Segart ye un conceyu de la Comunidá Valenciana, España. Pertenez a la provincia de Valencia, a la comarca del Campu de Murviedro, subcomarca de La Baronía media. Formaba parte de la contorna histórica denomada Calderona. Esta contorna antigua apaez nel mapa de contornes d'Emili Beüt i Belenguer "Comarques naturals del Regne de València" publicáu nel añu 1934. Hasta'l 27 de xunu de 1916 llamóse Segart de Albalat camudándolo pol actual por aciu un Real Decreto pero siguió utilizándose l'axetivu 'de Albalat' hasta la década de 1940.[2]

Segart
Alministración
País España
Autonomía Comunidá Valenciana
Provincia provincia de Valencia
Comarques Campo de Murviedro (es) Traducir
Tipu d'entidá conceyu d'España
Alcalde de Segart (es) Traducir Paco Garriga García (es) Traducir
Nome oficial Segart (ca)[1]
Códigu postal 46592
Xeografía
Coordenaes 39°41′00″N 0°22′25″W / 39.683333333333°N 0.37361111111111°O / 39.683333333333; -0.37361111111111
Segart alcuéntrase n'España
Segart
Segart
Segart (España)
Superficie 6.6 km²
Altitú 300 m
Llenda con Albalat dels Tarongers, Estivella, Náquera y Serra
Demografía
Población 166 hab. (2023)
- 84 homes (2019)

- 79 muyeres (2019)
Porcentaxe 100% de Campo de Murviedro (es) Traducir
0.01% de provincia de Valencia
0% de Comunidá Valenciana
0% de España
Densidá 25,15 hab/km²
segart.es
Cambiar los datos en Wikidata

Mediu natural editar

El pueblu asítiase a los pies del monte Garbí (601 metros),[3]La Mola (565 metros)[3] y el Puntal de l'Abella (654 metros).[3] El relieve ye un tanto accidentáu na aguada que baxa escontra'l ríu Palancia. Ente los ribayos tán los de la Font, El Meliquet y de Segart[3] o Palmeral.[4]Según Bru y Vidal el nome de Palmeral o Palmosa tendría un orixe llatín una y bones les yerbes y arbustos dan nome al llugar.[5]</ref>

Dos pueblos asitiaos nel monte (Beselga y Segart) presenten signos d'estancamientu pol so allugamientu nuna zona con condiciones difíciles pa l'agricultura[6]

Josep Martínez Roldán, El riu de Morvedre: esglesies, calvaris i records describe comenta que:

Ente muntanyes de roca vermella s'hi troba Segart. Traducción: Ente montes de piedra colorada atópase Segart.

El mediu climáticu ye propiu de zones mediterránees, pos, a pesar de la so altitú (256 metros sobre'l nivel del mar), atopar a unos catorce quilómetros del mar.

María Ángeles Arazo y Francesc Jarque describíen asina a Segart en 1985:

Segart queda escondíu nes estribaciones de la Sierra Calderona, y ye tan intimo qu'hasta nes cases dexen la llave puesta nes peslleres. Güel a árboles, a resina caliente pol sol. Y tien el rumor de l'agua qu'alimenta'l llavaderu -comadreo diariu-, enríase'l manantial y a les muyeres gústa-yos dir con garrafes y botijos a buscar l'agua pa la comida y la cena[7]

La vexetación ta compuesta por pinos, romeru, llentiscu, tomillu y otres especies.[8] El términu municipal de Segart ta dientro del Parque Natural de la Sierra de La Calderona dende xineru de 2002

Aportar a esta llocalidá, dende Valencia pela autovía d'accesu norte d'esta ciudá  V-21  , al traviés de la salida 1A escontra V-23/Sagunto/A-23/Teruel de la  V-23  , siguir rectu pola  CV-3007 , tomar la salida V-23/A-23 en direición Puertu de Sagunto/Teruel/AP-7/Castellón, na  A-23  tomar la salida 7 escontra Albalat de Taronchers/Segart/Estivella pola  CV-326  y depués la  CV-329 .

Montes editar

Según Domenech la estructura xeolóxica del términu de Segart ye la siguiente:

Reparar que de resultes de los movimientos xeolóxicos, bastantes montes de Segart tán remataos con peñascos y cortaos empobinaos en bon númberu al sur, Sur-Esti y Esti como El Garbí, El Xocainet, La Mola de Segart y otros.

La parte del ribayu de Segart ye del Cuaternariu pero les fasteres de los montes onde ta'l pueblu correspuenden al Buntsandstein y les opuestes al Muschelkalt. Como exemplu de Buntsandstein tenemos El Garbí. Les cortadures d'esti postreru encaraes al Sur son en realidá una gran falla qu'inclúi los picos que tien a entrambos llaos. el Puntal de l'Abella y L'Albarda del Garbí.

En dellos llugares el Buntsandstein arrodia al Muschelkalt, como asocede en La Mola de Segart onde los cumes pertenecen a esti postreru ente que parte de les fasteres y les faldes correspuenden al Buntsandstein. Ye significativu que dellos de los montes de Segart y de la zona presenten carauterístiques de relieve bien asemeyaes, tal como diximos, con cortaos empobinaos al Sur.[3]
 
El Garbí.
  • La Mola de Segart (565 m): Ye fácilmente reconocible pol cortáu que la remata en forma de muela o tortada. Les sos vistes son bones en toes direiciones, asomando la Sierra de Espadán ya inclusive Peñagolosa ente'l Puntal de l'Abella y El Garbí.[3] Tien un vértiz xeodésicu con una altitú de 565 m.[3] Los veteranos del Centru Escursionista de Valencia asitiaron en 1971 una tabla d'orientación con indicación de delles de los visos que s'acolumbraben dende ellí.[3] Topónimu ibéricu según Santiago Bru i Vidal.[5] Esti monte tamién ye conocíu como El Femerot polos pescadores.[9]Na paré vertical tien una gran raxa horizonatl denomada la caries de La Mola.
  • El Puntal de l' Abella (654 m): Monte más altu del Campu de Murviedro.[3]
  • El Garbí (601 m): Elevación ejemplo del periodu de Buntsandstein. Les cortadures d'esti postreru encaraes al Sur son en realidá una gran falla qu'inclúi los picos que tien a entrambos llaos: el Puntal de l'Abella y L'Albarda del Garbí.[3]
  • El Puntal del Meliquet (406 m): El monte más cercanu a la Font del Salt
  • Penya Colorada (400 m): Esta y l'anterior delimitan col términu de Nàquera.
 
