Llíria ye un conceyu español de la Comunidá Valenciana, España. Pertenez a la provincia de Valencia, y ye capital de la comarca del Campu de Turia, y sede de partíu xudicial. A 1 de xineru de 2012 cuntaba con 23 542 habitantes (INE). Nel actual xacimientu del Tosal de San Miguel, a unos 500 m del nucleu históricu de Liria, asitiábase la ciudá ibérica d'Edeta, capital y centru políticu y económicu de la Edetania.[2]

Llíria
escudo de Liria (es) Traducir
Alministración
País España
Autonomía Comunidá Valenciana
Provincia provincia de Valencia
Comarques Campo de Turia (es) Traducir
Tipu d'entidá conceyu d'España
Alcalde de Llíria Joanma Miguel León (es) Traducir
Nome oficial Llíria (ca)[1]
Códigu postal 46160
Xeografía
Coordenaes 39°37′33″N 0°35′46″W / 39.6258°N 0.5961°O / 39.6258; -0.5961
Llíria alcuéntrase n'España
Llíria
Llíria
Llíria (España)
Superficie 228 km²
Altitú 164 m
Llenda con
Demografía
Población 24 518 hab. (2023)
- 11 767 homes (2019)

- 11 486 muyeres (2019)
Porcentaxe 100% de Campo de Turia (es) Traducir
0.95% de provincia de Valencia
0.48% de Comunidá Valenciana
0.05% de España
Densidá 107,54 hab/km²
Más información
Fundación 2000 edC
Estaya horaria UTC+01:00
lliria.es
Cambiar los datos en Wikidata

Toponimia editar

Los términos Liria (español) y Llíria (valencianu) deriven del árabe Lyria,[3] que de la mesma provién, según Joan Fuster, de Leiria, el topónimu ibéricu de Edeta.

Xeografía física editar

El términu de Llíria asítiase sobre'l piedemonte que s'estiende dende los montes d'Alcublas y Marines hasta la marxe izquierda del ríu Turia formando un planu inclináu de noroeste a sureste, que la so altitú bazcuya ente los 350 m de la Masía del Campos y los 150 m nes cercaníes de Llíria. Sobresalen el cuetu de los Umbrías (881 m) y el cuetu Agudu (668 m).[4]

Nel so paisaxe topográfico estrémense tres zones bien estremaes. La zona más septentrional ta ocupada per montes xurásicos y cretáciques, pertenecientes al sistema ibéricu. Una segunda zona ta constituyida por una llanura ondulada en forma de glacis. La tercer zona, sobre la que s'atopa la población y la güerta actual, correspuende a un llanu de sedimientos cuaternarios. El llanu miocénico ta travesáu poles ramblas de Liria o Primer y Castellarda, que'l so calce ye cimeru al del ríu Turia, pero que permanecen seques mientres casi tol añu.[4]

El piedemonte cuaternariu ta derrotu poles ramblas de Artaj o Castellarda, Montragón y Primer. Nos sos propios ábanos sumen otra serie de ramblas que baxen de les sierres, como'l ribayu del Navajo, la rambla de los Venticuatro y la del Foral. Tradicionalmente los recursos hidráulicos concentráronse pela redolada de la capital municipal y faltaron mientres sieglos nel piedemonte. La principal fonte del términu ye la de San Vicente, asitiada unos 3 km al norte de la ciudá, que fertilizó la güerta dende la dómina romana.[4]

Llocalidaes estremeres

Norte: Andilla, Alcublas, Altor
Oeste: Villar del Arzobispo, Casinos   Este: Olocau, Marines
Sur: Benaguasil, Pedralba, Bugarra

Ecoloxía editar

La vexetación ye más rica nos montes del norte, onde esisten inda dellos pinares de rodenos y marítimos, ente que nos cuetos del centru y sur predominen los romeros y l'espartu.

Historia editar

 
Mosaicu romanu que representa los trabayos de Hércules.

