brigadier xeneral Isaac Rodman lluchaben contra trupos arbustos intentando atopar el vau de Snavely, tres quilómetros agües abaxo, intentando atacar pol lladral a los confederaos.[46]

 
Imaxe de la ponte de Burnside (Burnside's Bridge).

L'asaltu de George Crook a la ponte foi empecipiáu con escaramuzas llevaes a cabu pol 11º Reximientu de Connecticut, quien recibieron la orde de llimpiar la ponte por que los soldaos d'Ohio pudieren crucialo y atacar la torre. En tando sol fueu enemigo mientres 15 minutos, los homes de Connecticut retirar con 139 baxes, un terciu de los sos efeutivos, incluyendo'l so comandante, el coronel Henry W. Kinsgbury, que foi mancáu fatalmente.[47] El principal asaltu de Crook fracasó cuando la falta de conocencia del terrén provocó que los sos homes algamaren el regueru unos 400 metros agües arriba de la ponte, onde fueron atacaos polos francotiradores confederaos mientres les hores siguientes.[48]

Mientres la división de Rodman nun tenía contautu, dirixiéndose penosamente escontra'l vau de Snavely, Burnside y Cox dirixeron un segundu asaltu a la ponte por aciu una de les brigaes de Sturgis, encabezáu pol 2º Reximientu de Maryland y el 6º Reximientu de New Hampshire. Tamién cayeron presa del fueu de los francotiradores y artillería confederada, fracasando'l so ataque.[49] Asina s'algamar el mediudía y McClellan foi perdiendo la paciencia. Unvió una serie de mensaxeros pa motivar a Burnside por qu'avanzara. A unu de los mensaxeros ordenólu, "Díga-y que si cuesta 10 000 homes tien de dir agora." Amontó la presión unviando al so inspeutor xeneral, el coronel Delos B. Sackett, a faer frente a Burnside, quien reaccionó indignáu, "McClellan paez que piensa que nun toi faciendo lo meyor que puedo p'algamar la ponte; yes el tercer o cuartu qu'hai unviar esta mañana con órdenes similares."[50]

El tercer intentu de tomar la ponte tuvo llugar a les 12:30 del mediudía por otra de les brigaes de Sturgis mandada pol brigadier xeneral Edgard Ferrero. L'ataque taba efeutuáu pol 51º Reximientu de Nueva York y el 51º Reximientu de Pennsylvania, quien col sofitu fayadizu de l'artillería y l'ufierta d'una ración de güisqui que-yos fuera refugada apocayá, cargaron llomba embaxo y tomaron posiciones na vera este del regueru. Nesa posición usaron un cañón llixeru que prindaren y abrieron fueu escontra la ponte, a unos 22 metros de distancia del enemigu. A la una de la tarde, los confederaos empezaben a andar escasos de munición y Toombs tuvo noticia de que los homes de Rodman taben cruciando'l vau de Snavely nel so lladral. Toombs ordenó la retirada. Los soldaos de Georgia causaron más de 500 baxes ente los federales, ente que estos perdieron menos de 160 homes. Amás llograren detener l'asaltu de Burnside al lladral sur mientres más de tres hores.[51]

L'asaltu de Burnside enllancar de nuevu él solo. Los sos oficiales negárense a tresportar munición al traviés de la ponte, que se taba convirtiendo nun pescuezu de botella pal pasu de los soldaos, artillería y carretes. Esto representó otros dos hores de retrasu. El xeneral Lee usó esti tiempu pa reforzar el so lladral derechu. Dispunxo tola artillería disponible, anque nun reforzó les tropes en desventaxa numbérica de David R. Jones con unidaes d'infantería del lladral esquierdu. En llugar d'esto, Lee cuntaba cola llegada de la Light Division d'A.P. Hill, que s'atopaba embarcada nuna agotadora marcha de 27 quilómetros dende Harpers Ferry. A los dos de la tarde, los homes de Hill llegaron al vau de Boteler, llegando a la posición de Lee a les 2:30. Lee ordenó a los homes de Hill allegar a la derecha de les tropes de David R. Jones.[52]

Los federales yeren dafechu inconscientes de que 3000 nuevos homes llegaren pa face-yos frente. El plan de Burnside yera movese arrodiando'l debilitáu lladral derechu confederáu, algamar Sharpsburg y cortar el pasu al exércitu de Lee escontra'l vau de Boteler, la so única ruta de fuxida al traviés del Potomac. A los trés de la tarde, Burnside dexó a la división de Sturgis reservada nel llau oeste del regatu de Antietam y movióse al oeste con más de 8000 homes (la mayoría d'ellos frescos) y 22 cañones de sofitu.[53]

 
La ponte de Burnside recibió esti nome tres la batalla, n'honor de Ambrose E. Burnside.

