La batalla de Badr (n'árabe غزوة بدر), que tuvo llugar el 13 de marzu de 624 (el 17 de ramadán del añu 2 dempués de la Hégira nel calendariu musulmán) na rexón de Hiyaz n'Arabia occidental (actual Arabia Saudita), foi una batalla clave nos primeros tiempos del Islam y un puntu d'inflexón na llucha de Mahoma contra los sos oponentes de la tribu Quraysh de La Meca.[nota 1] Na historia islámica, la batalla tresmitióse como una victoria decisiva atribuyible a la intervención divina o, por fontes seculares, al xeniu de Mahoma. Ye una de les poques batalles mentada específicamente nel Corán. La mayor parte de la conocencia actual sobre la mesma provién de rellatos tradicionales islámicos, tantu hadices como biografíes de Mahoma, dellos escritos dempués de la batalla.[2]

Batalla de Badr
Parte de Musulmán y Historia del Islam
Fecha 12 marzu 624
Llugar Nes fontes de Badr, 130 km al suroeste de Medina.
Coordenaes 23°44′00″N 38°46′00″E / 23.733333333333°N 38.766666666667°E / 23.733333333333; 38.766666666667
Resultáu Victoria decisiva musulmana.
Belixerantes
Musulmanes de Medina Quraysh de La Meca
Comandantes
Mahoma
Hamza ibn Abd al-Muttalib
Ali Ibn Abi Talib
Amr ibn Hisham
Utba ibn Rabiah
Umayyah ibn Khalaf
Fuercies en combate
313 (infantería)
72 (caballería)
900 (infantería)
270 (caballería)
Baxes
14 muertos 70 muertos
43-70 prindaos
[editar datos en Wikidata]

Antes de la batalla, los musulmanes y los mecanos llibraren yá varies escaramuces a finales de 623 y principios de 624, a midida que les razies faíense más frecuentes. Sicasí, Badr foi'l primer enfrentamientu a gran escala ente les dos fuercies. Avanzando escontra una posición defensiva, los homes de Mahoma consiguieron romper les llinies mecanas, matando a dellos de los líderes qurayshíes más importantes, ente ellos Amr ibn Hisham, el principal adversariu de Mahoma.

Pa los primeros musulmanes, la batalla foi la primer señal de que podíen ganar a los sos enemigos de La Meca. Ésta, nesos momentos, yera una de les ciudaes más riques y poderoses de Arabia, con un exércitu tres veces mayor que'l de los musulmanes. La victoria musulmana tamién fixo ver a otres tribus que surdiera un nuevu poder y fortaleció la posición de Mahoma como líder de la comunidá de Medina, de cutiu estazada.

Antecedentes editar

Nel momentu de la batalla, Arabia taba escasamente poblada por diversu pueblos de fala árabe. Dalgunos yeren beduinos, pastores nómaes entamaos en tribus, y otros yeren llabradores que vivíen yá seya nos oasis del norte o nes zones del sur (les actuales Yeme y Omán), más fértiles y poblaes. La mayoría de los árabes yeren siguidores de numberoses relixones politeístes, pero había tribus que siguíen el xudaísmu, el cristianismu (incluyíu'l nestorianismu) y el zoroastrismu.

Mahoma nació en La Meca alredor de 570 dientro del clan de los Banu Hashim de la tribu de los Quraysh. En redol a los 40 años dixo esperimentar una revelación divina mientres taba meditando nuna cueva pela rodiada de La Meca y empezó a predicar a los sos parientes, primero en priváu y depués públicamente. Respondieron a la so predicación tantu los siguidores atraíos como los contrariados. Mientres esti periodu, Mahoma foi protexíu pol so tíu Abu Talib y tres la muerte d'ésti, asocedida en 619, la direición de los Banu Hashim pasó a unu de los enemigos de Mahoma, Amr ibn Hisham, que-y retiró'l so proteición ya intensificó la persecución de la comunidá musulmana. L'odiu que munchu musulmanes tienen escontra Hisham puede reparase nel so llamatu, Abu Yahl (padre de la inorancia), que ye como la mayoría de los musulmanes conócenlu anguaño.