El Puntal de l'Abella.
  • El Prao (538 m): Ta asitiáu na partida d'El Salt y ta cercana a la fonte del so mesmu nome. Esti monte tien una pretuberancia predresa llamada El Panoli.
  • El Rodeno (500 m): Pela redolada d'esti monte tán asitiaos los xalés de la urbanización que tien el so nome. Según Bru i Vidal ye un topónimu mineru-industrial.[5]
  • El Puntalet (345 m): Estremable dende'l camín de La Mola pola so forma apuntiada y por disponer d'un precisu exemplar de yérbadu cerca del visu.
  • El Salseru (406 m): Na so base la Associació Histórica de Segart atopó los restos d'una cantera de mármol utilizada nel sieglu XX. Ente esti monte y El Murtal escurre'l camín a Sant Espérit o sienda dels frares (sienda de los flaires) que s'utilizaba na romería que s'entamaba en Segart pa dir al Monesteriu de Sancti Spiritu
  • El Murtal (400 m): Nesti monte ta asitiada una urbanización privada.
  • La Colorada (368 m): El visu forma un ampliu pandu que forma la partida de La Rodana
  • Coveta Rabosa (264 m)
  • El Bort (507 m): fácilmente reconocible pola cueva que tien na paré predresa del so cume
  • El Rodeno del Moreno (472 m)
Monte Altor en metros Situación Distancia del horizonte del mar en Km
Puntal de l' Abella 654 Divisioria Principal 91,2
El Garbí 601

87,4

La Mola de Segart 565 Divisoria Principal 84,8

Fonte de los datos de la tabla[3]

Ribayos editar

 
Font de Sant Josep (antigua).
 
Font del Campaner (antigua).
 
Font del Salt en dómina d'agües.
  • Ribayu de La Font: Tien el so entamu na parte alta de la población y desagua nel Ribayu de Segart a los pies del terremplén de la Piscina Municipal. La so denominación vien porque al pasar por Segart pasa por al llau de la Font del Llavaner o La Font por ser la fonte principal de la población pa consumu domésticu y de regadío de la zona agrícola más estensa del términu municipal como ye la zona baxa del cascu urbanu. Esti ribayu marcaba la llende de la zona urbanizada en dómina islámica y empezóse a construyir al otru llau del so calce nel sieglu XVIII. A principiu del sieglu XX construyó un pequeña ponte pa pasar el ribayu y sumió cola construcción y ampliación de l'actual Plaza del Conceyu nos años 80. Esta ponte conectaba la cai de La Font (actual cai Major) cola cai La Fonteta (actual cai Sant Josep).
  • Ribayu d'El Meliquet: Recibe'l nome de la Font d'El Meliquet que nacía cerca d'esti ribayu que naz nes proximidaes de la Font del Salt. Ta asitiáu cerca de la frontera col términu de Nàquera y ye visible dende La Mola de Segart
  • Ribayu o Valle de Segart[3] o Palmeral:[4][5] Ye'l constituyíu pola cuenca del ribayu del so mesmu nome, aniciar nuna zona bien entrevesgada de la sierra pela parte de La Mola, toma la direición d'Oeste a Este y dempués de dexar a la so esquierda les cases del pueblu del que toma'l nome dirixir al Palancia.[3]

Al fondu del valle vien quedar la citada Mola y les sos llendes Norte les marca'l xigantescu murallón del Puntal de l'Abella, El Garbí y L'Albarda qu'en realidá constitúin una unidá orográfica, y pel sur queda zarráu por una cuerda de montes que partiendo de l'alliniación principal ente La Mola, El Pic de l'Aguila (462 m) dirixir escontra l'este nuna serie d'altores de les qu'El Xocainet y La Mola Redona son les más significatives.[3]

Nun ye bien normal que se produzan riada per efeutu de les agües pero produciéronse delles provocando grandes estroces. En 1942[4] una furiosa avenida causó grandes perdes nos güertos y dexó pa l'alcordanza ensame de tierres de secanu. El 24 de marzu de 1946[10] el ribayu de Segart baxó bien caudalosu. Una d'estes aveníes foi la que cegó y fixo sumir so la tierra la Font de la Mistera yá que s'atopaba cerca'l llechu del ribayu. Andrés Monzó Nogués comenta otra de mayor valumbu que les citaes enantes nel postreru terciu del sieglu XIX.[10]

Fuentes editar

La mayoría de les fontes, casu de Sant Josep, Llavaner, Jaume y San Caralampio, tuvieron o entá siguen teniendo dalguna, funciones de regación de los campos de cultivu cercanos. La estructura interno y esterno ye casi la mesma en toes: un covarón que coneuta cola roca del monte y una canalización que lleva l'agua hasta la salida. L'agua sale llibremente y cai a otra canalización que la lleva a una balsa onde ye recoyida y guardada pal riego. La mineralización de les agües varia según les fontes y unes quiten la sede la sede más puestu qu'otres, de más 'pesada' a más 'llixera' sería: Font del Llavaner, Font de San Josep y Font del Campaner.

