Plantía:Ficha de genocidio

Semeya representando a les víctimes de la masacre d'armenios en Erzurum (actual Turquía, 30 d'ochobre de 1895.
Una columna d'armenios ye llevada a un campu de prisioneros por soldaos otomanos, abril de 1915.

El xenocidiu armeniu (n'armeniu: Հայոց Ցեղասպանություն Hayots tzeghaspanutiun; en turcu: Ermeni Soykırımı o Ermeni Tehciri), tamién llamáu holocaustu armeniu, o Gran Crime (armeniu: Մեծ Եղեռն Mec Yełyṙn), foi la deportación forzosa y estermín[1] d'un númberu indetermináu de civiles armenios, calculáu aproximao ente un millón y mediu y dos millones de persones,[2] pol gobiernu de los Mozos Turcos nel Imperiu otomanu, dende 1915 hasta 1923.[3]

Carauterízase pola so brutalidá nes masacres y l'usu de marches forzaes coles deportaciones en condiciones estremes, que xeneralmente llevaba a la muerte a munchos de los deportaos. Otros grupos étnicos cristianos tamién fueron masacrados pol Imperiu otomanu mientres esti periodu, ente ellos los asirios y los griegos pónticos. Dellos historiadores consideren qu'estos actos fueron parte de la mesma política xenocida.[4][5] Munches comunidaes de la diáspora armenia alredor del mundu llegaron a esistir como resultancia direuta del xenocidiu.[6]

La fecha del empiezu del xenocidiu conmemora'l 24 d'abril de 1915, el día en que les autoridaes otomanes detuvieron a 235 miembros de la comunidá d'armenios n'Istambul; nos díes siguientes, la cifra de deteníos xubió a 600. Darréu, una orde del gobiernu central axustó la deportación de tola población armenia, que nun cuntaba colos medios pa la so subsistencia. La marcha forzada de los armenios per cientos de quilómetros, que travesó zones desérticas, provocó que la mayor parte de los deportaos pereciera víctima de la fame, la sede y les privaciones, al empar que los sobrevivientes yeren robaos y violaos polos xendarmes que teníen de protexelos, con frecuencia acompañaos per bandes d'asesinos y bandoleros.[7]

Anque'l gobiernu de la República de Turquía, socesora del Imperiu otomanu,[8] nun niega que les masacres de civiles armenios asocedieron,[9] nun almite que se trató d'un xenocidiu y sostién que les muertes nun fueron la resultancia d'un plan d'estermín masivu, sistemáticu y antemanáu dispuestu pol Estáu otomanu, sinón que se debieron a les lluches interétnicas, les enfermedaes y la fame mientres el confusu periodu de la Primer Guerra Mundial.[10] A pesar d'esta tesis, casi tolos estudiosos —inclusive dellos turcos— cunten que los fechos encaxen na definición actual de xenocidiu.[11][12][13]

Considerar, polo xeneral, el primer xenocidiu modernu;[14][15] ello ye que ye'l segundu casu de xenocidiu más estudiáu, dempués del Holocaustu.[7] Hasta 2017, ventiocho países reconocieron oficialmente'l xenocidiu.[16]

Los armenios n'Anatolia editar

La población armenia nel Imperiu otomanu editar

 
La mayor parte de la población armenia concentrar nel este del Imperiu otomanu.

En 1914, antes d'españar la Primer Guerra Mundial, nel Imperiu otomanu había una importante población armenia, anque nun hai alcuerdu tocantes a les cifres. Según l'informe apurríu pola comisión armenia al congresu de Berlín, en 1878 la cifra yera de 3.000.000.[17] Pela so parte, les autoridaes otomanes mentaben en 1867 la esistencia d'una población de 2.400.000 armenios dientro de les sos fronteres,[18] magar tres el Tratáu de San Stefano, cuando la "cuestión armenia" empieza a considerase como un problema pal Imperiu, esa cifra rebaxar a totales ente 1.160.000 y 1.300.000.[18]Otres estimaciones bazcuyen ente 1.325.000 (la cifra más baxa) y 2.100.000 (la más elevada).[18] Anque se concentraba principalmente nel este del Imperiu otomanu (Armenia Occidental), había tamién una comunidá armenia considerable nel oeste, especialmente na capital, Constantinopla (actual Istambul), onde inda güei vive la mayoría de los armenios de Turquía.

Situación de la minoría armenia editar

Los armenios yeren tradicionalmente conocíos como Millet-i Sadıka ("Nación lleal") polos turcos, yá que vivíen n'harmonía colos otros grupos étnicos del Imperiu, ensin conflictos d'importancia cola autoridá central, a pesar de les diferencies étnicu y relixosu y de tener menos derechos que los súbditos musulmanes del Imperiu, yá que yeren consideraos dhimmi poles lleis islámiques.[19]

Dhimmi ye'l nome col que se conoció na historia del mundu islámicu a los xudíos y cristianos que vivíen n'Estaos islámicos, y que la so guarda yera tolerada, tal que establez la sharia (llei musulmana), a cambéu del pagu de ciertos impuestos y de l'aceptación d'una posición social inferior.

Pero esti "alcuerdu" yera na práutica inseguru ya inestable y condergaba a una enorme precariedá a los non musulmanes, yá que bastaba una decisión unillateral de l'autoridá islámica y l'alcuerdu podía suspendese en cualquier momentu ya imponese nuevos impuestos de forma arbitraria, o secuestrar a los xefes espirituales de los dhimmis y pidir rescate por ellos, o prauticar el devşdime o «impuestu de sangre» (el reclutamiento y conversión forzosa de neños pa integralos a les tropes), que los sultanes del Imperiu otomanu prauticaron mientres tres siglos contra los cristianos de los Balcanes, lo que suponía en principiu una franca violación de la dhimmah.

El valor en tribunales musulmanes del testimoniu de los dhimmíes yera inferior al de los súbditos islámicos, al igual que la indemnización nos casos de vengaciones de sangre. Les acusaciones de blasfemia contra los dhimmíes yeren habituales y el castigu yera la muerte. Como los dhimmi nun podíen testificar nun tribunal pa defendese, debíen obligatoriamente convertise al Islam pa salvar la vida. Esistía un severu tabú matrimonial contra los dhimmíes varones, que yeren castigaos cola muerte si calteníen rellaciones sexuales con una muyer musulmana o si casóse con ella (claro que si la rellación, entá forzada o con menores, yera empecipiada por un varón musulmán a una muyer "non musulmana" la Sharia "nun ve contrariedá nesti casu"); amás esistíen lleis desiguales nos heriedos, les discriminaciones nel vistíu, nel usu d'animales o en ciertos oficios, ente otres, como la estricta prohibición a los dhimmis de tener servidores musulmanes.

Los cristianos y los xudíos teníen que pagar más impuestos pa cumplir cola so condición de dhimmi. Ente que los armenios de Constantinopla beneficiar del sofitu del Sultán, los qu'habitaben el territoriu históricu d'Armenia nunca lo fixeron. Fueron maltrataos polos pashás o beys locales y tuvieron que pagar más tributos, impuestos poles tribus curdes. Los armenios, xunto con otros cristianos otomanos, tuvieron que tresferir al Sultán dalgunos de los sos fíos varones sanos, que se convertiríen en Jenízaros, los feroces guerreros utilizaos pol Imperiu otomanu nes campañes d'Europa.

La persecución total yera rara pero la posibilidá siempres taba presente. Entá na meyor de les dómines, los dhimmi podíen atopase con que, en tolos ámbitos de la vida y fuera cual fora la so posición na sociedá, recordárase-yos violentamente cuál yera la so verdadera condición.[20]

Primeres masacres editar

 
Una caricatura política francesa contemporánea retrata al sultán Abdul Hamid II como un carniceru de los armenios.

