Inula helenium

especie de planta

Inula helenium ye una planta compuesta perenne común en munchos llugares de Gran Bretaña, y presente per tol sur y el centru d'Europa, según n'Asia hasta inclusive nel Himalaya.

Inula helenium
Clasificación científica
Reinu: Plantae
Filu: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Orde: Asterales
Familia: Asteraceae
Tribu: Inuleae
Xéneru: Inula
Especie: Inula helenium
L.
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]
Inula helenium
plantes
Inula helenium
flores
Inula helenium
inflorescencia

Descripción editar

Ye una yerba bastante ríxida, que'l so tarmu algama un altor de metro a metro y mediu. Les sos fueyes son llargues y dentaes, pedunculaes les más baxes y arrodiando el tarmu les demás. Les sos flores son marielles, d'unos 5 cm d'anchu, y tienen munchos pétalos llargos, cada unu d'ellos con tres muesques na so punta. El raigañu ye gruesu, encruciáu y mucilaxinosu, cuntando con un sabor amargosu y un golor a alcanfor.

Propiedaes editar

Pa fines melecinales tienen d'usase plantes de non más de dos o tres años. Amás d'inulina (C12H20O10), un carbohidratu de reserva xunto col almidón, el raigañu contién helenina (C6H8O), un estearopteno que puede ser procesáu pa llograr cristales acedares, insolubles n'agua pero solubles llibremente en alcohol. Cuando se lliberar del inula-alcanfor por aciu cristalización repitida del alcohol, la helenina funde a 110 °C. Los antiguos usaron el raigañu como medicina y como condimento, y n'Inglaterra tuvo una gran reputación como tónicu arumosu y estimulante de los órganos secretores. Como droga, sicasí, anguaño recúrrese al raigañu en contaes ocasiones, salvu na práutica veterinaria, anque de xuru tien propiedaes antisépticas.

Usos editar

En Francia y Suiza usar na fabricación d'absenta.

Folclor editar

El nome específicu de la planta, helenium, vien de Helena de Troya, de que les sos llárimes esparnaes dicíase que brotó. Yera sagrada pa los antiguos celtes, y una vegada tuvo'l nome de elfwort.[1]

Herborística editar

John Gerard encamentaba la enula pa «la falta d'aliendu». Los herboristas actuales prescribir como expectorante y pa la retención de líquidos. Tamién s'afirma que tien propiedaes antisépticas. Tuvo una aplicación minoritaria como tónicu y pa provocar la menstruación.[1]

Taxonomía editar

Inula helenium describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 881. 1753.[2]

Etimoloxía

Inula: nome xenéricu que deriva d'una pallabra similar llatina utilizada polos romanos pa indicar precisamente a estes plantes. Otros autores proponen otra etimoloxía: una derivación d'una pallabra griega enàein (= purificar) al referise a les supuestes propiedaes melecinales de delles plantes d'esti tipu[3].

helenium: epítetu que se diz foi nomáu por Linneo por Helena de Troya, porque según la lleenda. estes flores brotaron de la tierra onde se suponía que cayeron les sos llárimes.[4]

Sinonimia
  • Aster helenium (L.) Scop.
  • Aster officinalis All.
  • Corvisartia helenium (L.) Mérat
  • Helenium grandiflorum Gilib.
  • Inula orgyalis Boiss.[5]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. 1,0 1,1 Howard, Michael (1987). Traditional folk remedies: a comprehensive herbal. Londres: Century. ISBN 978-0-7126-1731-4.
  2. «Inula helenium». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 27 de payares de 2013.
  3. Giacomo Nicolini, Enciclopedia Botanica Motta, Milano, Federico Motta Editore, 1960.
  4. En Nomes Botánicos
  5. Inula helenium en PlantList

Bibliografía editar

  1. Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams (ed.) Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
  2. Cronquist, A.J. 1980. Asteraceae. 1: i–xv, 1–261. In Vasc. Fl. S.E. U. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
  3. Cronquist, A.J. 1994. Asterales. 5: 1–496. In A.J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J. L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
  4. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  5. Flora of China Editorial Committee. 2011. Flora of China (Asteraceae). 20–21: 1–992. In C. Y. Wu, P. H. Raven & D. Y. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  6. Flora of North America Editorial Committee, e. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. Fl. N. Amer. 19: i–xxiv.
  7. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.E. U.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  8. Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Compositae. Part V.: 1–343. In Vasc. Pl. Pacif. N.W.. University of Washington Press, Seattle.
  9. Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Cal. Fl. 1–1681. University of California Press, Berkeley.

Enllaces esternos editar