El 79º Reximientu de Nueva York "Cameron Highlanders" tuvo ésitu nun ataque inicial contra la división de Jones, que yera superada en númberu d'efeutivos y que foi obligada a recular más allá de Cementery Hill, a menos d'unos 180 metros de Sharpsburg. Más a la izquierda, la división de Rodman avanzaba escontra'l camín de Harpers Ferry. La brigada qu'encabezaba la meyora, sol mandu del coronel Harrison Fairchild, cuntaba con dellos coloríos zuavos del 9º Reximientu de Nueva York, que cayeron so un intensu fueu d'obuses proveniente d'una docena de cañones enemigos montaos nuna llomba frente a ellos, pero aun así siguieron la so meyora. La llerza facer nes cais de Sharpsburg, llenu de confederaos fuxíos. De los cinco brigaes de la división de Jones, tan solo la brigada de Toombs permanecía intacta, pero cuntaba con tan solo 700 homes.[54]

La división d'A.P. Hill llegó a les 3:30 de la tarde. Hill estremó la so columna, dos brigaes mover escontra'l sureste pa guardar el so lladral y les otres trés, con unos 2000 homes, dirixiéronse onde s'atopaba la brigada de Toombs y preparáronse pa un contraataque. A les 3:40, la Brigada de Carolina del Sur del brigadier xeneral Maxcy Gregg atacó'l 16º Reximientu de Connecticut nel lladral esquierdu de Rodman, nel maizal del granxeru John Otto. Los homes de Connecticut entraren en serviciu namái tres selmanes tres y la so llinia defensiva se desmoronó con 185 baxes. El 4º Reximientu de Rhode Island allegó a la derecha pero teníen poca visibilidá por cuenta de los altos tarmos del maizal y se desorientaron por cuenta de que munchos confederaos llevaben uniformes de la Xunión que prindaren en Harpers Ferry. Esti fechu dexó a los confederaos atacar por sorpresa yá que los unionistes dexáron-yos averase creyendo que yeren compañeros sos, polo que tamién rompieron files y fuxeron, dexando al 8º Reximientu de Connecticut en posición avanzada y aisllada del restu de compañeros. Los confederaos cayeron sobre ellos y fueron conducíos llomba embaxo escontra'l Antietam. Un contraataque de los reximientos de la división Kanawha nun tuvo ésitu.[55]

El Cuerpu IX sufriera un 20 % de baxes, pero entá doblaba en númberu a los confederaos que-y faíen frente. Asoráu pola cayida del so lladral esquierdu, Burnside ordenó a los sos homes recular a orellar oeste del Antietam, onde solicitó urxentemente más homes y cañones. McClellan namái podía apurrir una batería. Dixo, "Nun puedo faer más. Nun tengo infantería." Sicasí, McClellan tenía dos cuerpos d'exércitu frescos en reserva, el V de Porter y el VI de Franklin, pero yera demasiáu cautelosu y taba esmolecíu por un intentu de contraataque ordenar por Lee. Los homes de Burnside pasaron el restu del día guardando la ponte que tanto sufrieren pa prindar.[56]

Consecuencies editar

La batalla terminó sobre les 5:30 de la tarde. Les perdes fueron importantes en dambos llaos. La unión tuvo 12 401 baxes, con 2108 muertos. Les baxes confederaes sumaron 10 318 homes, con 1546 muertos. Estes representaben el 25 % del exércitu federal y el 31 % de confederáu.[57] El 17 de setiembre de 1862 morrieron más estauxunidenses en combate qu'en cualesquier otru día de la historia militar de los Estaos Xuníos, incluyendo'l Día D na Segunda Guerra Mundial. Tamién se producieron más muertes que nos atentaos del 11 de setiembre de 2001 en Nueva York.[58] La mañana del 18 de setiembre, l'exércitu de Llei preparar pa un ataque federal que nunca se produció. Tres una improvisada tregua per parte de dambos contendentes pa recuperar ya intercambiar los sos mancaos, les fuercies de Lee empezaron aquella tarde a retirase al traviés del Potomac pa volver a Virxinia.