  • Font de Sant Josep: Atopar al Oeste de la población a poca distancia. Ye visista casi obligada cuando se llega a Segart pola so proximidá y prestosu allugamientu.[3] Ye tamién conocida como La Fonteta y nos años 30 sirvió como entamu de la construcción d'una rede de fontes públiques en trés o cuatro puntos de la población.
  • Font del Campaner: Al Sur de Segart y abondo próxima a La Mola que queda al Oeste de la fonte.[3]El nome d'esta fonte vien por que foi bien frecuentada por un flaire campaneru del próximu monesteriu de Sancti Spiritu de Gilet[11] poles sos propiedaes melecinales y diurétiques. Hasta va unos años la zona tenía un plátanu de solombra pero les socesives seques acabaron ensugándolo.[3]
  • Font del Llavaner: D'antiguo llavábase la ropa y na actualidá entá ta disponible. El Conceyu de Segart construyóse enriba d'esta fonte inaugurándose en 1987. La balsa que recoyía l'agua sobrante de la fonte taba al descubiertu hasta los años 70 cuando se tapó con una bóveda pa seguridá de los vecinos y asina ampliar la zona. Solo pudimos alcontrar un trabayu científicu publicáu sobre la calidá de l'agua d'esta fonte y ye calificada como non potable según unes muestres recoyíes el 5 d'agostu de 1981.[12] Non porque nun sía posible'l so consumu humanu sinón porque nun ye posible'l so tratamientu sanitariu frente a bacteries yá que l'agua sale direutamente del monte y namái ye penerada poles roques.
  • Font del Salt: Produzse una espectacular cascada en dómina d'agües. Magar que nes guíes turístiques dígase que pertenez a Nàquera nun ye ciertu yá que s'atopa dientro del términu municipal de Segart pero casi na llende ente dambos.
  • Font de Jaume: Anguaño restaurada y en cantu la carretera  CV-329  d'accesu a Segart.[13]
  • Font de San Carlampio: Sobre'l nome d'esta fonte hai una hipótesis aceptada nel ámbitu académicu y ye qu'enantes a la espulsión de los moriscos en 1609 tuviera un nome árabe pero camudóse-y pol d'un mártir católicu pa cristianizar la denominación.
  • Font del Meliquet: Asitiada a los pies de La Mola.
  • Font del Barbut y Font del Mistero: dos fuentes sumíes, la Font del Barbut, al pie d'El Bort, por non poder alcontrase dempués de la quema de 1979 y la del Mistero per una gran avenida d'agua y tierra que la cegó.

Solo púdose alcontrar un barcal o clotxa y ta asitiada nel camín de circunvalación a La Mola.

Esplotaciones forestales editar

 
Última nevada, 8 de xineru de 2010.

En 1968 el monte componer de pinu carrasco y daqué de pinu rodeno nos terrenes xilizos. La estensión del monte naquella fecha yera de 384,87 Partió ente 126,40 ha de pinar y 222,47 de monte baxu. Esta estensión baxó drásticamente dempués de la quema de 1979 que terminó cola esplotación forestal de los montes de Segart yá que destruyó l'arboláu de les fasteres d'El Garbí, El Puntal de l'Abella y La Mola.

Segart, con bien poca tierra de cultivu, tien na esplotación forestal, según nes canteres de rodeno, la so más carauterizáu, anque precariu, mediu de vida[14]

Xeografía editar

Llocalidaes estremeres editar

Estivella
Serra   Albalat de Taronchers
Nàquera

Serra, Estivella, Albalat dels Tarongers y Nàquera toes elles na provincia de Valencia. Al crease'l conceyu de Segart en 1846 el términu d'esta población yera más estensu que l'actual una y bones Pascual Madoz señala que'l términu confina pel norte colos de Estivella y Albalat, l'este con Gilet, el Sur con Sagunto y el Oste con Náquera y Serra.[15] Con estes referencies xeográfiques podemos afirmar que'l términu saliente del nuevu conceyu incluyía pel sur la zona de Comediana y los terrenes axacentes al Monesteriu de Sancti Spiritu en Gilet, anguaño pertenecientes a Albalat del Tarongers.

Urbanizaciones editar

Nel términu municipal de Segart allúguense les siguientes urbanizaciones privaes:

  • El Rodeno.
  • El Murtal.
  • La Mallà.

Partíes editar

  • El Xocainet.
  • El Meliquet.
  • La Penya Colorada.
  • El Salt.
  • El Racó de la Mola.
  • La Mallà: Topónimu ibéricu según Jaume Bru i Vidal yera un nome propiu de la zootecnia y ganadería.[5]
  • El Rodeno del Tender.
  • El Fondó (o La Foia): Topónimu ibéricu que significa hendidura estrecha y fonda.[5]
  • La Mola.
  • La Collada.
  • La Sabata.
  • La Rodana.
  • La Fonteta.
  • El Puntalet.
  • Els Gamellons: Topónimu de hidrografía y de condiciones producíos pola mano del home.[5]
  • El Rodeno del Balsó.
  • El Bort.
  • El Castell.
  • L'Horteta.
  • La Creueta.
  • El Foín.
  • El Campaner.
  • -yos Rojes.
  • El Balsó.
  • El Murtal.

Historia editar

 
Segart nos años 40.

Periodu ibéricu Plenu y el Baxu Imperiu (sieglu III a. C-IV d. C) editar

Tien el so orixe en dómina ibérica al atopara cerámica ática del sieglu IV e.C. nel cuetu del Castillo[16][10] pero ye bien posible qu'hubiera un asentamientu humanu de la mesma dómina na parte baxa de la población, anguaño zona de cultivu, yá que s'atoparon restos de cerámica ibérica nesa zona al roturar la tierra de llabranza.