En 622, metanes diversos actos de violencia abierta contra los musulmanes per parte de los Qurayshi, Mahoma y munchos de los sos siguidores emigraron a la vecina ciudá de Medina. Esta migración ye llamada Hégira y marcó l'empiezu del lideralgu de Mahoma, tanto políticu como relixosu.

La batalla editar

 
Mapa de la campaña de Badr.

Na primavera de 624, Mahoma recibió l'avisu per parte de les sos fontes d'intelixencia de qu'una caravana, al mandu d'Abu Sufyan y curiada por ente trenta y cuarenta homes, viaxaba dende Siria de vuelta a La Meca. Abu Sufyan unvió un mensaxe al traviés de Damdam, cola medrana de ser atacáu polos musulmanes, p'alvertir a La Meca y consiguir refuerzos. Por cuenta de que la caravana tresportaba gran cantidá de riqueces, los Qurayshi respondieron a la llamada y un exércitu de 900-1000 homes foi unviáu pa la so proteición.

La marcha a Badr editar

Cuando Mahoma tuvo noticies del exércitu de La Meca, dirixió'l so propiu exércitu y llevóse munchos de los sos principales llugartenientes como Abu Bakr, Umar, Ali, Hamza, Musab ibn Umair, Zubayr ibn al-Awam, Ammar ibn Yasir y Abu Dharr al-Ghifari. Coles mesmes, tamién llevaron setenta camellos y dos caballos, lo que significa qu'o bien teníen que caminar o bien montar trés o cuatro homes per cada camellu.[3] Sicasí, munches de les primeres fontes musulmanes indiquen que nun s'esperaba una llucha seria,[4] y el futuru califa Uthman Ibn Affan quedóse tres pa curiar de la so esposa enferma Ruqayyah, la fía del Profeta.[5] Salman el Persa tampoco pudo sumase a la batalla yá que inda nun yera un home llibre.[6]

Munchos de los nobles Qurayshi, incluyendo Amr Ibn Hisham, Walid ibn Utba, Shaiba y Umayah Ibn Khalaf, xunir al exércitu de La Meca. Los sos motivos yeren dellos: dalgunos fueron a protexer los sos intereses financieros na caravana, otros queríen vengar a Ibn al-Hadrami, el guardia asesináu en Nakhlah, y unos pocos quixeron tomar parte na que s'esperaba sería una victoria fácil contra los musulmanes.[7] Amr Ibn Hisham describe como vergüenza siquier un noble, Umayah Ibn Khalaf, al xunise a la espedición.[8]

Nesi momentu, l'exércitu de Mahoma foise averando a les fontes onde entamaba asaltar la caravana, a lo llargo de la ruta comercial de Siria, onde yera d'esperar que la caravana detuviérase o onde l'exércitu mecanu diría pa la so proteición. Sicasí, dellos esploradores musulmanes fueron afayaos por xentes de la caravana[nota 2] y Abu Sufyan dio un xiru precipitáu escontra Yanbu.[9]

El plan musulmán editar

"Mirái! Alá prometióvos una de les dos partes (enemigues), que tendría de ser so: deseyaba que la desarmada fora so, pero Alá quería xustificar la verdá d'alcuerdu a les sos pallabres y cortar los raigaños de los infieles".
Corán, 8:7.

Cuando la noticia sobre la salida del exércitu mecanu llegó a oyíos de los musulmanes, Mahoma convocó un conseyu de guerra, yá que inda había tiempu pa recular y porque munchos de los combatientes yeren conversos recién (llamaos ansar o ayudantes pa estremalos de los musulmanes Qurayshi) que se comprometieren namái pa defender Medina y so los términos de la constitución de Medina podríen negase a lluchar, abandonando l'exércitu. Sicasí, según la tradición, comprometer a lluchar, llegando a declarar Ubada bin Sad que "si [Mahoma] ordenar afogar los nuesos caballos nel mar, facer".[10] Per otru llau, los musulmanes inda esperaben evitar una batalla campal y siguieron la marcha escontra Badr.

