Les llingües andines son llingües indíxenes d'América falaes na rexón andina. Estes llingües pertenecen a distintes families llingüístiques ente les que nun se probó un parentescu cercanu.

El quechua ye la familia de llingües andina con mayor númberu de falantes: falar n'Arxentina, Bolivia, Chile, Colombia, Ecuador y Perú. Nos países avisiegos ye oficial (verde fuerte) o cooficial (verde pálidu).
Llingües preincaiques nel sieglu XVI.

El criteriu pa considerar les llingües andines ye especialmente xeográficu; sicasí, tamién esisten ciertos traces tipolóxiques que se dan na mayoría d'elles que dexaríen considerar a la rexón andina como un área de converxencia llingüística. Nesi aspeutu, les llingües andines difieren tipológicamente de manera clara de les llingües amazóniques —que podría considerase que formen otra área llingüística con traces tipolóxiques comunes, distintes a les traces de la rexón andina—.

Les llingües andines tuvieron y tienen influencia nel español, idioma oficial en tolos países andinos.

Traces tipolóxiques editar

Dellos enclinos típicos del área llingüística andina asitiar amás d'otres árees llingüístiques cercanes, como l'amazónica o la mesoamericana. Ente estes traces tán:[1]

Tipu xeneral:
  1. Les llingües andines son frecuentemente sintétiques, combinen el marcaje de nucleu y el marcaje del modificador, son básicamente aglutinantes y presenten ciertu grau de fusión.
Fonoloxía:
  1. Esisten xeneralmente dos o trés consonantes líquides, les fricatives son más numberoses que les africaes, y abonda el sistema vocálicu de tres elemento /i, a, o/, siendo polo xeneral rara la esistencia de vocales nasales.
Morfoloxía nominal:
  1. Nun suelen esistir clasificadores nominales o xéneru gramatical.
  2. Esiste una llista estensa de casos gramaticales, incluyendo gran númberu de casos oblicuos.
  3. La rellación de posesión de cutiu inclúi marcaje tantu nel posesor como no tenío.
Concordanza:
  1. Xeneralmente, el verbu concuerda colos dos argumentos principales: suxetu y oxetu.
  2. El alliniadura morfosintáctica suel ser de tipu nominativu-acusativu.
  3. Les formes de los posesivos suelen diferir de los clíticos pronominales del verbu.
Morfoloxía verbal:
  1. La prefixación ye pocu frecuente.
  2. Esiste un sistema d'afixos obligatorios pa marcar el tiempu y l'aspeutu.
Sintaxis:
  1. La subordinación inclúi raramente l'usu de formes verbales nominalizadas o deverbativos.
  2. Nun suel esistir incorporación nominal de nengún tipu.
Léxicu ::#

Esisten una llista amplia de numberales o formes léxiques pa designar númberos.

Comparanza léxica editar

De siguío amuésense delles comparances léxiques ente los numberales de llingües andines:[2]

GLOSA Uru Puquina PROTO-
ARU
PROTO-
QUECHUA
PROTO-
ZÁPARA
PROTO-
CAWAPANO
1 ši pesk *maya *suk *núki *aʔnalaʔ
2 piske so *paya *iškay *ko:pi *katuʔ
3 čep kapak *kimsa *kala
4 pácpic sper *pusi *çusku
5 paanucu takpa *pichqa
6 pacchui čičo *suqta
7 tohoro stu *qançis
8 cohonco kino *pusaq
9 sankau čeka *isqun
10 kalo skata *çunka

Llingües andines (según Joseph Greenberg) editar

La mayoría de llingüistes proponen que la mayor parte de les similaridades léxiques y les traces gramaticales asemeyaes de les llingües andines deber a un contautu llingüísticu enllargáu.[3] Sicasí, dellos autores como J. Greenberg y M. Ruhlen sostienen que les llingües andines formaríen una unidá filoxenética válida o macrofamilia dientro de les llingües amerindies. Los subgrupos dientro de la macrofamilia andina de la propuesta de Greenberg son:[4]

  1. Llingües quechues
  2. Llingües aimaras
  3. Záparo-Cahuapano
    1. Llingües záparo-arabela
    2. Llingües cahuapanas
  4. Sabela-Itucale
    1. Sabela (huaorani)
    2. Itucale (urarina)
  5. Llingües andines septentrionales
    1. Llingües catacaoanas
    2. Llingües cholonas
    3. Leko
    4. Culli
    5. Sechura
  6. Llingües andines meridionales
    1. Kawésqar
    2. Mapudungun
    3. Gennaken
    4. Patagón
    5. Yagán

Propúnxose tamién al quechuamarán p'arrexuntar a les llingües quechues y aimaras. Tanto la gran mayoría de los grupos anteriores como les divisiones dientro de los subgrupos septentrional y meridional son llingües aisllaes. La propuesta de que les llingües anteriores constitúin una unidá filoxenética, según la división propuesta pa la mesma, ye considerada como altamente especulativa pola mayoría de los llingüistes.[5] Por esa razón, esta clasificación nun foi llargamente aceptada polos especialistes nestes llingües.[6]

Referencies editar

  1. Dixon, 1999, páxs. 9-10
  2. Numerals in South American languages (Rosenfelder's Metaverse)
  3. Aikhenvald y Dixon, 1999
  4. Greenberg, Joseph H., y Merritt Ruhlen (2007). An Amerind Etymological Dictionary (PDF), 12ª (n'inglés), Stanford: Dept. of Anthropological Sciences Stanford University, páx. 277-278. Consultáu'l 27 de xunu de 2008.
  5. Bolnick, Deborah A.; Beth A. Shook, Lyle Campbell y Ives Goddard (setiembre de 2004). «Problematic Use of Greenberg's Linguistic Classification of the Americas in Studies of Native American Genetic Variation» (n'inglés). American Journal of Human Genetics 75 (3):  páxs. 519–523. http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1182033/. Consultáu'l 18 de mayu de 2007. 
  6. Ver por casu crítiques contra la hipótesis amerindia

Bibliografía editar

  • Adelaar, Wilhem (2004). The Language of the Andes. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-36275-7.
  • Dixon y Alexandra Y. Aikhenvald (eds.) (1999). The Amazonian languages. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Kaufman, Terrence (1990). «Language History in South America: What we know and how to know more», David L. Payne: Amazonian Linguistics. Austin: University of Texas Press.

Enllaces esternos editar