La 250.ª División d'Infantería (oficialmente n'España División Española de Voluntarios, y n'Alemaña 250 Infanterie-Division), más conocida como División Azul (n'alemán: Blaue Division), foi una unidá de voluntarios españoles que formó una división d'infantería pa lluchar contra la Xunión Soviética na Segunda Guerra Mundial. Enmarcóse dientro del Heer, l'exércitu de l'Alemaña nazi. Ente 1941 y 1943, cerca de 50.000 soldaos españoles participaron en diverses batalles, fundamentalmente rellacionaes col sitiu de Leningráu.

División Azul
250. Infanteriedivision Spanische Freiwilligendivision (de)
250.ª División de Infantería de voluntarios españoles (es)
250.ª División Española de voluntarios (es)
división de infantería (es) Traducir, división de voluntarios (es) Traducir, división de infantería de la Wehrmacht (es) Traducir y División de la Wehrmacht (es) Traducir
Direición España
Historia
Fundaciónxunetu 1941
Disolución 17 payares 1943
Participación empresarial
Formáu por 262º Regimiento de Infantería de la División Azul (es) Traducir
263º Regimiento de Infantería de la División Azul (es) Traducir
269º Regimiento de Infantería de la División Azul (es) Traducir
250º Regimiento de Artillería de la División Azul (es) Traducir
250º batallón antitanques (es) Traducir
250º batallón de reserva móvil «Tía Bernarda» (es) Traducir
250º Compañía de Esquiadores de la División Azul (es) Traducir
250º batallón de zapadores de la División Azul (es) Traducir
250º unidad de suministros de la División Azul (es) Traducir
unidades de división de la 250.a División de Infantería (es) Traducir
Bolsa de valores Wehrmacht
Cambiar los datos en Wikidata

Orixe y formación editar

Orixe de la División editar

La Guerra Civil termina'l 1 d'abril de 1939 cola victoria del bandu subleváu. Cinco meses dempués, el 1 de setiembre, españa la Segunda Guerra Mundial. España y Alemaña empiecen a tener conversaciones diplomátiques, nes que Berlín pide a Madrid (qu'hasta entós se declara neutral) una mayor implicación na guerra, como compensación a l'ayuda del Tercer Reich a los nacionales, cola participación n'España de la Lexón Cóndor. El 10 de xunu de 1940, Italia entra na guerra. Dos díes depués, el 12 de xunu, Franco camuda la posición oficial española de neutral, a non batallosa. Esto implica qu'España se convierte nun aliáu non batallosu de les potencies de la exa, esto ye, que toma partida por un bandu, pero ensin entrar físicamente na guerra.

Aun así, el 23 d'ochobre de 1940 tien llugar la Xunta d'Hendaya. Na estación d'esta ciudá fronteriza produzse'l primera y únicu alcuentru ente Franco y Hitler. Na entrevista, llevada a cabu nun vagón salón del convói, los dos líderes tán acompañaos de los sos respeutivos ministros d'esteriores, l'español Serrano Súñer y l'alemán von Ribbentrop, lo mesmo que de dos intérpretes traductores. Na conversación trataron temes como les condiciones sobre una hipotética entrada d'España na guerra en favor d'Alemaña. Pero dambes partes esixíen puntos inaceptables, que torgaron algamar dalgún alcuerdu concretu. Sicasí, España siguía dexando les puertes abiertes a una posible intervención futura y declaraba el so firme sofito al Reich. 

El 22 de xunu de 1941 Hitler llanzó por sorpresa la Operación Barbarossa, l'Estáu Mayor del Exércitu crea Trés Grupos d'Exércitu; Norte, Centru y Sur. Fórmase una coalición de países adeptos al réxime nazi para la invasión, participaron Finlandia y Rumanía nun principiu, dempués xuniéronse italianos, búlgaros y rápido utilizáronse fuercies de los países recién invadíos que sofitaron la causa nazi para espulsar a los bolxeviques de los sos territorios como Estonia, Lituania, Croacia, Eslovacos y Albania. La invasión de la Xunión Soviética de Stalin taba en marcha y siguía el so cursu. Para'l réxime, supón la ocasión ideal para entrar n'escena, anque abiertamente Franco nunca quixo entrar na II Guerra Mundial, si autorizó la creación d'un Centru de Reclutamiento para los voluntarios que quixeren dir lluchar contra'l bolxevismu y el réxime comunista que gobernaba na Xunión Soviética y espandíase per países próximos. Propondríen la unviada d'un contingente de voluntarios, lo que dexaría a España saldar la so delda con Hitler. Sicasí, caltenía'l so estatus de non batallosu, porque nun esistía declaración oficial de guerra escontra la URSS. El día 23, a propuesta del ministru Ramón Serrano Súñer, el Conseyu de Ministros aprueba n'El Pardo unviar una división, ya infórmase d'ello al embaxador alemán, Eberhard von Stohrer. Anque la denominación oficial foi «División Española de Voluntarios», José Luis Arrese denominar «División Azul».[3]

La iniciativa tuvo una gran acoyida ente los partidarios del Bandu Nacional y los miembros de La Falanxe. Culpaben a la URSS de ser la instigadora y responsable de tolos sucesos de los años 30 que llevaron a la Guerra Civil, pola implicación de Moscú y el Komintern n'arrobinar les revoluciones bolxeviques y el comunismu per Europa. Pal réxime, supónía devolver la visita. El 24 de xunu entamaron movilizaciones d'adhesión y proclamóse la formación de la división. En Madrid, estudiantes del SEU convocaron una manifestación na plaza de Callao. Ellí axuntáronse miembros de FET de les JONS, estudiantes, falanxistes, miembros del Frente de Mocedaes y de la Seición Femenina. La marcha xubió pela Gran Vía hasta llegar a la sede del partíu na cai Alcalá, onde'l ministru Serrano Súñer arengaría-yos en el so espíritu anti-comunista dende un balcón coles siguientes pallabres:

Collacios: nun ye hora de discursos. Pero sí de que la Falanxe dicte nestos momentos la so sentencia condenatoria: ¡Rusia ye culpable! Culpable de la muerte de José Antonio, el nuesu fundador. Y de la muerte de tantos collacios y tantos soldaos cayíos naquella guerra pola agresión del comunismu rusu. L'estermín de Rusia ye esixencia de la Historia y del porvenir d'Europa
.
Ramón Serrano Súñer, 24 de xunu de 1941.[1][2]

Primeramente embaraxáronse los nomes de José Antonio Girón y Juan Yagüe (dambos falanxistes) para dirixir la futura unidá. A la fin alcordóse que'l lideralgu d'esta recayería sobro'l xeneral Agustín Muñoz Grandes, propuestu pol ministru Ramón Serrano Súñer.[7]

Reclutamiento editar

 
Un médicu inspecciona a un voluntariu (xunetu 1941).

De primeres, les esixencies alemanes yeren que'l contingente tuviera formáu íntegramente por soldaos esperimentaos. Pero finalmente alcordóse que los soldaos seríen voluntarios, pero taríen mandaos por oficiales profesionales del exércitu español. La división quedó oficialmente constituyida'l 26 de xunu, y el 27 empezó'l reclutamiento. Dispunxéronse banderinos de gabita por toa España, principalmente nes capitales de provincia, nes Academies militares surdió una inesperada voluntariedá qu'obligó a coyer namái'l 50% del cupu, con notable ésitu inicial. Entamóse un potente dispositivu de propaganda hasta'l 2 de xunetu, en que remata'l reclutamiento, cubriendo les mires. Apuntáronse alredor de 18.000 voluntarios polo qu'en principiu se podría formar más d'una división. Realizáronse pruebes médiques y munchos candidatos fueron refugaos, los motivos fueron variopintos, dende la edá a falta de visión ya inclusive mancaos de la guerra. 