Mientres la segunda metá del sieglu XIX empezaron a espublizase, ente los armenios, movimientos d'orientación nacionalista. L'Imperiu otomanu, que debiera aceptar nel Tratáu de San Stefano la independencia de Rumanía, Serbia y Montenegru, amás de la semiindependencia de Bulgaria, quería evitar de toes toes la creación d'un Estáu armeniu, previsiblemente favorable a Rusia, al este del so territoriu, na frontera turcu-rusa.[21]

Masacres hamidianas editar

Ente 1894 y 1896 produciéronse les llamaes «masacres hamidianas», llamaes asina pol nome del sultán otomanu so que'l so mandatu perpetar, Abdul Hamid II, conocíu por esta razón como'l Sultán Coloráu».[22] El númberu de víctimes armenies foi calculáu pol etnógrafu William Ramsay nunes 200.000,[23] anque anguaño munchos señalen como más atinada la cifra de 300.000.[24] El sultán declaró la so infrayable decisión de siguir una política de severidá y de terror contra los armenios hasta'l so aniquilamientu. Ordenó evitar absolutamente toa negociación, col fin de conducilos a la sulevación, de manera de poder xustificar les sos midíes finales.

Un vicecónsul francés declaró que l'oxetivu del Imperiu otomanu yera «aniquilar gradualmente a los elementos cristianos, dando a los xefes curdos carta blanca pa faer lo que quixeren, dende arriquecese de los bienes de los cristianos, hasta satisfaer los sos caprichos sexuales, fueren muyeres o neños...».[25] La peor otomía producir en Urfa, onde tropes otomanes amburaron la catedral armenia, na que 3.000 armenios abellugárense, y fusilaron a quien intentara escapar.[26]

L'historiador turcu Osman Nuri reparó: «La mera mención de la pallabra “reforma” agafaba a Abdul Hamid II, afalando'l so instintu criminal».[27] En 1897 Abdul Hamid declaró que la cuestión armenia dar por concluyida. El gobiernu otomanu cerró instituciones y acutó los movimientos políticos de los armenios.

Les matances, los abusos y la crueldá turca atraxeron la compasión polos armenios de la prensa europeo y americano, que calificó a Hamid como «el gran asesín» y «el Sultán sangrientu».[28]

Masacre d'Adana editar

 
Un pueblu armeniu escaláu y destruyíu dempués de les masacres d'Adana en 1909.

Un contragolpe tuvo llugar el 13 d'abril de 1909. Dellos elementos militares del Imperiu otomanu, cola collaboración de los estudiantes de teoloxía islámica, quixeron devolver el control del país a manes del sultán y al imperiu de la llei islámica. Abondaron los disturbios y combates ente les fuercies reaccionaries y les fuercies del Comité d'Unión y Progresu (CUP) hasta que'l CUP foi capaz d'encalorar la sulevación y detener a los dirixentes de la oposición.

El movimientu empobináu primeramente pol naciente gobiernu de los Mozos Turcos percibióse como un sofitu pa encalorar la violencia y restablecer l'orde y el gobiernu.[29] Sicasí, distintes fontes afirmen que les tropes otomanes tomaron parte nel saquéu de los enclaves armenios de la provincia d'Adana.[30] 15.000 a 30.000 armenios fueron asesinaos nel cursu de la «Masacre d'Adana».[31][32]

La guerra en Turquía oriental editar

 
Rutes siguíes mientres la deportación armenia.
 
Viñeta de la dómina qu'alude a los intereses comerciales d'Inglaterra nes actuaciones del Imperiu otomanu al respective de los armenios.
 
Artículu publicáu nel New York Times el 15 d'avientu de 1915 sobre'l xenocidiu.

L'Imperiu otomanu entró na I Guerra Mundial el 29 d'ochobre de 1914. A finales d'esi añu, el gobiernu aprobó'l serviciu militar obligatoriu, según el cual tolos homes adultos menores de 45 años y aptos pa les armes teníen d'apuntase nel exércitu o pagar un impuestu especial pa ser escluyíos del serviciu militar. Por causa de esta llei, la mayoría de los homes n'edá militar fueron alloñaos de les sos cases y quedaron les muyeres, los neños y los vieyos.

L'exércitu otomanu atacó a les fuercies ruses qu'arrodiaben la ciudá de Kars, no qu'entós yera territoriu rusu. En xineru de 1915, los turcos fueron ganaos na batalla de Sarikamis, y les fuercies ruses comandadas pol xeneral Vorontsov contraatacaron, internándose en territoriu turcu, nuna zona na que yá se producieron resfregones interétnicas ente armenios y musulmanes. Los rusos tomaron Van en mayu de 1915. N'agostu, l'exércitu rusu retiróse y los turcos reconquistaron la ciudá. En setiembre, Van volvió ser conquistada polos rusos.

Ente febreru y abril de 1916, les fuercies ruses, a les órdenes del xeneral Yudenich, apoderar de les ciudaes d'Erzurum y Trabzon. Los turcos, al mandu d'Abdul Kerim, intentaron recuperar estes ciudaes na ofensiva de branu, pero fueron derrotaos, a pesar de los ésitos de Mustafa Kemal. Rusia ganó otra batalla n'Erzincan, en xunetu. Los combates alredor del llagu Van siguieron mientres el branu y el seronda, y ciudaes como Mush y Bitlis fueron conquistaes y perdíes de nuevu.

En 1917, debíu al caos posterior a la revolución rusa, dambos bandos cesaron les operaciones militares na zona. Los turcos unviaron a la mayoría de les sos fuercies al Sur pa combatir a los británicos en Palestina y Mesopotamia. L'exércitu rusu tamién foi perdiendo interés amodo.

A empiezos de 1918, l'exércitu rusu de la rexón esmoreciérase práuticamente y les fuercies turques recuperaron fácilmente tol territoriu perdíu, devasaron les fronteres arrampuñando a los británicos Bakú, nel mar Caspiu, en setiembre de 1918. Cuando terminó la guerra, los turcos controlaben sólidamente Anatolia oriental.

El xenocidiu armeniu editar

Tres el so aplastante derrota na batalla de Sarikamis, Enver Pasha escribió un despachu al obispu armeniu de Konia, Mons. Karekin Khatchadurian, con fecha 26 de xineru de 1915, nel qu'emponderó la conducta de los soldaos armenios sol so mandu nos siguientes términos: "Solicíto-y presentar a la nación armenia, que la so total devoción al gobiernu imperial ye bien conocida, la espresión del mio prestu y la mio reconocencia".[33]

El 24 d'abril de 1915, cuatro díes dempués del españíu de la revuelta de Van, el gobiernu de los Mozos Turcos consideró qu'encaraba una sulevación popular de corte nacionalista dientro de les llendes del so imperiu siguiendo'l modelu eufemísticu de Grecia, Serbia y Bulgaria, y optó por deportar a sectores importantes de la población armenia escontra Anatolia Suroriental. Esi mesmu día ordenó l'arrestu de 250 intelectuales armenios, que fueron deportaos y na so mayoría asesinaos nel camín.[34] A esto siguieron pocu dempués -a partir del 11 de xunu de 1915- órdenes pa la deportación de cientos de miles —seique más d'un millón—[35] d'armenios de toles rexones d'Anatolia (sacante zones de la mariña oeste) a Mesopotamia y lo qu'anguaño ye Siria. Munchos fueron a la ciudá siria de Dayr az Zawr y el desiertu circundante. El gobiernu turcu nun punxo los medios pa protexer a los armenios mientres la so deportación, nin nel so llugar de llegada.[35]

Tres el reclutamiento de la mayoría de los homes y los arrestos de ciertos intelectuales, tuvieron lugar masacres xeneralizaes a lo llargo de tol Imperiu. En Van, el gobernador Cevdet Bey ordenó a tropes irregulares cometer crímenes pa forzar a los armenios a remontase y xustificar asina'l cercu de la ciudá pol exércitu otomanu.[36] Según el mercenariu venezolanu Rafael de Nozales, que sirvió nel exércitu turcu, Cevdet Bey mandó asesinar a tolos varones armenios de la ciudá[37] Según los autores turcos,[38] en Van lo que socedió nun foi sinón una revuelta armenia y la posterior represión de la mesma poles tropes otomanes mientres les mesmes feches.

