Jacques Hadamard

matemáticu francés

Jacques Salomon Hadamard (8 d'avientu de 1865Versalles – 17 d'ochobre de 1963París) foi un matemáticu francés, que trabayó nes universidaes de Burdeos y na Sorbona de París. Trató diverses temes de física matemática. Tamién Collaboró nel establecimientu de les bases del analís infinitesimal y desenvolvió el teorema sobre'l valor absolutu d'un determinante.[11]

Jacques Hadamard
Vida
Nacimientu Versalles[1]8 d'avientu de 1865[2]
Nacionalidá Bandera de Francia Francia
Muerte París[1]17 d'ochobre de 1963[2] (97 años)
Sepultura Cementeriu de Père-Lachaise[3]
Familia
Padre Amédée Hadamard
Familia
Estudios
Estudios École normale supérieure
Liceo Louis-le-Grand (es) Traducir
Lycée Charlemagne (es) Traducir
Tesis '
Direutor de tesis Charles Émile Picard
Jules Tannery
Direutor de tesis de André Weil
Maurice René Fréchet
Paul Pierre Lévy
Szolem Mandelbrojt
Marc Krasner
Xinmou Wu (en) Traducir
Anton Davidoglu
Lucien Hibbert
Șerban Gheorghiu
Pierre Massé
Theodoros Varopoulos
Llingües falaes francés[5]
Alumnu de Charles Émile Picard
Profesor de Maurice René Fréchet
André Weil
Anton Davidoglu
Oficiu matemáticu, profesorinvestigador
Emplegadores Universidá de París
Escuela Politéunica
lycée Buffon (es) Traducir
Universidá de Columbia
Universidá de Burdeos  (1893 –  1897)
Collège de France  (1909 –  1937)
Trabayos destacaos Œuvres de Jacques Hadamard (es) Traducir
Premios
Miembru de Royal Society
Academia Francesa de les Ciencies
Academia de Ciencies de la Xunión Soviética
Real Academia de les Ciencies de Suecia
Academia Polaca de Ciencies
Academia de les Artes y les Ciencies d'Estaos Xuníos
Academia Nacional de los Linces (es) Traducir
Academia de Ciencies de Rusia
Real Academia d'Artes y Ciencies de los Países Baxos
Academia Nacional de Ciencies de los Estaos Xuníos
Cambiar los datos en Wikidata

Asocede en 1912, a Henri Poincaré na Academia de Ciencies de Francia. El so llogru más conocíu ye la demostración que lleva a cabu en 1896 (llograda de manera independiente esi mesmu añu pol matemáticu belga Charles-Jean de la Vallée Poussin) del teorema de los númberos primos. Estableció coles mesmes la noción de problema bien plantegáu nel terrén de les ecuaciones diferenciales. Ye tamién unu de los matemáticos que más contribuyeron nel desenvolvimientu del analís infinitesimal y desenvolvió el teorema sobre'l valor absolutu d'un determinante.

Dio'l so nome a les matrices de Hadamard, al Teorema de Cauchy-Hadamard y utilízase en criptografía la pseudo-tresformamientu de Hadamard.

Nel so llibru Psicoloxía de la invención nel campu matemático, Hadamard usa la introspeición pa describir el procesu mental matemáticu. Describe'l so propiu pensamientu matemáticu como mayormente ensin pallabres, acompañáu de cutiu d'imáxenes mentales qu'entiesten la idea global d'una prueba, en franca oposición a autores qu'identifiquen el llinguaxe y la cognición. Realizó una encuesta ente 100 de los físicos más relevantes del momentu (aprox. 1900), preguntar cómo realizaben el so trabayu. Munches de les respuestes fueron idéntiques a la suya; dalgunos informaron de que víen los conceutos matemáticos como colores. Einstein comentó sensaciones nos sos antebrazos. Alan Kay, nel so "Alan Kay: Doing with Images Makes Symbols Pt 1 (1981)", traduz esto a estadios d'aprendizaxe de Piaget.

Ente los sos estudiantes incluyéronse Mauric Fréchet, Paul Lévy, Szolem Mandelbrojt y André Weil.