 
Despidida a los soldaos integrantes de la División Azul en San Sebastián en 1942.

Primeramente formáronse cuatro Reximientos a partir de los reclutes, que darréu s'amenorgaríen a trés al afaese a la estructura militar alemana. Los reximientos de fusileros se numeron 262, 263 y 269, quedando al mandu de los coroneles Pimentel, Vierna y Esparza, respeutivamente. El coronel Rodrigo foi nomáu 2º Xefe de la División. El Reximientu 250 d'artillería taba formáu con obuses del 105 y 155. El Batallón Contracarros con bateríes del calibre 37. Formóse tamién un Batallón de Reserva que se denominó 250 al igual que'l de Reconocencia y el Batallón de Zapadores.

A pesar del atayante ésitu inicial del reclutamiento, l'allargamientu de la guerra y les noticies sobro la estrema durez de la guerra mientres l'iviernu de 1941/42 enzancaron la captación de reemplazos nos meses posteriores. Inclusive se dieron casos de divisionarios que s'apuntaron énte la posibilidá de llimpiar los sos antecedentes o los de familiares per pertenencia a grupos opositores al réxime.

Extraoficialmente, una parte de los reclutados tratar de persones coaccionaes al reclutamiento por cuenta de delitos o faltes de diversa índole. Según Stanley Payne, les rexones con menos ésitu nel reclutamiento de voluntarios fueron Cataluña, el País Vascu y Navarra.[9][3]

La Campaña editar

Viaxe a Alemaña editar

 
Percorríu en tren ente España y Alemaña de les primeres espediciones, en 1941

El 3 de xunetu de 1941 los voluntarios empiecen a ser llamaos y concentraos en distintos acuartelamientos militares por toa España. Reciben una curtia instrucción de diez díes nel que les distintes unidaes empiecen a configurase y entamase, ya instrúyese a la tropa nes sos normes y obligaciones. El 12 dar por rematada la instrucción en Madrid, con una marcha hasta El Pardo na que'l xeneral Muñoz Grandes, xefe de la División, pása-yos revista y dedíca-yos unes pallabres.

A les 15:45 hores del domingu 13 de xunetu, una ensame despidía al primer grupu de divisionarios que partía en tren dende la estación del Norte de Madrid.[11] En total y mientres diez díes, diecinueve grupos (de 1.000 soldaos de media) partieron escalonadamente escontra Alemaña dende distintes ciudaes españoles. Cuatro grupos dende Madrid, cuatro más dende Sevilla, dos dende Valencia, dos dende Burgos y dos más dende Vitoria (Álava). Dende Zaragoza, Barcelona, Lleida, A Coruña y Valladolid partió un solu grupu. La cifra total xubía a 18.104 homes, de los cualos 2.612 yeren oficiales y 15.492 soldaos.[12]

Independientemente d'onde partieren, tolos trenes teníen que cruciar la frontera francesa n'Hendaya (Pirineos Atlánticos), onde se realizaría'l transbordo. Con éses un tren que salía de Madrid, xubía pela vía ferroviaria del noroeste (la que s'atopaba en meyor estáu tres la guerra).

N'Hendaya (Pirineos Atlánticos), antes de realizar el transbordo, la normativa alemana esixía un control sanitariu. La tropa pasó por una ducha d'agua caliente, de la que se desagafaben los sos equipos, y lleváronse a cabu dalgunos controles médicos. Na estación, engalanada con estandartes y banderes del Tercer Reich, el tratu alemán foi cortés y servicial. Sicasí, el tránsitu al traviés de la Francia ocupada foi más complexu, por cuenta de les antipatíes y increpaciones que dacuando recibía la tropa nel so pasu peles ciudaes. Viviéronse incidentes nes estaciones, onde dacuando los vagones yeren apedriaos. El convói xubía pola mariña atlántica travesando Burdeos y Poitiers, hasta llegar a Tours. Dende ellí, escontra l'este al traviés del valle del Loira, cruciando Blois, Orleans, hasta llegar a Troyes. Dempués, el tren enfusar en Lorena y Alsacia (anexonaes al Reich) y, en pasando por Nancy y Luneville (onde los recibieron tocando l'himnu español), cruciaron el Rhin al traviés de la entós ciudá alemana d'Estrasburgu.

Yá en territoriu alemán, el convói ferroviariu yera aclamáu por onde pasaba. A la so llegada a Karlsruhe, la división recibió la meyor acoyida de tol so trayeutu. Una ensame de 10.000 persones, ente civiles y militares, atacar nos andenes pa saludar a los españoles, y dispunxéronse meses con una típica xinta alemana. Tres aquella amuesa d'adhesión xermana, el convói siguió escontra les ciudaes de Heilbronn y Núremberg, y finalmente Weiden, dende onde aportaron a la llocalidá allegante al so destín final, la base militar de Grafenwöhr, a la que la primer espedición enriba'l 17 de xunetu.[14][4]

Alemaña editar

 
Cuatro soldaos de la División Azul con uniforme alemán y boina colorada falen distendidamente con una enfermera de Cruz Roja en Grafenwöhr. Julio de 1941.

El 5 de xunetu partió escontra Berlín un avión con una Comisión Aposentadora, un grupu de 7 homes lideraos pol teniente coronel Joaquín Romero Mazariegos, encargaos d'axuntase con unu de los xefes del Estáu Mayor del Reich, el capitán xeneral Friedrich Fromm, pa establecer les pautes y direutrices de la integración de la división española nel exércitu alemán.[15] Permanecieron ellí hasta'l 11, nel que la comisión treslladar hasta'l campamentu de Grafenwöhr, pa tratar col teniente coronel Distler los preparativos de la inminente llegada de los soldaos españoles. Les distintes espediciones españoles fueron llegando de forma gradiada, a razón de 3 per día. Los primeres, llegaron na mañana del 17 de xunetu, y los postreros tardar del 23.

La base de Grafenwöhr, próxima a la so población homónima, yera una ciudad-campamento de gran tamañu, de cuasi 80 km de perímetru. La cortil, arrodiáu na so totalidá por montes, incluyía amplios campos de tiru, campos de deportes, llagu, cine, chigres y delles comodidaes. Había construcciones de típica arquiteutura bávara, les cais interiores taben asfaltaes, y los barracones yeren amplios y alcontradizos. Sicasí, acabáronse produciendo conflictos (cuasi siempres rellacionaos col alcohol), mientres les hores llibres y en chigres del pueblu, incluyendo delles engarradielles ente militares de dambos países, o ente soldaos que trataben d'amestar con paisanes.[16]

El mesmu día 23 presentáronse los horarios d'instrucción nel campamentu, apurriéronse los uniformes oficiales alemanes, y quedó formada la estructura definitiva d'unidaes de la división. Dio asina empiezo la preparación, con xornaes d'adaptación a la formación, marches y disciplina alemana.