Les muertes más antigües nel términu de Llíria remontar a finales del Paleolíticu cimeru. Nel Eneolíticu hubo un importante pobláu nel puntal de la rambla Castellarda, que tuvo de perdurar hasta los primeros tiempos del Bronce, dómina esta de la que se conocen restos na Torreta y la Cova del Cavall, y dellos poblaos nel Castillarejo de Peñarroya, na Lloma del Camí del Cavall, nel Tosal de San Miguel (Tossal de Sant Miquel) y na Cova Foradà, toos con ocupación posterior mientres el iberismo ya inclusive la romanización, con especial importancia de los dos últimos, que fueron declaraos BIC.[4]

L'actual ciudá de Llíria tien los sos raigaños na Edá del Bronce, nel establecimientu qu'escontra la metá del II mileniu a. C. hubo nel cuetu de San Miguel. Esti viose siguíu nel pobláu ibéricu d'Edeta-Lauro, capital de la Edetania.[4]

La so importancia político y económico, según la so posición estratéxica, fíxo-y desempeñar un papel importante nes guerres civiles romanes. Yá en dómina romana, y por permanecer fiel a la facción republicana, foi destruyida poles tropes de Sertorio nel añu 76 e. C., razón pola cual los sos habitantes treslladar al llanu y edificaron una nueva ciudá con traces dafechu romanes. La importancia de Edeta foi primordial mientres los sieglos I y II, ente que'l descensu empecipiáu nel sieglu III y acentuáu nos posteriores pudo ser consecuencia paralela a la crecedera de Valentia.[4]

Mientres la dómina visigoda, les termes de Mura reutilícense como monesteriu cristianu, anque mientres el sieglu VII l'asentamientu del Pla de l'Arc abandónase totalmente.[3] Cola dominación de los andalusíes perfeccionáronse les acequias y el sistema de riegos de la güerta de Llíria. Nel aspeutu políticu foi see residencial del Cadí, especie de xuez o maxistráu de la llei musulmana, designáu direutamente pol califa. Nel añu 1090, al negase Al-Mustain a pagar el tributu de 2000 dinares correspondientes a les paries, el Cid sitió la ciudá. Mientres el sitiu, el Cid recibió una carta de la reina Constanza, esposa d'Alfonsu VI, que-y aseguraba'l perdón del so home si incorporar a la espedición del rei castellanu preparada contra los almorávides n'Andalucía, polo qu'abandonó'l sitiu ensin tomala.[4]

Xaime I tomó la ciudá en 1238, donándola al infante Fernando.[3] Escontra los años 1248 y 1249 tuvo llugar un repartimientu de tierres y la subsiguiente repoblación con cristianos vieyos, fechu que confinó a los musulmanes al llugar de Benisanó. Anque Llíria foi villa real siempres, tuvo dellos señoríos como los de María Fernández en 1293, el del infante Juan dende 1337 y el del infante Raimundo Berenguer dende 1339. El postreru señor sería l'infante Martín.[4]

Mientres les guerres de la Unión, Llíria tomó partíu del rei. Na guerra ente los dos Pedros foi conquistada pol castellán Pedru I el Cruel en 1363. En xunu de 1364, Pedro'l Ceremoniosu dirixir escontra Llíria con ánimu de recuperala. La espulsión de los moriscos en 1609, nun lu afectó enforma yá que la so población taba integrada casi puramente por cristianos vieyos.[4]

 
Ca la Vila.

Terminada la Guerra de Socesión, el rei Felipe V, pa premiar los servicios del duque de Berwick, vencedor en Almansa, creó'l ducáu de Líria y conceder. El primer duque, Jacobo Fitz-James Stuart, yera fíu de Xacobu II, rei d'Inglaterra, quien-y nomara duque de Berwick y virréi d'Irlanda. Foi mariscal de Francia y capitán xeneral d'España mientres la guerra de Socesión. El tercer duque de Llíria, Jacobo Felipe Fitz-James Stuart y Silva, casó con María Teresa de Silva y Haro, duquesa d'Alba. A partir d'esti momentu, el títulu de duque de Llíria, pasa a manes de la Casa d'Alba, tando en posesión na actualidá por Carlos Fitz-James Stuart y Martínez de Irujo.