Calcúlase qu'esistieron unos 26 campos de concentración pa confinar a la población armenia (Dayr az-Zawr, Ra's al-'Ain, Bonzanti, Mamoura, Intili, İslahiye, Radjo, Katma, Karlik, Azaz, Akhterim, Mounboudji, Bab, Tefridje, Lale, Meskene, Sebil, Dipsi, Abouharar, Hamam, Sebka, Marat, Souvar, Hama, Homs y Kahdem), asitiaos cerca de les fronteres con Siria ya Iraq.[39] Según fontes armenies dalgunos d'ellos pudieron ser namái llugares d'allugamientu de fueses comunes y otros llugares de confinamientu onde morríen d'epidemies y inanición.[40]

La fuercia d'ocupación británica tuvo implicada viviegamente na creación d'una contrapropaganda en tiempos de guerra (mientres la Primer Guerra Mundial l'Imperiu otomanu lluchó integráu na coalición de les "Potencies Centrales", compuesta por Austria-Hungría, Alemaña y Bulgaria). Por casu, Eitan Belkind foi un espía británicu y un miembru de la Nili (rede d'espionaxe xudía que sofitaba a Gran Bretaña frente al Imperiu otomanu mientres la Primer Guerra Mundial), que se infiltró nel exércitu otomanu como funcionariu. Foi destináu a la oficina central de Hamal Paşa. Asegura guardar la incineración de 5.000 armenios en tal campu.[41] Según fontes armenies, ente'l 24 y el 25 d'abril de 1915 fueron prindaes unes 650 personalidaes, escritores, poetes, abogaos, médicos, sacerdotes, políticos; depués fueron deportaos y asesinaos nos meses siguientes.[42]

 
Solidaridá n'Estaos Xuníos coles víctimes del xenocidiu armeniu: Cartelu del American Committee for Relief in the Near East

Testimonios occidentales avera del xenocidiu editar

En 1918 publicóse serializada en periódicos, y en 1919 en llibru, el Rellatu del embaxador Morgenthau, obra d'Henry Morgenthau, quien foi embaxador d'Estaos Xuníos ante'l Imperiu otomanu ente 1913 y 1916.[43]

El reconocíu escritor austriacu Franz Werfel conoció a dellos sobrevivientes del xenocidiu armeniu y afiguró los sos rellatos nel llibru Los cuarenta díes de la Musa Dagh, que foi publicáu en 1933.[44]

El militar venezolanu Rafael de Nogal Méndez, que foi oficial del exércitu otomanu mientres la Primer Guerra Mundial, dexó tamién testimoniu de les masacres na so obra Cuatro años so la Media Lluna.[45]

L'historiador inglés Arnold J. Toynbee y el xurista, políticu ya historiador británicu James Bryce publicaron una obra conocida como El Llibru Azul.[46] Esti llibru inclúi rellatos de testigos oculares estauxunidenses -tanto diplomáticos como misioneros-, alemanes, italianos, daneses, suecos, noruegos, griegos y armenios.

La perspeutiva del gobiernu turcu en rellación col xenocidiu editar

Turquía refuga que les muertes acaecíes en 1915 fueren la resultancia d'un plan entamáu pol Estáu pa esaniciar a la población armenia so la so soberanía, requisitu pa consideralo un delitu de xenocidiu, y afirma que l'Imperiu otomanu lluchó contra la sulevación nel so territoriu soberanu de la milicia armenia sofitada pol gobiernu rusu.

Turquía tamién critica les semeyances col Holocaustu indicaes por ciertos sectores, afirmando que, a diferencia de los armenios, la población xudía d'Alemaña y Europa nun fixo campaña en pro d'una separación nin se remontó n'armes aliándose con potencies estranxeres.[ensin referencies]

El gobiernu d'Ankara tamién criticó la esixencia del Parllamentu Européu de que Turquía reconoza la esistencia del xenocidiu armeniu. Nun comunicáu espublizáu pol Ministeriu d'Esteriores turcu, Ankara niega la esistencia del xenocidiu y afirma que "los discutinios históricos tienen de ser evaluaes polos historiadores".[47]

En marzu de 2005 el primer ministru turcu Recep Tayyip Erdoğan convidó a los historiadores turcos, armenios ya internacionales por que formaren una comisión qu'estableciera la verdá de los acontecimientos de 1915.[48] El ministru de Rellaciones Esteriores d'Armenia, Vartan Oskanian, refugó la ufierta col argumentu de que l'estudiu conxuntu nun tenía base. En diciendo que los armenios yá declararen los afayos de los sos historiadores, Oskanian amestó: "Turquía tendría d'argumentar el so casu. Los historiadores nun tienen nada que faer".[49]

Les rellaciones ente Turquía y Armenia siguen enllancaes. Turquía cerró les sos fronteres terrestres con Armenia dende 1994 por cuenta de la ocupación armenia de Nagorno-Karabakh.[50] Armenia declaró en delles ocasiones que ta preparada pa establecer les rellaciones diplomátiques y abrir la frontera ensin condiciones previes[ensin referencies], anque Turquía demanda qu'abrir les sos fronteres demostraría un respaldu a la ocupación armenia de Nagorno-Karabakh ya ignorar el so conflictu con Azerbaixán.

L'alcuerdu robláu'l 10 d'ochobre de 2009 por representantes de los gobiernos turcu y armeniu en Zúrich (Suiza), nel que se prevía la creación d'una comisión mista d'historiadores pa realizar "un exame científicu imparcial de los archivos y documentación" sobre aquellos sucesos,[51]l'establecimientu de rellaciones diplomátiques ente dambos estaos y l'apertura de la so frontera común, foi conxeláu pol gobiernu turcu cola sida de la cuestión de Nagorno-Karabakh.[ensin referencies]

El númberu de víctimes editar

 
Profesores armenios degollaos a manes de los turcos.

Esiste coles mesmes un desalcuerdu en cuanto al númberu de muertes. Les fontes alemanes dieron les mayores estimaciones de baxes armenies mientres la guerra, a pesar de que se trataba de los aliaos del Imperiu otomanu. Ye posible que l'accesu de personal xermano nes zones del estermín ufiertara mayor certidume nes cifres.

Un informe dicía qu'a fecha de febreru de 1916, un millón y mediu d'armenios fueren asesinaos.[52] Otru informe del 27 de mayu de 1916, apurríu por Erzberger, direutor de la Intelixencia d'Oficina d'Esteriores, daba la mesma cifra,[53] al igual qu'un informe del embaxador interín d'Alemaña en Turquía, Radowitz, fecháu'l 4 d'ochobre de 1916.[54] Paez ser que la cifra frecuentemente citada d'un millón y mediu aniciar neses fontes alemanes. El comandante alemán Carl F. Endres, que sirvió nel exércitu turcu, envaloró'l númberu de baxes armenies en 1,2 millones.[55] La mesma cifra foi mentada nel xuiciu de Yozgat,[56] y antes de la sesión de 1984 del Tribunal Permanente de los Pueblos[57] y mentar con frecuencia en cualquier situación. Historiadores como Justin A. McCarthy, profesor de la Universidá de Louisville o Ömer Turan, quien nieguen el xenocidiu, ufierten una perspeutiva alternativa sobre la base del estudiu de los censos oficiales otomanos pa concluyir que los armenios que vivíen nel Imperiu otomanu yeren menos de 1,5 millones, y que les cifres publicaes relatives a la muerte d'un millón d'armenios pueden ser esaxeraes en demasía ya inclusive afirmando que nesi periodu morrieron 3 millones de turcos.[58] La posición de McCarthy foi duramente criticada por otros historiadores tanto estauxunidenses como d'otros países. Dalgunos de les sos llectures y conferencies tuvieron que ser atayaes por amenaces a la seguridá.[59] Medios oficiales turcos creen que'l númberu de víctimes puede asitiase ente 200.000 y 600.000 [ensin referencies].