El 11 de marzu, los dos exércitos taben a un día de marcha de Badr y dellos guerreros musulmanes (incluyendo, según delles fontes, a Ali), que s'adelantraren, prindaron dos aguadores mecanos nes fontes de Badr. Magar los musulmanes esperaben que vinieren cola caravana, espantar al oye-yos dicir que taben cola fuercia principal del exércitu Qurayshi.[10] Delles tradiciones tamién dicen que, oyendo los nomes de tolos nobles Qurayshi qu'acompañaben al exércitu, Mahoma esclamó que "La Meca llanzó contra vós ameyorar taragaños del so fégadu".[11] A otru día, Mahoma ordenó una marcha forzada a Badr y llegaron primero que los mecanos.

Les fontes de Badr atopar nuna nidia rimada de la fastera oriental del valle Yalyal, ente que'l llau occidental taba cerráu pol cuetu Aqanqal. Cuando l'exércitu musulmán llegó dende l'este, Mahoma escoyó nun principiu la primer fonte qu'atopó pa esplegar el so exércitu. Hubab ibn al-Muhdir, sicasí, preguntó-y si esa eleición foi una instrucción divina o la mesma opinión de Mahoma; cuando ésti respondió que lo segundo, suxurió a los musulmanes ocupar la fonte más cercana al exércitu Qurayshi y bloquiar les demás. Según Tariq Ramadan, esto demuestra que Mahoma nun yera un líder autocráticu y dexaba a los sos líderes contradici-y ensin considerar esto como una falta de respetu.[12]

El plan de La Meca editar

"[Los] árabes van oyer cómo colamos alantre y de la nuesa poderosa xunta, y van tar medrosos de nós pa siempres.".

Otra manera, pocu sábese alrodiu de les meyores del exércitu Qurayshi desque salió de La Meca hasta la so llegada pela rodiada de Badr, pero delles coses merecen ser destacaes: anque munchos exércitos árabes llevaben consigo a les sos muyeres y fíos mientres les campañes, tantu pa motivar como pa curiar a los homes, l'exércitu de La Meca nun lo fixo asina. Amás, los Qurayshi, aparentemente fixeron pocu o nengún esfuerciu pa contautar coles tribus aliaes que s'esvalixaren por tol Hiyaz.[13] Dambos fechos suxuren que los Qurayshi escarecíen de tiempu pa preparar afechiscamente una campaña nel so enfotu de protexer la caravana. Amás créese que, yá que sabíen que superaben en númberu de trés a unu a los musulmanes, esperaben una victoria fácil.

Cuando los Qurayshi llegaron a Juhfah, xusto al sur de Badr, recibieron un mensaxe de Abu Sufyan diciéndo-yos que la caravana taba a salvo detrás d'ellos y que, por tanto, podíen volver a La Meca.[11] Nesti puntu, según Karen Armstrong, una llucha de poder españó nel exércitu de La Meca: Abu Yahl quería siguir pero varios de los clanes presentes, incluyendo los Banu Zuhrah y Banu Adi, dir a casa. Armstrong suxure que pudieron esmolecese pol poder que Abu Yahl llograría al entartallar a los musulmanes. Un contingente de los Banu Hashim, ronciegos a lluchar contra los miembros de la so propia cla, tamién se foi con ellos.[14] A pesar de tar perdes, Abu Yahl taba determináu a lluchar, jactándose "Nun vamos volver hasta que tuviéramos en Badr". Mientres esti periodu, Abu Sufyan y otros homes de la caravana xunir al exércitu principal.[15]

El día de la batalla editar

 
Esquema del desarrollu de la batalla.