Mientres el sieglu XVIII la política fisiocrática de los Borbones dio llugar a una meyora espectacular de l'agricultura lliriana. En dómines posteriores, mientres la guerra de la Independencia, la población abandonó'l cascu urbanu y abellugóse nos montes. Les tropes franceses ocuparon la villa dende 1810 a 1813 y fixéronse fuertes nel santuariu de San Miguel.[4]

Llíria foi escalada mientres la guerra civil de 1836 poles tropes carlistes de Cabrera en numberoses ocasiones. En 1887, por real decretu, conceder a Llíria el títulu de ciudá.[4]

Demografía editar

En 1572, Llíria cuntaba con 1520 habitantes aproximao, cifra que s'amontó mientres los sieglos XVI, XVII, XVIII (na que se dobló) y XIX, productu de la espansión agropecuaria y de una floreciente actividá artesanal. Con éses en 1646 tenía 2718 habitantes, en 1713 yeren 3019, en 1787 aumentara a 7069 y algamó los 9443 en 1877. Mientres la primer metá del sieglu XX producióse un estancamientu demográficu productu de la inestabilidá socioeconómica de dichu periodu (en 1910 había 9034 habitantes, y en 1930, 8226); de magar, la población esperimentó una continua crecedera, consecuencia de la espansión de l'agricultura comercial de regadío y de una puxante industria llocal: en 1960 tenía 9723 habitantes, en 1991, 13 599, y en 2003 más de 18 000.[4]

El conceyu cuntaba con 22 441 habitantes en 2008 (INE), de los cualos 16 410 vivíen el centru de la ciudá y el restu (5228) n'urbanizaciones residenciales pela rodiada d'esta.[5] Un 12,2 % de la so población yera de nacionalidá estranxera, siendo los principales coleutivos foranos el rumanu, el británicu y el marroquín.[6]

Evolución demográfica de Llíria[7]
1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2008 2012 2016
8920 9089 8864 9034 9557 8226 10 624 9274 9723 11 323 12 587 13 947 15 550 17 216 21 078 22 441 23 542 22796

Les residencies secundaries suman más de 9000, que se distribúin en urbanizaciones y aglomeraciones de xalés, ensin previa planificación. Hai seis urbanizaciones llegales: San Gerardo (56 ha, 300 xalés), El Regalón (33 ha, 250 xalés), Sant Vicent y Oasis (16 ha, 250 xalés), Monte Blanco (2 ha, 20 xalés) y Vall de Llíria. Les aglomeraciones suman más de 60 y acueyen unos 8000 xalés, y tán construyíes sobre suelo non urbanizable, en redol a la C-234 (Monrabana, Moncatí, Monte Aragón), al sur del cascu urbanu (La Buitrera, San Miquel), y xunto a la carretera de Marines (Puxilis-Formidales, La Paridera-Monte Jarque, Safareig, Xardín de Lauro, Caramello).[4]

Política editar

Llíria ye gobernada por una corporación local formada por conceyales escoyíos cada cuatro años por sufraxu universal que de la mesma escueyen un alcalde. El censu eleutoral ta compuestu por tolos residentes empadronaos en Llíria mayores de 18 años y nacionales d'España y de los otros países miembros de la Xunión Europea. Según lo dispuesto na Llei del Réxime Eleutoral Xeneral,[8] qu'establez el númberu de conceyales elegibles en función de la población del conceyu, la Corporación Municipal de Llíria ta formada por 21 conceyales. La sede actual del conceyu lliriano ta na plaza Mayor.

Alcaldes dende les eleiciones de 1979
Llexislatura Nome Partíu
1979-1983 José M. Jordan   PCE
1983-1987 Vicente Soldevilla   PSPV-PSOE
1987-1991 Vicente Castellanu Benci   AP
1991-1995 Ricard Torres Balaguer   PSPV- PSOE
1995-1999 Miguel Pérez Gil   PPCV
1999-2003 Fina Pérez Lapiedra   PSPV-PSOE
2003-2007 Manuel Izquierdo Igual   PPCV
2007-2011 Manuel Izquierdo Igual   PPCV
2011-2015 Manuel Izquierdo Igual   PPCV
2015-2019 Manuel Civera   PSPV-PSOE
2019-2023 Joanma Miguel León Ficheru:Compromis.svg Compromís
2023- n/d n/d

Economía editar

La economía de Llíria tresformóse nes últimes décades, pasando d'una estructura económica tradicional (agricultura de secanu, artesanáu local) a una moderna (agricultura de regadío, industrialización, actividaes terciaries). Les hortolices constitúin el principal cultivu, con 4375 ha, siguíes de los cítricos (5602 ha) y los frutales (1142 ha) y l'algarrobo (1040 ha).[4]

L'actividá industrial (27,1 % de la población activa) desenvolvióse particularmente nes últimes décades y presenta un enraigonáu componente endóxenu, dada la so evolución dende l'artesanáu tradicional. El principal sector ye la confección, siguíu de los materiales de construcción y el mueble.[4]

Tresportes editar

 
Estación de MetroValencia de Llíria.