Nel Servicio d'Investigación Prehistórica (SIP) de la Diputación de Valencia guardar diversos oxetos como fragmentos de folla cocío, cerámica medieval, cerámica ibérica con decoración xeométrica y cerámica de la Cultura del Bronce valencianu.[3][17][18][19][20]

Pla Ballester comenta sobre'l xacimientu del Castiellu de Segart:

En bon númberu d'estos xacimientos siguió viviéndose en dómina posterior, con un calter más o menos romanizado, algamando dalgunos d'ellos feches bien adelantraes de la nuesa Era. Namái en dos, el yá citáu Rabosero de Torres Torres y nel castellet de Segart, ensin cuntar, naturalmente, con Sagunto ciudá, atopáronse fragmentos de cerámica ática de figures coloraes, del sieglu IV e.C.[21]

Ye bastante posible que'l cuetu del Castillo y zones axacentes tuviera habitáu hasta'l sieglu II o I e.C. cuando Arse-Saguntum convertir nel centru d'una zona que se denominó municipium saguntinum o territoriu so la so influencia económica y política mientres l'Altu Imperiu.

Cola crisis del baxu Imperiu la perda d'habitantes de Sagunto escontra los montes favoreció que l'antigua población ibera volviera poblase.

Etapa islámica (713-1233) editar

A la dómina islámica pertenez el so castiellu-abellugo (hins) construyíu probablemente ente los sieglos XII-XIII, anguaño en ruines. Nun ta confirmáu pero na zona norte de les faldes del castiellu ye bien posible que tuviera asitiáu'l campusantu musulmán de la población al habese atopáu restos humanos del craniu y quexal mientres la instalación d'un poste de llinia telefónica nos años 90 del sieglu XX nun llugar conocíu como Penyetes Blanques.[4]

A esta dómina pertenez la estructura urbana de la zona antigua de Segart que sería les cais axacentes a la cai Major y que tendría les sos llendes na entrada actual de la población y el llechu del Ribayu de La Fonte. L'accesu al centru urbanu taba delantre de l'actual ilesia parroquial.

Nun sabemos con exactitú la población del términu en dómina musulmana pero si debió de ser importante una y bones tenía una mezquita pal cultu y construyóse y caltuvo un castiellu-abellugo comunal pa defender a los pobladores y el ganáu que tuvieren.

Dómina foral (1233-1492) editar

L'entós obispu de Vich San Bernat Calbó ayudó al rei Xaime I na conquista de Valencia incorporándose a la hueste real probablemente en Ruzafa pelos meses de xunu o xunetu de 1238, refuerzu que benefició en gran manera al monarca una y bones la mitra vicense tenía estensos feudos que dieron bon contingente d'homes. Na acta de rindición de la ciudá valentina vemos la firma del futuru santu.[22]

El 20 de xunu de 1238[22][23][24] el Conquistador fai donación al obispu del castiellu de Segart con toles sos cases, términos y pertenencies quitando na donación les tierres nes que trabayaben musulmanes de Morvedre. Esta salvedá que fai'l monarca seique tea rellacionada colos tratos de rindición del castiellu de Segart posiblemente en mayu de 1233.[22]

Lo cierto y definitivo ye que'l socesor de San Bernardo Calbó na mitra de Vich, Bernardo de Mur, permutó col monarca catalán el 29 d'agostu de 1246[22][25] el castiellu de Segart por otros señoríos, volviendo per tantu les tierres segartinas a la corona, dempués d'ocho años de pertenecer a la mitra vicense.

Según el Llibre del Repartiment en 1248 vendióse'l castiellu de Segart a Adam de Paterna por 40.000 sueldos.[22][26]

Darréu, Pedru IV en 1348 viende la xurisdicción de Segart a Jacobo Castellón por 300 florinos d'Aragón y los motivos espresaos aluden a dificultaes económiques del erariu real. El 4 de febreru de 1349 apurrir a Bernat de Ripax y los sos herederos.

En 1440 el señor territorial de Segart Jofre de Blanes protesta ante'l Gobernador porque la Xusticia de Morvedre llevóse un moru atopáu nos sos territorios.[27] Más tarde, perteneció a Murviedro, de la que s'independizó en 1535[28] y convirtióse en pedanía de Albalat de Taronchers. El 30 d'agostu de 1482 Jaime de Blanes vendió los llugares de Albalat, Segart, Comediana y Montalt a Juan Castellens de Villarrasa por 228.000 sueldos.[10]

Edá Moderna (1492-1789) editar

En 1520 hubo un pleitu ente Murviedro y Cosme de Villarrasa sobre l'esllinde de los términos de Albalat y Segart.[10]

Llugar de moriscos (40 cases en 1609), quedando despoblada dempués de la so espulsión[29] embarcando nel Grao de Valencia los díes 5 y 7 d'ochobre de 1609.[30] Juan de Villarrasa y Cavanilles,[31] señor de la baronía de Albalat y Segart, dio carta de población en 1611, repoblándose'l 4 de setiembre d'esi añu con cristianos vieyos d'orixe catalán.