Na medianueche del 13 de marzu, los Qurayshíes llevantaron el campamentu y dirixiéronse escontra'l valle de Badr. El día anterior lloviera y tuvieron qu'esforciase pa mover los sos caballos y camellos pela llomba de Aqanqal. En baxando de la mesma, los mecanos establecieron otru campamentu nel interior del valle, y mientres folgaben unviaron un esplorador, Umair Ibn Wahb, pa reconocer les llinies musulmanes. Umair informó que l'exércitu de Mahoma yera pequeñu y que nun había más refuerzos musulmanes que pudieren xunise a la batalla,[16] pero tamién predixo un númberu bien alzáu de víctimes ente los Qusayshíes en casu d'ataque (un hadiz referir a él viendo "los camellos de Medina cargaos con una muerte segura").[17] Esto desmoralizó entá más a los Quraysh, por cuenta de que tradicionalmente nes batalles árabes producíense poques baxes, y empezaron de nuevu los discutinios ente los líderes Qurayshíes. Sicasí, d'alcuerdu a les tradiciones árabes, Amr Ibn Hisham anuló la disidencia restante apelando al sentíu del honor de los Qurayshíes y esixendo que cumplieren la so vengación de sangre.[18]

La batalla empezó con campeones de dambos exércitos remaneciendo pa entrar en combate; trés de los Ansar salieron dende les files musulmanes, siendo glayaos polos mecanos, que taben nerviosos por empecipiar cualquier enfrentamientu innecesariu y namái queríen lluchar contra los musulmanes. Asina que Hamza adelantróse y pidió a Ubayda y Ali que se xunieren a él. Los mecanos unviaron a los sos campeones a un combate cuerpu a cuerpu, de trés en trés. Hamza mató al so oponente Utba, Ali mató al so oponente Walid ibn Utba y Ubayda foi primeru mancáu por Shayba, el so oponente, pero depués acabó con él. Por tanto, tratóse del tradicional combate de 3 contra 3, resultando victoriosu pa los musulmanes.

Entós dambos exércitos empezaron a llanzase fleches l'unu al otru y unos pocos musulmanes y un númberu desconocíu de Qurayshíes resultaron muertos. Primero que l'ataque real empezara, Mahoma diera órdenes a los musulmanes d'atacar coles sos armes a distancia y namái enfrentase a los mecanos con armes de cuerpu a cuerpu cuando ellos avanzaren.[19] Entós dio la orde de cargar, refundiando un puñáu de quixarros a los mecanos, no que probablemente yera un xestu tradicional árabe, mientres glayaben «Desfiguremos eses cares!».[20][21] L'exércitu musulmán glayaba «Yá mansur amit!» (Oh el to a quien Dios fixo victoriosu, matu!) y atacaron les llinies Qurayshíes. Los mecanos, ensin fuercia y pocu entusiastes cola llucha, llueu se dixebraron y fuxeron. La batalla en sí namái duró unes hores y foi pela tarde.[20] El Corán describe la fuercia del ataque musulmán en munchos versos, nos que se refier a miles d'ánxeles baxando del cielu en Badr p'apavorar a los Quraysh.[21][22] Cabo señalar que les primeres fontes musulmanes tener en cuenta lliteralmente, y hai dellos hadices onde Mahoma fala sobre'l Arcánxel Gabriel y el papel que desempeñó na batalla.

Consecuencies editar

Víctimes y prisioneros editar

Al-Bukhari llista les perdes mecanas en setenta muertos y setenta prindaos.[23] Esto sería los 15-16% del exércitu Qurayshi, nun siendo que'l númberu real de tropes mecanas presentes en Badr fuera significativamente menor, y nesi casu el porcentaxe de tropes perdíes sería más altu. Sicasí, Ali namái cuntó 18 ente los mecanos muertos. Al respective de les perdes musulmanes, comúnmente son mentaos catorce muertos, cerca del 4% de les sos fuercies.[21] Les fontes nun indiquen el númberu de mancaos de dambes partes.