El presidente Lincoln decepcionar pola actuación de McClellan. Creyó que los procuros de McClellan y les mal coordinaes aiciones nel campu de batalla conduxeren a una victoria ensin vencedor claru en llugar d'a una victoria aplastante sobre los confederaos. Esta opinión ye compartida pol historiador Stephen Sears.[59]

Na so llucha por salvar la República, na que tenía poques posibilidaes de victoria, McClellan apenes unvió 50 000 unidaes d'infantería y d'artillería a la guerra. Una tercer parte del so exércitu nun llegó a efeutuar nin un disparu. A pesar d'ello, los sos homes conducieron repetidamente al Exércitu de Virxinia del Norte en cantu del desastre, proezas de valor perdíes dafechu nel pensamientu d'un comandante que nun pensaba en pocu más qu'evitar la so propia derrota.
Stephen W. Sears, Landscape Turned Rede[60]
 
El xeneral George B. McClellan y el presidente Abraham Lincoln aconceyaos na tienda del xeneral cerca del campu de batalla de Antietam el 3 d'ochobre de 1862.

Lincoln quedó entá más varáu ente'l 17 de setiembre y el 26 d'ochobre por cuenta de que tres repitíes pidimientos veníos del Departamentu de Guerra y del mesmu presidente, McClellan tornó escorrer a Lee al traviés del Potomac, escusándose en falta d'equipu y la medrana de qu'aumentara les sos tropes. El xeneral en xefe Henry W. Halleck escribió nel so informe oficial, "La llarga inactividá de tan gran exércitu en frente d'un enemigu derrotáu y mientres la más favorable estación del añu pa movese con rapidez y una brengosa campaña, yera un asuntu de la mayor decepción y pesar."[61] Lincoln apostró a McClellan del mandu del Exércitu del Potomac el 7 de payares, rematando de fechu la carrera militar de McClellan.

Dellos historiadores cuestionen la designación de "victoria estratéxica de la Xunión". Dempués de too, McClellan actuó de forma deficiente na campaña y na mesma batalla y Lee llogró faer frente a un exércitu muncho más numberosu que'l suyu. Les baxes son comparables en dambos bandos, sicasí, Lee perdió un mayor porcentaxe d'homes. Lee retiróse primero del campu de batalla, la definición téunica d'una derrota táctica nuna batalla. Sicasí, en sentíu estratéxicu, a pesar d'un empate tácticu, Antietam ye consideráu un puntu d'inflexón na guerra y una victoria de la Xunión por cuenta de que ésta terminó cola campaña estratéxica de Llei (la so primer invasión del Norte) y dexó al presidente Lincoln expedir la Proclamación d'Emancipación el 22 de setiembre, teniendo efeutu'l 1 de xineru de 1863. A pesar de que Lincoln intentara faelo con anterioridá, foi aconseyáu pol so gabinete que fixera l'anunciu tres una victoria de la Xunión pa evitar la perceición de que yera frutu de la desesperación. La victoria de la Xunión y la proclamación de Lincoln xugaron un papel importante pa disuadir a los gobiernos de Francia y el Reinu Xuníu de que reconocieren a los Estaos Confederaos; dalgunos pensaben que taben a puntu de faelo tres una nueva derrota de la Xunión. Cuando la cuestión de la emancipación foi amestada al progresu de la guerra, nengún gobiernu tuvo'l deséu d'oponese a la Xunión. L'historiador James M. McPherson describe la importancia de Antietam nel so llibru Crossroads of Freedom.[62]

Nenguna otra campaña y batalla na guerra tuvo tantes múltiples consecuencies de gran trescendencia como Antietam. En xunetu de 1863 la doble victoria de la Xunión en Gettysburg y Vickburg solmenó otru golpe que debilitó una anovada ofensiva confederada nel este y aislló el terciu de la Confederación del restu. En setiembre de 1864 tomar de Atlanta per parte de Sherman anuló otru debilitamientu de la moral del Norte y punxo les bases pal camín final de la victoria de la Xunión. Hubo tamién momentos fundamentales. Pero nun asocedieren nunca si la triple ofensiva confederada en Mississippi, Kentucky y sobremanera Maryland nun fueren ganaes na seronda de 1862.
James M. McPherson, Crossroads of Freedom[63]

Nel campu de batalla atópase'l Antietam National Battlefield.

