Radiación de sincrotrón

La radiación de sincrotrón ye la radiación electromagnético xenerada por partícules cargaes (tales como electrones) que se mueven según una trayeutoria curva a alta velocidá (una fracción apreciable de la velocidá de la lluz) nun campu magnéticu. Cuanto más rápido muévense los electrones, más curtia ye'l llonxitú d'onda de la radiación. La emisión sincrotrón produzse artificialmente nos aniellos d'almacenamientu d'un sincrotrón, y na naturaleza producir polos electrones a bien altes velocidaes moviéndose al traviés de los campos magnéticos del espaciu, y reparar nes esplosiones y en remanentes de supernoves, radiogalaxies y púlsares.

Esta radiación foi asina llamada dempués del so descubrimientu nun acelerador de sincrotrón de la empresa General Electric, construyíu en 1946 y anunciáu en mayu de 1947 por Frank Elder, Anatole Gurewitsch, Robert Langmuir, y Herb Pollock nuna carta titulada «Radiación d'electrones nun sincrotrón».[1]

En 1955 afayóse radiación de sincrotrón dende la Tierra al reparar Xúpiter, esta ye emitida por electrones con enerxíes de millones d'electronvoltios[2]. Foi la primer vegada que se detectó esti tipu de radiación nel espaciu emitida por una fonte natural.

Cuantitativamente la potencia emitida en forma d'ondes electromagnétiques por una carga llétrica en movimientu aceleráu vien dau pola fórmula de Larmor:


Onde:

ye la carga llétrica de la partícula.
ye l'aceleración de la partícula.
la permitividad llétrica del vacíu.
ye la velocidá de la lluz.

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Elder, F. R.; Gurewitsch, A. M.; Langmuir, R. V.; Pollock, H. C., "Radiation from Electrons in a Synchrotron" (1947) Physical Review, vol. 71, Issue 11, páxs. 829-830.
  2. Keppler, Erhard (1986). «13», Sol, llunes y planetes (en castellanu). Salvat Editores S.A., páx. 214. ISBN 84-345-8246-5.