Mientres l'intre de la llucha, los musulmanes tomaron una serie de prisioneros mecanos Quraysh que'l so destín provocó un discutiniu inmediatu nes files musulmanes. La medrana inicial yera que l'exércitu mecanu pudiera replegase y que los musulmanes nun pudieren prescindir de nengún home pa protexer a los prisioneros. Said y Umar amosáronse a favor d'acabar colos prisioneros pero Abu Bakr abogó pola clemencia. Finalmente, Mahoma decantóse del llau d'esti postreru y la mayoría de los prisioneros salváronse, yá seya poles rellación del clan (unu yera xenru de Mahoma), el deséu del rescate o la esperanza de que más tarde se convirtieren al Islam (ello ye que dellos facer más tarde).[24] Siquier dos mecanos d'altu rangu, Amr ibn Hisham y Umayyah, fueron executaos dempués de la batalla, y otros dos Quraysh, que refundiaren un cubu d'escrementos d'oveya sobre Mahoma mientres los sos díes en La Meca, tamién morrieron mientres el regresu a Medina.[25] Nel casu de Umayyah, el so antiguu esclavu Bilal taba tan decidíu a mata-y qu'inclusive los sos compañeros apuñalaron a unu de los musulmanes que curiaben a Umayyah.[26]

Poco primero de dexar Badr, Mahoma tamién dio la orde de que venti de los Qurayshíes muertos fueren soterraos nes fontes de Badr.[27] Múltiples hadices referir a esti incidente, qu'aparentemente yera una de les principales causes d'indignación ente los Qurayshíes de La Meca. Poco dempués, dellos musulmanes, que fueren prindaos apocayá polos aliaos de los mecanos, fueron llevaos a La Meca y executaos en vengación pola derrota.[28]

Acordies cola enemistá tradicional, similar a la Llei de Sangre, cualquier mecanu rellacionáu colos muertos en Badr sentiríase obligáu a tomar vengación contra los miembros de la tribu que matara a los sos familiares. Nel llau musulmán, tamién hubo un fuerte deséu de vengación, pos fueren escorríos y torturaos polos mecanos Qurayshíes mientres años. Sicasí, tres les execuciones iniciales, los prisioneros sobrevivientes fueron agospiaos con families musulmanes en Medina y bien trataos, como parientes.

Trescendencia editar

La batalla de Badr foi bien influyente nel ascensu de dos homes que determinaríen el cursu de la hestoria na península arábiga nel siguiente sieglu. El primeru foi Mahoma, que se tresformó d'un paria mecanu a un importante líder. Marshall Hodgson añade que Badr obligó a los otros árabes a «ver a los musulmanes como rivales y herederos potenciales del prestíu y el papel políticu de los Quraysh.» La victoria en Badr tamién dexó a Mahoma consolidar la so posición en Medina. Poco dempués espulsó a los Banu Qaynuqa, una de les tribus xudíes de Medina qu'amenaciara la so posición política y qu'asaltara a una muyer musulmana, lo que dio llugar a la so espulsión por violar el tratáu de paz. Coles mesmes, Abd-Allah ibn Ubayy, principal oponente de Mahoma en Medina, atopó la so propia posición seriamente debilitada. D'equí p'arriba, namái sería capaz de llevar a cabo desafío llindaos a Mahoma.[29]

L'otru gran beneficiariu de la batalla de Badr foi Abu Sufyan. La muerte de Amr ibn Hashim, según munchos otros nobles Qurayshíes, dio-y la oportunidá, cuasi por defectu, de convertise en xefe de los Qurayshíes. Como resultancia, cuando Mahoma coló escontra La Meca seis años dempués, foi Abu Sufyan quien ayudó a axustar la so rindición pacífica. Darréu convirtióse nun funcionariu d'altu rangu nel Califatu Ortodoxu, y más tarde el so fíu Muawiya llegaría a fundar el Califatu Omeya.

