El llatín medieval foi la forma del llatín usada na Edá Media, de primeres como idioma pa la enseñanza y como llingua llitúrxica de la Ilesia católica medieval, pero tamién como llingua de la ciencia, lliteratura, llei y alministración. A pesar del orixe eclesiásticu de munchos de los sos autores, el llatín medieval nun tendría de ser confundíu col llatín eclesiásticu.

Faláu en
Númberu de falantes
Datos
Familia llatín
Sistema d'escritura alfabetu llatín
Códigos
Cambiar los datos en Wikidata

Nun esiste un alcuerdu sobre cuál ye la llende nel que termina'l llatín tardíu escritu y empieza el llatín medieval (sicasí'l términu llatín vulgar sí presenta carauterístiques llingüístiques estremaes, ya independientes de los modelos clásicos en que se basa'l llatín medieval). Dellos estudiosos eruditos afirmen qu'empieza col llatín de testos cristianos de mediaos del sieglu IV, otros alredor del añu 500.[1]

Páxina con un testu en llatín medieval de la Cármina Cantabrigiensia (Cambridge University Library).

Cambeos en vocabulariu, sintaxis, gramática y ortografía editar

Influencies editar

El llatín medieval carauterizar pol so estensu vocabulariu, que se formó al tomar vocablos d'otres fontes. Tuvo fuertemente influyíu pola Vulgata, que cuntaba con munches particularidaes ayenes al llatín clásicu (y que nun fueron tresmitíes dende'l hebréu nin el griegu) que fueron reflexaes non yá nel so vocabulariu, sinón tamién na so gramática y sintaxis. El griegu rompió enforma col vocabulariu téunicu del cristianismu. Les distintes llingües xermániques falaes poles tribus xermániques, qu'invadieron Europa Occidental, fueron tamién una fonte importante de nueves pallabres. Los líderes xermánicos convertir nos xefes del oeste d'Europa, y asina munches pallabres de los sos idiomes fueron «importaes» al vocabulariu llegal. Otres pallabres más ordinaries fueron reemplazaes por invenciones del llatín vulgar o fontes xermániques, porque les pallabres clásiques cayeren en desusu.

El llatín tamién s'espandió a árees tales como Irlanda y Alemaña, onde les Llingües romániques nun se falaben y nunca se conociera a los romanos. Les obres escrites nestes tierres —onde'l llatín foi aprendíu como llingua ensin rellación cola llingua madre— tamién influyeron nel vocabulariu y la sintaxis del llatín medieval.

Desque materies como la ciencia y la filosofía empezaron a tresmitise en llatín, el desenvolvimientu del so vocabulariu foi la fonte d'una gran cantidá de pallabres téuniques nes llingües modernes.

Influencia del llatín vulgar editar

Hubo tamién inflúi del llatín vulgar no referente a la sintaxis de dellos escritores del llatín medieval, anque'l llatín clásicu siguió siendo perbién envaloráu y estudiáu como modelu pa la composición lliteraria. El puntu culminante del desenvolvimientu del llatín medieval como llinguaxe lliterariu llegó col Renacimientu carolinxu, una renacencia del aprendizaxe sol patrociniu de Carlomagno, rei de los francos. Alcuino de York foi'l secretariu llatín de Carlomagno y un importante escritor; la so influencia condució a una renacencia de la lliteratura llatina y l'estudiu dempués del periodu de depresión siguida pola desintegración final de l'autoridá romana n'Europa occidental.

Anque simultáneamente desenvolvíense les Llingües romances, el llatín en sí permaneció bien conservador, yá que nun yera una llingua materna y había munchos llibros de l'Antigüedá o de la Edá Media de gramática pa dar una forma estándar. Per otru llau, puramente falando, nun había una única forma del llatín medieval. Tolos autores qu'escribíen en llatín nel periodu medieval falaben llatín como segundu idioma, variando los graos de fluídez, y sintaxis, gramática, y vocabulariu de cutiu influyíu pola llingua materna del autor. Esto foi especialmente ciertu empezando'l sieglu XII, dempués la llingua empezó a malvase cada vez más: los documentos del llatín medieval tardíu escritos por autores francoparlantes tienden a amosar semeyances cola gramática y el vocabulariu del francés medieval; aquellos escritos por alemanes tendíen a amosar semeyances col alemán, etcétera.

 
Un manuscritu ilustráu del Llibru de les Hores contién plegaries en llatín medieval.