Edá Contemporánea (1800-hasta l'actualidá) editar

En 1804 yera señor territorial Miguel Saavedra.[32]

Mientres la ocupación francesa realizóse una balta indiscriminada d'árboles de les deveses de Santu Espíritu y fíxose responsable a delles poblaciones, ente elles Segart.[33]

La separación política de Albalat dels Tarongers foi aprobada por una Orde del Xefe Políticu de la provincia'l 25 de mayu de 1844 pero nun foi oficial hasta 1846 al producise pleitos ente la nueva población y Albalat.[10][34]

Pascual Madoz descríbenos la población pocos años dempués de la so separación de Albalat de la siguiente manera:

Asitiáu nel centru de la sierra llamada la Calderona, a la derecha del ríu Palancia del que ta bastante estremáu; reinen xeneralmente los vientos del Y y O; el so clima ye templáu y saludable. Tien 23 cases de mala fábrica y una pequeña ermita onde diz la segunda misa'l Cura de albalat, de que la so parroquia ye aneja -fola encarga a dalgún de los secularizados residente nel pueblu.[15]

La separación eclesiástica total producir ente los años 1848[10] y 1862[10] yá que hasta entós los oficios de Bautismu realizar en Albalat ya inscribíense nos sos llibros, como asocedía ente Beselga y Estivella.[10] aportó a parroquia d'entrada'l 28 d'avientu de 1953.[35]

El 20 de xineru de 1946 produzse una gran nevada en Segart enzancando la vida de los sos habitantes.[10]

El cura de Albalat de Taronchers en 1942 Andrés Monzó Nogués comenta que según una lleenda, Segart foi llugar de reclusión de delincuentes "los cualos al atopar la llibertá fundaron Albalat".[10]Nun ye la única referencia a la posible fundación de Albalat dels Tarongers yá que Antonio Chabret na so Nomenclator, nel coz Arrabla diz que dellos pueblos fundar pola venida d'habitantes de los pueblos de riba "por eso los de Segart fundaron Albalat".[36]

Dende va unos años, L'Associació Histórica de Segart realiza un llabor de recoyida de datos históricu-sociales sobre esti conceyu.

 
Vista xeneral.

Demografía editar

Evolución de la población de Segart en dómina pre-censal (1563-1768).

Evolución de la población de Segart en dómina pre-censal[37][14]
1563 1572 1602 1609 1622 1646 1654 1663 1675 1768
80 76 76 160 32 28 16 15 15 57

Segart cunta con 184 habitantes según l'INE (2014), de los cualos 92 son homes y 92 muyeres.

Evolución demográfica de Segart[14][38]
1857 1860 1877 1887 1897 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2007 2009 2011 2012 2013 2014
238 263 220 204 175 214 214 219 224 184 186 164 149 142 160 157 190 181 168 212 183 158 156 139 134 173 188 180 184

 

Alministración editar

Les eleiciones municipales en Segart son distintes al restu de los conceyos del Camp de Morvedre. Segart, con 184 habitantes censaos (INE 2014), atopar nel rangu d'ente 100 y 250 habitantes, por tanto, correspuénden-y 5 conceyales que son escoyíos por aciu un sistema de llistes abiertes. Cada candidatura puede proponer un máximu de 5 componentes y cada eleutor puede votar un máximu de 4, esto garantiza qu'a lo menos siempres va haber un conceyal de distintu partíu al de gobiernu.[39]

Resultaos eleutorales y corporación municipal (2015- Actualidá) editar

   

Candidatures presentaes

Conceyales

  • Vicent de Paül Garriga (PPCV)
  • José Garriga Garriga (PPCV)
  • Francisco J. Garriga García (PPCV)
  • David Hernández Gimeno (PPCV)
  • José Ripoll Muñoz (PSPV-PSOE)

Datos eleutorales

  • Censu: 173 persones.
  • Votantes: 141
  • Astenciones: 32
  • Blancos: 1
  • Nulos: 2

Gobiernu municipal editar

Alcaldes dende les eleiciones de 1979
Llexislatura Nome Partíu
1979-1983 Francisco J. Garriga Ambrosio UCD
1983-1987 José García Andrés AP-PDP-UL-UV
1987-1991 José García Andrés AP
1991-1995 José García Andrés PPCV
1995-1999 José García Andrés PPCV
1999-2003 José García Andrés PPCV
2003-2007 José García Andrés PPCV
2007-2011 Vicent de Paül Garriga BLOC
2011-2015 Vicent de Paül Garriga PPCV
2015-2019 Vicent de Paül Garriga PPCV
2019-2023 n/d n/d
2023- n/d n/d

Economía editar

Basada tradicionalmente na agricultura. Nel secanu predomina'l cultivu d'olivares, almendrales y algarrobo. Na zona de regadío el cultivu mayoritariu ye'l del naranxal. La tierra ye trabayada en réxime de propiedá. Ente 1931 y 1988 hubo un aumentu de la superficie de regadío del 140% pasando de 5 ha a 7 ha.[40] Anguaño tien poca industria pero'l sector servicios enfocóse escontra la hostelería y el turismu rural.

Hasta la creación del Parque Natural de la Sierra Calderona realizábase la estracción de la piedra arenisca denomada rodeno[41] que s'utilizaba pa la construcción y l'acondicionamientu de les cais como adoquines. La estracción d'esta piedra foi una de les causes principales de morrina na población masculina de Segart yá que el frayatu de la piedra xeneraba un polvillo de cuarzu que yera aspiráu pol trabayador y depositáu nos pulmones

Antonio José de Cavanilles comenta na so obra Observaciones sobre la historia natural, xeografía, agricultura, población y frutos del reinu de Valencia (1795-1797) que nel términu de Segart había canteres de mármol con vetes rosadas, conocida como piedra de flores o de Segart que foi emplegáu como elementu decorativu de la catedral y en delles ilesies de Valencia y tamién nel monesteriu de San Miguel de los Reis y na Cartuxa de Porta Coeli.

Agricultura en Segart, la economía de Segart siempres tuvo a l'agricultura como unu de les sos principales exes económiques xunto a la minería. Mientres los años d'esistencia de la población tuvo qu'evolucionar pa cultivar productos con mayor demanda nel mercáu y asina poder subsistir. Por tanto esta evolución dexó qu'unos cultivos calténgasse y otros suman.

