La Gran Guerra Turca (n'alemán: Der Großy Türkenkrieg; en turcu: Kutsal İttifak Savaşlları) ye'l nome pol que se conocen los conflictos qu'enfrentaron al Imperiu otomanu y los sos aliaos los tártaros de Crimea, los cosacos de Zaporozhia y los Estaos vasallos de Moldavia, Valaquia y Transilvania mientres gran parte del sieglu XVII contra'l Sacru Imperiu Romanu Xermánicu, la República de les Dos Naciones, la República de Venecia y el Zarato rusu. Estes distintes guerres, arrexuntaes sol nome de Gran Guerra Turca, deber al reestablecimientu del poder otomanu y signifiquen l'últimu intentu de los turcos d'estendese per Europa. Pueden estremase dos fases: na primera (dende 1645 hasta 1683) los otomanos y los sos aliaos ataquen socesivamente y por separáu a los Estaos cristianos. Na segunda fase (1684–1699) los reinos cristianos xúnense formáu la Lliga Santa. Finalmente les conquistes de la Lliga Santa obligaron a los otomanos a roblar el Tratáu de Karlowitz que marca l'entamu del repliegue

Gran Guerra Turca
Parte de Guerres Habsburgu-otomanes
Fecha 1683 → 1699
Llugar Creta, Dalmacia, Hungría, Ucraína, Podolia, Imperiu Otomanu y estaos vasallos
Consecuencies Tratáu de Karlowitz
Belixerantes
República de les Dos Naciones
Sacru Imperiu Romanu Xermánicu
Ducáu de Mantua
República de Venecia
Zarato Rusu
Imperiu español
Imperiu Otomanu
Cosacos de Zaporozhia
Tártaros de Crimea
Valaquia
Moldavia
Transilvania
Comandantes
Leopoldu I d'Habsburgu
Raimondo Montecuccoli
Xuan III Sobieski
Carlos V de Lorena
Luis Guillermo de Baden-Baden
Maximiliano II Manuel de Baviera
Pedru I de Rusia
Carlos III Gonzaga
Francesco Morosini
Eugenio de Saboya
Mehmed IV
Mehmed Köprülü
Fazil Mustafá
Kara Mustafá
Fazil Ahmed
Mustafa II
[editar datos en Wikidata]

Recuperación del poderíu otomanu editar

A principios del sieglu XVII l'Imperiu Otomanu perdiera la combatividad del sieglu anterior por cuenta de les repitíes rebeliones. Mustafa I ye depuestu por Osman II, mozu enérxicu que ye consciente de que l'Estáu precisa reformes urxentes, pero cuando quier reorganizar a los jenízaros provoca una rebelión, ye fechu prisioneru y esgañáu en mayu de 1622. Mustafa I vuelve al poder pero fina en 1623.[1]

El so socesor ye Murad IV que solo tien 12 años, lo qu'agrava l'anarquía. Los Grandes Visires nun tienen autoridá, les tropes remóntense, n'Anatolia empieza una guerra civil y l'Imperiu safavida invade Mesopotamia y entra en Bagdag. En 1632 el sultán faise cargu personalmente del gobiernu, reprime les rebeliones, impon la so voluntá al exércitu y derrota a los safavidas recuperando Tabriz y Bagdag.[2] Murad IV muerre en 1640 y el so socesor foi Ibrahim I, un llocu cruel y llibertino qu'antes de ser asesináu en 1648 punxo en peligru tou la obra de Murad IV.[2]

Asocéde-y Mehmed IV con quien l'anarquía llega al so puntu máximu. Sicasí, l'ascensión en 1665 a Gran Visir de Mehmed Köprülü fixo reponer al Imperiu Otomanu la so puxanza y terminó coles revueltes de cipayos y jenízaros y toró a los gobernadores provinciales llevantinos.[3]

Tanto mientres el so gobiernu como nel del so fíu Fazil Ahmed, l'Imperiu Otomanu recupera'l so combatividad y volverá intentar espandise per suelu européu.

Guerra de Candía editar

La Guerra de Candía dio empiezu en 1645 debíu al apresamientu d'un barcu turcu por una nave maltesa que foi a abellugase a Candía, que s'atopaba en poder venecianu. Mehmed IV declaró la guerra a la República de Venecia.[4]

El 30 d'abril de 1645 l'armada otomana, compuesta por 50.000 homes y que taba al mandu de Yussuf Bajá, sale con direición a Canea a la que ponen sitiu'l 25 de xunu. La ciudá, que nun taba preparada pa un asediu, claudica tres cincuenta díes d'asediu.[5]

Al añu siguiente los otomanos tomen la ciudá de Rétino[6] tres un sitiu de cuarenta díes. Dempués púnxose so asediu la ciudá de Candía.