Díes dempués de lluchar en Badr, aportó a tan significativu que Ibn Ishaq incluyó una llista completa de nomes del exércitu musulmán na so biografía de Mahoma. En munchos hadices, les persones que llucharon en Badr identifíquense como tales como una formalidá y ye posible qu'inclusive recibieren un estipendio n'años posteriores.[30] La muerte del postreru de los veteranos de Badr producir mientres la Primer Guerra Civil Islámica.[31]

Como Paul K. Davis resume, «la victoria de Mahoma confirmó la so autoridá como líder del Islam; impresionando a les tribus locales que se xunieron a él, la espansión del Islam empezó.»[32]

Fontes históriques editar

Badr nel Corán editar

La batalla de Badr ye una de les poques batalles espuestes explícitamente nel Corán. Ye inclusive mentada pol so nome como parte d'una comparanza cola batalla de Uhud.

  • Corán: Al-i-Imran 3:123–125. «Alá te ayudara en Badr, cuando yerais una fuercia despreciable; depués tarrecen a Alá; polo qu'habéis d'amosar la vuesa gratitud. Recuerda que dixisti a los fieles: ¿Nun ye abondu pa vós que Alá ayúdevos con trés mil ánxeles (especialmente) unviaos?. Sí, si permanecéis firmes, y actuáis correutamente, inclusive si l'enemigu entainárase equí a toa priesa, el Señor ayudaríavos con cinco mil ánxeles faciendo un ataque tarrecible.»

Según Abdullah Yusuf Ali, el términu «gratitud» pue ser una referencia a la disciplina. En Badr, les fuercies musulmanes caltuvieren, presuntamente, una disciplina firme, ente que n'Uhud rompieron files pa escorrer a los mecanos, dexando a la so caballería flanquear y ganar al so exércitu. La idea de Badr como furqan, un milagru islámicu, mentar de nuevu na mesma sura.

  • Corán: Al-i-Imran 3:13. «Yá foi para ti un Signu que los dos exércitos axuntárense (en combate): unu lluchaba pola causa de Alá, l'otru aguantar a Alá; estos vieron colos sos propios güeyos dos veces el so númberu. Pero Alá sofita con El so auxiliu a quien Él quier.»

Badr ye tamién la tema de la Sura 8: Al-Anfal, que detalla la conducta militar y les operaciones. Al-Anfal significa «el botín» y ye una referencia al discutiniu posterior a la batalla nel exércitu musulmán sobre cómo estremar el botín del exércitu Qurayshi. A pesar de que la Sura nun noma Badr, describe la batalla y comúnmente piénsase que dellos de los versos vienen de la batalla o pocu dempués de la mesma.

Rellatos tradicionales musulmanes editar

La mayor parte de la conocencia sobre la batalla de Badr vien de los rellatos tradicionales islámicos, el Corán y los hadices. Nel mundu anglofalante nun se sabe si hai otros escritos más tempranos que los rellatos tradicionales una y bones l'árabe, nesi momentu nel Hiyaz, yera sobremanera un llinguaxe oral. La xente basóse principalmente nes tradiciones orales.

Los exéxetes musulmanes interpreten el llibru d'Isaías 21:13-17 como una profecía de la batalla de Badr: (13) Profecía sobre Arabia. Nes espesures de Arabia pasái la nueche, caravanes de dedanitas. (14) Traéi agua pal sedientu, habitantes de la tierra de Tema, salíi con pan al alcuentru del fuxitivu. (15) Porque fuxeron ante les espaes, ante la espada desnuda, ante l'arcu tendíu y ante la violencia de la batalla. (16) Pos asina me dixo'l Señor, «Nun añu, como lo cuntaría un xornaleru, va terminar tou la rellumanza de Cedar (17) y del restu de los arqueros de los valientes fíos de Cedar van quedar pocos, porque'l Señor, Dios d'Israel, faló.»