Pol términu de Llíria circulen les siguientes carreteres:[9]

CV-25 Enllaza Llíria con Segorbe.
CV-35 Enllaza València col Rincón de Ademuz.
CV-245 Enllaza Casinos con Altor.
CV-339 Enllaza Llíria cola CV-245.
CV-376 Enllaza Llíria con Pedralba.
CV-380 Enllaza Pedralba con Villar del Arzobispo.

Llíria ye, amás, cabecera de la Llinia 2 de MetroValencia. Na década de 1990 foi cerrada y desmantelada la llinia de Renfe construyida en 1890 que circulaba ente Valencia y Llíria pasando por Manises.[10]

Patrimoniu editar

Patrimoniu arqueolóxicu editar

 
Vista d'una seición del xacimientu d'Edeta.
  • Tosal de San Miguel: tratar d'un estensu xacimientu que se correspuende con Edeta, l'antigua capital de la Edetania y que foi una de les mayores ciudaes iberas. El xacimientu, estratéxicamente asitiáu sobre'l cuetu de San Miguel, apurrió, ente otres, interesantes cerámiques pintaes. La so cronoloxía va dende'l sieglu V e. C. al 76 e. C., en que la ciudá foi destruyida por Sertorio.[2][4]
 
Vista xeneral de los mausoleos.
 
Vista de la palestra y la seición masculina de les termes de Mura.
  • Pla de l'Arc: xacimientu que se correspuende cola ciudá romana de Edeta-Lauro y que s'atopa integráu nel cascu urbanu de la población.[11] Dientro d'él destaquen:
    • Mausoleos romanos: tratar de dos mausoléos de dómina romana, asitiaos orixinalmente na entrada septentrional de la ciudá romano y construyíu alredor del sieglu I.[12] El primer edificiu, de planta rectangular y forma d'arcu, tenía la fachada decorada con pilastres acanalaes y ante él caltién una inscripción en tabula ansata. El segundu pertenez a los sepulcros turriformes y nel so interior caltién una llosa con furu central pa les libaciones so la cual topábense los restos carbonizaos del difuntu. El conxuntu constitúi una de les meyores muestres de l'arquiteutura funeraria de Hispania y foi declaráu BIC.[13]
    • Santuariu y termes romanes de Mura: ye un xacimientu de 3600 m² qu'empezó a escavase na década de 1970 anque los trabayos arqueolóxicos siguen recuperándolo pasu ente pasu. Construyir nel sieglu I, probablemente promovíu por Marcu Cornelio Nigrino, y constitúi unu de los complexos relixosu y curatible más monumentales de Hispania.[14] El templu, d'estilu griegu, ta arrodiáu per una cortil zarráu de planta llixeramente trapezoidal ya inclúi una aedicula. El conxuntu termal encuádrase dientro del estilu pompeyanu y consiste en dos grandes edificios, el mayor masculín y el menor femenín, dixebraos ente sigo y articulaos en redol a una palestra, anque l'accesu facer por aciu una basilica thermarum, yá que a la palestra solo teníen accesu los homes. Los dos termes componer de apodyterium (vestuariu), frigidarium (sala fría), tepidarium (sala tibia) y caldarium (sala caliente) y cunten col so propiu praefurnium (fornu). La parte masculina cuntaba con una piscina fría nuna esquina de la palestra y la femenina con una piscina cubierta. Mientres la dómina bizantina y visigoda el santuariu y les termes reconvertir nun monesteriu cristianu, que ye abandonáu definitivamente escontra finales del sieglu VII.[3] De dómina bizantina recuperóse una llámpara con representación d'una cruz copta de clara influencia oriental, ente que de dómina visigoda abonden los enterramientos tanto dientro como fuera del edificiu, nuna de los cualos afayóse'l pasador de petrina qu'apurrió la datación más tardida de la ocupación del antiguu conceyu.[15] El conxuntu, que caltién en bien bon estáu gran parte del pavimentu orixinal y de les conducciones d'aire caliente, ye unu de los principales xacimientos romanos de la Comunidá Valenciana.[14]
  • Castellet de Bernabé: con una superficie d'unos 1000 m², tratar d'un pobláu de cai central prototípicu.[16] Tuvo habitáu ente'l sieglu V e. C. y el sieglu III e. C. y constituyó un caserío integráu nel orde xeopolíticu d'Edeta.[17] Ta escaváu na so totalidá, ye unu de los principales asentamientos ibéricos visitables.[18]
  • Monravana: asitiáu a unos 10 km al noroeste de Llíria, tratar d'un pobláu ibéricu d'ente 6000 y 8000 m², que caltién tou la cortil cercada. Adosaes a la muralla atoparon cinco llargues dependencies, probablemente un complexu industrial destináu al tresformamientu d'alimentos.[19] Les viviendes tán adosaes ente sigo y abiertes a cais que percuerren l'asentamientu llonxitudinalmente. Recuperáronse materiales dende la so apaición nel sieglu V e. C. hasta la so destrucción y abandonu a mediaos del sieglu II e. C.,[19] destacando la figura d'un toru, que ye la única amuesa d'escultura ibérica que s'atopó nel Campu de Turia.[20] La Monravana correspuende al tipu de pueblos que configuren les segunda categoría de poblamientos edetanos, con base económica agropecuaria y funcionando como fontes de suministru de la capital.[19]