El 31 de xunetu, ocho díes dempués d'empezar la instrucción, tien llugar el Xuramentu al Führer. Pa ello dispúnxose'l campu d'instrucción de Kramemberg, onde formó tola división, acompañada d'una compañía d'honor alemano. Presidíen l'actu les banderes del Reich alemán y d'España, y al pie de elles el xeneral Muñoz Grandes y el so Estáu Mayor, el capitán xeneral Fromm como representante del gobiernu, y el xeneral von Cochenhausen como xefe de la ceremonia. Tres una misa de campaña, vieno l'actu del xuramentu de fidelidá a Hitler, que'l so testu modificar a instancies de les autoridaes españoles, por que constara que dicha obediencia deber a la llucha contra'l bolxevismu. El testu lleer von Cochenhausen n'alemán y dempués el coronel Troncoso n'español:[18][5]Plantía:Fuente cuestionable

Schwörst Du vor Gott und bei Deiner Ehre als Spanier, dem Obersten Befehlshaber der Deutschen Wehrmacht, Adolf Hitler, im Kampf gegen den Kommunismus unbedingten Gehorsam entgegenzubringen und schwörst Du, als tapferer Soldat zu kämpfen, der jederzeit bereit ist, sein Leben in Erfüllung dieses Eides hinzugeben?[6]Plantía:Fuente cuestionable
¿Xuráis énte Dios y pol vuesu honor d'españoles, absoluta obediencia al xefe de les Fuercies Armaes alemanes, Adolf Hitler, na llucha contra'l comunismu, y xuráis combatir como valientes soldaos, dispuestos a dar la vuesa vida en cada intre por cumplir esti xuramentu?[7]

Tres el xuramentu, emitíu en direutu pela radio alemana, quedaba oficialmente constituyida la 250ª División d'Infantería de la Wehrmacht.[21] Mientres les trés selmanes siguientes llevar a cabu una instrucción intensiva y práutica, coles mires de que los soldaos familiarizar col material y colos oxetivos del so cometíu.

Como s'alcordó nes xuntes previes la instrucción sería a cargu del Exércitu Alemán en suelu Alemán. Primero empezóse cola instrucción básica de formación de trincheres, dempués la meyora per escuadres, defensa con morteros y ametralladores. Encamentar a la instrucción pal ataque a fortificaciones y puestos avanzaos. De primeres el instructores alemanes quexar de la falta de disciplina y la falta de decorosidad, pero según diben avanzando nel entrenamientu quedáronse perplexos pol rápidu aprendizaxe de les téuniques y la bravura nos campos d'entrenamientu. El soldáu español bregáu en combates mientres la Guerra Civil española tenía poco qu'aprender. Dempués de la fase d'entrenamientu, vieno la de fornir a les tropes voluntaries. L'uniforme alemán de la Wehrmacht cola diferencia de la camisa que yera l'azul de falanxe y l'escudu heráldicu cola bandera española y l'emblema falanxista, el xugu y les fleches, el restu yera totalmente el reglamentariu del exércitu alemán.

Treslláu al frente editar

El 19 d'agostu empiecen los preparativos pa la partida, empezando a cargar cebera y maquinaries nos trenes. La división fuera destinada al frente Oriental, ya incluyida nel Grupu d'Exércitos del Centru. Tenía como destino la ciudá de Smolensk, pa xunise ellí al restu de los exércitos escontra l'asaltu de Moscú.

El día 20 empiecen a salir los trenes, a razón de 12 grupos diarios, hasta un total de 66 grupos. Dende'l campamentu bávaru dirixir escontra'l norte, siguiendo dos rutes alternatives en función del tráficu ferroviariu: una pasaba por Leipzig y Berlín, y otra al traviés de Chemnitz y Cottbus. Dambes confluyíen más palantre na ciudá de Küstrin. Dende ellí'l convói tomaba direición este, travesando'l Corredor del Danzig y el ríu Vístula. Tres un llargu viaxe de 1.600 km y dellos díes de duración, fueron llegando a les cuatro ciudaes designaes pa esperar hasta que tola tropa rematara'l desplazamientu: Treuburg, en Prusia Oriental, y les polaques Suwalki, Grodno y Reuss. Una vegada llegáu l'últimu tren a Suwalki el 28 d'agostu, dar por rematada la primer fase.[22]

Tres unos díes de posa, empieza la segunda fase. Dende la rexón, ye imposible algamar el destín, debíu al mala traza de les víes, polo que'l trayeutu de 900 km hasta Smolensk realízase andando. En dexando tras Grodno y Lida, el 8 de setiembre llegar a Vilnius, capital lituana, onde se fixo una parada d'un par de díes. Dende ellí siguióse escontra l'este, yá en tierres soviétiques, llegando a Molodezno y Minsk. El percorríu foi bien complicáu: les frecuentes agües o'l travesar trupos montes per caminos, enzancaben la travesía al contingente. Les llargues xornaes de trayeutu, la durez del calzáu y l'escesivu pesu, provocaben continues firíes en pies y costazos a los soldaos. Coles mesmes, la poca o nula esperiencia de la tropa nel manexu y curiáu d'animales, xeneró una alta mortalidá ente los caballos que los acompañaben, lo que motivó una quexa oficial del mandu alemán.[23][8]

La travesía siguió, dexando tras les ciudaes de Borisov y Orsha. Faltando poco pa llegar a Smolensk, el 24 de setiembre tien llugar una contraofensiva soviética en Leningráu, y el xeneral von Leeb pide refuerzos. Hitler alterió los planes de la Operación Tifón, cola que prevía llanzar l'asaltu definitivu a Moscú, y decidió treslladar trés divisiones a socorrer el frente norte, ente elles la División azul. D'esta miente la división yera estremada del 9º y foi incluyida nel 16º Exércitu, dientro del Grupu del Norte. Tol convói tuvo que dar media vuelta en direición contraria, hasta l'encruz entre Orsha y Vitebsk, pa xirar escontra'l norte y dirixise hasta esta postrera. Supunxo un varapalo anímicu pa la tropa, que perdía la prometida oportunidá de participar en tomar de Moscú.[25]

El 28 de setiembre les tropes empiecen a llegar a Vitebsk, rematando asina esta etapa. Dende ellí van poder tomar de nuevu un ferrocarril que, en pasando pela ciudá de Dno, llevarálos definitivamente al mandu de guerra, na histórica ciudá de Novgorod. En redol al 10 d'ochobre'l gruesu de les tropes taba nel frente. La división esplegóse alredor de los suburbios de Novgorod, siempres al oeste del ríu Voljov. El reximientu 262º nel subsector de la mesma ciudá, el 269º cubría'l subsector Norte con retaguardia en Podvereje, el 263º nel subsector Centru y los Grupos Antitanque y d'Esploración, nel subsector del Ilmen. El Reximientu d'Artillería asitiar al oeste de Novgorod, na barriada de Grigorovo, onde tamién s'estableció'l Cuartel Xeneral de la división. De casualidá, el 12 d'ochobre, Fiesta Nacional d'España, tres más de cincuenta díes de viaxe dende'l campamentu de Grafenwöhr, les tropes sufren un ataque y los españoles entren en combate.[26]

Batalles editar

  • Sitiu a Leningráu
  • Primer batalla a Leningráu
  • Batalla de Voljov
  • Batalla de Urdanix
  • Primer Batalla de Smiesko
  • Batalla de Sitno
  • Batalla de Muravji
  • Batalla de Possad
  • Segunda Batalla de Sitno
  • Batalla Schevelevo
  • Tercer batalla de Volkov
  • Batalla de Maloye Samoshie
  • Batalla de Paselok
  • Batalla de Krasny Bor
  • Batalla de Putrolovo
  • Batalla de Pushkin
  • Batalla de Berlín