Per otra parte, los académicos turcos traten de llamar l'atención a les víctimes turques de la rebelión armenia. Según Prof. Dr. Yusuf Halaçoğlu, ex-presidente de la Sociedá Turca d'Historia (principal institución académica oficial sobre la historia en Turquía), "518 mil turcos perdieron la so vida en manes de los rebeldes armenios antes y mientres la Primer Guerra Mundial nel Imperiu otomanu, 128 mil d'éstos, toos civiles, nun añu, ente mayu de 1914 y mayu de 1915", fecha na qu'empezó l'arrestu de líderes intelectuales de los armenios n'Istambul y decidióse el desplazamientu de parte de la población armenia nel país a zones lloñe de los frentes de guerra con Rusia.[60] Halaçoğlu defende que los archivos turcos contienen los documentos orixinales d'estos turcos asesinaos.

Armenia y el xenocidiu editar

L'enllargáu conflictu étnicu-territorial d'Armenia y Azerbaixán, dos países vecinos que s'independizaron en 1991, dempués de la cayida de la Xunión Soviética, tien la presencia de dellos elementos como pogromos, matances y llimpieza étnica. Dellos observadores internacionales ya historiadores suxurieron qu'esti conflictu modernu ye una continuación del xenocidiu armeniu.[61][62] Acordies con Thomas Ambrosio, el xenocidiu armeniu apurri "una reserva de simpatía pública y de llexitimidá moral que se traduz nuna significativa influencia política... cola cuenta de llograr el sofitu del Congresu pa les polítiques antiazerbaixanes."[61] Ambrosio señala que, mientres los armenios controlen más de 10% del territoriu d'Azerbaixán nel conflictu, gran parte de la retórica del mundu occidental "va esviar cargos de irredentismo y van culpar pol conflictu de Nagorno-Karabakh a los azerbaixanos."[63] La retórica tres l'apaición del conflictu, que se desenvolvió nel contestu de dellos pogromos d'armenios, foi apoderada por referencies al xenocidiu armeniu, incluyendo medranes de que se repitiera.[64][65]

Reconocencia internacional del xenocidiu editar

Como respuesta a la continua negación del xenocidiu armeniu pol gobiernu turcu, les comunidaes na diáspora armenia primieron pa consiguir la so reconocencia oficial al traviés de gobiernos de tol mundu. 29 países aprobaron por aciu resolvimientos de calter formal la reconocencia del xenocidiu armeniu como un acontecimientu históricu.

 
Estaos y entidaes subestatales que reconocieron oficialmente l'autenticidá del xenocidiu armeniu.

Polo xeneral, los historiadores occidentales coinciden en que'l xenocidiu tuvo llugar. Por casu, la "International Association of Genocide Scholars" (Asociación Internacional d'Estudiosos del Xenocidiu), una institución académica fundada en 1994 qu'inclúi cientos d'estudiosos de xenocidios de tol mundu, afirma oficialmente la esistencia del xenocidiu armeniu.[66]

Los países que reconocieron oficialmente'l xenocidiu armeniu son:

Tamién, los gobiernos rexonales que reconocieron el xenocidiu son: Australia Meridional y Nueva Gales del Sur (Australia);[95] Flandes[96](Bélxica); Ceará,[97] Paraná,[98] Rio de Janeiro[99] y São Paulo[100][101] (Brasil); Columbia Británica[102] y Quebec[103] (Canadá); Quindío[104] (Colombia)[105] (Colombia); Aragón[106] Islles Baleares,[107] Cataluña,[108] Navarra[109] y País Vascu[110](España); Abruzos,[111] Marche,[112] Sicilia[113] y Toscana[114] (Italia); Overijssel (Países Baxos)[115] Escocia, Gales y Irlanda del Norte (Reinu Xuníu);[74] Vaud (Suiza)[116]Crimea (Europa Oriental).[117]

De la mesma, 44 de los cincuenta estaos de los Estaos Xuníos reconocieron oficialmente y de forma abierta'l xenocidiu armeniu.[118] Dichos estaos son:

  • Alaska
  • Arizona
  • Arkansas
  • California
  • Carolina del Norte
  • Carolina del Sur Coloráu
  • Connecticut
  • Dakota del Norte
  • Dakota del Sur
  • Delaware
  • Florida
  • Xeorxa
  • Ḥawai
  • Idaho
  • Illinois
  • Kansas
  • Kentucky
  • Luisiana
  • Maine
  • Maryland
  • Massachusetts
  • Michigan
  • Minnesota
  • Missouri
  • Montana
  • Nebraska
  • Nevada
  • New Hampshire
  • Nueva Jersey
  • Nuevu Méxicu
  • Nueva York
  • Ohio
  • Oklahoma
  • Oregón
  • Pennsylvania
  • Rhode Island
  • Tennessee
  • Texas
  • Utah
  • Vermont
  • Virginia
  • Washington
  • Wisconsin

En dellos países llegóse a tomar midíes llegales contra aquellos que nieguen la esistencia del xenocidiu. Dos exemplos recién son Francia y Suiza. Una llei que prevía castigar la negación de los xenocidios reconocíos pol Estáu francés foi votada'l 23 de xineru de 2012, pero vetada pol Conseyu Constitucional el 28 de febreru del mesmu añu.[119] En Suiza, l'historiador turcu Yusuf Halacoglu foi acusáu de violar les lleis sobre negación del Xenocidiu nuna conferencia que pronunció en Winterthur en 2004.[120]

Países como España, Estaos Xuníos, Israel, o'l Reinu Xuníu, nun utilicen el términu xenocidiu pa referise a estos fechos.

Monumentos conmemorativos del xenocidiu editar

 
Memorial de 11 d'Abril (correspuende a 24 d'abril nel calendariu usáu nel Imperiu Otomanu na dómina) n'Istambul, alzáu en Taksim en 1919.
 
Memorial de la comunidá armenia de Rosario (Arxentina) n'alcordanza de les víctimes del xenocidiu armeniu.

El primer monumentu conmemorativo del xenocidiu armeniu fora de Turquía ye la capiya alzada nel monesteriu de Antelias (Líbanu), sede del Catolicosado de la Gran Casa de Cilicia, onde se guarden restos de víctimes recoyíos de Deir-el-Zor. El gobiernu d'Armenia Soviética aprobó en 1965 la creación d'un monumentu conmemorativo n'alcordanza del 50º aniversariu del xenocidiu.[121] Dos años más tarde, el monumentu, oficialmente conocíu como Monumentu del Medz Yeghern, sobre un proyeutu de los arquiteutos Sashur Kalashyan y Artur Tarkhanyan, foi alzáu na llomba de Tsitsernakaberd sobre l'escobiu de Hrazdan, na capital armenia, Yereván. El cercu de 44 m simboliza "la renacencia nacional de los armenios".[122] Asitiáronse doce losa nun círculu, representando les 12 provincies de l'Armenia histórica, güei en territoriu de Turquía. Nel centru del círculu, a una fondura de 1,5 metros, tópase una llapada eterna. A lo llargo del parque y alredor del monumentu, esiste un muriu de 100 m de llargor colos nomes de les ciudaes y les aldegues que fueron teatru de les matances. En 1995 inaugurar nel estremu opuestu del parque un muséu circular soterrañu, el Muséu-Institutu del Xenocidiu Armeniu, qu'alluga y exhibe numberosa información sobre los acontecimientos de 1915.