Cambeos n'ortografía editar

La mayoría de les diferencies ente'l llatín clásicu y el medieval atópase na ortografía. Dalgunes de les diferencies más frecuentes son:

  • El diptongu æ ye usualmente colapsáu y a cencielles escritu como y (o y caudata, ę); por casu, puellæ puede ser escrita puelle. Lo mesmo asocede col diptongu œ, por casu en pena, Edipus, provenientes de pœna, Œdipus.
  • Por causa de una importante declinación de la conocencia sobre Grecia, en nomes provenientes o pallabres tomaes del griegu, o tresmitíes al traviés del griegu, la y y i pueden ser usaes casi indistintamente: Ysidorus en vegada del clásicu Isidorus y Egiptus en cuenta de Ægyptus.
  • La h puede ser privada, asina habere tresformar en abere, o mihi convertir en el mio (esto tamién asocede nel llatín clásicu); inclusive mihi puede ser escrita michi, indicando la h que se pronuncia /k/, pronunciación qu'anguaño entá ye usada nel llatín eclesiásticu (esta pronunciación nun se da nel llatín clásicu).
  • La perda de la h na pronunciación tamién conduz a la adición de h na escritura onde nun tuviera de primeres, especialmente na vecindá de r, tal como en chorona por corona, un enclín que tamién se vio nel llatín clásicu pero con menor frecuencia.
  • -ti- antes d'una vocal ye de cutiu escrita como -ci-, asina divitiæ convertir en divicie , tertius en tercius, vitium en vicium, etcétera.
  • La combinación mn puede tener amestada otra consonante, asina alumnus convertir en alumpnus, somnus en sompnus, etcétera.
  • Les consonantes simples de cutiu son escrites como dobles, o viceversa, d'esta miente Africa convertir en Affrica y tranquillitas en seliquines.
  • vi, especialmente en verbos en tiempos perfectos, piérdese, asina novisse convertir en nose (esto asocedió nel llatín clásicu tamién, pero en menor midida que nel llatín medieval).
  • El sistema de numeración clásico: pol cual 4 yera IIII; 9, VIIII; 40, XXXX; 90, LXXXX; 400, CCCC y 900, DCCC pasa a simplificase a restar nestes cantidaes, esto ye: 4 ye IV; 9, IX; 40, XL; 90, XC; 400, CD y 900, CM.

Estes diferencies ortográfiques de cutiu yeren debíes a los cambeos na pronunciación o, como nel últimu exemplu, morfoloxía d'otres llingües la cual los autores reflexaben na so escritura

Lliteratura del llatín medieval editar

El corpus de la lliteratura del llatín medieval toma una amplia gama de testos, incluyendo trabayos diversos tales como sermones, himnos, libro de viaxes, noveles, epopeyes, y poesíes llíriques.

Periodu tempranu editar

La primer metá del sieglu V vio actividaes lliteraries de los grandes autores cristianos Jerónimo de Estridón (c. 347-420) y Agustín d'Hipona (354-430), que los sos testos fueron d'enorme inflúi sobre los pensamientos teolóxicos de la Edá Media, y del últimu discípulu Prósperu d'Aquitania (c. 390-c. 455). Dende finales de los años 400 y principios de los años 500, Sidonio Apolinar (c. 430 hasta dempués del 489) y Enodio de Pavía (474-521), dambos de Galia, fueron reconocíos polos sos poemes.

Este foi tamién un periodu de tresmisión: El patriciu romanu Boecio (c. 480-524) tradució parte del corpus lóxicu d'Aristóteles, calteniendo d'esta miente pal llatín occidental, y escribió l'influyente tratáu lliterariu y filosóficu Consolación de la filosofía; Casiodoro (c. 485-c. 585) fundó una importante biblioteca nun monesteriu onde munchos testos de l'Antigüedá fueron calteníos. Isidoro de Sevilla (c. 560-633) coleccionó toos la conocencia científica disponible na so dómina no que foi llamada la primera enciclopedia, les Etimoloxíes.

Gregorio de Tours (c. 538-594) escribió una bien llarga historia de los reis francos. Gregorio provenía d'una familia de l'aristocracia galu-romana, y el so llatín, que amosó munches aberraciones de les formes clásiques, testifica la declinación de la importancia de la educación clásica en Galia. Coles mesmes, la bon conocencia del llatín y entá del griegu foi siendo calteníu n'Irlanda y foi lleváu a Inglaterra y el continente européu polos misioneros nel intre de los sieglos vi y VII. Irlanda tamién foi'l llugar de nacencia d'un estilu poéticu estrañu conocíu como llatín hispérico. Benito Biscop (c. 628-690) fundó'l monesteriu de Wearmouth-Jarrow y amoblar con llibros que traxo d'un viaxa a Roma y que fueron usaos más tarde por Beda (c. 672-735) pa escribir el so Hestoria eclesiástica del pueblu inglés.

Autores importantes del llatín medieval editar

Sieglos IV y V editar

Sieglos VI, VII y VIII editar

Sieglos IX y X editar

Sieglu XI editar

Sieglu XII editar

Sieglu XIII editar

Movimientos lliterarios del llatín medieval editar

Obres importantes del llatín medieval editar

Referencies editar

  1. Jan M. Ziolkowski: “Towards a History of Medieval Latin Literature”. En: F. A. C. Mantello y A. G. Rigg: Medieval Latin: An Introduction and Bibliographical Guide (páxs. 505-536). Washington, D. C.: 1996.

Referencies editar

Enllaces esternos editar