Los grupos de ejército norte, centru y sur, teníen como oxetivos respeutivos conquistar les árees de Leningráu, Moscú y Stalingráu. Yá yera ochobre cuando la Guerra de Rusia empezaba a tomar carís de combate duru, la resistencia del exércitu bolxevique volvíase cada vez más aportunante, anque les Fuercies de la Exa nun yeren deteníes si non retrasaes na so meyora. Los Xenerales Von Bock y Von Rundsted consiguieren n'apenes unos meses cuasi trés millones de baxes a los soviéticos y un millón colaben al Este como prisioneros. La destrucción del material foi apolmonante, miles de carros de combate xacíen destruyíos al pie de camiones y artillería pelos inmensos campos de batalla rusos. Les baxes alemanes nun yeren poques pero nun-y supunxeron retrasu nengunu. La victoria de Kiev foi por cuenta de que'l Grupu Centro a apenes 30 Km. de Moscú realizara un xiru escontra'l sur pa echar un gabitu al Grupu Sur. Cuando se produció la victoria Hitler valoró de nuevu la direutriz d'atacar Moscú. Foi por eso que se decidió que la División Azul, a pocos díes d'incorporase nel frente central, fora movida sópitamente al grupu norte, énte la necesidá de reforzar estes posiciones. Les zones d'operaciones fueron dos: el Frente de Novgorod (ente ochobre de 1941 y agostu de de 1942), y el Frente de Leningráu (ente agostu de 1942 y ochobre de 1943).

Frente de Novgorod editar

En setiembre de 1941, l'exércitu alemán toma la histórica ciudá de Novgorod, de gran valor simbólicu y estratéxicu. A principios d'ochobre, la División Azul asítiase nel extrarradio de la ciudá y esplégase en direición norte, nel lladral occidental del importante ríu Voljov que, con un anchor medio de 250 metros, comunica de sur a norte los llagos Ilmen y Ladoga.[9][10]

Cola llegada del contingente español, empiecen a tomase posiciones p'asaltar la vera oriental del ríu, en manes soviétiques. El 11 d'ochobre la División Azul fixo'l relevu a la 18ª División alemana cerca de Shimsk, momentu nel que quedó encuadrada nel XXXVIII Cuerpu d'Exercito. La misión deDAR yera cubrir unos 50 Km. de Lubkovo que diba dende'l marxe oeste del ríu Voljov hasta Kurisko na rivera esti del ríu Ilmen. El Cuartel Xeneral de DAR con Muñóz Grandes al frente atopábase en Novgorod. El sector norte de DAR yera'l más conflictivu del frente y taba defendíu pol Batallón 29 que foi'l primeru n'entrar en contautu col enemigu'l 12 d'ochobre ensin nin si quiera realizar el relevu al completu y tener les defenses preparaes nin reconocer el terrén. Ente'l 14 y el 22 d'ochobre tien llugar la primer Batalla del Voljov, na que tropes españoles y alemanes consiguen vencer la dura resistencia y cruciar per primer vegada'l ríu, en botes de goma. El 22 asegúrase finalmente una cabeza de ponte, quedando baxu control les llocalidaes de Sitno y Smeisko, siendo los participantes condecoraos. Mientres los últimos díes del mes produciéronse nueves incursiones que tuvieron como resultáu tomar de poblaciones como Nilitkino, Tigoda y Dubrovka. Toes estes poblaciones, anque yeren calteníes, fueron atacaes pol exércitu coloráu, causando importantes baxes.

El 1 de payares, el xeneral Von Roques ordena una operación pa llimpiar el sector ente los ríos Voljov y Mesta y afarar tola posición defensiva soviética, pa lliberar la cabeza de ponte de Novgorod y estenar la importante ruta dende esta ciudá escontra l'este. La operación non podía ponese en marcha, por cuenta de que les posiciones españoles recibíen fueu incesante d'artillería y morteros. Al par, les primeres xelaes fuertes empezaben a causar baxes per conxelación.

 
Campusantu y hospital de la División Azul en Grigorovo (1941).

El día 8, el batallón 1/269 recibe la orde de tomar una posición avanzada nes poblaciones de Possad, Otenski y Posselok. A l'amanecida del día 12, empieza la Batalla de Possad. Mientres dos díes asoceden los bombardeos aéreos, los ataques d'artillería ya inclusive combates cuerpu a cuerpu con arma blanca. Acaben abrasando les fuercies españoles, que se retiren de Posselok hasta Possad, habiendo perdíu más de 100 homes. Ente los díes 16 y 19 sufren un nuevu ataque, entá más intensu, con bombardeos y fueu d'ametralladores. Mientres el restu de payares, la situación yera crítica pa los avanzaos, que sufríen grandes baxes y la temperatura rondaba los -30℃. La zona taba arrodiada de monte, y la única vía d'evacuación yera un camín que lu travesaba, entre Possad y Sitno (puntu onde se cruciaba'l ríu), corriendo un altu riesgu de ser acopaos pol enemigu. El 4 d'avientu empieza un nuevu ataque rusu sobro toles posiciones de la Wehrmacht al este del Voljov y del Ilmen. Tres dellos díes de duru asediu, el día 7 la situación yera llende, y los xenerales ordenen la retirada de Possad hasta Otenski, y dempués cruciar el monte hasta Sitno, onde volveríen cruciar el ríu pa replegase al puntu inicial d'ochobre.

Dende'l 9 d'avientu, toles tropes concentrar al oeste del ríu, pa encarar nuna posición defensiva más segura l'estremu iviernu que se vivía aquel añu. Sicasí, la presión soviética nun cesaba. Sufríense ataques aéreos y d'artillería dende la otra vera, y mientres la Nuechebona y Navidá producieron dellos golpes de mano bederres nes llinies españoles. El día 27 produzse la cruenta batalla de la Posición Entemedia. Había un puestu de vixilancia nun cuetu ente los pueblos de Udarnik y Lobkovo que taba protexíu por un pelotón. Nuna incursión soviética, tolos soldaos de la posición fueron víctimes del ataque. Hores dempués, los sos compañeros toparon los sos cadabres desnudu y claváu na nieve con picos y bayonetes. El comandante García Rebull entamó un golpe rápidu de revancha nes trincheres enemigues, provocándo-yos un eleváu númberu de víctimes.

El 7 de xineru de 1942 empieza la Ofensiva de Lyuban, una gran operación que'l so oxetivu yera travesar les llinies del Voljov y romper el cercu sobre Leningráu. N'unu de los envites, 543 soldaos alemanes quedaron acopaos na llocalidá de Vsvad, al sur del Llagu Ilmen. La seronda anterior, la división española viose obligada por orde del mandu a crear una compañía d'esquiadores, y a éstos ordenóse-yos la misión d'allegar en rescate de los alemanes. El día 10 empezó la marcha al traviés del llagu conxeláu, tardando 11 díes n'algamar la posición alemana en orellar sur y lliberar. Nel trayeutu, con nubes de nieve y temperatures inferiores a los -50℃, la compañía sufrió más de 100 baxes por conxelaciones graves. Cuasi una ventena de soldaos sufrieron la amputación de dambes piernes. La Cia. recibió por ello 32 cruces de fierro, siendo una de les más condecoraes de los exércitos del norte.[11]Plantía:Fuente cuestionable

 
Reemplazos pa la división son instruyíos nel usu d'ametralladores pesaes. 30 d'abril de 1942.

Tres repeler la ofensiva, el frente estabilizó'l restu del iviernu, participando la división en dellos golpes de mano. Al empiezu de marzu, dellos xenerales diseñen la Operación Predador, que'l so oxetivu yera acabar con una posición soviética qu'aguantaba al oeste del Voljov dende la ofensiva d'iviernu. La operación empezó'l 15 de marzu, y participaron primeramente nella'l Batallón Román y dellos grupos d'artillería. Nel intre de la batalla y nos meses siguientes, más unidaes españoles sumar a combatir la bolsa, hasta que'l 28 de xunu tres la rindición del xeneral Vlasov, el OKW proclamó la so victoria nel frente del Voljov. Les operaciones españoles llegaben al so fin nesti escenariu.