L'aprovechamientu de la tierra cola so superficie en 1968 yera'l siguiente:[14]

 
Porcentaxes d'aprovechamientu de la tierra.

Superficie total 662 ha

Regadío

  • Superficie: 8,27 ha

Secanu

  • Superficie: 285,82 ha

Monte

  • Superficie: 348,87 ha

Otros usos

  • Superficie: 19,04 ha

Cola quema de 1979 y los precios de venta de los cítricos la superficie de monte y de regadío respeutivamente baxó de forma notable.

En 1968 el númberu d'esplotaciones agraries según la so superficie yeren los siguientes:[14]

 
Númberu d'esplotaciones agraries per superficie.

En 1850 Madoz[15] rellata na so llista de productos agrícoles alimentos que yá dexaron de cultivase o de ser modificaos pal consumu humanu como'l trigu, el maíz, los figos y les llegumes. El figu secu de Segart tenía tanta aceptación que'l términu municipal taba llenu d'edificios que sirvíen pa ensugar los y dalgunos d'ellos entá de pueden ver nes fasteres de la población cercanes al campusantu.

En 1982 la población agrícola de derechu en Segart yera de 20 persones, de les cualos 4 yeren propietarios y 16 trabayaben por cuenta ayena.[42]

Agricultura editar

Cultivos de Regadío editar

La evolución de los cultivos de regadío ente 1931 y 1988 foi d'un descensu del 10%. En 1931 habíen 5 ha de regadío en Segart xubiendo hasta 7,5 ha en 1961, lo que faía un aumentu del 150% respectu al añu 1931 pero en 1988 solo habíen 7 ha de regadío polo que la rellación porcentual yera del 93% con rellación al añu 1961 y del 140% col añu 1931.[43]

La Font del Llavaner solo regaba 7,10 ha de terraces plantaes, en 1968, de naranxales, llimonales y nispereros.[14] Les 1,17 ha restantes clasifícase como "regadío eleváu"[14] y deberíase partir ente la Font de San Josep y la Font de Jaume. Esta yera la situación máxima de superficie de regadío documentada pero anguaño hubo un retrocesu nesa cifra porque los terrenes que regaba la Font de San Josep y la Font de Jaume nun tán en producción y munchos campos del área de la Font del Llavaner fueron dexaos a la so suerte.

En 1968 los cultivos de secanu yeren los siguientes:[14]

Agrarios

  • Estensión: 3,81 ha
  • Proporción: 46,8%

Otros frutales

  • Estensión: 3,89 ha
  • Proporción: 46,7%

Nesta seición podemos incluyir los cadápanos. Ente 180 y 984 nun hubo un plantíu regular en Segart d'estos frutales y caltúvose en 15 el númberu d'árboles tremaos de nispereros. La producción de cadápanos en Segart foi la siguiente: en 1980 produciéronse 200 kg, en 1982 fueron 225 y en 1984 fueron 300 kg.[42]

Güerta

  • Estensión: 0,57 ha
  • Proporción: 6,3%
 
Ermita del Calvariu.

Cultivos de Secanu editar

 
Cepes de viñes na partida de La Rodana nos años 60.
 
Prensa d'aceite na Cooperativa San José de Segart.

En 1968 los cultivos de secanu yeren los siguientes:[14]

Algarrobo

  • Estensión: 211,97 ha
  • Proporción: 74,1%

Viñéu

  • Estensión: 9,00 ha
  • Proporción: 3,1%

La producción de vinu[44] empezó nel sieglu XVIII[45] con una producción de 1.200 Hm en 1792[46] pero a finales del sieglu XIX empezó'l so cayente cuando solo en 1884[47] pudo producir 100 Hm pero Pascual Madoz[15]entá sigui incluyendo en 1850 al vinu como un productu de los campos de la población y. El cultivu de la vide volvióse residual yá que solo queda anguaño una esplotación abandonada en tol términu de Segart pero na cooperativa agrícola 'San José', fundada a principios del sieglu XX, entá se caltién un trull o llugar pa triar les uves polo entá esistíen cooperativistes con producción de vinu.

Olivar

  • Estensión: 53,30 ha
  • Proporción: 18,7%

Almendros y otros frutos

  • Estensión: 8,78 ha
  • Proporción: 3,1%

otros

  • Estensión: 2,77 ha
  • Proporción: 1,0%

El términu municipal de Segart ye unu de los más montascosos de la contorna del Campu de Murviedro. El tar enclaváu dientro del Parque Natural de la Sierra Calderona fizo que les maravíes naturales d'esta zona puedan ser protexíes y esfrutaes polos visitantes que cada añu lleguen a Segart.

La mayoría de los montes más altos y conocíos de la contorna del Campu de Murviedro faen de Segart un llugar pa la práutica de deportes al campu.

Curiosos históricos y paisaxísticos editar

Monumentos editar

 
Font del Llavaner.

Llugares d'interés editar

 
Piscina municipal.
  • Monte Garbí. Dende'l so visu acolumbra una espectacular panorámica de la mariña de Sagunto a Valencia anque puede xubise pol términu municipal de Segart esti monte estrema los términos d'Estivella y Albalat de Taronchers.
  • La Mola de Segart.
  • El Puntal de l'Abella. Monte más altu del Campu de Murviedro con una altitú de 654 m
  • Piscina Municipal. Asitiada nuna de les fasteres de la población onde puede esfrutase d'unes vistes d'incomparable guapura. Na zona inferior instalóse un merenderu y zona de recréu.
  • Font de Sant Josep. Tamién llamada "La Fonteta" y cercana a la población[3]
  • Font del Llavaner.
  • Font del Salt. Produzse una espectacular cascada en dómina d'agües.
  • Font de Jaume.
  • Font de San Carlampio.
  • Font del Campaner.