Sucesos tres Badr editar

Mahoma decidió tornar a Medina y nel so camín aseguró recibir una revelación sobre la distribución del botín de guerra. Según l'eruditu musulmán Safi ur Rahman al Mubarakpuri, un versu coránicu foi reveláu ordenando la execución de Nadr bin Harith, que foi degolláu darréu por Alí.[33] Más tarde foi dada la orde de matar a Uqba bin Abu Muayt, que foi degolláu por Asim Bin Thabit Ansari (delles fontes dicen que foi Alí quien lo fixo).[34]

Referencies modernes editar

Militares

Por cuenta del so llugar na hestoria musulmana y les connotaciones de victoria contra tolos pronósticos, el nome "Badr" aportó a popular ente los exércitos musulmanes y les organizaciones paramilitares. "Operación Badr" foi utilizáu pa describir la ofensiva d'Exiptu en 1973 na guerra de Yom Kippur y les aiciones de Paquistán na guerra de Kargil de 1999.[35] Delles operaciones ofensives iranines contra Iraq a mediaos de los 80 tamién fueron llamaes tres Badr (Bader I, Bader II, Bader III, etc.).

El Mensaxe

La batalla de Badr apaeció na película El mensaxe de 1976. Anque ésta foi bastante fiel al acontecimientu, fixo dellos cambeos notables; l'exércitu Quraysh foi descritu llevando a les muyeres consigo, cuando éstes taben notablemente ausentes. Coles mesmes, nun sufrieron deserciones antes de la batalla, anque na película Abu Sufyan negar a tomar parte. El combate frente a los pozos consistió en trés lluches unu a unu, en llugar d'un cuerpu a cuerpu de trés en trés. Tamién, yá que nin Mahoma nin Ali son amosaos, Hamza apuerta a nel xefe nominal del exércitu. Tantu Amr Ibn Hisham como Umayyah morrieron na batalla, y la so muerte marcó'l puntu culminante del enfrentamientu.

Ver tamién editar

Notes editar

  1. Quraysh referir a la tribu que controlaba La Meca. El plural y l'axetivu ye "Qurayshi". Tanto ésti como'l términu "Meca" utilícense indistintamente ente la Hégira en 622 y la conquista musulmana de La Meca en 630.
  2. Ibn Ishaq diz que Abu Sufyan adelantrar a reconocer la zona y afayó a los esploradores musulmanes al traviés de los dátiles dexaos nos escrementos de los sos camellos.

