Gaston Doumergue

políticu francés (1863–1937)

Pierre-Paul-Henri-Gaston Doumergue (1 d'agostu de 1863Aigues-Vives – 18 de xunu de 1937Aigues-Vives) foi un políticu francés, presidente del Conseyu ente 1913 y 1914, y presidente de la Tercer República ente 1924 y 1931.

Gaston Doumergue
Presidente del Consejo de Francia (es) Traducir

9 febreru 1934 - 8 payares 1934
Édouard Daladier (es) Traducir - Pierre-Étienne Flandin (es) Traducir
60. primer ministru de Francia

9 febreru 1934 - 8 payares 1934
Édouard Daladier (es) Traducir - Pierre-Étienne Flandin (es) Traducir
copríncipe francés d'Andorra

13 xunu 1924 - 13 xunu 1931
Alexandre Millerand - Paul Doumer
Presidente de Francia

13 xunu 1924 - 13 xunu 1931
Alexandre Millerand - Paul Doumer
Presidente del Consejo de Francia (es) Traducir

9 avientu 1913 - 2 xunu 1914
Louis Barthou - Alexandre Ribot
Q106823238 Traducir

1910 - 1924
miembru de la Asamblea Nacional francesa Gard, Francia

1893 - 1910
Émile Jamais - Hubert Rouger
juez de paz (es) Traducir canton d'Aïn-el-Arba (en) Traducir

1893 - 1894
Gabriel Dumas - Paul Randet (en) Traducir
Vida
Nacimientu Aigues-Vives[1]1 d'agostu de 1863[2]
Nacionalidá Bandera de Francia Francia
Llingua materna francés
Muerte Aigues-Vives[1]18 de xunu de 1937[2] (73 años)
Sepultura Aigues-Vives
Causa de la muerte trombosis pulmonar (es) Traducir
Familia
Madre Françoise Pattus
Casáu con Jeanne Doumergue (1931 – 1937)
Estudios
Estudios Facultad de Derecho de París (es) Traducir doctoráu : ciencies del Derechu
Llingües falaes francés[3]
Oficiu políticu
Llugares de trabayu París
Premios
Miembru de Academia de Ciencias de ultramar (es) Traducir
Académie des sciences morales et politiques (es) Traducir
L'Écho du Grand Orient (en) Traducir[5]
Bar Association of Nîmes (en) Traducir
Creencies
Relixón Protestantismu
Partíu políticu Partido Radical (es) Traducir
Cambiar los datos en Wikidata

Biografía editar

Nació en Aigues Vives, cerca de Nimes, nuna familia protestante de la pequeña burguesía de Languedoc. El so padre yera propietariu d'una esplotación en Vaunage.


En llogrando una llicencia y un doctoráu en Derechu en París, inscribir en 1885 nel foru de Nimes.

En 1893, siendo xuez de paz en Arxel, retorna a Francia, a Aigues-Vives, y presenta la so candidatura a les eleiciones llexislatives d'avientu de 1893. Escoyíu diputáu radical por Nimes, ye reelixíu'l 8 de mayu de 1898 y el 27 d'abril de 1902.

So la presidencia d'Émile Loubet, ye ministru de Colonies ente'l 7 de xunu de 1902 y el 18 de xineru de 1905) nel gobiernu d'Emile Combes.

Foi ministru ensin interrupción ente 1906 y 1910, primero de Comerciu ya Industria hasta 1908 y a partir d'esi añu d'Instrucción Pública y Belles Artes. Como una de les sos principales contribuciones podemos mentar la promulgación de la llei pola que se creó'l diploma d'inxenieru ENSAM.

Ente'l 9 d'avientu de 1913 y el 8 de xunu de 1914 foi presidente del Conseyu de Ministros y ministru d'Asuntos Esteriores designáu pol presidente Raymond Poincaré.

Al españar la Primer Guerra Mundial, ye nuevamente ministru d'Asuntos Esteriores (agostu de 1914), dempués ministru de Colonies (del 16 d'agostu de 1914 al 19 de marzu de 1917).

Senador por Gard dende 1910 y presidente del Senáu dende 1923. Exerció de presidente de la República ente'l 13 de xunu de 1924 y el 13 de xunu de 1931.[6]

La esquierda, qu'obligara a Alexandre Millerand a arrenunciar, creía poder llevar a Paul Painlevé a la presidencia, pero la derecha esbarató les sos ambiciones inclinándose masivamente por Doumergue, que yá gociaba del sofitu d'una parte de los votos de la esquierda. Declaróse partidariu d'una política de firmeza xunto con Alemaña frente al nacionalismu renaciente. El so septeniu tuvo marcáu por una fuerte inestabilidá ministerial.

El so bonhomía y el so simpáticu acentu del mediudía convertir llueu en popular, a tal puntu que tres los sangrientos acontecimientos del 6 de febreru de 1934, convocar como presidente del Conseyu pa formar un gobiernu d'unión nacional qu'axuntaba a André Tardieu y Édouard Herriot.

Esta tentativa nun tuvo ésitu: con mala salú, foi-y difícil actuar como árbitru al interior d'unu d'esos gabinetes nos que se ponen xeneralmente les mayores esperances porque simbolicen la unidá de la nación, pero qu'en realidá tán compuestos por ministros veníos de tolos campos del espectru políticu y que nun s'entienden ente sigo. Debilitáu amás pol asesinatu de Louis Barthou el 9 d'ochobre, prefirió arrenunciar pocu dempués, el 8 de payares.

René Viviani dicía d'él: «Nuna democracia bien entamada, Doumergue sería xuez de paz en provincies».

Gaston Doumergue ye hasta la fecha l'únicu xefe d'Estáu francés dende Clodoveo I (si salvamos a Enrique IV, protestante que abjuró de la so fe pa convertise al catolicismu) que nun foi de confesión católica (yera protestante).

Ye tamién, xunto a Nicolás Sarkozy, unu de los dos presidentes de la República que se casó nel cursu del so mandatu: el 1º de xunu de 1931, 13 díes antes del so últimu Conseyu de Ministros, casó a Jeanne-Marie Gaussal, catedrática de la Universidá. En dambos casos, el matrimoniu tuvo llugar ante l'alcalde del VIII distritu veníu especialmente con esi envís al Eliseo.


Predecesor:
Louis Barthou
Presidente del Conseyu
1913-1914
Socesor:
Alexandre Ribot


Predecesor:
Alexandre Millerand

Presidente de Francia

1924-1931
Socesor:
Paul Doumer

Referencies editar

  1. 1,0 1,1 Afirmao en: Gran Enciclopedia Soviética (1969–1978). Sección, versículu o párrafu: Думерг Гастон. Data de consulta: 28 setiembre 2015. Editorial: Большая Российская энциклопедия. Llingua de la obra o nome: rusu. Data d'espublización: 1969.
  2. 2,0 2,1 URL de la referencia: http://www.senat.fr/senateur-3eme-republique/doumergue_gaston0833r3.html.
  3. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  4. URL de la referencia: https://www.legiondhonneur.fr/fr/actualites/les-insignes-de-lordre-de-lelephant-demmanuel-macron-deposes-au-musee/1774/2. Data de consulta: 15 mayu 2022.
  5. Afirmao en: Grandes figures de Vaunage et de Petite Camargue. Páxina: 72. Autor: Jean-Claude Gaussent.
  6. Vanwelkenhuyzen, 2007, p. 57.

Bibliografía editar

  • Vanwelkenhuyzen, Jean (2007). -y gâchis des années 30: 1933-1937 Volume 1. Bruxeles: Éditions Racine. ISBN 978-2-87386-408-8.

Enllaces esternos editar