Patrimoniu relixosu editar

 
Ilesia del Sangre
 
Ilesia de La nuesa Señora de l'Asunción.
 
Ilesia del Bon Pastor s.XIII.
 
Claustru de la Ilesia y Conventu del Remediu.
  • Ilesia del Sangre: construyida nel sieglu XIII sobre l'antigua mezquita, combina elementos románicos colos del góticu de conquista. Foi la principal parroquia de la población hasta 1642, en que foi sustituyida pola Ilesia de La nuesa Señora de l'Asunción.[4] Consta d'una sola nave de cuatro tramos, con cubierta d'armadura de madera de doble aguada, posada sobre'l trasdós de los cuatro arcos diafragmes, siendo una de les poques ilesies que caltienen esta clase de cubrición. El artesonado amuesa una decoración policromada de tradición mudéxar, na que se ven representaes escenes caballeresques, animales mitolóxicos, motivos vexetales y heráldicos. Ente los contrafuertes ábrense pequeñes capiyes abovedaes, dalgunes con restos de pintures murales, dalgunes del sieglu XIV.[21] La puerta principal, allugada na parte suroeste del templu, construyóse unos sesenta años dempués de la primitiva puerta llateral, nun estilu más ellaboráu y complexu, estructurado por fines arquivoltas de mediu puntu que fuelguen sobre columnes d'estilu góticu, tou ello decoráu con motivos vexetales, animales y humanos.[22] Foi declarada monumentu históricu artísticu nacional en 1919 y na actualidá tien la considerancia de BIC.
  • Ilesia del Bon Pastor: Construyida na segunda metá del sieglu XIII, primeramente foi un hospital medieval.[28] Esti templu caltién unes magnífiques pintures italogóticas del sieglu XV que representen el calvariu, la crucifixón y l'anunciación, con un espresivu trazu.[29]
  • Ilesia de San Francisco de Asís: Asitiada na cai San Francisco, nel barriu del Raval. Edificiu integráu na estructura del primitivu conventu franciscanu. Tien una planta rectangular con tres naves cubiertes con bóveda y cúpula ensin tambor nel cruceru. La so decoración ye senciella, realizada a base de pintures con elementos academicistes. La imaxe titular de la parroquia ye San Francisco de Asís, pero cabo destacar la gran devoción que sienten los vecinos escontra la Inmaculada Concepción.[30] Nel edificiu allegante a la ilesia cabo destacar tanto'l Teatru de San Francisco (conocíu popularmente por El teatret), como'l Muséu de l'Archicofradía de la Corte de María. Dichu muséu contién material referente a la esistencia en Llíria de los padres franciscanos, que fueron los fundadores nel añu 1664 de la Archicofradía. Amás, el muséu consiguió axuntar numberosos enseres de la veneración que se tien a la Purísima Concepción: Llibros, fotografíes, mantos de la Virxe, y documentación, etc.[31]
  • Ilesia y Conventu del Remediu: Construyida nel sieglu XVIII, asitiar na cai Santa Teresa Jornet. Forma parte d'un conxuntu arquiteutónicu trinitariu con aires clasicistes. La ilesia ye de tres naves de bóveda de mediu cañón y contién un retablu en presbiteriu d'estilu eclécticu. Les dependencies del conventu son na actualidá una residencia de vieyos ónde cabo destacar el claustru d'estilu neoclásicu.[32]