 
Batalla naval de los Dardanelos, obra de Pieter Casteleyn.

En 1647 un exércitu otomanu de 20.000 homes al mandu d'Ali-Bey atacó a los venecianos en Dalmacia, pero esta espedición supunxo un fracasu.[6]

En 1649 una flota veneciana vence na batalla de Focea a una armada otomana que se dirixía faía Candía pa reforzar a les tropes sitiadoras. Estes tropes otomanes subleváronse y paralizaron les operaciones de sitiu reclamando que se-yos unviaren zapadores y provisiones. La rebelión duró dos meses hasta'l 30 d'agostu de 1649.[7]

La escuadra veneciana decidió bloquiar el pasu de los Dardanelos pa evitar la llegada de refuerzos.

El 13 de mayu de 1653 la victoria d'una escuadra otomana del kapudan-bajá Murad sobre la escuadra veneciana na batalla naval de Paros fai que los otomanos puedan romper el bloquéu al que-y sometíen los venecianos. Nel combate los otomanos perdieron 500 hombre pero los venecianos tuvieron 4.000 baxes.[8]

El 26 de xunu de 1656 la flota veneciana venció na Tercer batalla naval de los Dardanelos na que los otomanos perdieron 70 navíos y 370 homes.[9] Yá con Mehmed Köprülü como Gran Visir la guerra sigue alternando ésitos otomanos (conquista de Tenedos y conquista de Lemnos) con victories navales venecianes (batalla naval de Milo).

Fazil Ahmed asocedió al so padre nel cargu y llogró la capitulación de Candía el 27 de febreru de 1669 tres ventiún años d'asediu. Pol tratáu de paz dexar a tolos cristianos salir de la ciudá colo que pudieren llevar consigo. Amás, Venecia caltuvo la posesión de tres fortaleces (Grambusa, Souda y Spinalonga) y castros, los puertos naturales protexíos onde los venecianos podríen dexar buques mientres la so ruta escontra l'este, y vieron compensada la perda de Creta por una espansión en Dalmacia[10]

Guerra contra'l Sacru Imperiu editar

 
Raimondo Montecuccoli, obra d'Elias Grießler.

La guerra empezó cuando l'Imperiu Otomanu declaró la so intención d'apurrir el tronu de Transilvania a Miguel Apafi I y que nun diba dexar la intromisión de Leopoldu I d'Habsburgu.[11]

Al entamu del conflictu los otomanos vencieron na batalla de Gran frente a un exércitu austriacu empobináu pol Conde de Forgacs. El 28 de setiembre de 1663 tomó Neuhausel y pocu dempués cayeron en manes otomanes Neutra, Novi Grad y Lewenz.[12]

La guerra siguió más igualada na campaña de 1644 hasta que'l 1 d'agostu Raimondo Montecuccoli llogró la victoria na batalla de San Gotardo (1664).[13] Magar esta derrota, na Paz de Vasvár reconocer a Miguel Apafi I como Príncipe de Transilvania y reconociéronse les conquistes otomanes.[14]

Guerra Polacu-Turca editar

 
Xuan III Sobieski, obra de Gonzales Coques.

La Guerra Polacu-Turca (1672-1676) dio empiezu cuando l'Imperiu Otomanu dirixir al norte pa dar sofitu a los Cosacos de Zaporozhia empobinaos por Petro Doroshenko, que al nun aceptar el Tratáu de Andrusovo robláu ente la Mancomunidá Polacu-Lituana y el Zarato rusu, sublevárense contra Polonia.

N'avientu de 1671 el sultán Mehmed IV informó a la corte polaca de la soberanía turca sobre los cosacos y esixó la retirada del exércitu de la Mancomunidá d'Ucraína.

L'exércitu otomanu llogró Kamianets-Podilskyi con facilidá y coló escontra Lviv. La ciudá defendióse desesperadamente pero la superioridá otomana yera enorme y les victories llograes por Sobieski contra los tártaros nun ayudar a afloxar l'asediu. Por causa de les disensiones internes, la Mancomunidá robló'l 18 d'ochobre de 1672 el tratáu de Buczacz,[15] nel que perdió Ucraína y Kamianets-Podilskyi y comprometióse al pagu d'un tributu al sultán.