Cada 24 d'abril remembrar n'Armenia'l Día de la Conmemoración del Xenocidiu Armeniu, mientres el cual cientos de miles de persones caminen escontra'l monumentu del xenocidiu y depositen les flores (claveles o tulipanes de normal colloraos) alredor de la llapada eterna. Esta evocación repitir con diversos actos en toles comunidaes esvalixaes pel mundu que constitúin la diáspora armenia.

 
En 2010 alzar en Mislata (Valencia) el primer monumentu n'España conmemorativo del xenocidiu armeniu (escultor, Dzhivan Mirzoyan). La escultura, de tres metros d'altor, atopar nos xardinos del güertu de Sendra, en plenu cascu antiguu.

Arte editar

El primer exemplu del xenocidiu armeniu interpretáu al traviés del arte foi una medaya emitida en San Petersburgu, Rusia, que significa simpatía pol sufrimientu armeniu. Acuñar en 1915, como les matances y les deportaciones hasta'l día de güei, siguen faciendo estragos. De magar, decenes de medayes de distintos países encargar de conmemorar l'eventu.[123]

Lliteratura editar

Dellos testigos presenciales de los acontecimientos fixeron publicacionessobremanera la misionera sueca Alma Johansson y l'embaxador de los EE. XX. en Turquía (1913-1916), Henry Morgenthau. L'escritor alemán Armin Wegner, que trabayó como enfermeru, escribió dellos llibros alrodiu de los acontecimientos que foi testigu mientres la so estancia nel Imperiu otomanu. Años más tarde, dempués de tornar a Alemaña, Wegner foi encarceláu por oponer se al nazismu,[124] y los sos llibros quemaos polos nazis.[125] Probablemente, la obra lliteraria más conocida sobre'l xenocidiu armeniu ye la yá citada Los cuarenta díes de Musa Dagh, de Franz Werfel (1933). Convertir nun best-seller, particularmente ente los mozos de los guetos xudíos mientres la era nazi.[126]

Kurt Vonnegut escribió en 1988 la novela Barbazul (Bluebeard), que'l so protagonista ye un sobreviviente del xenocidiu armeniu y que describe les carauterístiques del xenocidiu armeniu como una tema subxacente. Otres noveles qu'incorporen el xenocidiu armeniu inclúin "Páxaros ensin ales" de Louis de Berniéres, El cuentu del últimu pensamientu (escritu n'alemán) de Edgar Hilsenrath y La primavera por venir, escrita por Stefan Żeromski en 1925. Una historia na antoloxía de Edward Saint-Ivan de 2006, El caballeru negru de Dios, inclúi un personaxe de ficción sobreviviente del xenocidiu armeniu.

Una bestia na lluna (1995), una obra teatral de Richard Kalinoski, trata sobre dos sobrevivientes del xenocidiu armeniu. De cutiu especúlase que les obres d'Arshile Gorky, un armeniu expatriado que la so madre finó de fame nel xenocidiu, fueron influyíes pola perda y el sufrimientu de la dómina. Gorky[127] foi una figura pionera del espresionismu astractu.

El llibru de los xuxurios ye'l títulu n'español d'una obra bien rellacionada con dichos fechos, y foi obrar cume del rumanu d'orixe armeniu Varujan Vosganian.[128] Rellatar na fonderada d'una historia del destín del pueblu armeniu, una historia de marcu grandilocuente, que se subdivide en mini-hestories de persones reales transmutadas en personaxes de novela. Esti llibru foi un ésitu de crítica y ventes n'España, Arxentina y Colombia.[ensin referencies]

Documentales editar

Esisten los documentales siguientes:

  • 1975 - The Forgotten Genocide (dir. J. Michael Hagopian)
  • 1983 - Assignment Berlin (dir. Hrayr Toukhanian)
  • 1988 - Tillbaka till Ararat (Back to Ararat, dir. Jim Downing, Göran Gunér)
  • 1988 - An Armenian Journey (dir. Theodore Bogosian)
  • 1990 - Xeneral Andranik (dir. Levon Mkrtchyan)
  • 2000 - I Will Not Be Sad in This World (dir. Karina Epperlein)
  • 2003 - Germany and the Secret Genocide (dir. J. Michael Hagopian)
  • 2003 - Voices From the Lake: A Film About the Secret Genocide (dir. J. Michael Hagopian)
  • 2003 - Desecration (dir. Hrair "Hawk" Khatcherian)
  • 2003 - The Armenian Genocide: A Look Through Our Eyes (dir. Vatche Arabian)
  • 2005 - Hovhannes Shiraz (dir. Levon Mkrtchyan)
  • 2006 - The Armenian Genocide (dir. Andrew Goldberg)
  • 2006 - Armenian Revolt (dir. Marty Callaghan)
  • 2006 - Screamers (dir. Carla Garapedian)
  • 2010 - Aghet - Ein Volkermord (Aghet - A Genocide, dir. Eric Friedler)
  • 2017 - Intent to Destroy (dir. Joe Berlinger)

Películes editar

La primer película sobre'l xenocidiu armeniu apaeció en 1919, una producción de Hollywood titulada Ravished Armenia, dirixida por Oscar Apfel, que darréu influyiría nel filme Ararat (2002), del direutor Atom Egoyan. Tamién hai referencies en América, América, d'Elia Kazan, y Mayrig, de Henri Verneuil. Nel Festival de Cine de Berlín de 2007, los direutores italianos Paolo y Vittorio Taviani presentaron otra película alrodiu de los acontecimientos, basada na novela d'Antonia Arslan La Masseria Delle Allodole (La granxa de les calandries).[129]

Música editar

En 1975 el famosu cantante francu-armeniu Charles Aznavour escribió'l cantar "Ils sont tombés" ("Ellos cayeron"), dedicada a la memoria de les víctimes del xenocidiu armeniu.[137]

 
El Memorial del xenocidiu armeniu en Montreal, Canadá.

El cantar "Adana", el nome de la provincia d'un pogromo de 1909 del pueblu armeniu, y que cunta la historia del xenocidiu armeniu, traducióse a 17 idiomes y grabáu por cantantes de tol mundu.[138]

La banda System of a Down, compuesta por cuatro descendientes de sobrevivientes del xenocidiu armeniu, hai promovíu tomar de conciencia del xenocidiu armeniu al traviés de les sos lletres y conciertos,[139] incluyendo los cantares "Holy mountains", nel so discu "Hypnotize", "P.L.O.C.K" y "War?" nel álbum "System of a Down".

A fines de 2003, Diamanda Gales edita'l discu "Defixiones, Will and Testament: Orders from the Dead," un homenaxe de 80 minutos a los armenios, griegos y asirios víctimes del xenocidiu en Turquía. "L'actuación ye una enraxonada meditación sobre'l xenocidiu y la política de negaciónsobremanera la negación de Turquía y Estaos Xuníos d'América del xenocidiu de los armenios, asirios y griegos d'Anatolia ente 1914 y 1923".[140]

El compositor arxentín Juan María Solare escribió un monodrama llíricu tituláu Verchin Oror (últimu cantar de trubiecu), con testu de Ruben Sevak (1885-1915), unu de los poetes arrestaos el 24 d'abril de 1915. Esta obra (terminada simbólicamente el 24 d'abril de 2015) foi un encargu de composición de la Fundación Alcuentros Internacionales de Música Contemporánea (Arxentina). La obra ta escrita pa mezzosopranu y quintetu instrumental (flauta, clarinete, violín, cello y pianu).