Asediu de Leningráu editar

A principios d'agostu de 1942, Hitler peracababa los detalles de la inminente Operación Lluz del Norte, qu'executaría'l definitivu asaltu a Leningráu. A la división española va encamentáse-y la misión d'asediar la ciudá dende'l lladral sur. Mientres tol mes, les compañíes fuéronse treslladando en ferrocarril de forma gradiada, dende Novgorod hasta Novo Lissino, dende onde diríen tomando posiciones en redol al sector de Kolpino, un importante arrabalde industrial de la capital. A finales de mes, el treslláu dar por concluyíu. El cuartel xeneral de la división instalar nun palacete de los zares en Pokrovskaya; y l'hospital de campaña, xunto con otros centros de servicios y los de la 121 alemana, na allegante llocalidá de Mestelevo.

Les diferencies respeuto al frente anterior yeren notables. La zona rural y pantanoso del Voljov, camudó a una totalmente llana y más urbana, anque tamién parcialmente montiega, onde s'asitiaben les numberoses poblaciones del área metropolitana de Leningráu. El frente asignáu tenía un anchor de 29 km y asitiábase a dambos lladrales de la carretera y del ferrocarril escontra Moscú, que taba bloquiáu. Dichu frente estremar en 4 sectores: Puschkin, Pavlovsk, Federovskoye y Krasny Bor. Les tropes asediaban la ciudá dende les contornes, esperando l'entamu de la operación p'asaltala, pero s'enfrentaron a una ferrial defensa soviética. Mientres tol mes de setiembre sufrieron duros ataques d'artillería, recibiendo de media más de 200 disparos diarios. Tan solo en Kolpino, más de 40 bateríes defendíen la llinia.

Les males noticies del fallíu asaltu de Stalingráu, faen que Hitler decida'l 16 d'ochobre atayar Lluz del Norte hasta nueva orde, mientres caltién l'asediu a la ciudá. Mientres la seronda, el frente estabilizar na mesma llinia, ensin sensibles meyores nin retrocesos. El puntu más conflictivu foi'l meandro del ríu Ishora, pela redolada d'una fábrica de papel. Nesti sector, dambos frentes contauten direutamente y desenvuélvese una guerra de trincheres. Dambos bandos lleven a cabu frecuentes incursiones con patrulles y golpes de mano p'ameyorar les sos posiciones. La división sigue enllancada nesta zona. Sufre numberoses baxes, por ataques d'artillería, por francotiradores y polos asaltos de trincheres a unu y otru llau de les llinies. Dende la llegada al nuevu frente hasta final de 1942, prodúcense 257 muertos, 1.051 mancaos y 1 conxeláu.[12]

De primeres de 1943, l'exércitu coloráu pon en marcha la Operación Iskra, coles mires de romper les llinies alemanes y abrir el cercu que sufre la ciudá dende hai 900 díes. Unidaes españoles participaron nesta llucha en orellar sur del llagu Ladoga. Nuevamente con temperatures de -40℃, caltuvieron una dura batalla nos montes cercanos a Posselok. La operación remató'l 30 de xineru cola victoria soviética, que consiguió romper el cercu naquel puntu y abrir una inmediata llinia de suministros escontra la ciudá. El 10 de febreru empieza la Operación Estrella Polar, qu'intenta romper el cercu por más frentes y lliberar la carretera escontra Moscú. Produzse asina la cruenta Batalla de Krasny Bor, la más sangrienta vivida pola división española. 4 divisiones soviétiques avancen dende Kolpino y faen recular a los españoles escontra Krasny Bor. Gran cantidá de tanques, bateríes artilleres y órganos de Stalin llanzaron una ofensiva que provocó 1.125 muertos, 1.036 mancaos y 91 sumíos.[13] A pesar d'ello, nun consiguieron romper les llinies nin abrir la carretera, sufriendo tamién un eleváu númberu de baxes. Hasta'l 19 de marzu, mientres les siguientes selmanes llibráronse duros combates diarios pa torgar que l'exércitu coloráu cruciara'l ríu Ishora y enfusara nel lladral oeste. Caltener la llinia costaba una media de 30 baxes diaries.

Mientres los 6 meses siguientes, el frente vuélvese más estable y tranquil. Les llinies reforzar con más trincheres y búnkeres, nun frente nel que se siguía la mesma tónica que nos meses previos a Krasny Bor: patrulles y golpes de mano por dambos bandos, guerra de trincheres, francotiradores, ataques d'artillería y distintes aiciones de contención que siguíen produciendo baxes. Magar que la Luftwaffe empezó a bombardear Kolpino y Leningráu, faciendo prever una reactivación de la ofensiva, l'intre de la guerra yera inciertu y les noticies sobro les retiraes nel este yeren conocíes. Unu de los fechos más significativos, foi un bombardéu que recibió'l Cuartel Xeneral mientres celebraben l'aniversariu del Golpe d'Estáu de 1936 acompañaos del xeneral Lindemann, que produció 1 muertu y 38 mancaos. Les carauterístiques del frente siguen siendo les mesmes de caltener l'asediu, hasta que n'ochobre se recibe la orde de repatriar la división.[14]

Dempués de la cayida del frente en Stalingráu, la situación camudó y esplegar más tropes alemanes en relevu de los españoles. Esto coincidió col cambéu nel mandu de la división, que s'asignó al xeneral Emilio Esteban Infantes. Finalmente, los Aliaos empezaron a exercer presiones sobro Franco por qu'ordenara la vuelta de los divisionarios a España. Les negociaciones, empecipiaes a finales de 1943, concluyeron cola orde de repatriación gradiada'l 10 d'ochobre.

Lexón Azul editar

La orde del dictador Franco de retirar la División Azul data del 12 d'ochobre de 1943, coincidiendo col cese del ministru d'Asuntos Esteriores Ramón Serrano Súñer, sustituyíu por Francisco Gómez-Xordana Sousa.[33] Gómez-Xordana consideraba la División como daqué de lo qu'había que desfacer lo antes posible.[lower-alpha 2] Tres la so repatriación y disolución, ente 1.500 y 3.000 soldaos españoles refugaron volver a España. Otros se enrolaron n'otres unidaes alemanes, principalmente nes Waffen-SS, o travesaron la frontera española furtivamente por Lourdes, al sur de Francia. Les nueves unidaes fueron colectivamente denominaes Lexón Azul, sol mandu del coronel de la Lexón García Navarro. Primeramente, los españoles siguíen formando parte de la 121ª División d'Infantería, pero aun así en marzu de 1944 ordenóse repatriar a esta unidá, que foi tresportada de nuevu a España'l 21 de marzu.

Postreros españoles nes files alemanes editar

El restu fueron reagrupaos n'otres unidaes alemanes, como la 3ᵉʳ División de Monte y la 357ª d'Infantería. Otra unidá foi unviada a Letonia. Dos compañíes unificar col reximientu de los brandemburgueses y cola 121ª División alemana en Yugoslavia, que lluchaba contra los partisanos de Tito. Unos 50 españoles entraron nos Pirineos para combatir a la resistencia francesa. La 101ª compañía Spanische Freiwilligen Kompanie der SS 101, de 140 homes, compuesta por cuatro pelotones de fusileros y unu d'oficiales, xunir a la 28ª División de Voluntarios Granaderos Valones de la SS, lluchando na rexón de Pomerania contra l'Exércitu Coloráu. 