Patrimoniu civil editar

 
Fachada principal de Ca la Vila
  • Palaciu de los Duques de Llíria o Ca la Vila: de finales del sieglu XVI, ta construyíu n'estilu renacentista, tien un matiz un tanto manierista y rexonal.[4] Foi sede del conceyu siquier dende 1847 y hasta apocayá. Destaca la so portada renacentista y ta declaráu BIC.[33] Trátase d'un edificiu exentu, de planta rectangular en trés plantes y cubierta a cuatro agües sobre la que sobresal un pequeñu mirador. La so fachada principal, rematada pol clásicu arquerío del sieglu XVI, recái a la plaza mayor.[33]
  • Ca la Vila Vella: edificiu del sieglu XIV, primer sede de la cámara de xuraos y del conceyu. Anguaño ye sede del muséu Montés de Edeta.
  • Forn de la Vila: tratar d'un fornu medieval construyíu n'estilu góticu,[4] con arcos de esillar en ojiva abierta, de tipu diafragmático, y curties estancies cubiertes de viguería.[35]

Urbanismu editar

L'actual cascu urbanu de Llíria tien el so orixe nel cuetu de la Sang, sobre'l que s'alza la ilesia de Santa María del Sangre, no que se conoz como la Vila Vella. Al pie de la ilesia reparen los restos del primitivu castiellu, en que'l so redolada disponer una serie de caleyes afeches a la irregularidá del terrén. Mientres los sieglos XV y XVI la crecedera tuvo conteníu dientro de la llende física de les muralles. Foi a finales del sieglu XVI y principios del XVII cuando la ciudá superó esta cortil cercada, y asitióse preferentemente na cuenca dibuxada poles trés llombes que la delimitan anguaño.[4]

A finales del sieglu XVII empecipió un desenvolvimientu de forma radial llindáu por una serie de torgues físiques: el monte de la Torreta, el ribayu ente este y la Pedrera, la güerta baxa y el vial de distribución perimetral, que constituyía'l camín qu'ocupa anguaño la cai Mayor. Nos sieglos XVIII y XIX la ciudá tuvo como exa llinial del desenvolvimientu dicha cai Mayor, por aciu una rede ortogonal de cais afeches al mediu físicu (en pendiente y siguiendo les curves de nivel). La morfoloxía de les cais adquirió entós un calquier modernu, con alliniaciones regulares, mayores y uniformes anchores, y trazaos más rectillinios. A principios del sieglu XX, cuando se modificar el trazáu de la carretera comarcal Valencia-Ademuz, creóse una nueva exa funcional qu'enrió la posterior espansión urbana. Coles mesmes la carretera d'Olocau foise configurando como una exa de segundu orde, güei fundamental, tres l'allugamientu de la mayor parte de l'actividá industrial (polígonu Pla de Rascanya), la llocalización de centros educativos y sanitarios, la favorable topografía y la proximidá d'urbanizaciones (Sant Vicent, Oasis y otres).[4]

Cultura editar

La denominación de Ciudá de la Música que recibe Llíria, y la so reconocencia internacional deber a la esistencia de dos entidaes municipales: el Atenéu Musical y d'Enseñanza Banda Primitiva de Llíria y la Xunión Musical (Unió Musical),[36] que por aciu les sos respeutives bandes llograron un gran prestíu alredor del mundu.[4] Amás d'estos dos formaciones musicales esiste en Llíria un Conservatoriu Profesional onde se formen músicos procedentes de los dos sociedaes lirianas, según mozos músicos de tola contorna.