En 2015, l'afamáu violinista Ara Malikian d'ascendencia armenia, compunxo la melodía "1915" en conmemoración a les víctimes del xenocidiu armeniu y la celebración del centenariu del mesmu.

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. New York Times Dispatch. Lord Bryce's report on Armenian atrocities an appalling catalogue of outrage and massacre.. The New York Times, 8 d'ochobre de 1916.
  2. Carl Bialik, "Killings From 90 Years Ago Haunt Turkey in its EU Bid Archiváu el 16 de mayu de 2008 na Wayback Machine.," The Wall Street Journal, 16 de mayu de 2005.
  3. Error de cita: La etiqueta <ref> nun ye válida; nun se conseñó testu pa les referencies nomaes Bevan
  4. «Late Ottoman genocides: the dissolution of the Ottoman Empire and Young Turkish population and extermination policies – introduction». Journal of Genocide Research 10 (1):  páxs. 7–14. 2008. doi:10.1080/14623520801950820. 
  5. Jones, Adam (2010). Genocide: A Comprehensive Introduction. Taylor & Francis, páx. 171–172. ISBN 978-0-203-84696-4. «A resolution was prestái before the IAGS membership to recognize the Greek and Assyrian/Chaldean components of the Ottoman genocide against Christians, alongside the Armenian strand of the genocide (which the IAGS has already formally acknowledged). The result, passed emphatically in December 2007 despite not inconsiderable opposition, was a resolution which I co-drafted, reading as follows:...»
  6. «The Many Armenian Diasporas, Then and Now». Consultáu'l 13 d'avientu de 2015.
  7. 7,0 7,1 Rummel, R. J. (2008). «The Holocaust in Comparative and Historical Perspective». A Journal Social Issues Vol. 3 (non. 2). ISSN 1523-1712. http://www.ideajournal.com/articles.php?id=17. 
  8. Vahagn Avedian, "State Identity, Continuity, and Responsibility: The Ottoman Empire, the Republic of Turkey, and the Armenian Genocide," European Journal of International Law, vol. 23, issue 3, p. 797-820.
  9. "Q&A Armenian 'genocide", BBC News, 12 d'ochobre de 2006.
  10. Àngela Aguiló: "Yereván y Bakú averen posiciones sobre'l conflictu d'Altu Karabakh!, Periodismu Internacional, 2005.
  11. Says Horowitz: "It is widely accepted by historians that hundreds of thousands of Armenians were massacred, arbitrarily removed from their historic homeland, and that all traces of their presence were eliminated. We have eyewitness accounts, diplomatic accounts, that huge numbers of people were liquidated, wiped out. De facto, you had a genocide. The bottom line is the Armenians got what they got because they were not a loyal minority (Irving Horowitz, profesor de Rutgers University, citáu en What the historians say
  12. We represent the major body of scholars who study genocide in North America and Europe. We are concerníi that in calling for an impartial study of the Armenian Genocide you may not be fully aware of the extent of the scholarly and intelectual record on the Armenian Genocide and how this event conforms to the definition of the United Nations Genocide Convention. We want to underscore that it is not just Armenians who are affirming the Armenian Genocide but it is the overwhelming opinion of scholars who study genocide: hundreds of independent scholars, who have non affiliations with governments, and whose work spans many countries and nationalities and the course of decades.A Letter from The International Association of Genocide Scholars
  13. "The Washington Post Confirms Facts of Armenian Genocide", en Genocide1915 (30 de mayu de 2004).
  14. Ferguson, Niall (2006). The War of the World: Twentieth-Century Conflict and the Descent of the West. Nueva York: Penguin Press, páx. 177. ISBN 1-59420-100-5.
  15. «"A Letter from The International Association of Genocide Scholars"». Archiváu dende l'orixinal, el 16 d'abril de 2006.
  16. «Countries that recognize the Armenian genocide». Armenian National Institute. Consultáu'l 20 de febreru de 2017.
  17. Tesis: L'Estáu Políticu Otomanu. Tesis doctorales de Xarxa.
  18. 18,0 18,1 18,2 Raymond Kévorkian: "-yos Arméniens dans l'Empire ottoman à la veille du génocide", París, Arhis, 1992.
  19. «We and They: Armenians in the Ottoman Empire» (inglés). THE GENOCIDE OF THE ARMENIANS. Consultáu'l 8 d'abril de 2008.
  20. Norman Stillman, The Jews of Arab Lands, Filadelfia, 1979
  21. Alberto Priego Moreno: "[www.ucm.es/info/unisci/Alberto4.pdf Xeorxa: ¿Otra Revolución De Terciopelu?]", Universidá Complutense de Madrid, 2004
  22. Goodwin, Jason (2004). Los señores del horizonte. Una historia del Imperiu otomanu. Madrid: Alianza Editorial, páx. 403-404.. ISBN 9788420657714.
  23. Los cálculos sobre'l númberu de víctimes de les llamaes "masacres hamídianas" son bien variables. Pueden trate les distintes cifres, incluyendo les de Ramsay, en www.armenian genocide
  24. www.genocidioarmenio.org da la cifra de 300.000 víctimes.
  25. De Courtois, Sébastien. The Forgotten Genocide: The Eastern Christians, the Last Arameans. Piscataway, NJ: Gorgias Press, 2004, p. 138.
  26. Kieser, Hans-Lucas. "Ottoman Urfa and its Missionary Witnesses", en Armenian Tigranakert/Diarbekir and Edessa/Urfa, ed. Richard G. Hovannisian. UCLA Armenian History and Culture Series: Historic Armenian Cities and Provinces, 6. Costa Mesa, CA: Mazda Publishers, 2006, p. 406.
  27. Dadrian, Vahakn N. The History of the Armenian Genocide: Ethnic Conflict from the Balkans to Anatolia to the Caucasus. Oxford: Berghahn Books, 1995, p. 163. ISBN 1-57181-666-6
  28. Balakian. The Burning Tigris. p. 35, 115
  29. Akcam. A Shameful Act. páxs. 68-69
  30. DAYS OF HORROR DESCRIBED; American Missionary an Eyewitness of Murder and Rapine.. The New York Times. 28 d'abril de 1909. http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F50612F63A5512738DDDA10A94DC405B898CF1D3. 
  31. Akcam. A Shameful Act. p. 69
  32. 30,000 KILLED IN MASSACRES. The New York Times. 25 d'abril de 1909. http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F50C10F93C5A15738DDDAC0A94DC405B898CF1D3. 
  33. -y rapport secret du Dr. Johannes Lepsius... sur les massacres d'Arménie, Paris, 1918, p. 185.]
  34. Chronology of the Armenian Genocide.
  35. 35,0 35,1 «The History Place-Genocide in the 20th Century».
  36. Orhan Pamuk, "Cevdet Bey ve Oğulları" (Cevdet Bey y los sos Fíos).
  37. Nogal Méndez, Rafael de: Memories. Traducción y prólogu d'Ana Mercedes Pérez. Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1991. ISBN 980-276-162-1. En esta reseña d'una traducción al inglés dizse lo siguiente: "Although Nozales was an anti-Armenian, his memoirs nevertheless provide invaluable insights into the genocide of Armenians in 1915."