Más tarde, como parte de la 11ª División de Granaderos SS Nordland y al mandu del SS-Hauptsturmführer Miguel Ezquerra, lluchó los últimos díes de la guerra n'Europa contra tropes soviétiques na batalla de Berlín.

Estructura de la División editar

Organización editar

El mandu de la División Azul ostentar el xeneral Agustín Muñoz Grandes. Antes de salir d'España, la división constaba de cuatro reximientos d'infantería.[35] Como yera tradición, adoptaron los nomes de los sos respeutivos comandantes: «Rodrigo», «Pimentel», «Vierna» y «Esparza». Sicasí, una vegada n'Alemaña, p'afaese a la organización estándar de la Wehrmacht, tuvieron que suprimir unu de los reximientos, el Rodrigo, que les sos tropes partir ente los otros trés. Coles mesmes, creábase un 4º reximientu d'artillería, al mandu del coronel Badillo. Cada reximientu taba formáu por trés batallones, y catorce compañíes: cuatro Cias. por batallón y dos más auxiliares. El reximientu d'artillería taba dotáu de cuatro grupos: trés llixeros (cada unu dotáu con trés bateríes de 105 mm) y unu pesáu (dotáu d'una batería pesada de 150 mm). Tamién esistía una serie d'unidaes y cuerpos complementarios que completaben el gruesu de la División.[15]Plantía:Fuente cuestionable[16]Plantía:Fuente cuestionable[17]Plantía:Fuente cuestionable

  • 262º Reximientu d'Infantería. Reximientu Pimentel. Coronel Pedro Pimentel Zayas.
    • I Batallón: Comandante Ángel Enríquez Larrondo.
      • 1ª, 2ª y 3ª Cias. Fusiles
      • 4ª Cia. Ametralladores
    • II Batallón: Comandante Matías Sargadoy Allo.
      • 5ª, 6ª y 7ª Cias. Fusiles
      • 8ª Cia. Ametralladores
    • III Batallón: Comandante Ángel Ramírez de Cartaxena.
      • 9ª, 10ª y 11ª Cias. Fusiles
      • 12ª Cia. Ametralladores
    • 13ª Cia. Sofitu d'Artillería
    • 14ª Cia. Antitanques
  • 263º Reximientu d'Infantería. Reximientu Vierna. Coronel José Vierna Trápaga.
    • I Batallón: Comandante Joaquín de los Santos Vivanco.
      • 1ª, 2ª y 3ª Cias. Fusiles
      • 4ª Cia. Ametralladores
    • II Batallón: Comandante Vicente Gimeno Arenas.
      • 5ª, 6ª y 7ª Cias. Fusiles
      • 8ª Cia. Ametralladores
    • III Batallón: Comandante Ricardo Suárez Roselló.
      • 9ª y 10ª Cias. Fusiles
      • 11ª Cia. Ciclista
      • 12ª Cia. Ametralladores
    • 13ª Cia. Sofitu d'Artillería
    • 14ª Cia. Antitanques
  • 269º Reximientu d'Infantería. Reximientu Esparza. Coronel José Martínez Esparza.
    • I Batallón: Comandante José González Esteban
      • 1ª, 2ª y 3ª Cias. Fusiles
      • 4ª Cia. Ametralladores
    • II Batallón: Comandante Miguel Román García
      • 5ª, 6ª y 7ª Cias. Fusiles
      • 8ª Cia. Ametralladores
    • III Batallón: Comandante José Pérez Pérez
      • 9ª y 10ª Cias. Fusiles
      • 11ª Cia. Ciclista
      • 12ª Cia. Ametralladores
    • 13ª Cia. Sofitu d'Artillería
    • 14ª Cia. Antitanques
  • 250º Reximientu d'Artillería. Reximientu Badillo. Coronel Jesús Badillo Pérez.
    • I Grupu Llixeru: Comandante Ramón Rodríguez Vita.
      • 3 Bateríes de 105 mm
    • II Grupu Llixeru: Comandante Mariano del Prau O'Neil.
      • 3 Bateríes de 105 mm
    • III Grupu Llixeru: Comandante Ramón Díez Ulzurrun.
      • 3 Bateríes de 105 mm
    • IV Grupu Pesáu: Comandante Fernando Castro Escudero.
      • 3 Bateríes de 150 mm
  • Otros:
    • Estáu Mayor. Coronel José María Troncoso Sagredo.
    • 250 Batallón de Reserva Móvil «Tida Bernarda». Comandante Fernando Osés Armesto.
    • Batallón Antitanque. Comandante César Rodríguez Galán.
    • Zapadores
    • Grupu de cañones
    • Grupu d'esploración
    • Tresmisiones
    • Sanitarios
    • Veterinariu
    • Tresportes
    • Policía militar
    • Correos militares
 
Enseña del 2º Batallón del Reximientu Pimentel" de la División Azul.

Uniformes editar

Como la división nun yera una unidá regular del exércitu español y taba compuesta por voluntarios, militares o non, nun podíen usar l'uniforme oficial español. Apurrióse-yos asina un uniforme alternativu, qu'usaben dende'l so reclutamiento n'España hasta que llegaben al acuartelamiento alemán. Componer d'un pantalón y guerrera color caqui, similares a los de la Lexón Española, una camisa azul col emblema de la Falanxe (d'onde procedió'l llamatu d'Azul) y una boina colorada como la de los carlistes.

Una vegada llegaos a Grafenwöhr, suministrábase-yos el mesmu uniforme estándar qu'a la Wehrmacht, cola tonalidá feldgrau. Complementariamente, a los divisionarios españoles dexábase-yos llucir dos escudos cola bandera española y la lleenda ESPAÑA, na parte cimera de la manga derecha de la guerrera y nel llau derechu del cascu Stahlhelm.

Armamentu editar

L'armamentu de la división tamién foi l'oficial y estándar de la Wehrmacht.[18]Plantía:Fuente cuestionable

  • Pistoles Luger P08, Walther P38 y Mauser C96.
  • Fusil Mauser Kar 98k.
  • Subfusil MP-40.
  • Ametralladora MG34 y anecdóticamente MG42.
  • Fusiles antitanque Panzerbüchse.
  • Morteros de 50 y 80 mm.
  • Cañones de 37, 75, 105 y 150 mm.

Balance de baxes editar

 
Monumentu dedicáu a los cayíos de la División Azul nel campusantu de l'Almudena, Madrid.

Stanley Payne alza'l númberu de voluntarios a 45.500[9], anque otres fontes citen 47.000 soldaos.[cita [ensin referencies] La División tuvo 4.954 muertos nel frente, 8.700 mancaos, 2.137 quedaron tullíos, 372 de los sos homes fueron fechos prisioneros pol Exércitu Coloráu y 7.800 carecieron.[9][lower-alpha 3] Namái unos pocos sobrevivieron a los llargos años de privaciones y trabayos forzaos mientres el so cautiverio nos gulag, campos de trabayu soviéticos. Ente que la mayor parte de los soldaos alemanes, italianos, rumanos y d'otres nacionalidaes fueron puestos en llibertá tres unos cinco años d'internamientu en campos, la mayor parte de los prisioneros de guerra españoles de la División Azul tuvieron qu'esperar hasta dolce años, y solo pudieron tornar tres la muerte de Stalin. Los 220 homes que sobrevivieron fueron repatriaos de Siberia a Odesa y dellí a España en 1954, llegando al puertu de Barcelona'l 2 d'abril d'ese mesmu añu nel barcu griegu Semíramis, fletáu pola Cruz Roja.