Nel términu municipal puede realizase la práutica deportiva del senderismo yá que el camín de Gran Percorríu GR-10 / Y-7 pasa pola población y la so contorna. Puede xubise fácilmente a La Mola de Segart,[3] xubir al monte Garbí[3] pola sienda de les cadenes, visitar el monesteriu de Sancti Spiritu pola sienda dels frares[11][3] o beber les refrescantes agües de la Font del Campaner.

Referencies editar

  1. Afirmao en: Llista de Conceyos y los sos Códigos por Provincies a 1 de xineru de 2019. Data d'espublización: 8 febreru 2019. Editorial: Institutu Nacional d'Estadística.
  2. Carreres Candi, Francesc. Xeografía del Reinu de Valencia, Barcelona, s/f, nota 19
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 Domenech Campos, Antonio, Descripción y dibuxos de la Sierra Calderona, Centre Escursionista de Valencia, 1992
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Monzó Nogués, Andrés, Notes arqueolóxiques-prehistóriques del agru saguntín, Añales de Cultura Valenciana, 1943
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Bru y Vidal, Santiago, Introducción a un estudiu toponímicu de la contorna saguntina, IX Asamblea de Cronistes del Reinu de Valencia, 1974
  6. Iborra y Lerma, J.M., Realengu y señoríu nel Campu de Morvedre, CASS, 1986
  7. Arazo, Mª Ángeles y Jarque, Francesc, Valencia y la so provincia, Diputación de Valencia, 1985
  8. La Associació Histórica de Segart realizó una esposición n'agostu de 1998 que se tituló -yos nostres plantes medicinals
  9. Verdegal i Cerezo, Vicent i Joan M., Serrano i Garcia, Rosa, La toponimia marina del Camp de Morvedre: senyes i talassonims, SEHIS nᵘ3, Sociedá d'Estudios Históricos, s/f
  10. 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 Monzó Nogués, Andrés, Crónica parroquial de Albalat dels Taronchers, Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, 1987
  11. 11,0 11,1 Alvir, Jordi, La Sierra Calderona: Segart-Sant Esperit del Mont, 'La Cartelera' de Levante-EMV, 1991
  12. Boix, Pere, Soriano, María Ángeles y Pla, María Isabel, Estudi sanitari del Camp de Morvedre, Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, 1984
  13. Martinez Roldán, Josep, El riu de Morvedre: esglesies, calvaris i records, s/f.
    Ente muntanyes de roca vermella s'hi troba Segart, d'on Jaume'l de l'aigua i les seues filles la baixaven i venien a Morvedre en camió. Traducción: Ente montes de color coloráu atópase Segart, d'onde Jaume "el de l'agua" y el so fíes baxar y vendian en Morvedre en camión
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 14,8 Pérez Puchal, El paisaxe agrario del baxu Palancia, Instituto Alfonso El Magnánimo, 1968
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Madoz, Pascual, Diccionariu geografico-estadistico-históricu d'Alicante, Castellón y Valencia, Tomu III, 1982
  16. Pla Ballester, Enrique, Arqueoloxía del partíu de Sagunto, Xeneralidá nᵘ3 s/f
  17. Llobregat Conesa, Enrique, La coleición Andrés Monzó Nogués. Archivos de Prehistoria Llevantina, Tomu XIII, 1972
  18. Gil Mascarell, M. y Aranegui Gascó, Carmen, El poblamientu del baxu Palancia en dómina ibérica, Saguntum nᵘ12, Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, 1977
  19. Enguix Alemany, Rosa y Martí Oliver, Bernardo, El poblamientu prehistóricu del baxu Palancia, Saguntum nᵘ12, Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, 1977
  20. Uroz Sáez, J, La rexón edetania na dómina ibérica, Institutu d'Estudios Alicantinos nᵘ23, 1983
  21. Pla Ballester, Enrique, Arqueoloxía del partíu de Sagunto, Xeneralidá nᵘ3
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Bru y Vidal, Santiago, La conquista y les tierres saguntines, Estampes del Morvedre foral, Analecta completa, tomu I, s/f
  23. En Huici Miranda, Ambrosio y Cabanes Pecourt, María Desamparaos, Documentos de Xaime I d'Aragón (1237-1250), Valencia, 1976 dizse como fecha'l 31 d'ochobre de 1241
  24. Bru y Vidal, Santiago, El Llibre del Repartiment i Morvedre. Consideracions históriques, toponimia i antroponimia, Crónica de la XVIII Asamblea de Cronistes Oficiales del Reinu de Valencia, 1990
  25. En Huici Miranda, Ambrosio y Cabanes Pecourt, María Desamparaos, Documentos de Xaime I d'Aragón (1237-1250), Valencia, 1976 dizse como fecha'l día 8 del mesmu mes y del mesmu añu
  26. En Sanchis Sivera, Nomenclator Geografico-eclesiásticu de la diócesis de Valencia, 1922 señálase qu'esa venta realizó'l 10 d'agostu pero da l'añu erróneu de 1240
  27. Archivu del Reinu de Valencia, Gobernación 4840, m 2, f 30;4844, m 8, f 25 y 2266, m 12, f 21
  28. Associació de Bibliofils Saguntins, Esllinde del términu de Murviedro practicáu en 1593
  29. Por esta espulsión el Patriarca Azobispo de Valencia Juan de Ribera perdió 20 llibres y 8 sueldos n'arreglos a los arredantarios de los llugares so la so alministración, citáu en Boronat y Barrachina, Pascual, El beatu Juan de Ribera y el Real Colexu de Corpus Christi, Valencia, 1904
  30. Peñarroja Torrejón, Leopoldo, Moriscos y repobladores nel Reinu de Valencia: La Vall d'Uxó (1525-1625), Tomu I, 1984
  31. AA.VV, Gran Enciclopedia d'España, Vol. I, 1990
  32. Ignacio Franco, Vicente, Noticia de l'Actual población del reyno de Valencia: la de les sos Despoblados dende la Conquista pol Rei Don Jayme Primeru: les llegües que falten de la Capital: los Señorios direutos que los tener; y les Diócesis a que pertenecen, Valencia, 1804
  33. Rodrigo Valero, José Manuel, Sagunto mientres la ocupación francesa, Braçal nᵘ3, 1990 citando un documentu del Archivu del Reinu de Valencia: Propiedaes Antigües de Valencia L-290 Manifiestu de los bienes de los conventos suprimíos na Delegación de Murviedro
  34. La Associació Histórica de Segart realizó una esposición fotográfica y documental en 1996 conmemorando'l 150 aniversariu de la municipalidá de Segart (1846-1996)
  35. AA.VV, Guía de la ilesia na Diócesis de Valencia, Valencia, 1963
  36. Chabret Fraga, Antonio, Nomenclator de les cais, places y puertes antigües y modernes de Sagunto, Valencia, 1901, empleguemos la versión en facsímil publicada pola Caxa de Ahorrros y Socorros de Sagunto publicáu en 1976
  37. Fonte:. [1]
  38. Fonte: Población de fechu según l'Institutu Nacional d'Estadística d'España. [http://www.ine.es/intercensal/intercensal.do? search=1&cmbTipoBusq=0&textoMunicipio=Segart&btnBuscarDenom=Consultar+selecci%F3n]
  39. El Bloc arrabassa l'alcaldia al PP a Segart en els seus primers comicis
  40. Gallego Bono, Juan R.,Un desenvolupament peculiar: El Camp de Morvedre, Braçal nᵘ4, Centre d'Estudis del Camp de Morvedre, 1991
  41. Diputación de Valencia, Fiestes de la provincia de Valencia, 1980
  42. 42,0 42,1 Martínez Villaplana, J. M., El cadápanu y el so comercialización nel Camp de Morvedre, Caxa d'Aforros de Sagunto, Sagunto, 1986
  43. Gallego Bono, Juan R, Un desenvolupament peculiar: El Camp de Morvedre, Braçal nᵘ4, Centre d'Estudis del Camp de Morvedre, 1991
  44. Piqueras, Juan, El vinu de Sagunt y valle del Palancia, Braçal nᵘ3, Centre d'Estudis del Camp de Morvedre, 1990
  45. Nos datos referentes a 1630 nun apaez nengún datu sobre Segart
  46. de Cavanilles, Antonio José, Observaciones sobre la Historia Natural, Xeografía, Agricultura, Población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, Imprenta Real, 1795
  47. Almiñana, Indicador vitícola. Correspondiente a les provincies d'Alicante, Albacete, Castellón de la Plana y contornes más importantes de Valencia y Murcia, Castellón, 1888