  38. The 1915 Armenian Revolt in Van: Eyewitness Testimony, por Hüseyin Çelik.
  39. «Mapa del Armenian National Institute col allugamientu de los principales campos de concentración.».
  40. «Xenocidiu armeniu.org». Archiváu dende l'orixinal, el 8 de xunu de 2007.
  41. "Enfants victimes de génocides. -y cas armenien".
  42. Causa Armenia.org.
  43. «Rellato del embaxador Morgenthau». Archiváu dende l'orixinal, el 20 d'abril de 2017.
  44. «Carlos Semprún Maura - Musa Dagh - Esteriores». Consultáu'l 2009.
  45. «http://216.239.59.104/search?q=cache:ayqLto2bjmUJ:www.elperroylarana.gob.ve/index.php%3Foption%3Dcom_content%26task%3Dview%26id%3D316%26Itemid%3D175+Cuatro+a%C3%B1báxovos+la+Media+Lluna&hl=es&ct=clnk&cd=6&gl=es».
  46. The Blue Book. The Treatment of Armenians in the Ottoman Empire, 1915–1916. Edición actual en: Bryce, James y Toynbee, Arnold J.: The Treatment of Armenians in the Ottoman Empire, 1915–1916: Documents Presented to Viscount Grey of Fallodon by Viscount Bryce [Uncensored Edition]. Introducción d'Ara Sarafian. ISBN 0-9535191-5-5
  47. El País, El Gobiernu turcu plantégase un aplazamientu de les conversaciones", 30 de setiembre de 2005.
  48. La Voz de Galicia - Los Domingos de la Voz, "Xenocidiu n'Armenia - Turquía: La otra visión de los fechos", 24 d'abril de 2005.
  49. http://www.turks.us/article.php?story=20050310072249674&mode=print, "Armenia Refuses Joint Study by Historians".
  50. BBC NEWS | Programmes | From Our Own Correspondent | Fears of Turkey's 'invisible' Armenians
  51. «Armenia y Turquía ponen fin a cien años d'hostilidá - El País 11 d'ochobre de 2009».
  52. Escritu'l 2 de xunetu de 1916 y unviáu a la Oficina d'Asuntos Esteriores el 14 de xunetu de 1916 col títulu Volkswirtschaftliche Studien in der Türkei, A. A. Türkei, 134/35, A18613.
  53. A.A. Türkei 183/42, A13959, Informe del 27 de mayu de 1916.
  54. A.A. Türkei 183/44. A27493, Informe de 4 d'ochobre de 1916.
  55. Carl Franz Endres, Die Türkei. Munich, CH Beck, 1918, p. 161
  56. Citáu en Holocaust and Genocide Studies, Volume 11, Númberu 1, Branu de 1997, Vahakn N. Dadrian, The Turkish Military Tribunal's Prosecution of the Authors of the Armenian Genocide: Four Major Court-Martial Series, Genocide Study Project, H. F. Guggenheim Foundation.
  57. Gérard Chaliand (ed.), -y Crime de silence: -y génocide des Arméniens: Tribunal permanent des peuples, [Session de Paris, 13-16 d'abril de 1984]; pref. de Pierre Vidal-Naquet, Paris, Flammarion, 1984.
  58. Artículu del Washington Post traducíu por Lucía de Devletian EEXX: Televisora causa movición al da-y llugar a Negacionistas del Xenocidiu Armeniu.
  59. «http://www.smh.com.au/national/not-a-genocide-visiting-professors-views-on-turkey-and-its-historic-role-anger-australias-armenians-20131122-2y1h8.html».
  60. «http://kutahyagercek.com/siyaset/turkler-ermenileri-degil-ermeniler-turkleri-katletti.html».
  61. 61,0 61,1 Ambrosio, Thomas. Ethnic Identity Groups and U.S. Foreign Policy. 2002, page 12.
  62. Bloxham, Donald. The Great Game of Genocide: Imperialism, Nationalism, and the Destruction of the Ottoman Armenians. 2005, page 232-3.
  63. Ambrosio, Thomas. Irredentism: Ethnic Conflict and International Politics. 2001, page 156.
  64. Atabaki, Touraj and Mehendale, Sanjyot. Central Asia and the Caucasus: Transnationalism and Diaspora. 2005, page 85-6.
  65. Kaufman, Stuart J. Modern Hatreds: The Symbolic Politics of Ethnic War. 2001, page 55.
  66. «INTERNATIONAL ASSOCIATION OF GENOCIDE SCHOLARS». Archiváu dende l'orixinal, el 16 d'abril de 2006.
  67. «German lawmakers call massacre of Armenians 'genocide', defying Turkey». Reuters (24 Apr 2015). Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  68. «Germany Bundestag head says “genocide” to describe Armenians' tragedy». news.am (24 Apr 2015). Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  69. «turcu-cometio-el delitu-de-xenocidiu-en-perxuiciu-del pueblu armeniu.html http://cij.gov.ar/nota-6524-Declaren-que-l'Estáu turcu-cometio-el delitu-de-xenocidiu-en-perxuiciu-del pueblu armeniu.html».
  70. L'Arxentina reconoz el Xenocidiu Armeniu. CNA Corporation. 29 de marzu de 2007. http://www.cna.org.ar/pdf/Mar07.pdf. 
  71. Lale Sarıibrahimoğlu (14 d'abril de 2007). Ankara to renew diplomatic action on Armenia. Today's Zaman. http://www.todayszaman.com/tz-web/detaylar.do?aponderái=detay&link=108370. 
  72. (n'inglés) Austrian parliamentarians acknowledge Armenian genocide. 22 d'abril de 2015. http://www.dw.de/austrian-parliamentarians-acknowledge-armenian-genocide/a-18398976. 
  73. (n'alemán) Drucken Versenden Vorlesen AAA Schriftgrößy Kommentieren Parlamentsklubs verurteilen Völkermord an Armeniern. 21 d'abril de 2015. http://diepresse.com/home/politik/innenpolitik/4713249/Parlamentsklubs-verurteilen-Volkermord-an-Armeniern?_vl_backlink=%2Fhome%2Fpolitik%2Faussenpolitik%2F4709072%2Findex.do&direct=4709072. 
  74. 74,00 74,01 74,02 74,03 74,04 74,05 74,06 74,07 74,08 74,09 74,10 ARMENIA HOPES RECONSTRUCTION OF SURB KHACH ARMENIAN CHURCH IN TURKEY NOT TO BE SINGLE CASE. ARKA News Agency. 29 de marzu de 2004. http://www.arka.am/en/archive/n03/n2903/290305.html. 
  75. «unanimidá una.html Bolivia aprueba por unanimidá una resolución pol Xenocidiu Armeniu».
  76. «parllamentu-de-bolivia-reconoci-el xenocidiu armeniu_p-11442#.VIqSjNKG-So EL Parllamentu DE BOLIVIA RECONOCIÓ EL XENOCIDIU ARMENIU».
  77. Brazilian Senate unanimously passes resolution on Armenian Genocide recognition. 29 de mayu de 2015. http://armenpress.am/eng/news/807290/brazilian-senate-unanimously-passes-resolution-on-armenian-genocide-recognition.html. Consultáu'l 1 de xunu de 2015. 
  78. Bulgaria's Parliament recognizes the armenian genocide. 24 d'abril de 2015. http://www.standartnews.com/english/read/bulgarias_parliament_recognizes_the_armenian_genocide-8151.html. Consultáu'l 24 d'abril de 2015. 
  79. Canadian Parliament recognizes Armenian Genocide. Canadian Broadcasting Corporation. 25 d'abril de 2004. http://www.cbc.ca/Canada/story/2004/04/21/armenia040421.html. 
  80. Chile Senate recognizes Armenian Genocide. Yerkir. 7 de xunu de 2007. http://www.yerkir.am/eng/index.php?sub=news_arm&id=30536. 
  81. «Denial of Armenian Genocide punished in Slovakia». News.am (23 de payares de 2011).
  82. CBC.ca, French politicians pass Armenian genocide bill, 12 d'ochobre de 2006.
  83. Resolución de Cámara de Diputaos de Luxemburgu reconociendo'l Xenocidiu. 6 de mayu de 2015. http://www.chd.lu/wps/wcm/connect/05f0996b-af3a-433d-8124-5243510cf957/R%C3%A9solution+g%C3%A9nocide.pdf?MOD=AJPERES&CACHEID=05f0996b-af3a-433d-8124-5243510cf957. Consultáu'l 1 de xunu de 2015. 