Munchos de los cayíos en combate tán soterraos nel campusantu de Nóvgorod, en Rusia. Otros siguen soterraos onde cayeron, sobremanera en Krasny Bor, onde'l 10 de febreru de 1943 hubo 2.200 baxes en combate.

Nel sieglu XXI, los sos familiares entá siguen repatriando finaos, cola ayuda del Gobiernu d'España.[19]

Batalles militares editar

  • Novgorod
  • Pankovka
  • Possad
  • Podvereje
  • Grigorovo
  • Motorovo
  • Sitno
  • Chutny
  • Miasni Bor
  • Otenski
  • Mestelevo
  • Slutz
  • Pushkin
  • Krasny Bor

Condecoraciones editar

 
Una de les medayes que daba España a los cayíos de la División Azul.

Un total de 2501 condecoraciones fueron concedíes a los soldaos y los oficiales de la División Azul:

  • 2 Cruces de Caballero (una con Fueyes de Carbayu)
  • 2 Cruces d'oru
  • 138 Cruces de Fierro de primer Clase
  • 2359 Cruces de Fierro de Segunda Clase

Divisionarios conocíos editar

  • Luis García Berlanga, que colaría al frente por dos motivos, el perdón de la pena de muerte al so padre, diputáu del Partíu Republicanu Radical, y consiguir l'atención d'una moza.[20]
  • Luis Ciges, que tuvo un añu en Polonia y Leningráu y que más tarde afirmaría: «non, nun maté a naide, nun xinguemos».[21] El so padre, Manuel Ciges Aparicio, fuera asesináu en 1936 pol bandu subleváu n'Ávila. Los sos motivos p'apuntase seríen el dineru, qu'unviaba a la so madre n'España, y evitar problemes col bandu subleváu por causa de la ideoloxía republicana del so padre.[22][23]
  • Dionisio Ridruejo, qu'en 1944 escribió Poesía n'armes: cuadiernos de la campaña de Rusia, Tamién una serie de cróniques pal diariu Enriba sobro'l papel de la División Azul na guerra, cuando en 1942 taba ingresáu nun hospital de Berlín.
  • Juan José Sanz Jarque, que combatió na batalla de Voljov. Nuna entrevista a ABC, afirmó que s'apuntó coles mires de combatir el comunismu.[24] Más tarde escribiría diversos llibros sobro la División, ente ellos Alas de Águila. La División Azul en Rusia.[25]
  • Mariano Sánchez Covisa, químicu d'oficiu. Nos últimos años del Franquismu y de la Transición Española, sería dirixente de la organización parapolicial d'ultraderecha Guerrilleros de Cristu Rei.[26]
  • Joaquín d'Alba «Kin», dibuxante unviáu pol diariu Enriba. Nel frente ilustró Fueya de Campaña, una publicación empobinada a los mesmos divisionarios.[27]
  • Alfonso Armada[28]
  • Manuel Mora Figueroa, gobernador civil de Madrid.
  • Jaime Milans del Bosch
  • Tomás Salvador
  • Agustín Muñoz Grandes
  • Teodoro Palacios Cueto
  • Pedro Lazaga
  • Agustín Aznar
  • Álvaro de Laiglesia
  • José Miguel Guitarte
  • Fernando María Castiella
  • Armando Muñoz Calero
  • José Luis Pinillos Psicólogu. Consideráu unu de los padres" de la Psicoloxía Moderna n'España
  • Emilio Esteban-Infantes y Martín

Legáu posterior editar

Rellatu divisionario, estereotipos y valoraciones editar

Xosé Manoel Núñez Seixas señala un conceutu que denomina «rellatu divisionario», que fadría referencia a la narración de les vivencies y alcordances de los mesmos divisionarios a la so vuelta a España y que según él ellaboraría « una imaxe atenta y romántica de los combatientes españolessobremanera en tolo relativo al contautu cola población civil rusa y la cuestión xudía», amás d'envolubrar nuna lleenda a la división. Los testimonios de los combatientes presentaben amás con frecuencia una visión idealizada d'Alemaña: «idílica, allegre y feliz», y tamién faíen alusión al supuestu desdeñu que caltendría l'Altu Mandu de la Wehrmacht escontra les tropes españoles, por causa de la so supuesta indisciplina. Sicasí, según Pío Moa la División Azul «lluchó nel frente de Leningráu con una eficiencia y valor que-y ganaron la gratitud xermana y, a éstes de la población rusa de la zona». Núñez Seixas apunta que l'antisemitismu y la demonización del enemigu foi enforma menor ente les tropes españoles qu'en los alemanes y otres fuercies aliaes del Reich, amás de señalar que la División nun actuó nos frentes más duros de la guerra. Pela contra, el militar subleváu y posterior historiador Ramón Salas ye de la opinión de que «el comportamientu de los voluntarios foi abonda causa por que tanto los alemanes como los sos enemigos pensar dos vegaes antes de decidise a violar la nuesa neutralidá». 

El conceutu de los divisionarios tamién se vio afeutáu polos estereotipos estendíos pola propaganda del Tercer Reich, según Núñez Seixas el mesmu Hitler afirmaría que «los soldaos ibéricos seríen unos seres puercos, escasamente disciplinaos ya indolentes, "como tropa, una banda de andrajosos"; pero refundiaos, sufiertos y temerarios». Esta opinión nun sería compartida polos soldaos alemanes de rangu más baxu, que destacaben «la capacidá de resistencia, la camaradería y la solidaridá en combate, l'arroxu individual y tou aquello que formaba parte del repertoriu de virtúes masculines», amás de la valentía, de los españoles.

La División Azul nel cine editar

En 1956 estrenar n'España Embaxadores nel infiernu, de José María Forqué, basada na novela Embaxador nel infiernu: memories del capitán Palacios de Teodoro Palacios Cueto y Torcuato Luca de Tena.[66] Rodada en 1955, causó cierta insatisfaición a dalgunos exdivisionarios falanxistes, que nun vieron bien reflexaes les sos vivencies nel frente.[67] Anque llogró diversos premios y un bon recibimientu per parte de la prensa del réxime, dellos medios echaron de menos una mayor carga ideolóxica nel filme.[68]

Yá nel sieglu XXI, estrenóse Silenciu na nieve, otra película española, de Gerardo Herrero, basada na novela El tiempu de los emperadores estraños, del escritor asturianu Ignacio del Valle.[69] Esiste tamién un documental de 2001 tituláu Galubaya Divisia. Crónica de la División Azul, editáu pol Fondu d'Estudios Sociales, Documendia y Fundación Don Rodrigo, Madrid.

