El llamáu Grand Tour yera un itinerariu de viaxe por Europa, antecesor del turismu modernu, que tuvo la so puxanza ente mediaos del sieglu XVII y la década de 1820, cuando s'impunxeron los viaxes masivos en ferrocarril, más algamadizos.

L'interior del Panteón nel sieglu XVIII, pintáu por Giovanni Paolo Pannini.

Antecedentes editar

El términu Grand Tour apaeció escritu per primer vegada en 1670, na obra El Voyage d' Italie (El viaxe a Italia) de Richard Lassels, na que fai referencia al viaxe per Europa que realizaben mozos aristócrates -principalmente británicos- como parte de la so educación, Anque ye posible que munchos d'esos viaxeros allegaren a la universidá antes d'entamar el percorríu, la reputación de les universidaes ingleses había ablayáu y l'oportunidá d'aprender llingües estranxeres, yera más bien escasa; el mesmu Adam Smith, economista y filósofu escocés, declaró que la precariedá de les universidaes, yera la que fixera que'l Grand Tour convertir nun elementu clave de la educación de les clases altes. Foi amás, un fenómenu que, ensin dulda, influyó a diversos artistes y escritores del periodu.[1]

Les actuales influencies culturales fixeron que'l Grand Tour seya conocíu sobremanera gracies a la lliteratura inglesa. N'efeutu, foi especialmente popular ente los mozos británicos de clase media-alta, considerándose que sirvía como una etapa educativa y d'esparcimientu, previa a la edá adulta y al matrimoniu.[2] El so valor primariu moraba nel accesu tanto al arte clásico y Renacimientu como a la sociedá aristocrática (considerada de moda) del continente européu. Un grand tour podía llevar dende dellos meses a dellos años, dependiendo del presupuestu.[2]

El costume de realizar un grand tour paez ser que tien los sos oríxenes nel sieglu XVII.[2] El so planteamientu como viaxe formativu podría remontase al renacencia, cuando los intelectuales humanistes y los artistes realizaben viaxes a Italia con cuenta de familiarizase cola cultura clásica. La primer vegada qu'un viaxe d'esti tipu apaeció referenciáu como grand tour foi nuna obra del xesuita y viaxeru Richard Lassels, qu'en 1670 encamentó un itinerariu que llamó asina nel so Viaxe a Italia.

Tres la Revolución Gloriosa, Inglaterra ganó n'estabilidá, y púnxose de moda viaxar al continente pa visitar territorios como Italia, hasta entós alloñaos a Inglaterra. La publicación d'ensame de guíes y la revalorización del arte clásico y del renacentista en desterciu del barrocu, fixo qu'a partir de 1730 el costume de realizar un grand tour formativu tuviera dafechu enraigonada ente les clases altes ingleses. Paralelamente, surdió una moda asemeyada n'otres naciones d'Europa como Alemaña o los Países Baxos; nes naciones católiques, los grands tours acutar a los círculos ilustraos más selectos, pero'l costume de faelo nun taba tan estendida.[3]

Percorríu editar

 
Francis Basset, Iᵉʳ barón de Dunstanville, mientres el so Grand Tour, por Pompeo Batoni, 1778. Muséu del Prado.
 
Inglés na Campagna, acuarela de Carl Spitzweg, ca. 1845.

El percorríu yera bien variáu, pero xeneralmente considerábase obligatoria la visita a Francia ya Italia; les motivaciones formatives, condicionaes poles modes del momentu, fixeron dir variando'l percorríu básicu. Pa un viaxeru inglés, el Grand Tour solía empecipiase bien en Calais, dende onde se partía escontra París, entós daquella el centru cultural d'Europa; o bien nos Países Baxos, dende onde se visitaba Bélxica (Bruxeles...), y darréu o bien se pasaba a París y Francia, o a Alemaña. Sicasí, tamién había quien viaxaba en barcu direutamente a Italia, pa depués tornar per tierra.