 
Conservatoriu de Llíria.
 
Fachada del MALL, el Muséu Arqueolóxicu.
  • Muséu Montés de Edeta: asitiáu nel edificiu de Ca la Vila Vella, ta dedicáu a Manuel Montés de Edeta, fíu predilectu de Llíria y unu de los escultores valencianos del sieglu XX de mayor reconocencia internacional. El muséu cunta con una esposición de bona parte de les obres del artista, un taller didácticu y una sala audiovisual.[39]

Fiestes editar

  • Selmana Santa de Llíria: celebrar dende'l sieglu XV y participen les cofraderíes de el Sangre, los Dolores, la Oración de Jesús nel Güertu y la Santa Mota. Ye una de les más antigües de la Comunidá Valenciana y destaca el Cristu de la cofradería del Sangre, que data del sieglu XVII.[40]
  • Fiesta de San Vicente: celébrase alredor del primer llunes de Pascua y ye, cola de San Miguel Arcánxel, una de les principales de la ciudá. Les celebraciones inclúin conciertos, mercáu medieval, pasacalles, procesiones y una romería a la ermita de San Vicente Ferrer.[41][40]
  • Fiesta de la Purísima y del Remediu: celebrar ente finales d'agostu y principios de setiembre, heriedu de los franciscanos y los trinitarios respeutivamente. Hai cabalgates, bous al carrer, desfiles de moros y cristianos y xigantes y cabezudos, ente otres actividaes.[40]
  • Fiesta de San Miguel: celébrase'l 29 de setiembre n'honor de San Miguel Arcánxel,[41] con feria concedida por privilexu de Xuan II en 1446,[4] y son les fiestes mayores de la ciudá. Tienen llugar numberosos actos lúdicos y relixosos, destacando ente estos postreros la baixà (baxada) del arcánxel a la ilesia de l'Asunción el día 28 y la pujà (xubida) del mesmu al so monesteriu'l día 30.[40]
  • Selmana Taurina de Llíria: celébrase ininterrumpidamente dende l'añu 2003. A principios del mes d'ochobre y mientres alredor d'una selmana: toros bravos, encierres a caballu, entraes de vaques, desencajonadas, concursu de ganaderíes autóctones de la Comunidá Valenciana, etc.[42]