El tratáu nun foi ratificáu pol Parllamentu polacu[15] y los polacos volvieron a la guerra con Xuan III Sobieski a la cabeza.

El 11 de payares de 1673 los turcos fueron ganaos por un exércitu polacu bien inferior en númberu al mandu de Juan Sobieski na batalla de Chocim.[16] Esta victoria dio'l tronu de Polonia a Xuan III Sobieski.

En 1675 Xuan III Sobieski venció a un exércitu turcu-tártaru na batalla de Lviv.[17]

N'ochobre de 1676 refuga otra invasión na batalla de Zorawno[17] Tres esta batalla los turcos roblaron la paz. Cola firma del Tratáu de Zorawno (ochobre de 1676) aceptaron devolver la Ucraína Polaca pero siguieron reteniendo Podolia.[17]

Guerra Ruso-Turca editar

En 1676 Doroshenko apoderar de la ciudá de Chyhyryn, capital de la Ucraína rusa. El zarato rusu unvió un exércitu que reconquistó la ciudá. Doroshenko rindir a estes fuercies y foi treslladáu a Moscú.

Kara Mustafá asocedió a Fazil Ahmed en 1676.

Esti Gran Visir llanzó les sos tropes contra'l zarato rusu. El so primer oxetivu foi Chyhyryn, escontra onde se dirixó Ibraham Bajá en 1678 con un gran exércitu pero foi vencíu por fuercies rusu-cosaques na batalla de Chyhyryn, cuntando'l so exércitu con 20.000 baxes y teniendo que llevantar l'asediu.

Al añu siguiente otru exércitu otomanu, al mandu de Kara Mustafá, punxo sitiu a la ciudá, que tuvo que ser abandonada y amburada pola guarnición rusa.

En 1679 les fuercies rusu-cosaques realicen incursiones en tierres otomanes destruyendo delles ciudaes y obligando a los sos habitantes a treslladase a la marxe oriental del ríu Dniéper que s'atopaba en poder rusu.

La guerra siguió ensin grandes progresos per nengún llau hasta qu'en xineru de 1681, gracies a la mediación del Khan de los tártaros, roblóse una tregua de venti años.[18]

 
Kara Mustafá.

Segundu sitiu de Viena editar

Unes incursiones de tropes imperiales per territoriu de la Hungría Otomana dieron la sida a Kara Mustafá pa proponer al sultán una espedición militar contra'l Sacru imperiu Romanu Xermánicu.[19]

N'abril de 1683 l'exércitu otomanu poner en marcha. En Belgráu xunir a él les tropes de los Estaos vasallos de Valaquia, Transilvania y Moldavia, según contingentes tártaros. El númberu de combatientes xubía a 125.000 soldaos.[19]

El 25 de xunu[19] anunció la so intención d'atacar Viena y el 25 de xunetu[19] l'exércitu otomanu apaecía frente a les muralles de Viena. Les fuercies del Sacru Imperiu Romanu Xermánicu retirárense a orellar norte del ríu Danubiu, dirixíes por Carlos V de Lorena, y la guarnición que quedara en Viena taba a les órdenes d'Ernst Rüdiger von Starhemberg.[20]

 
Xuan III Sobieski entra en Viena, obra de Juliusz Kossak.
 
Asediu de Buda (1686), obra de Frans Geffels.

Leopoldu I d'Habsburgu nun tenía tropes pa enfrentase a los turcos pero gracies a la mediación del Papa Inocencio XI, casi tolos Estaos del Imperiu y de la Europa Central xunir al Emperador. Tamién lo fixo Polonia y hubo países europeos que nun pudieron mandar tropes pero unviaron dineru. Ente estos últimos países taben España, Portugal y los Estaos italianos.[20]

L'exércitu cristianu sumaba 85.000 soldaos, de los que 30.000 yeren polacos.[21] y púnxose a les órdenes de Xuan III Sobieski.

El 12 de setiembre de 1683[20] les tropes cristianes vencieron na batalla de Kahlenberg a les turques lliberando la ciudá de Viena.

Juan Sobieski escorrió a los otomanos en retirada, y el 6 d'ochobre de 1683[22] atacar, siendo refugáu con munches baxes. Dos díes depués vuelve atacar a los otomanos na batalla de Parkany, ganándolos y obligándolos a retirase del oeste d'Hungría.

Tres la derrota, Kara Mustafá replegar a Belgráu, onde los unviaos del sultán esgañáron-y.

