Guerra indo-paquistanina de 1971

La Guerra indo-paquistanina de 1971 foi un conflictu militar importante ente India y Paquistán. La guerra tuvo cercanamente acomuñada cola Guerra de Lliberación de Bangladex (delles vegaes tamién denomada Guerra Civil Pakistaní). Anque esisten desalcuerdos sobre les feches exactes de la guerra, les hostilidaes ente India y Paquistán empezaron oficialmente na tarde del 3 d'avientu de 1971. El conflictu armáu nel frente occidental d'India mientres el periodu ente'l 3 d'avientu de 1971 y el 16 d'avientu de 1971 ye denomináu la "Guerra Indo-Paquistanina" tantu pol exércitu de Bangladex como poles Fuercies Armaes d'India. La guerra terminó cola rindición del exércitu paquistanín tres hostilidaes armaes en dos frentes.

Guerra indo-paquistanina de 1971
Parte de Guerra indo-pakistaní (es) Traducir
Fecha 3 avientu 1971 → 16 avientu 1971
Llugar Frente Occidental: Frontera ente India y Paquistán
Frente Oriental: Bangladex
Causes (Causa de fondu) La crisis de Bangladex.
(immediata) Ataques aéreos de la Fuercia Aérea Pakistaní contra bases aérees indies al noroeste d'India.
Resultáu Bandera de la India Victoria d'India y el Mukti Bahini.
Frente Occidental: Cese al fueu negociao.
Frente Oriental: Rindición de fuercies pakistanis.
Cambeos territoriales Paquistán Oriental convertir nel estáu independiente de Bangladex.
Belixerantes
Bandera de India India
Mukti Bahini
Bandera de Paquistán Paquistán
Comandantes
Bandera de la India Mcal. S. Manekshaw
Bandera de la India Xeneral J. J. Aurora
Bandera de la India Xeneral G.G Bewoor
Bandera de la India Xeneral K. P. Candeth
Bandera de la India Xeneral S. Singh
Bandera de la India Xeneral J. F. R. Jacob
Xeneral M. A. G. Osmani
Bandera de Paquistán Xeneral G. H. Khan
Bandera de Paquistán Xeneral A. H. Khan
Bandera de Paquistán Xeneral T. Khan
Bandera de Paquistán Xeneral A. A. K. Niazi  Rindición
Bandera de Paquistán Almte. M. Shariff  Rindición
Bandera de Paquistán Cmdte. Y.Huq  Rindición
Fuercies en combate
Bandera de India 250.000[1][2]-400.000 soldaos[3]
30.000[4]-175.000 milicianos[1]
Bandera de Paquistán 365.000 soldaos[1]
(100.000 en Paquistán Or.)[4]
Bandera de Paquistán 250.000 milicianos[5]
Baxes
Bandera de India 3.843 muertos[6]
Bandera de India 9.851 mancaos[6]
Bandera de India 80 tanques[7]
Bandera de India 1 fragata
Bandera de India 1 avión naval
300.000-3.000.000 de muertos (incluyendo cíviles)[8]
10 millones de refuxaos bengalíes[9]
Bandera de Paquistán 9.000 muertos[10]
Bandera de Paquistán ¿? mancaos
Bandera de Paquistán 91.676 prisioneros[11]
Bandera de Paquistán 2 destructores[12]
Bandera de Paquistán 1 dragaminas[12]
Bandera de Paquistán 1 submarín[13][14]
Bandera de Paquistán 3 botes patrulles
Bandera de Paquistán 1 cañonera
Bandera de Paquistán 200 tanques[7]
[editar datos en Wikidata]

Antecedentes editar

El conflictu indo-pakistaní foi desencadenáu pola Guerra de Lliberación de Bangladex, un conflictu ente los tradicionalmente dominantes pakistaníes occidentales y la mayoría de pakistaníes orientales. La Guerra de Lliberación de Bangladex empecipiar tres la eleición pakistaní de 1970, na cual la Lliga Awami de Paquistán Oriental ganó 167 de los 169 escaños en Paquistán Oriental y aseguró una mayoría simple na cámara baxa de 313 escaños del Majlis-y-Shoora (Parllamentu de Paquistán). El líder de la Lliga Awami, Sheikh Mujibur Rahman, presentó los seis puntos al presidente de Paquistán y demandó el derechu a formar el gobiernu. Dempués de que'l líder del Partíu del Pueblu Pakistaní, Zulfikar Ali Bhutto, negar a dexar la presidencia del gobiernu de Paquistán a Mujibur, el Presidente Yahya Khan fixo una llamada al exércitu, que taba compuestu mayoritariamente por pakistaníes occidentales.