Referencies editar

Notes editar

  1. McPherson, páx. 3.
  2. Battle Sumary: Antietam, MD
  3. Maryland yera un estáu esclavista anque nun se xunió a la Confederación.
  4. Sears, páxs. 65-66; McPherson, páxs. 88-95.
  5. Sears, páx. 112; McPherson, páx. 108.
  6. McPherson, páx. 109.
  7. McPherson, páxs. 110-12.
  8. Taylor, Walter H., Four Years with Xeneral Lee, Indianápolis: Indiana University Press, 1996, páxs. 61, 73. Vease tamién Official Record, Tomu 19, parte 2, páx. 602.
  9. Eicher, páx. 337. A pesar de que na mayor parte de la historiografía, incluyendo los documentos oficiales (Official Records), presentábase la organización d'estos Cuerpos d'exércitu, la designación de les tropes nun foi fecha de manera formal hasta'l 6 de payares de 1862, dempués de la Campaña de Maryland. Mientres la mayor parte de 1862, la unidá de Longstreet incluyir na ala derecha, y la de Jackson na izquierda.
  10. Los trés restantes bateríes de la división permanecieron en Leesburg, Virxinia
  11. Eicher, páx. 338.
  12. Bailey, páx. 60.
  13. Bailey, páx. 63.
  14. Sears, páx. 181.
  15. 15,0 15,1 Wolff, páx. 60.
  16. Sears, páx. 190.
  17. 17,0 17,1 Wolff, páx. 61.
  18. Bailey, páxs. 71, 73.
  19. Bailey, páx. 71.
    ...the most deadly fire of the war. Rifles are shot to pieces in the hands of the soldiers, canteens and haversacks are riddled with bullets, the dead and wounded go down in scores.
  20. Bailey, páx. 75.
  21. Bailey, páx. 79.
  22. Bailey, páx. 81.
  23. Bailey, páx. 70.
    ... every stalk of corn in the northern and greater part of the field was cut as closely as could have been done with a knife, and the [Confederates] slain lay in rows precisely as they had stood in their ranks a few moments before.
  24. Bailey, páxs. 79-80.
  25. Armstrong, páxs. 3-27; Sears, páxs. 221-30; Eicher, páxs. 353-55; Wolff, páxs. 61-62.
  26. Armstrong, páxs. 39-55.
  27. Kennedy, páx. 120.
  28. Bailey, páx. 93.
  29. Bailey, páx. 94.
  30. Wolff, páx. 63.
  31. Bailey, páx. 99.
  32. Corby llevó a cabu una aición similar na batalla de Gettysburg en 1863.
  33. Bailey, páx. 100.
  34. 34,0 34,1 Six Generals Who Died, National Park Service, 1 d'ochobre de 1999. Consultáu'l 8 de payares de 2007.
  35. Bailey, páxs. 101, 103.
  36. Sears, páx. 242.
  37. Bailey, páx. 102.
    We were shooting them like sheep in a pen. If a bullet missed the mark at first it was liable to strike the further bank, angle back, and take them secondarily.
  38. Sears, páx. 254.
  39. Bailey, páx. 108.
  40. Bailey, páxs. 108-9.
  41. Bailey, páx. 141.
  42. Jamieson, páx. 94. McClellan unvió la orde a les 9:10 de la mañana, dempués de que los asaltos de Hooker y Mansfield fueren refugaos, esperando que'l Cuerpu VI algamara'l campu de batalla y asitiárase na reserva.
  43. Wolff, páx. 64.
  44. Douglas, páx. 172.
    Go and look at [Burnside's Bridge], and tell me if you don't think Burnside and his corps might have executed a hop, skip, and jump and landed on the other side. One thing is certain, they might have waded it that day without getting their waist belts wet in any place.
  45. Douglas, páx. 172.
  46. Eicher, páxs. 359-60; Sears, páx. 260; Wolff, páx. 64.
  47. Tucker, páx. 87.
  48. Sears, páx. 263.
  49. Bailey, páx. 120.
  50. Sears, páxs. 264-65.
  51. Sears, páxs. 266-67; Bailey, páxs. 125-26
  52. Sears, páx. 276.
  53. Bailey, páx. 131.
  54. Bailey, páxs. 133-36.
  55. Bailey, páxs. 136-37.
  56. Sears, páxs. 291-92.
  57. Sears, páxs. 294-96. Les baxes confederaes son envaloraes; McPherson, páx. 129. McPherson ufierta un intervalu de valores pa les baxes confederaes: 1546-2700 muertos, 7752-9024 mancaos. Informa de que más de 2000 de los mancaos de dambos llaos morrieron por causa de les sos firíes.
  58. De normal Antietam ye citáu como'l día más sangrientu de la historia de los Estaos Xuníos, pero'l númberu de muertes pola mor del Furacán de Galveston (1900) son significativamente superiores. La batalla con mayor númberu de muertes na historia de los Estaos Xuníos foi Gettysburg, pero los sos más de 46 000 baxes producir en tres díes. Antietam ye en términos globales, la quinta batalla con mayor númberu de baxes de la Guerra Civil Estauxunidense, siendo precedida pola yá citada de Gettysburg y les de Chickamauga, Chancellorsville y Spotsylvania.
  59. Sears, páx. 296.
  60. In making his battle against great odds to save the Republic, Xeneral McClellan had committed barely 50,000 infantry and artillerymen to the contest. A third of his army did not fire a shot. Even at that, his men repeatedly drove the Army of Northern Virxinia to the brink of disaster, feats of valor entirely lost on a commander thinking of little beyond staving off his own defeat.
  61. Bailey, páx. 67.
  62. McPherson, páx. 155.
  63. Non other campaign and battle in the war had such momentous, multiple consequences as Antietam. In July 1863 the dual Union triumphs at Gettysburg and Vicksburg struck another blow that blunted a renewed Confederate offensive in the East and cut off the western third of the Confederacy from the rest. In September 1864 Sherman's prinde of Atlanta reversed another torne in Northern morale and set the stage for the final drive to Union victory. These also were pivotal moments. But they would never have happened if the triple Confederate offensives in Mississippi, Kentucky, and most of all Maryland had not been defeated in the fall of 1862.

