La llegua[1] (del llatín leuca) ye una unidá antigua de llonxitú qu'espresa la distancia qu'una persona, a pie o nuna cabalgadura, puede andar nuna hora; ye, poro, una midida itineraria. Como esa distancia ye variable nun hai una midida estándar, y según el tipu de terrén dominante nuna rexón determinada o según lo que decida l'autoridá de cada zona, la llegua tien una llonxitú variable, xeneralmente nel rangu d'ente los 4 y los 7 km. Asina, la llegua romana yera equivalente a trés milles romanes, esto ye, unos 4.435 m; la llegua francesa midía 4.440 m, la llegua de posta 4.000 m[2] y la llegua marina 5.555 m, l'equivalente a 1/20 de la llonxitú d'un grau[2].

Llegua
unidá de llonxitú histórica, unidá ensin conversión estándar al SI, unidá de midida inglesa y unidá de midida basada nel cuerpu
Cambiar los datos en Wikidata

La llegua castellana editar

La llegua castellana llegal (antigua) yera una midida de llonxitú usada pa establecer les dimensiones de les finques, y recibía'l nomatu de llegal porque yera la que s'usaba nos tribunales. Nún principiu yera equivalente a 5.000 vares castellanes de Burgos, esto ye, a 2, milles romanes, 15.000 pies castellanos o 4.190 metros. Magar que fora abolida por Felipe II en 1568, pa sustituyila por la llegua común o vulgar, siguió usándose bien de tiempu de forma xeneralizada.

La llegua común yera una unidá itineraria que s'usaba nes cróniques de les esploraciones ya los viaxes terrestres. Nun tenía afitada denguna distancia concreta, sinón que la so midida variaba coles circunstancies nes que se movía'l viaxeru: dependía de si diba a caballu, en carru o a pie, del tipu de terrenu qu'atravesaba, del clima qu'alcontraba... Sicasí, quedó afitada pol usu, nel sieglu XVI, qu'una llegua medía 20.000 pies castellanos, esto ye, 5.572,7 m 0 6666,66 vares castellanes[3]. Pese a ello, cada reinu, ya inclusive cada provincia dientru de cada reinu, siguió calteniendo una midida propia pa la llegua, que podía llegar a ser equivalente hasta a 7.000 vares[4].

 
Lleguariu na llocalidá xienense de Bailén.

Nún intentu de xunificar la midida de la llegua una Real Orde de 1769 ordenó marcar los caminos con lleguarios, que marcaben les distancies respectu a Madrid usando una llegua de 8.000 vares. El puntu cero establecióse na Puerta del Sol, aú sigue tando anguaño.

A la llegua de marina o xeográfica, usada polos cosmógrafos y pilotos de los sieglos XVI y XVII, llamábenla de 17,5 al grau, porque cada grau de llonxitú del meridianu terrestre (que mide 111,11111 km) comprendía 17,5 llegües, que midíen 5,55555 km, 1.604 vares o 22.812 pies caúna. El rei Felipe V, nuna Pragmática de 1718, mandó que s'usara pa marcar les escales nos mapes. Na dómina de los descubrimientos usáronse tamién les llegües de 18 al grau y 25 al grau, equivalentes a 1/18 y 1/25 del meridianu terrestre[2]. Pa facilitar los cálculos, y xunificar les midíes coles de Francia, Inglaterra y otros países, a finales del sieglu XVIII los marinos españoles entamaron a usar la llegua de 20 al grau"[5].

Carlos IV, por Real Orde de 26 de xineru de 1801, estableció que la llegua había midir 20.000 pies, xunificándola cola llegua terrestre. Esta nueva llegua llegal foi la usada n'España hasta la adopción del sistema métricu decimal.

Para que la legua corresponda próximamente a lo qu'en toda España se ha llamado y llama legua (que es el camino que regularmente se anda en una hora) será dicha legua de venti mil pies, la que se usará en todos los casos que se trate de ella, sean caminos Reales, en los Tribunales y fuera de ellos.[6]

La llegua imperial editar

La llegua imperial ye la unidá más grande del Sistema Anglosaxón d'Unidaes. Ye la única llegua que tien una definición y equivalencia exactes: mide 4.828,032 m, esto ye, trés milles, 5.280 yardes o 15.840 pies.

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: llegua
  2. 2,0 2,1 2,2 El Pequeño Larousse Ilustrado, 1998, 3ª edición, 1997.
  3. Medidas y caminos en la época colonial: expediciones, visitas y viajes al norte de la Nueva España (siglos XVI-XVIII). Valentina Garza Martínez
  4. (2001) La ciudad y el medio natural. Ediciones AKAL, páx. 45. ISBN 9788446016571. Consultáu'l 12 d'abril de 2018.
  5. Lecciones de geografía astronómica natural y política, Volumen 1, páx. 156-160. Autor: Isidoro de Antillón. Imprenta Real, 1804.
  6. Implantación del sistema métrico decimal en España y su incidencia en la cartografía.

Enllaces esternos editar


Unidaes de llonxitú
Múltiplos y submúltiplos del metru
yotámetru | zetámetru | exámetru | petámetru | terámetru | xigámetru | megámetru | miriámetru | quilómetru | hectómetru | decámetru | metru | decímetru | centímetru | milímetru | micrómetru | nanómetru | picómetru | femtómetru | atómetru | zeptómetru | yoctómetru

Otres unidaes de llonxitú
añu lluz | unidá astronómica | pársec | quilopársec | megapársec | xigapársec | ángstrom
deu | cotu | palmu | coldu | vara | estadiu
llegua | milla | furlong | yarda | pie | pulgada | mil
Sistemes de midida
Sistema internacional | Sistema métricu decimal | Sistema ceguesimal | Sistema téunicu | Sistema anglosaxón | Sistema xaponés