Empezaron los arrestos masivos de disidentes y realizáronse intentos de desarmar a los soldaos y policías pakistaníes orientales. Tres dellos díes de fuelgues y movimientos de non-cooperación, los militares pakistaníes empezaron la represión en Dhaka la nueche del 25 de marzu de 1971. La Lliga Awami foi prohibida y munchos miembros fuxeron al exiliu n'India. Mujib foi arrestáu y conducíu a Paquistán Occidental.

El 27 de marzu de 1971, Ziaur Rahman, un mayor rebalbu nel exércitu paquistanín, declaró la independencia de Bangladex en nome de Mujibur. N'abril, los líderes exiliaos de la Lliga Awami formaron un gobiernu nel exiliu nel pueblu de Baidyanathtala nel distritu de Meherpur (anguaño en Khulna). Los Rifles de Paquistán Oriental, una fuercia de elite paramilitar, desertó a la rebelión. Una guerrilla de civiles, el Mukti Bahini, foi formada pa sofitar al Exércitu de Bangladex.

Participación d'India na Guerra de Lliberación de Bangladex editar

 
Ilustración de les unidaes militares y los movimientos de tropa mientres la guerra.

El 27 de marzu de 1971, la Primer Ministra d'India, Indira Gandhi, espresó'l sofitu incondicional del so gobiernu a la llucha pola independencia del pueblu de Paquistán Oriental. La frontera d'India con Paquistán Oriental abrir pa dexar buscar asilu a los refuxaos n'India. Los gobiernos de Bengala Occidental, Bihar, Assam, Megalaya y Tripura establecieron campos de refuxaos a lo llargo de la frontera. Los oficiales del exércitu de Paquistán Oriental exiliaos y trabayadores voluntarios d'India empezaron darréu a usar estos campos pal reclutamiento y l'entrenamientu de les guerrilles de Mukti Bahini.[15]

Conforme esguilaba la violencia en Paquistán Oriental, un envaloráu de 10 millones de refuxaos fuxeron a India, causando dificultaes financieres ya inestabilidá nel país. Los Estaos Xuníos, un gran y estrechu aliáu de Paquistán, prometió unviar armes y suministros a Paquistán Occidental.

A entamos de la seronda de 1971, Indira Gandhi llanzó una ofensiva diplomática con una xira por Europa. Tuvo ésitu en consiguir que'l Reinu Xuníu y Francia rompieren colos Estaos Xuníos pa bloquiar cualesquier direutiva pro-pakistaní nel Conseyu de Seguridá de Naciones Xuníes. El mayor golpe de Gandhi diose'l 9 d'agostu, cuando robló un tratáu por venti años d'amistá y cooperación cola Xunión Soviética, causando un gran shock n'Estaos Xuníos y menguando la posibilidá de que la República Popular China arreyar nel conflictu. China, un aliáu de Paquistán, tuviera aproviendo de sofitu moral, pero poca ayuda militar y nun unvió tropes a la so frontera con India.

Compromisu oficial d'India con Paquistán editar

Pa payares, la guerra paecía inevitable; una acumuladura masiva de fuercies indies na frontera con Paquistán Oriental empezara. Los militares indios esperaron l'iviernu, cuando'l terrén secu fadría más fácil les operaciones y los pasos del Himalaya taríen cerraos pola nieve, evitando cualquier intervención china. El 23 de payares, Yahya Khan declaró l'estáu d'emerxencia en tou Paquistán y dixo al so pueblu que se preparar pa la guerra.

La nueche del domingu 3 d'avientu la fuercia aérea pakistaní llanzó incursiones n'ocho aeropuertos nel noroeste de la India, incluyendo Agra que taba a 480 km de la frontera. Esti ataque, denomináu Operación Chengiz Khan, inspirar na Operación Foco que llevó a cabu la Fuercia Aérea Israelina como preludiu de la Guerra de los Seis Díes. A diferencia del ataque israelín contra les bases aérees árabes en 1967, nel que participó un gran númberu d'aviones israelinos, Paquistán nun utilizó más de 50 aviones n'India. Les pistes d'aterrizaxe indies tuvieron inutilizaes mientres delles hores dempués del ataque.

India reaccionó con fuercia y declaró la guerra a Paquistán, y empezó los ataques aéreos contra Paquistán a medianueche. Nel frente oriental, les fuercies conxuntes indies col Mukti Bahini formaron la Mitro Bahini (fuercies aliaes). A otru día, les fuercies indies respondieron con un ataque aereu coordináu, asaltu marítimu y terrestre sobre l'exércitu paquistanín occidental en Paquistán Oriental. A diferencia de la guerra de 1965, cuando la fuercia aérea pakistaní atacó de cutio les bases aérees indies, esta vegada hubo pocos ataques de la fuercia aérea india.