Bien conocíu pol so despiste, paez ser que foi'l principal modelu pal personaxe del Sabiu Cosinus.

Delles publicaciones editar

  • An Essay on the Psychology of Invention in the Mathematical Field. Princeton Univ. Press, 1945; nueva edición col títulu The Mathematician’s Mind: The Psychology of Invention in the Mathematical Field. 1996; ISBN 0-691-02931-8, Online
  • Œuvres de Jacques Hadamard. Vols. I, II, III, IV. Ed. du Centre National de la Recherche Scientifique, Paris, 1968.
  • Le problème de Cauchy et les équations aux dérivées partielles linéaires hyperboliques, Hermann 1932 (Conferencies de Yale, edición inglesa Lectures on Cauchy’s problem in linear partial differential equations, Yale University Press, Oxford Univ. Press 1923, reprint Dover 2003)
  • La série de Taylor et son prolongement analytique, 2ª ed. Gauthier-Villars 1926
  • La théorie des équations aux dérivées partielles, Peking, Editions Scientifiques, 1964
  • Leçons sur le calcul des variations, vol. 1, Paris, Hermann 1910, Online
  • Leçons sur la propagation des ondes et les équations de l'hydrodynamique, Paris, Hermann 1903 Online
  • Non-Euclidean geometry in the theory of automorphic functions, Am. Mathematical Soc. 1999
  • Four lectures on Mathematics, delivered at Columbia University 1911, Columbia Univ. Press 1915 (1. The definition of solutions of linear partial differential equations by boundary conditioins, 2. Contemporary researches in differential equations, integral equations and integro-differential equations, 3. Analysis Situs in connection with correspondendes and differential equations, 4. Elementary solutions of partial differential equations and Greens functions), Online
  • Leçons de géométrie élémentaire, 2 vols. Paris, Colin, 1898 1906 (traducíu al inglés Lessons in Geometry, Am. Mathematical Soc. 2008), vol. 1, vol. 2
  • Cours d'analyse professé à l'École polytechnique, 2 vols. Paris, Hermann 1925/27, 1930 (vol. 1: Compléments de calcul différentiel, intégrales simples et multiples, applications analytiques et géométriques, équations différentielles élémentaires, vol. 2 Potentiel, calcul des variations, fonctions analytiques, équations différentielles et aux dérivées partielles, calcul des probabilités)
  • Essai sur l'étude des fonctions données par leur développement de Taylor. Étude sur les propriétés des fonctions entières et en particulier d'une fonction considérée par Riemann, 1893, Online
  • Sur la distribution des zéros de la fonction   et ses conséquences arithmétiques, Bull. de la Société Mathématique de France 24, 1896: 199-220 (prueba de teorema del númberu primu) Online

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. 1,0 1,1 Afirmao en: Gran Enciclopedia Soviética (1969–1978). Sección, versículu o párrafu: Адамар Жак. Data de consulta: 28 setiembre 2015. Editorial: Большая Российская энциклопедия. Llingua de la obra o nome: rusu. Data d'espublización: 1969.
  2. 2,0 2,1 Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 26 abril 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  3. URL de la referencia: https://books.google.fr/books?id=Nj_g6o53UZwC&pg=PA253&lpg=PA253.
  4. URL de la referencia: https://rac.es/ficheros/doc/01208.pdf. Páxina: 51.
  5. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  6. Afirmao en: Complete List of Royal Society Fellows 1660-2007. Páxina: 152. Editorial: Royal Society.
  7. URL de la referencia: https://archive.is/20120903164726/http://www.lincei.it/premi/assegnati_feltrinelli.php?PHPSESSID=f0e8178fbbdc12616354b93a6efabe45. Data de consulta: 10 xunu 2020.
  8. Afirmao en: Base Léonore. Llingua de la obra o nome: francés. Editorial: Ministerio de Cultura de Francia.
  9. URL de la referencia: https://www.cnrs.fr/fr/talents/cnrs?medal=38.
  10. URL de la referencia: http://www3.huji.ac.il/htbin/hon_doc/doc_search.pl?search. Data de consulta: 6 marzu 2017.
  11. Biografía Jacques Hadamard

Enllaces esternos editar