Bibliografía editar

  • Armstrong, Marion V., Disaster in the West Woods: Xeneral Edwin V. Sumner and the II Corps at Antietam, Western Maryland Interpretive Association, 2002.
  • Bailey, Ronald H., and the Editors of Time-Life Books, The Bloodiest Day: The Battle of Antietam, Time-Life Books, 1984, ISBN 0-8094-4740-1.
  • Cole, J. R., History of Washington and Kent Counties, Rhode Island, W.W. Preston & Co., 1889.
  • Douglas, Henry Kyd, I Rode with Stonewall: The War Experiences of the Youngest Member of Jackson's Staff, University of North Carolina Press, 1940, ISBN 0-8078-0337-5.
  • Eicher, David J., The Longest Night: A Military History of the Civil War, Simon & Schuster, 2001, ISBN 0-684-84944-5.
  • Esposito, Vincent J., West Point Atlas of American Wars, Frederick A. Praeger, 1959.
  • Jamieson, Perry D., Death in September: The Antietam Campaign, McWhiney Foundation Press, 1999, ISBN 1-893114-07-4.
  • Kennedy, Frances H., Ed., The Civil War Battlefield Guide, 2nd ed., Houghton Mifflin Co., 1998, ISBN 0-395-74012-6.
  • McPherson, James M., Crossroads of Freedom: Antietam, The Battle That Changed the Course of the Civil War, Oxford University Press, 2002, ISBN 0-19-513521-0.
  • Sears, Stephen W., Landscape Turned Rede: The Battle of Antietam, Houghton Mifflin, 1983, ISBN 0-89919-172-X.
  • Tucker, Phillip Thomas, Burnside's Bridge: The Climactic Struggle of the 2nd and 20th Georgia at Antietam Creek, Stackpole Books, 2000, ISBN 0-8117-0199-9.
  • Wolff, Robert S., "The Antietam Campaign", Encyclopedia of the American Civil War: A Political, Social, and Military History, Heidler, David S., and Heidler, Jeanne T., eds., W. W. Norton & Company, 2000, ISBN 0-393-04758-X.
  • «Battle Sumary: Antietam, MD» (inglés). ParkNet National Park Service. Archiváu dende l'orixinal, el 6 de setiembre de 2007. Consultáu'l 13 de setiembre de 2007.

Bibliografía complementaria editar

  • Frassanito, William A., Antietam: The Photographic Legacy of America's Bloodiest Day, Thomas Publications, 1978, ISBN 1-57747-005-2.
  • Gallagher, Gary W., Ed., Antietam: Essays on the 1862 Maryland Campaign, Kent State University Press, 1989, ISBN 0-87338-400-8.
  • Jermann, Donald R., Antietam: The Lost Order, Pelican Publishing Company Inc., 2006, ISBN 1-58980-366-3.
  • Luvaas, Jay, and Harold W. Nelson, Eds., The U.S. Army War College Guide to the Battle of Antietam: The Maryland Campaign of 1862, University Press of Kansas, 1987, ISBN 0-7006-0784-6.

Enllaces esternos editar