Paquistán tenía dos oxetivos centrales mientres la guerra:

  • Caltener a les fuercies indies fuera de Paquistán Oriental el máximu tiempu posible. Nun yera fácil pa les tropes indies siguir de llongura hasta Bangladex, pos esta rexón tenía munchos ríos que dixebraben el territoriu. El tresporte del exércitu enteru y l'artillería al traviés d'estos ríos nun foi fácil.
  • Ocupar tanto territoriu como fuera posible nel llau occidental d'India. Paquistán esperaba qu'India llegara a un puntu muertu. A la fin, ordenóse un cese al fueu y el territoriu adquiríu con anterioridá a la situación d'estancamientu sería so.

El principal oxetivu indiu nel frente occidental foi torgar que Paquistán entrara nel so suelu. Nun tenía intenciones d'ocupar Paquistán.

Paquistán atacó en dellos llugares a lo llargo de la frontera oeste d'India con Paquistán, pero l'exércitu indiu caltuvo les sos posiciones con ésitu. L'exércitu paquistanín sufrió una derrota na Batalla de Longewala, onde una fuercia d'asaltu de 2.000-3.000 soldaos de la 51ª. Brigada d'Infantería del exércitu paquistanín, sofitáu pol 22º. Reximientu Armáu, foi repelido por unos 120 soldaos de la compañía 'A' india y el 23º. Reximientu de Punyab. L'exércitu indiu respondió rápido a los movimientos del exércitu paquistanín nel oeste y tuvo delles meyores, incluyendo la captura d'alredor de 14.000 km² del territoriu pakistaní (los territorios ganaos por India na Caxmir pakistaní, Punyab pakistaní y sectores de Sind fueron más tarde vencíos nel Alcuerdu de Simla de 1972, como un xestu de bona voluntá).

Pel mar, la Marina India tuvo ésitu na Operación Trident, el nome dau al ataque al puertu de Karachi que tuvo como resultáu la destrucción de 2 destructores y un dragaminas. Esta operación foi siguida pola Operación Python. Les agües nel este fueron tamién aseguraes pola Marina India.

La Fuercia Aérea India efeutuó 4.000 incursiones nel oeste ente que'l so homólogu, la Fuercia Aérea Pakistaní tamién tuvo represalies, parcialmente por cuenta de la escasez de personal técnico non-bengalí. Esta falta de represalies foi tamién atribuyida a la decisión apostada del Altu Mandu de la FAP p'amenorgar les sos perdes, yá que sufriera perdes enormes nel conflictu.[16] Nel este, el pequeñu contingente aereu del escuadrón 14 de la Fuercia Aérea de Paquistán Fuercia Aérea foi destruyíu, resultando na superioridá aérea india.

Devasaos polos sos enemigos, los militares pakistaníes capitularon en menos d'una quincena. El 16 d'avientu, les fuercies pakistaníes en Paquistán Oriental rindiéronse. A otru día el gobiernu de Paquistán aceptó la tregua.

Preséu de Rindición editar

El Preséu de Rindición foi robláu en Dhaka el 16 d'avientu de 1971 pol teniente xeneral Jagjit Singh Aurora, el xeneral comandante en xefe del comandu oriental del Exércitu Indiu y teniente xeneral Amir Abdullah Khan Niazi, comandante de les fuercies pakistaníes en Bangladex, como l'acta formal de rindición de toles fuercies pakistaníes nel antiguu Paquistán Oriental. La firma del documentu punxo fin a la guerra y llevó a la formación de Bangladex.

Participación estauxunidense y soviética editar

Los Estaos Xuníos sofitaron a Paquistán tanto política como materialmente. Richard Nixon sofitó a Henry Kissinger quien tarrecía por una espansión soviética nel sur d'Asia y nel Sureste Asiáticu. Paquistán yera un aliáu cercanu de la República Popular China, con quien Nixon tuviera axustando un acercamientu y a quien esperaba visitar en febreru de 1972. Nixon tarrecía qu'una invasión india de Paquistán Occidental significaría una dominación total soviética de la rexón y que socavaría seriamente la posición global de los Estaos Xuníos y la posición rexonal del so nuevu aliáu tácticu, China. Pa demostrar a China la bona voluntá de los Estaos Xuníos como aliáu y en direuta violación de les sanciones impuestes pol Congresu de los Estaos Xuníos sobre Paquistán, Nixon unvió pertrechos militares a Paquistán, treslladándolos al traviés de Xordania ya Irán,[17] al empar qu'aguiyaba a China por qu'amontara los sos refuerzos armamentísticos a Paquistán.

