Juan Manuel del Mar

políticu peruanu (1805-1862)

Juan Manuel del Mar Bernedo (29 d'avientu de 1805Lima – 16 de xunu de 1862Lima) foi un xurisconsultu, maxistráu y políticu peruanu. Foi primer vicepresidente constitucional de la República mientres el segundu gobiernu del mariscal Ramón Castilla, y en tal calidá, encargar del Poder Executivu ente'l 29 de setiembre de 1859 y el 22 de marzu de 1860, mientres la guerra peruanu-ecuatoriana, mientres el presidente comandaba la Fuercia Armada. Foi amás diputáu, senador, vocal de la Corte Suprema de Xusticia, conseyeru d'Estáu; ministru d'Estáu nos ramos de Gobiernu, Xusticia y Cultu, y de Guerra y Marina; presidente interín del Conseyu de Ministros; y candidatu a la presidencia de la República en 1862.

Juan Manuel del Mar
ministru del Interior de Perú

Vida
Nacimientu Lima29 d'avientu de 1805
Nacionalidá Bandera del Perú Perú
Muerte Lima16 de xunu de 1862 (56 años)
Estudios
Llingües falaes castellanu
Oficiu políticu
Cambiar los datos en Wikidata

Biografía editar

Los sos padres fueron Pablo del Mar (escribán de la Casa de Moneda del Cuzco) y Margarita Bernedo. Estudió nel Seminariu de San Antonio Abad, onde tuvo al so cargu la cátedra de Filosofía (1825). Recibir d'abogáu'l 3 de setiembre de 1827 y graduóse de doctor en Xurisprudencia na Universidá de San Antonio Abad (1830), pasó a Lima, onde s'incorporó al Colexu d'Abogaos de dicha ciudá (1832).

En 1833 foi escoyíu diputáu por Paucartambo y suplente por Cuzco, sumándose a los llabores de la Convención Nacional (congresu constituyente de 1833-1834).

En 1837 foi nomáu vocal de la Corte Cimera de Lima, maxistratura que desempeñó hasta 1855, cuando pasó a ser vocal de la Corte Suprema de Xusticia. En 1843 foi subprefecto de la provincia de Quispicanchi.

Por designación del Congresu, formó parte del Conseyu d'Estáu (1845-1851), del cual foi secretariu y segundu vicepresidente. Yá rematando'l primer gobiernu del mariscal Ramón Castilla, foi nomáu ministru de Gobiernu (1850-1851). Ofició de mediador na reconciliación de Castilla col xeneral Manuel Ignacio de Vivanco, produciéndose una entrevista ente dambos caudiellos, qu'años antes fueren rivales encarnizados. Como señal d'esa reconciliación, Castilla y Vivanco fueron vistos xuntos nel teatru. Se rumoreó que'l gobiernu sofitaría la candidatura presidencial de Vivanco, pero finalmente Castilla dio'l so sofitu al xeneral José Rufino Echenique, que resultó trunfador y empecipió el so periodu de gobiernu en 1851, que nun tuvo bon final.

Españó la revolución lliberal encabezada pol mesmu Castilla, contra'l gobiernu de Echenique desacreditado pol escándalu del afitamientu. Derrocáu Echenique tres la batalla de La Palma, foi designáu ministru de Guerra y Marina, en marzu de 1855; como tal abogó pola anulación de les sanciones dictaes contra los oficiales partidarios del depuestu presidente. N'avientu del mesmu añu, retomó'l despachu de Gobiernu, Xusticia y Cultu, en reemplazu de Manuel Toribio Ureta, exerciendo dichu cargu hasta ochobre de 1856.

Tres la creación del Conseyu de Ministros de Perú, según la Constitución de 1856, el 1 abril de 1857 foi nomáu Ministru de Gobiernu, Cultu y Obres Públiques, integrando'l primer gabinete ministerial presidíu pol xeneral José María Raygada (a quien Del Mar reemplazó en dichu cargo de manera interina, por curtiu tiempu).

En xunetu de 1858, Del Mar solicitó que se-y almitiera'l so arrenunciu a dellos de los despachos ministeriales que tenía al so cargu, aduciendo motivos familiares. Depués postuló a la primer vicepresidencia de la República, nes eleiciones nes que se presentó como candidatu a la presidencia'l mesmu mariscal Castilla, entós nel poder; dambos resultaron trunfadores.

Na so calidá de vicepresidente, Del Mar encargar del Poder Executivu de 29 de setiembre de 1859 a 22 de marzu de 1860, cuando'l presidente Castilla ausentar pa tomar el mandu personal del exércitu mientres la campaña del Ecuador. Castilla acusar dempués d'aprovechar la so ausencia pa amistarse cola canaya de Echenique» esto ye, los sos enemigos políticos, a quien señaló como aquellos que-y habíen rechiflado nes cais al retornar al Perú. De magar, el vieyu mariscal guardó una inxusta rensía escontra Del Mar, a quien llamaba despectivamente «fíu d'escribán».

Al asoceder l'atentáu contra la vida de Castilla'l 25 de xunetu de 1860 (el llamáu disparu del embozado, asocedíu nuna esquina de la Plaza d'Armes de Lima), Del Mar escusar de reemplazar al mancáu mandatariu, aduciendo enfermedá. Mientres 35 díes fixo cargu del gobiernu'l Conseyu de Ministros presidíu por Juan Antonio Pezet.

Yá por rematar el segundu gobiernu de Castilla, convocar a eleiciones, nes que Del Mar participó como candidatu a la presidencia. Pero'l gobiernu brindó'l so sofitu a la candidatura del xeneral Miguel de San Román; sicasí ello, Del Mar prosiguió la so campaña eleutoral, anque non supo llevar afechiscamente, polo que nun llogró abasnar votos al so favor. Finalmente, cayó gravemente enfermu, viéndose obligáu a retirase de la guerra eleutoral. Finó tres una llarga y valerosa agonía, revelándose nel so testamentu tar desapaecíu na probeza, a pesar de la so estensa y sobresaliente carrera política en plenu boom guanero. Alzóse-y un mausoléu por suscripción pública. Tiempu dempués, por resolución llexislativu del 2 de payares de 1896, el Congresu otorgó'l derechu a la pensión de montepío a les sos fíes Emilia ya Isabel del Mar.

Ver tamién editar

Referencies editar

Referencies editar

Enllaces esternos editar


Predecesor:
Ramón Castilla
Presidente Constitucional
Encargáu del Poder Executivu de Perú

 
29 de setiembre de 1859 - 22 de marzu de 1860

Socesor:
Ramón Castilla
Presidente Constitucional