Guerra de la Lliga Santa editar

En marzu de 1684 Austria, Venecia, Polonia, Toscana y Malta xunir nuna Lliga Santa a la que se sumaría pocu dempués Rusia. Los aliaos esperaben que l'Imperiu Otomanu, al ser atacáu por dellos puntos, nun s'atopara en condiciones de defendese.

En 1684 Carlos V de Lorena ataca Buda pero tantu la potente artillería defensivo que tienen los turcos como les enfermedaes y escasez de suministros enzanquen l'asediu y a la fin tien de ser abandonáu.[23]

Francesco Morosini, capitán xeneral de los venecianos, tomó la islla de Santa Maura. Un mes dempués, un exércitu venecianu fixo capitular al castiellu de Prevesa.[24]

Xuan III Sobieski nun s'atrevió a asediar Kamianets-Podilskyi, pero conquistó la fortaleza de Jaslowieck.

Aleksander Jan Jabłonowski venció a los turcos nel monte de Bocovine el 9 d'ochobre de 1685.[25] El 18 d'agostu de 1685[23] foi tomáu a los turcos Neuhausel.

Esi mesmu añu Venecia intenta invadir Bosnia pero termina en fracasu. Más ésitu tuvieron les fuercies venecianes en Morea. Aprovechando una revuelta antiotomana apoderar ente 1685 y 1686 de Koron, Kalamata, Navarino, Modon y Nauplia.

El 3 de setiembre de 1686, la ciudá de Buda cai en poder austriacu. Nes ofensives que siguieron de siguío los austriacos apoderar de casi toa Hungría.[23]

Mientres los austriacos tomaben Buda, Xuan III Sobieski atacaba Moldavia y Valaquia[26]

El 12 d'agostu de 1687[23] Carlos de Lorena vence a los otomanos na batalla de Berg Harsan, tres la que cayó Osijek.

 
Maximiliano II Manuel de Baviera, obra de Joseph Vivien.
 
Mustafa II.

Los venecianos dirixir contra Atenes —onde españa un polvorín turcu que s'atopaba nel Partenón, causando la so parcial destrucción— que foi tomada. Tamién Patrás y Lepanto cayen en manes venecianes, igual que Corinto y Mizista y solo Malvoisia queda de Morea en manes turques.

Nel norte los rusos fracasen nel primer intentu d'invadir Crimea.

De resultes de les derrotes otomanes, una revuelta palatina desaposió del tronu a Mehmed IV.[23]

Carlos de Lorena entró en Transilvania y ocupó les principales fortaleces.

En setiembre de 1688 Maximiliano II Manuel de Baviera conquistó Belgráu. En 1689 Luis Guillermo de Baden-Baden, con un exércitu de 24.000 homes, venció a los turcos al sur de Belgráu y avanzó hasta Nish.[23]

Paecía que l'Imperiu Otomanu sería desallugáu de la mayor parte de los Balcanes, pero l'españíu de la Guerra de los Nueve Años detuvo la ofensiva austriaca y el frente estabilizóse.

En 1689 los rusos vuelven fracasar en Crimea. Pedru I de Rusia aprovecha esti fracasu pa desacreditar a la so mediohermana Sofía Alekséyevna Románova y encarcelala nun conventu.[27]

El nuevu sultán Suleiman II entartalló la rebelión esistente en Constantinopla y cola ayuda del Gran Visir Fazil Mustafá restableció l'orde nel exércitu.

En 1690, tres una revuelta en Transilvania, la mayoría de les tropes austriaques tuvieron que replegase pa enfrentase a Francia. En xunetu de 1690 una contraofensiva empobinada por Fazil Mustafá recuperó Nish, Smederevo y Belgráu.[23]

Sicasí, esta recuperación otomana detener al añu siguiente tres la derrota na batalla de Slankamen, qu'a pesar de causar grandes baxes nel exércitu austriacu —un terciu de les tropes—,[28] saldar cola derrota otomana y la muerte de Fazil Mustafá.

 
Pedru I de Rusia, obra de Jean-Marc Nattier.
 
Eugenio de Saboya, obra de Jacob van Schuppen.

Los austriacos conquistaron Grosswardein en 1692, mientres los venecianos fracasen en Creta. En 1693 los austriacos viéronse obligaos a llevantar el sitiu de Belgráu.