L'alministración Nixon tamién ignoró los informes que recibió sobre les actividaes xenocides del Exércitu pakistaní en Paquistán Oriental, cuantimás el Blood Telegram. Cuando la derrota pakistaní nel sector oriental paecía inminente, Nixon unvió'l USS Enterprise a la Badea de Bengala, un movimientu que significaba una amenaza nuclear. El "Enterprise" llegó a puertu'l 11 d'avientu de 1971. El 6 d'avientu y el 13 d'avientu, l'Armada Soviética espachó dos grupos de naves, armaes con misiles nucleares, a Vladivostok; ellos rastrexaron al Escuadrón Estauxunidense 74 nel Océanu Índicu del 18 d'avientu de 1971 hasta'l 7 de xineru de 1972. Los soviéticos tamién unviaron un submarín nuclear pa compensar l'amenaza que representaba'l USS "Enterprise" nel Océanu Índicu.[18]

La política d'Estaos Xuníos escontra'l fin de la guerra foi dictada fundamentalmente por una necesidá d'acutar la esguilada bélica nel sector occidental pa evitar la desmembración de Paquistán Occidental.[19] Años dempués de la guerra, munchos escritores norteamericanos criticaron les polítiques de la Casa Blanca mientres la guerra como bien deficientes y de mal serviciu a los intereses de los Estaos Xuníos.[20]

La Xunión Soviética simpatizaba cola causa de Bangladex y sofitó al Exércitu Indiu y al Mukti Bahini mientres la guerra al reconocer que la independencia de Bangladex debilitaría la posición de los sos rivales, los Estaos Xuníos y China. La Xunión Soviética dio garantíes a la India sobre l'adopción de contramedidas, en casu de que se desenvolviera una confrontación colos Estaos Xuníos o China. Esa garantía se englobaba nel tratáu d'amistá indo-soviéticu, robláu n'agostu de 1971.

Efeutos editar

La guerra terminó cola rindición de los militares pakistaníes a les fuercies aliaes d'India y Bangladex, conocíes en xunto como Mitro Bahini. Bangladex convertir nun país independiente, el tercer Estáu musulmán más pobláu del mundu. La perda de Paquistán Oriental desmoralizó a los militares pakistaníes. El presidente Yahya Khan arrenunció pa ser reemplazáu por Zulfikar Ali Bhutto. Mujibur Rahman foi lliberáu de la prisión en Paquistán Occidental onde taba encarceláu y tornó a Dhaka el 10 de xineru de 1972.

La estensión de les baxes en Paquistán Oriental nun ye conocida. Rudolph Joseph Rummel cita un envaloráu d'ente unu y tres millones de persones muertes.[21] Según otres estimaciones, el númberu de muertos foi inferior a 300.000. En cantu de la derrota en redol al 14 d'avientu, l'exércitu paquistanín y los sos collaboradores locales asesinaron sistemáticamente a un gran númberu de médicos, maestros ya intelectuales bengalíes,[22][23] como parte d'un pogromo en contra de les minoríes hindús que constituyíen la mayoría de los intelectuales urbanos.[24][25] Los homes nuevos, especialmente estudiantes, que fueron vistos como posibles rebeldes tamién fueron un oxetivu.

En términos monetarios y humanos, el costo de la guerra foi altu pa Paquistán. Nel llibru Can Pakistan Survive', l'escritor pakistaní Tariq Ali afirmó que "Paquistán perdió la metá de la so armada, un cuartu de la so fuercia aérea y un terciu del so exércitu." India prindó a aproximao 90.000 prisioneros de guerra, incluyendo a soldaos pakistaníes y a los so collaboradores civiles de Paquistán Oriental. 79.676 prisioneros fueron personal uniformado, de los cualos 55.692 yeren del exércitu; 16.354, paramilitares; 5.296, policías; 1.000, de la marina; y 800 de la Fuercia Aérea Pakistaní.[26] Los prisioneros restantes yeren civiles, bien miembros de la familia de personal militar o bien collaboradores (razakars). L'informe del Comité Hameedur Rahman creáu per Paquistán listó a los prisioneros de guerra pakistaníes como sigue:

Branch Númberu de prisioneros de guerra pakistaníes prindaos
Exércitu 54.154
Marina 1.381
Fuercia Aérea 833
Paramilitares, incluyendo policía 22.000
Personal civil 12.000
Total 90.368