Persones destacaes editar

Referencies editar

  1. Afirmao en: Llista de Conceyos y los sos Códigos por Provincies a 1 de xineru de 2019. Data d'espublización: 8 febreru 2019. Editorial: Institutu Nacional d'Estadística.
  2. 2,0 2,1 (2009) «Sant Miquel, cuetu de», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Escrivà, Vicent; Xavier Vidal (2005). Història de la ciutat. Liria: M. I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, páx. 4.
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 (2009) «Llíria», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana. Editorial Prensa Valenciana.
  5. INE - Rellación d'unidaes poblacionales
  6. Esplotación estadística del censu según l'Institutu Nacional d'Estadística d'España. Población por sexu, conceyos y nacionalidá (principales nacionalidaes).
  7. Población de fechu según l'Institutu Nacional d'Estadística d'España. Alteraciones de los conceyos nos Censos de Población dende 1842, Series de población de los conceyos d'España dende 1996.
  8. Xefatura del Estáu (BOE n. 147 de 20/6/1985 (ed.): «Ley Orgánica 5/1985, de 19 de xunu, del Réxime Eleutoral Xeneral.» (1985). Consultáu'l 8 d'avientu de 2008.
  9. (2006) Mapa Oficial de Carreteres, 46ª, Madrid: Ministeriu de Fomentu. ISBN 84-498-0751-4.
  10. (1995) «-yos comarques del Túria: Els ferrocarrils», Juan Piquera Haba: Geografia de les comarques valencianes 3 (en valencianu). València: Foru, páx. 117. ISBN 84-8186-021-2.
  11. (2009) «Pla de l'Arc, El», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana. Editorial Prensa Valenciana.
  12. Mausoleus Romans (Turisme Llíria). 2005. 
  13. (2009) Mausoleus romans. M. I. Ajuntament de Llíria.
  14. 14,0 14,1 (2009) Santuari i termes romanes de Mura. M. I. Ajuntament de Llíria.
  15. Escrivà, Vicent; Xavier Vidal (2005). Bizantins i visigots. Liria: M. I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, páx. 18.
  16. BONET Helena, GUERIN Pierre, MATU Consuelo (1994). «Urbanisme i Habitatge Ibèrics al País Valencià». Cota Zero - Hábitat y habitació na Protohistoria de la mediterrànea nord-occidental (10). ISSN 0213-4640, pp. 115-130. http://www.raco.cat/index.php/CotaZero/article/viewPDFInterstitial/67056/85798. 
  17. GUÉRIN, Pierre (dir.) (2003). El pobláu del Castellet de Bernabé y l'Horizonte Ibéricu Plenu Edetanu; Serie de Trabayos Varios del S.I.P., 101 . Diputación Provincial de Valencia. ISBN 84-7795-349-X.
  18. (2009) Llíria. M. I. Conceyu de Llíria.
  19. 19,0 19,1 19,2 (2009) «Monravana, La», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  20. Escrivà, Vicent; Xavier Vidal (2005). Edeta a l'època ibèrica. Liria: M. I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, páx. 8.
  21. (2009) «Sang, ilesia de la (Llíria)», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  22. Portar de l'església de Santa María o de la Sang (Turisme Llíria). 2005. 
  23. 23,0 23,1 (2009) Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  24. 24,0 24,1 (2009) «Sant Vicent, fonte de», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  25. (2009) «Sant Vicent, ermita de (Llíria)», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  26. (2009) Llíria. M. I. Conceyu de Llíria.
  27. (2009) Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  28. GUÍA D'ARTE, MONUMENTOS Y RUTES EN LLÍRIA, VALENCIA (ed.): «Iglesia del Bon Pastor. Antiguu hospital medieval» (2008). Consultáu'l 8 d'avientu de 2013.
  29. M. I. Ajuntament de Llíria (ed.): «La Llíria Medieval» (2013). Consultáu'l 8 d'avientu de 2013.
  30. M. I. Ajuntament de Llíria (ed.): «IGLESIA DE SAN FRANCISCO (sieglu XVIII)» (2013). Consultáu'l 8 d'avientu de 2013.
  31. Archicofradía Cort de Maria (ed.): «Muséu de la Corte de María» (2013). Consultáu'l 8 d'avientu de 2013.
  32. M. I. Ajuntament de Llíria (ed.): «IGLESIA Y CONVENTU DEL REMEDIU (sieglu XVIII)» (2013). Consultáu'l 8 d'avientu de 2013.
  33. 33,0 33,1 (2009) Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  34. (2009) «Patrimoniu históricu», Llíria. M. I. Conceyu de Llíria.
  35. Felipe Mª Garín y Ortiz de Taranco (dir.) (1986). «Llíria: Llíria: Forn de la Vila», Catálogu monumental de la provincia de Valencia. Valencia: Caxa d'Aforros de Valencia, páx. 319. ISBN 84-505-4653-2.
  36. (2009) «Centre Instructiu Xunió Musical de Llíria», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  37. 37,0 37,1 37,2 Escrivà, Vicent; Xavier Vidal (2005). El Museu Arqueológic de Llíria. MALL. Liria: M. I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, páx. 6.
  38. 38,0 38,1 (2009) «Museu Arqueològic de Llíria», Gran Enciclopedia Temática de la Comunidá Valenciana Historia. Editorial Prensa Valenciana.
  39. (2009) «Muséu Montés de Edeta», Llíria. M. I. Conceyu de Llíria.
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 (2009) Llíria. M. I. Conceyu de Llíria.
  41. 41,0 41,1 (2007) Jaume Fábregas: Comunidá Valenciana, 2007-2008 IV, Guías Metrópoli. ISBN 978-84-96878-06-8.
  42. «selmana taurina Llíria celebra la XI edición de la Selmana Taurina» (2013). Consultáu'l setiembre de 2014.

Enllaces esternos editar