La visita de Francia solía realizase baxando al sur dende París, visitando'l valle del Ródano (Lyon, Avignon...) hasta la Provenza y el Languedoc. Les visites a Suiza, sobremanera Xinebra, cerca de la cual, en Ferney, vivía Voltaire, popularizar na década de 1760 y 1770. El mesmu Voltaire solía recibir a los viaxeros ingleses que pasaben pellí, colo que, dada la so fama, atraxo a un númberu bien grande de mozos. Igualmente, tres la publicación de les Confesiones de Rousseau, popularizáronse los paisaxes de Suiza y Saboya, que se convirtieron nuna vía d'entrada preferente a Italia.

El percorríu por Italia taba bien influyíu pol helenista Winckelmann, que, a dicir de Goethe, instituyó la costume casi obligatoria de convertir el viaxe a Italia nun estudiu de la Historia del arte renacentista y grecorromana. Típicamente, visitábase Turín, Milán y Venecia, como centros culturales más modernos, y baxábase al sur, a Florencia, a almirar obres del Renacimientu. Roma atraía a un gran númberu de mozos con aspiraciones artístiques, considerándola una visita obligada. La visita a Italia solía concluyir en Nápoles, entós daquella la mayor ciudá d'Italia, onde s'almiraben tamién les ruines de Pompeya. L'escritor escocés Tobias Smollett afayó pal públicu inglés la mariña de Liguria y de la Toscana, qu'a partir de 1760 popularizáronse. Pela so parte, Goethe, al publicar el so Viaxe a Italia a finales de la década de 1780, popularizó la visita a Sicilia.

El regresu dende Italia solía faese direutamente en barcu, dende Livorno o Xénova, vía Francia, o bien cruciando los Alpes y entrando en Suiza, Austria o Alemaña. El percorríu d'Alemaña popularizar tres el fin de la Guerra de los Siete Años (1756–1763); solíense visitar les ciudaes cortesanes, como Hannover, Halle, Berlín, Dresde... La Revolución Francesa, que desaconseyaba viaxar a Francia, y la creciente fama lliteraria d'Alemaña, gracies en bona midida a les obres de Schiller y Goethe, fizo que, a empiezos del sieglu XIX, el viaxe a Alemaña fixérase muncho más popular y estensu, visitándose ciudaes balneariu como Baden-Baden, arriendes de Weimar (onde se visitaba al vieyu Goethe), Colonia, Frankfurt del Main, Mainz. Nel casu de los viaxeros ingleses, la torna a Inglaterra realizábase entrando nos Países Baxos, embarcándose en Hamburgu o entrando en Francia pola Alsacia (Estrasburgu...).

Anque'l Grand Tour foi popularizáu polos viaxeros ingleses, éstos nun yeren los únicos que lo realizaben. Les visites a Italia yeren cosa común pa los mozos alemanes, franceses, españoles y suecos de bona posición. Cola puxanza de Rusia, munchos nobles rusos empezaron a realizar el so particular Grand Tour, que solíen empezar entrando n'Alemaña por Dresde (Saxonia), pa dir depués a Francia o Italia.

A manera d'alcordances que los viaxeros llevábense de vuelta, poner de moda les vistes de Venecia y Roma, de pintores como Canaletto y Giovanni Paolo Pannini, según los grabaos de ruines romanes de Piranesi. Estes obres, xunto con muertes arqueolóxiques y demás oxetos antiguos, incluyir nel equipaxe de los mozos británicos y una vegada nel so país, incidieron na evolución del arte inglés, tantu na pintura como na arquiteutura y les artes decoratives de los sieglos XVIII y XIX. El llabor del alemán Winckelmann foi igualmente importante, al consiguir esportar un nuevu purismu tocantes a la decoración y les formes arquiteutóniques, que teníen d'asonsañar de manera más exacta y sobria que'l barrocu los afayos nes ruines italianes; esto traducióse na popularización del estilu neoclásicu.

Dellos viaxeros decidíen visitar llugares menos avezaos. El biógrafu escocés James Boswell, por casu, decidió incluyir nel so itinerariu una visita a Córcega, onde trabó amistá col xeneral Pasquale Paoli, líder de los independentistes corsos; al publicar el so Viaxe a Córcega na década de 1760, popularizó la causa corsa ente'l públicu británicu. L'italianu Giuseppe Baretti, a instancies del so amigu Samuel Johnson, realizó un completu tour per España, daquella un país bien desconocíu pa los viaxeros, na década de 1760, que rellató na so Viaxe a España; les visites a España, sobremanera a Granada, Sevilla, Córdoba y Valencia, popularizar col Romanticismu. El francés Chateaubriand, nel so particular Grand Tour, viaxó a Grecia, Constantinopla, y llegó hasta Xerusalén, a empiezos del sieglu XIX, lo qu'aumentó l'interés pol Oriente Próximu. Los viaxes de Lord Byron y otros a Grecia popularizaron la causa de la independencia griega frente al Imperiu otomanu.