La guerra tuvo como resultáu una de les mayores rindiciones de fuercies dende la Segunda Guerra Mundial. Magar orixinalmente India quería xulgar a unos 200 prisioneros por crímenes de guerra pola brutalidá amosada en Paquistán Oriental, el gobiernu aportó finalmente a lliberar a tolos prisioneros como un xestu de reconciliación. L'Alcuerdu de Simla robláu l'añu siguiente tuvo como resultáu la devolución del control del territoriu pakistaní (más de 15.000 km²) que fuera prindáu mientres la guerra, con mires a crear una "paz duradera" ente les dos naciones y p'afirmar qu'India nun tenía ambiciones territoriales.

Referencies editar

  1. 1,0 1,1 1,2 India - Pakistan War, 1971; Introduction: Tom Cooper, Khan Syed Shaiz Ali.
  2. Pakistan & the Karakoram Highway, Owen Bennett-Jones, Lindsay Brown, John Mock, Sarina Singh, páxs.30
  3. A Journey from Scratch to Nuclear Power (páxina del Exércitu de Paquistán)
  4. 4,0 4,1 Uppsala conflict data expansion. Non-state actor information. Codebook páxs. 197.
  5. Indian Army after Independence, K. C. Pravel: Lancer 1987, páxs. 442. ISBN 81-7062-014-7
  6. 6,0 6,1 STATEMENT IN RESPECT OF PARTS (a) TO (d) OF RAJYA SABHA UNSTARRED QUESTION NON. 1710 FOR 5.12.2001 REGARDING SOLDIERS KILLED/WOUNDED IN POST INDEPENDENCE WARS. Cifres oficiales daes pol gobiernu de la India y les sos fuercies armaes.
  7. 7,0 7,1 Encyclopedia of the developing world, Volume 1, Thomas M. Leonard, Routledge, 2006, páxs. 806.
  8. Death Tolls for the Major Wars and Atrocities of the Twentieth Century
  9. Plamen Tonchez (2006). Paquistán: el Corán y la espada. Madrid: Editorial Tabayón, páxs. 84. ISBN 84-8319-252-7
  10. Leonard, Thomas. Encyclopedia of the developing world, Volume 1. Taylor & Francis, 2006. ISBN 0-415-97662-6, 9780415976626.
  11. The Liberation Times: Commemorating 30 Years since India's Greatest Victory (archivu, 16 d'avientu de 1971).
  12. 12,0 12,1 Global Security - Indo-Pakistan War of Independence
  13. "The Sinking of the Ghazi". Bharat Rakshak Monitor, volume 4(2). Setiembre-ochobre de 2001.
  14. 1971 Indo-Pak Naval War
  15. Rediff news: I had to find troops for Dhaka, 14 d'avientu de 2006
  16. Library of Congress Country Studies
  17. Shalom, Stephen R., The Men Behind Yahya in the Indo-Pak War of 1971
  18. Cold war games
  19. U.S. State Department
  20. The Flawed Architect: Henry Kissenger and American Foreign Policy por Jussi M. Hanhimeaki Páx. 156, Oxford University Press
  21. Rummel, Rudolph J., "Statistics of Democide: Genocide and Mass Murder Since 1900", ISBN 3-8258-4010-7, Capítulu 8, tabla 8.1
  22. «125 Slain in Dhaka Area, Believed Elite of Bengal». New York Times:  p. 1. 19 d'avientu de 1971. «Siquier 125 persones, que se cree yeren médicos, profesores, escritores y maestros, fueron atopaos asesinaos güei día nun campu nes contornes de Daca. Toles manes de les víctimes taben arreyaes detrás de los sos llombos y fueron bayoneteados, garrotados o fusidos. Estes víctimes yeren l'envaloráu de 300 intelectuales bengalíes que fueren prindaos por soldaos de Paquistán Occidental y collaboradores reclutados llocalmente.». 
  23. Murshid, Tazeen M. (2 d'avientu de 1997). «State, Nation, Identity: The Quest for Legitimacy in Bangladesh». South Asia: Journal of South Asian Studies, (Routledge) 20 (2):  páxs. 1–34. doi:10.1080/00856409708723294. ISSN 14790270. 
  24. Khan, Muazzam Hussain (2003), "Killing of Intellectuals", Banglapedia, Asiatic Society of Bangladesh
  25. Shaiduzzaman (14 d'avientu de 2005), "Martyred intellectuals: martyred history", The Daily New Age, Bangladesh
  26. Huge bag of prisoners in our hands The Liberation Times

Bibliografía editar

Enllaces esternos editar