Discutinios mientres la democracia editar

En 2004, mientres la primer llexislatura presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, l'entós ministru de Defensa José Bono incluyó nel desfile de la Fiesta nacional a un veteranu de la División Azul al pie de otru de la División Leclerc, xustificándolo como un símbolu de la reconciliación ente los españoles que combatieren en bandos distintos na Guerra Civil y na Segunda Guerra Mundial. La decisión foi polémica y recibió crítiques de la izquierda y del nacionalismu catalán.[29]

En 2013, mientres la presidencia de Mariano Rajoy, del Partíu Popular, la Guardia Civil entamó una serie d'actos d'homenaxe conmemorando los sos 169 años d'esistencia. Unu d'ellos tuvo llugar na comandancia de Sant Andreu de la Barca. Nel actu apurrieron diplomes a trenta asociaciones civiles y militares venceyaes a dichu cuerpu, ente les que s'atopaba la Hermandá de Combatientes de la División Azul. La delegada de gobiernu en Cataluña, María de los Llanos de Lluna, apurrió'l diploma al representante de la Hermandá, que vistía l'uniforme falanxista. Según la Guardia Civil, correspondió-y de forma «aleatoria». Énte'l discutiniu aniciáu, la Guardia Civil argumentó que les asociaciones escoyíes «encontar nun contestu históricu, n'absolutu ideolóxicu». La entrega d'esi diploma foi criticada por tolos partíos representativos catalanes y pola Asociación Unificada de Guardias Civiles (AUGC). El Partíu Popular amosó'l so sofitu al actu y a la delegada del Gobiernu.[30][31][32][33] L'ex-xuez Baltasar Garzón y l'escritor Jorge Martínez Reverte tamién criticaron l'actu, sorrayando la participación de la unidá na Segunda Guerra Mundial al llau de l'Alemaña nazi y, por ello, el so sofitu al nazismu.[34][35]

Notes editar

Referencies editar

  1. Vilches, 2011.
  2. Núñez Seixas, 2005, p. 84. «Rusia es culpable. De nuestra Guerra Civil, de la muerte de José Antonio»
  3. (2013) División azul: la división española de Hitler. TIKAL, páx. 110-112. ISBN 9788499280783.
  4. Historia Postal de la División Azul. Manuel Vázquez Enciso. p.42
  5. http://www.spanien-bilder.com/lexikon/blaue-division.htm
  6. http://zweiter-weltkrieg-lexikon.de/waffen-ss/100-auslaendische-freiwillige/686-eide-der-auslaendischen-freiwilligen
  7. Moreno Juliá, 2005, p. 133.
  8. Historia Postal de la División Azul. Manuel Vázquez Enciso. p.83-84
  9. La División Azul. Moreno Juliá. Páxs. 160-180
  10. División 250. Tomás Salvador. Páxs. 100-250
  11. 250ª División Española de Voluntarios. Los soldados españoles de Hitler 250º Spanische Freiwilligen Divission — Blaue Division.
  12. Moreno Juliá, p.182
  13. Moreno Juliá, p.187
  14. Moreno Juliá, páginas 180 a 190. Toda la seición ta basada nuna síntesis de los datos de Moreno Juliá cronolóxicamente nel so llibru, ente les páxines 180-190
  15. Organización de la unidad.
  16. http://divisionazul.blogia.com/temas/organizacion.php
  17. http://memoriablau.foros.ws/t89/composicion-de-la-division-azul/
  18. http://www.eurasia1945.com/protagonistas/ejercitos/division-azul/
  19. Defensa admite que participó en las repatriaciones de los restos de españoles que lucharon en la División Azul
  20. Belinchón, Gregorio (13 de payares de 2011). «Mis recuerdos de la División Azul». El País (Madrid). https://elpais.com/diario/2011/11/13/cultura/1321138801_850215.html. 
  21. Mora, Miguel (17 de xineru de 1999). «Las portentosas memorias de Luis Ciges». El País (Madrid). https://elpais.com/diario/1999/01/17/cultura/916527601_850215.html. 
  22. Fernández-Santos, Elsa (12 d'avientu de 2002). «Muere a los 81 años el inclasificable actor Luis Ciges». El País (Madrid). https://elpais.com/diario/2002/12/12/espectaculos/1039647601_850215.html. 
  23. Sánchez López, Rosario (2007). Entre la importancia y la irrelevancia: Seición Femenina de la República a la transición. Editora Regional de Murcia. p. 154. Sánchez López, Rosario (2007). Entre la importancia y la irrelevancia: Seición Femenina de la República a la transición. Editora Regional de Murcia, páx. 154. ISBN 9788475643656.
  24. Villatoro, Manuel P. (15 de febreru de 2013). «Juan José Sanz, exmiembro de la División Azul: «De lo que era el nazismo me enteré después de llegar a España»». ABC (Madrid). https://www.abc.es/historia-militar/20130215/abci-entrevista-juan-jose-sanz-201302142139.html. 
  25. Aguado, José (28 de xunu de 2011). «Los últimos de la División Azul». La Razón. http://www.larazon.es/detalle_hemeroteca/noticias/LA_RAZON_383656/9911-los-ultimos-de-la-division-azul#.Ttt1fx41mfFr0dm. 
  26. «Sánchez Covisa "Estaría dispuesto a matar"». El País. 23 de febreru de 1977. https://elpais.com/diario/1977/02/23/espana/225500426_850215.html. 
  27. «División Azul». El Periódico de Catalunya:  páxs. 12-13. 13 de marzu de 2011. http://archivo.elperiodico.com/ed/20110313/cuaderno/pag_013.html. 
  28. Prieto, Joaquín (1 d'avientu de 2013). «Muere el exgeneral Alfonso Armada, uno de los cerebros del golpe del 23-F». El País (Madrid). http://politica.elpais.com/politica/2013/12/01/actualidad/1385931286_746591.html. 
  29. «Críticas a Bono porque un veterano de la División Azul desfilará con uno republicano en la Fiesta Nacional». El Mundo. 8 d'ochobre de 2004. Consultáu'l 30 de marzu de 2014.«Críticas a Bono porque un veterano de la División Azul desfilará con uno republicano en la Fiesta Nacional». El Mundo. 8 d'ochobre de 2004. https://www.elmundo.es/elmundo/2004/10/08/espana/1097257745.html. Consultáu'l 30 de marzu de 2014. 
  30. El Gobierno se escuda en un desfile de Bono para avalar a De Luna. El Periódico, 17 de mayu de 2013.
  31. «Polémica por la participación de Llanos de Luna en un homenaje a la División Azul». El Mundo. EFE. 16 de mayu de 2013. Consultáu'l 30 de marzu de 2014.«Polémica por la participación de Llanos de Luna en un homenaje a la División Azul». El Mundo. 16 de mayu de 2013. https://www.elmundo.es/elmundo/2013/05/16/barcelona/1368728873.html. Consultáu'l 30 de marzu de 2014. 
  32. Piñol, Àngels; Rebeca Carranco (16 de mayu de 2013). «La delegada del Gobierno en Cataluña entrega un diploma a la División Azul». El País. Consultáu'l 30 de marzu de 2014.Piñol, Àngels; Rebeca Carranco (16 de mayu de 2013). «La delegada del Gobierno en Cataluña entrega un diploma a la División Azul». El País. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/05/16/catalunya/1368708685_692728.html. Consultáu'l 30 de marzu de 2014. La referencia utiliza el parámetro obsoleto |coautores= Piñol, Àngels; Rebeca Carranco (16 de mayu de 2013). «La delegada del Gobierno en Cataluña entrega un diploma a la División Azul». El País. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/05/16/catalunya/1368708685_692728.html. Consultáu'l 30 de marzu de 2014. 
  33. Cazorla, Bertran; Ramos, Miquel (23 de mayu de 2013). «"El homenaje a la División Azul fue un acto insultante hacia las víctimas del nazismo"». lamarea.com. http://www.lamarea.com/2013/05/23/juan-antonio-delgado/. 
  34. «Garzón: “En Argentina hay justicia, aquí homenajes a la División Azul”». El País (18 de mayu de 2013). Consultáu'l 1 d'abril de 2014.
  35. Martínez Reverte, Jorge (16 de mayu de 2013). «División Azul». Blog de Jorge Martínez Reverte.. Consultáu'l 1 d'abril de 2014.

Enllaces esternos editar