  84. Dutch Parliament Recognizes Greek, Assyrian and Armenian Genocide. Greek Reporter, Apr 11, 2015.
  85. Dutch Parliament Recognizes Assyrian, Greek and Armenian Genocide. AINA, 2015-04-10.
  86. Paraguay's Senate Recognizes Armenian Genocide. 29 d'ochobre de 2015. http://asbarez.com/141178/paraguays-senate-recognizes-armenian-genocide/. 
  87. Mariam Harutunian (24 d'abril de 2007). Armenians mark anniversary of 1915 genocide. Middle East Times. http://www.metimes.com/storyview.php?StoryID=20070424-100759-1684r. 
  88. Czech parliament panel passes Genocide centenary resolution. PanArmenian, April 15, 2015.
  89. «Výbor se vyjádřil k vyvražďování Arménů Turky, píšy o genocidě - ČeskéNoviny.cz». Ceskenoviny.cz (14 d'abril de 2015). Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  90. «Foreign Relations Committee of Czech Parliament's Chamber of Deputies adopts Resolution dedicated to the Armenian Genocide Centennial | ARMENPRESS Armenian News Agency». Armenpress.am. Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  91. «Syria recognizes the Armenian Genocide committed by the Ottoman Empire, Parliament Speaker says - Հորիզոն շաբաթաթերթ - Horizon Weekly». Horizonweekly.ca. Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  92. Sveriges Riksdag, Kammarens protokoll: Riksdagens protokoll 2009/10:86, Stockholm, 11 March 2010
  93. Parliament of Uruguay (20 d'abril de 1965). «Law Non. 13.326: Day of Remembrance for the Armenian Martyrs». Armenian National Institute. Consultáu'l 24 d'abril de 2015.
  94. VENEZUELAN PARLIAMENT ADOPTS ARMENIAN GENOCIDE RESOLUTION. Press release, ANCA, 2005-07-14.
  95. Kamer Kasim (13 d'ochobre de 2004). «Armenian Diaspora in Australia». The Journal of Turkish Weekly. Consultáu'l 24 d'abril de 2007.
  96. 22-04-15, 20.51o - Bron: Belga Lees later. «Vlaams Parlement keurt resolutie over Armeense genocide goed | Genocide | De Morgen» (plantía:nl icon). Demorgen.be. Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  97. «Ceara State of Brazil Recognized Armenian Genocide». Panarmenian.Net (17 de xunetu de 2006).
  98. «Institui no Estado do Paraná o Dia do Reconhecimento do Genocídio Armênio, a ser comemorado añalmente em 24 d'abril editorial=Alep» (10 de xineru de 2013).
  99. «State of Rio de Janeiro recognizes Armenian Genocide». Armeniangenocide100.org (25 de xunetu de 2015).
  100. 15:14, 10.04.2015. «Brazil's São Paulo state declares April 24 Armenian Genocide Remembrance Day». News.am. Consultáu'l 23 d'abril de 2015.
  101. «Editorial». Diarioweb.com.br (25 de marzu de 2003).
  102. «The Legislative Assembly of British Columbia Recognizes The Armenian Genocide». asbarez.com.
  103. «An Act to proclaim Armenian Genocide Memorial Day». gouv.qc.ca.
  104. «Historia del Quindío». Carlos A. Rodríguez O.. Archiváu dende l'orixinal, el 13 de marzu de 2013.
  105. «¡¿D'ónde provién el Nome d'Armenia».
  106. Parliament of Aragon in Spain Recognizes Armenian Genocide. Asbarez. 2 d'avientu de 2015. http://asbarez.com/142387/parliament-of-aragon-in-spain-recognizes-armenian-genocide/. 
  107. «Parlament reconoz el "verdaderu xenocidiu" de la población armenia en 1915».
  108. .
  109. Parliament of Navarre Recognizes Armenian Genocide. Asbarez. 24 de xunu de 2014. http://asbarez.com/124412/parliament-of-navarre-recognizes-armenian-genocide/. 
  110. «Resolución adoptada pol Parllamentu Vascu».
  111. «Italian Abruzzo region passes resolution on Genocide recognition». Armeniangenocide100.org (29 d'ochobre de 2015).
  112. «Italian region of Cole recognizes the Armenian Genocide». Armradio.am (12 d'ochobre de 2015).
  113. «Sicilian Parliament unanimously recognizes the Armenian Genocide». Slaq.am (21 d'abril de 2016).
  114. Italy's Tuscany, Spain's Pinto Recognize Armenian Genocide. 26 de marzu de 2015. http://asbarez.com/133391/italy%E2%80%99s-tuscany-spain%E2%80%99s-pinto-recognize-armenian-genocide/. 
  115. «Parliament of Dutch province of Overijssel recognizes Armenian Genocide». news.am.
  116. «Swiss Canton of Vaud recognized the Armenian Genocide of 1915 in Ottoman Turkey». panarmenian.net.
  117. «CRIMEAN SUPREME RADA RECOGNIZED ARMENIAN GENOCIDE». Panarmenian.net (20 de mayu de 2005).
  118. «South Dakota House Recognizes Armenian Genocide». Asbarez. 26 de febreru de 2015. http://asbarez.com/132186/south-dakota-house-recognizes-armenian-genocide/. 
  119. «El Constitucional francés balta la llei sobre'l xenocidiu armeniu».
  120. Swiss government enters frai on investigation into Turkish professor: "[1]. 2013-23-04.
  121. Caucaz Europe News: "1965 Armenian Genocide Demonstration. 2007-02-06.
  122. Ourarabat.com "1965 24th April in Armenia 2007-02-06.
  123. Sarkisyan, Henry (1975). Works of the State History History Museum of Armenia, Vol. IV: Armenian Theme in Russian Medallic Art.. Yereván: Hayastan, páx. 136. ISBN.
  124. Document: Armin T. Wegner's Letter to German Chancellor Adolf Hitler, Berlin, Easter Monday, April 11, 1933 - Gerlach and Templer 8 (3): 395 - Holocaust and Genocide Studies
  125. «Aktion Patenschaften für verbrannte Bücher y.V.: Autorenseite Wegners».
  126. Auron, Yair. The Banality of Indifference: Zionism and the Armenian Genocide. 2000, page 302-4.
  127. «mio_m1248/is_n2_v84/ai_18004719 Arshile Gorky and the Armenian genocide».
  128. Traducción de Joaquín Garrigós, ed. Pre-Testos, Valencia, 2010
  129. Wolfgang Höbel and Alexander Smoltczyk. «Armenian Genocide at the Berlin Film Festival: "The Lark Farm" Wakens Turkish Ghosts». Spiegel Online. Consultáu'l 6 de setiembre de 2007.
  130. FILMS by Don Askarian[2]
  131. Harvard Film Archive. Hieroglyphs of Armenia: Films by Don Askarian [3]
  132. «Páxina en www.don-askarian.com».
  133. 133,0 133,1 «Páxina en www.hcl.harvard.edu».
  134. «Páxina en www.don-askarian.com».
  135. «spiegel.de».
  136. «Páxina n'en.wikipedia.org».
  137. Mari Terzian. «The status of Armenian communities living in the United States». Azad-Hye. Consultáu'l 6 de setiembre de 2007.
  138. «Gospel Artist Given Standing Ovation By Armenian Government Officials». ANS. Archiváu dende l'orixinal, el 9 d'ochobre de 2007. Consultáu'l 6 de setiembre de 2007.
  139. Line Abrahamian. «Talking With Turks and Armenians About the Genocide». Reader's Digest Canada. Consultáu'l 23 d'abril de 2007.
  140. «Defixiones: Orders from the Dead by Diamanda Gales». The San Francisco Chronicle. Consultáu'l 5 d'ochobre de 2007.

Enllaces esternos editar