Enllaces esternos editar

Bibliografía complementaria editar

  • Piquera, Juan (1990). El vinu de Sagunt y Valle del Palancia. Braçal nᵘ3, Sagunt.
  • Institutu Nacional d'Estadística (1990). Nomenclator del añu 1986 de la provincia de Valencia editorial=INE, Madrid.
  • Navarro Navarro, Francesc y Esteve Genovés, Francesc (1944). Troballes prehistoriques en Albalat dels Tarongers. Almanaque de Les Provincies, Valencia.
  • Monzó Nogués, Andrés (1960). Cabisbort o Cabesbort. Boletín Municipal d'Información y Cultura.
  • Lluch Garín, Luis B. (1963). Segart de Albalat. Valencia Atraición nᵘ343.
  • Martínez Villaplana, J. M. (1986). El nispero y el so comercialización nel Camp de Morvedre. Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, Sagunto.
  • Alcover (1979). Diccionari català-valencia-balear. Tomu IX, Palma de Mallorca.
  • de Sales Ferri Chulio, Andrés (1983). Mariología patronal del Camp de Morvedre. Caxa d'Aforros y Socorros de Sagunto, Sagunto.
  • Medina Sanchez-Valladares, Guillermo David y Carbonell Rubio, José Ramón (1992). Mapa turistic de Segart. Llibret de Festes, Segart.
  • Escrihuela Gómez, José Juan (1992). Descripción de Segart. Llibret de Festes, Segart.
  • Associació Historica de Segart (1991). Introducción a la Hestoria de Segart. Llibret de Festes, Segart.
  • Associació Historica de Segart (1992). Aproximación a la Hestoria de Segart. Llibret de Festes, Segart.
  • Unión Apostólica del Cleru (1991). Hoja informativa dedicada a D. José Bau. Unión Apostólica del Cleru nᵘ16.
  • Miralles i Garcia, José Luis (1990). Analisi de la distribució de la població de la contorna del Camp de Morvedre. Braçal nᵘ2, Centre d'Estudis del Camp de Morvedre.
  • Verdegal i Cerezo, Vicent i Joan M. y Serrano i Garcia, Rosa (s/f). La toponimia marina del Camp de Morvedre. SEHIS nᵘ3, Sociedá d'Estudios Históricos, Sagunt.
  • AA.VV. (1974). Noticia ya imaxe del País Valencianu (1973-1974). Ed. Cosmos.
  • Pérez Puchal (1968). El paisaxe agrario del baxu Palancia. Institución Alfonso El Magnánimo, Valencia.
  • Bantesto (29 d'ochobre de 1993). Informe Banesto. Noticia publicada en Levante-EMV.
  • Monzó Nogués, Andrés (1951). Crónica de les fiestes estraordinaries que al so titular y Patrona la Purísima Concepción dedicó la villa de Albalat de Taronchers. Carlet.