En 1694 tres la muerte de Francesco Morosini, el mandu de los exércitos venecianos pasa a manes d'Antonio Zeno que llogra conquistar Quíos, pero la impopularidá del so dominiu provoca un alzamientu que produz la so espulsión de la islla l'añu siguiente.[29]

En 1695 aportó al tronu turcu Mustafa II. El sultán tomó Lippa y socorrió Timisoara. Rusia fracasa n'ocupar Azov.[28]

En 1696 Pedru I de Rusia consigue faese con Azov en tornando con un exércitu mayor que'l del añu anterior y cuntar con sofitu naval.[30] Leopoldu I unvió tropes a Hungría al mandu d'Eugenio de Saboya. En 1697 Eugenio atacó a Mustafá II llogrando la victoria na batalla de Zenta, na que los otomanos perdieron 30.000 homes.[28] Tres esta victoria, atacó a Bosnia, escalando Sarayevu, pero al tar l'añu avanzáu nun pudo avanzar p'atacar Timisoara o Belgráu.

Nestes condiciones, l'Imperiu Otomanu aceptó la mediación d'Inglaterra y les Provincies Xuníes, y el 26 de xineru de 1699[31] robló'l Tratáu de Karlowitz.

Tratáu de Karlowitz editar

Por esti tratáu, l'Imperiu Otomanu apurría al Emperador el reinu d'Hungría (salvo'l Banato de Timișoara) y Transilvania; Venecia quedar con Morea y una parte de la mariña dálmata; Rusia llograba una salida al mar Negru per mediu de la plaza de Azov; Polonia recuperaba Podolia y Ucrania.[31] Con esti tratáu dar por rematada l'últimu intentu turcu por espandise per Europa y foi la última vegada qu'esplegó una política agresiva. Dende la firma del tratáu de Karlowitz, el retrocesu otomanu nun se detuvo.

Referencies editar

  1. El mundu modernu, p. 563
  2. 2,0 2,1 El mundu modernu, p. 564
  3. National Geographic, p. 98
  4. Historia de Turquía, p. 247
  5. Historia de Turquía, p. 248
  6. 6,0 6,1 Historia de Turquía, p. 249
  7. Historia de Turquía, p. 254
  8. Historia de Turquía, p. 259
  9. Historia de Turquía, p. 262
  10. Historia de Turquía, p. 278
  11. Historia de Turquía, p. 271
  12. Historia de Turquía, páxs. 271–272
  13. Historia de Turquía, p. 273
  14. Historia de Turquía, p. 274
  15. 15,0 15,1 The Polish-Lithuanian State, 1386–1795, p. 236
  16. Dictionary of Wars, p. 419
  17. 17,0 17,1 17,2 Dictionary of Wars, p. 420
  18. Historia de Turquía, p. 288
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 National Geographic, p. 98
  20. 20,0 20,1 20,2 Historia d'Austria, p. 82
  21. National Geographic, p. 102
  22. Grandes líderes militares y les sos campañes, p. 149
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 Atles ilustráu Akal, p. 94
  24. Historia de la República de Venecia, p. 468
  25. Los héroes y los grandores..., páxs. 277–278
  26. Los héroes y los grandores..., p. 278
  27. Grandes líderes militares y les sos campañes, p. 152
  28. 28,0 28,1 28,2 Atles ilustráu Akal, p. 96
  29. Historia de la República de Venecia, p. 473
  30. Grandes líderes militares y les sos campañes, p. 153
  31. 31,0 31,1 El mundu modernu, p. 565

Bibliografía editar

  • Jeremy Black. La Europa del sieglu XVIII: 1700–1789. Ediciones AKAL, 1997.
  • Pedro Molas Ribalta. Manual d'historia moderna. Editorial Ariel, 1993.
  • Jeremy Black. Atles Ilustráu Akal: La guerra: De la Renacencia a la Revolución, 1492–1792. Ediciones AKAL, 2003.
  • Bennassar, M. Jacquart, J. Lebrun, F. Denis, M. Blayau, N. El mundu modernu. Akal Testos, 2005.
  • Jesús Villanueva López. «El Sitiu de Viena. La última invasión otomana», en National Geographic nᵘ30.
  • Fernando Patxot y Ferrer. Los héroes y los grandores de la tierra: añales del mundu, formación, revoluciones y guerres de tolos imperios, dende la creación hasta los nuesos díes... 1855.
  • Steven Beller. Historia d'Austria. Ediciones AKAL, 2009.
  • Jeremy Black. Grandes líderes militares y les sos campañes. Editorial Blume. 2008.
  • José Maria Jouanin, Julio Van Gaver. Historia de la Turquía. Imprenta del Guardia Nacional, Barcelona, 1840.

Ver tamién editar

Enllaces esternos editar