 
Grand Tour de William Beckford, en colloráu.

Influencia editar

Como se vio, los viaxes realizaos de cutiu afigurábense n'obres lliteraries, como ye'l casu de Viaxe sentimental, del inglés Laurence Sterne (1767). L'estilu sentimental d'esta obra, tremendamente popular, xeneró toa una moda de diaristas viaxeros, sobremanera ente les muyeres, que al volver del so viaxe publicaben les sos esperiencies ya impresiones suxetives; hasta entós, los rellatos de viaxe solíen adscribirse más bien a una descripción formal del llugar visitáu. Nesta moda se entronca por casu Historia d'una escursión de seis selmanes, compuesta polos escritores románticos Mary y Percy Shelley, o nel Viaxe a Italia de Goethe. Pero foi sobremanera na arquiteutura y les artes decoratives onde la influencia d'arte grecollatín foi mayor: exemplos como l'edificiu del Muséu Británicu, la Puerta de Brandenburgu, la Bute House, d'Edimburgu, ciudá qu'ente los británicos inclusive recibió l'apellativu de "L'Atenes del norte", reflexen felicidá inflúi n'arquiteutos de toa Europa, sobremanera la Europa xermánica.

Costumes editar

Cuando'l viaxeru yera un mozu que salía per primer vegada de casa, yera habitual que, ente los más pudientes, acompañar daquién de mayor edá y d'enfotu. Ente los nobles ingleses yera común que fueren acompañaos por dalgún clérigu o conocíu de la so familia (como se ve na novela Amelia de Henry Fielding o nes Cartes al so fíu de Lord Chesterfield). Con esto tratábase d'acuartar los sos posibles escesos y controlar la so instrucción mientres el viaxe. Dientro d'esta práutica yera habitual que'l mozu fuera dexáu a los sos deleres al concluyir el viaxe, usualmente en dalguna gran ciudá como París o Nápoles, dende la que'l so acompañante despidir d'él; esto pretendía ser un marxe d'enfotu pal mozu.

El casu de la Monarquía Hispánica: la prohibición de Felipe II editar

Nel contestu de la Contrarreforma y los entamos del Barrocu, Felipe II decidió prohibir la realización del grand tour per parte de los habitantes del so reinu, torgando de la mesma la llegada de nueves idees del restu d'Europa nel territoriu de la Monarquía Hispánica. De resultes, les nueves idees del seiscientos entraron con bien de dificultá de forma clandestina, o direutamente nun llegaron, provocando un fuerte retrocesu nes ciencies de la España moderna. Newton, por casu, va ser casi desconocíu n'España hasta'l sieglu XVIII. La idea del monarca yera aisllar al so reinu de les "impureces" de les nueves corrientes científiques y filosófiques que taben surdiendo nel norte y centru d'Europa. La prohibición caltener hasta que foi finalmente revocada a entamos del setecientos cola llegada de los Borbones al tronu español.

Referencies editar

  1. Gross, Matt (5 de setiembre de 2008). «Lessons From the Frugal Grand Tour». Frugal Traveler. New York Times. Consultáu'l 22 de xunetu de 2016.
  2. 2,0 2,1 2,2 Colletta, Llisa Fairleigh Dickinson University Press: The Legacy of the Grand Tour: New Essays on Travel, Literature, and Culture. ISBN 978-1611477979.
  3. «''Pilgrimages''». Newadvent.org. Consultáu'l 20 de xunetu de 2012.

Ver tamién editar

  • Westmorland, navío prindáu de vuelta del Grand Tour y que los sos ayalgues formen parte güei de delles coleiciones españoles.

Bibliografía editar

FLORISTÁN, A.(Coord.) Historia Moderna Universal Ariel, Barcelona 2007

Enllaces esternos editar