Referencies editar

  1. al-Din, Rashid (1305-14). «Khalili Collection, MSS. 727, foliu 66a». Jami' al-Tawarikh.
  2. Berg, Herbert (n'inglés). The development of exegesis in early Islam: the authenticity of Muslim. Google Books. https://books.google.com.my/books?id=8oYLyS_pIAgC&pg=PA23&dq=hadith+was+written++since&hl=en&ei=oynLTP7UB4iKvQOxyOX2Dw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=7&ved=0CEQQ6AEwBg#v=onepage&q=hadith%20was%20written%20%20since&f=false. Consultáu'l 4 de xineru de 2011. 
  3. Lings, Martin (1983) (n'inglés). Muhammad: His Life Based on the Earliest Sources. Inner Traditions International.  p. 138-139. ISBN 0-8928-1170-6. 
  4. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 5, Book 59, Number 287» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 7 de xineru de 2011. Consultáu'l 5 de xineru de 2011.
  5. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 4, Book 53, Number 359» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 7 de xineru de 2011. Consultáu'l 5 de xineru de 2011.
  6. Witness-pioneer.org. «The battle of Badr» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 14 de mayu de 2011. Consultáu'l 5 de xineru de 2011.
  7. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 139-140. 
  8. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 5, Book 59, Number 286» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 7 de xineru de 2011. Consultáu'l 5 de xineru de 2011.
  9. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 140. 
  10. 10,0 10,1 usc.edu. «Sahih Muslim: Book 19, Number 4394» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 7 de xineru de 2011. Consultáu'l 5 de xineru de 2011.
  11. 11,0 11,1 Lings, Martin. op. cit..  páxs. 142. 
  12. Ramadan, Tariq (2007) (n'inglés). In the Footsteps of the Prophet. Estaos Xuníos: Oxford University Press.  p. 103. ISBN 0195308808. 
  13. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 154. 
  14. Armstrong, Karen (1992) (n'inglés). Muhmmad: Biography of the Prophet. HarperCollins.  p. 174. ISBN 0-06-250886-5. 
  15. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 142-143. 
  16. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 143-144. 
  17. Armstrong, Karen. op. cit..  páxs. 174-175. 
  18. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 144-146. 
  19. usc.edu. «Sunan Abu Dawud: Book 14, Number 2658» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 12 d'abril de 2011. Consultáu'l 21 de marzu de 2011.
  20. 20,0 20,1 Armstrong, Karen. op. cit..  páxs. 176. 
  21. 21,0 21,1 21,2 Lings, Martin. op. cit..  páxs. 148. 
  22. usc.edu. «Al-i-Imran 3:123–125» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 11 de marzu de 2011. Consultáu'l 28 de marzu de 2011.
  23. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 4, Llibru 52, Númberu 276» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 27 d'abril de 2011. Consultáu'l 6 d'abril de 2011.
  24. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 149-151. 
  25. Lings, Martin. op. cit..  páxs. 149-152. 
  26. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 3, Llibru 38, Númberu 498» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 28 de payares de 2008. Consultáu'l 15 de mayu de 2011.
  27. usc.edu. «Al Muslim: Llibru 040, Númberu 6870» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 27 de mayu de 2011. Consultáu'l 15 de mayu de 2011.
  28. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 5, Llibru 59, Númberu 325» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 25 de mayu de 2011. Consultáu'l 15 de mayu de 2011.
  29. Hodgson, Marshall (1974) (n'inglés). The Venture of Islam: The Classical Age of Islam. University of Chicago Press.  páxs. 176-178. ISBN 0-226-34683-8. 
  30. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 5, Llibru 59, Númberu 357» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 25 de mayu de 2011. Consultáu'l 15 de mayu de 2011.
  31. usc.edu. «Sahih al-Bukhari: Volume 5, Llibru 59, Númberu 358» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 25 de mayu de 2011. Consultáu'l 15 de mayu de 2011.
  32. Davis, Paul K. (1999). escritu n'Oxford (n'inglés). 100 Decisive Battles from Ancient Times to the Present: The World's Major Battles and How They Shaped History. Oxford University Press.  p. 95-96. 
  33. Safi ur Rahman al Mubarakpuri (n'inglés). The sealed nectar: biography of the Noble Prophet.  p. 274. https://books.google.co.uk/books?id=r_80rJHIaOMC&pg=PA274. Consultáu'l 15 de mayu de 2011. 
  34. Safi ur Rahman al Mubarakpuri (n'inglés). When The Moon Split.  p. 157. https://books.google.co.uk/books?id=xJL6gxPUV4EC&pg=PA157. Consultáu'l 15 de mayu de 2011. 
  35. Daily Times. «Kargil: where defence met diplomacy» (inglés). Archiváu dende l'orixinal, el 29 de xunu de 2012. Consultáu'l 4 de xineru de 2011.

Bibliografía editar

  • Ali, Abdullah Yusuf (1987). The Holy Qur'an: Text, Translation & Commentary (n'inglés). Tahrike Tarsile Qur'an; Reissue edition. ISBN 0-9403-6832-3.
  • Armstrong, Karen (1992). Muhmmad: Biography of the Prophet (n'inglés). HarperCollins. ISBN 0-0625-0886-5.
  • Crone, Patricia (2004). Meccan Trade and the Rise of Islam (n'inglés). Gorgias Press. ISBN 1593331029.
  • Hodgson, Marshall (1974). The Venture of Islam: The Classical Age of Islam (n'inglés). University of Chicago Press. ISBN 0-226-34683-8.
  • Lings, Martin (1983). Muhammad: His Life Based on the Earliest Sources (n'inglés). Inner Traditions International.. ISBN 0-8928-1170-6.
  • Nicolle, David (1993). Armies of the Muslim Conquest (n'inglés). Osprey Publishing. ISBN 1-8553-2279-X.
  • Ramadan, Tariq (2007). In the Footsteps of the Prophet. (n'inglés). Oxford University Press. ISBN 0195308808.
  • Watt, W. Montgomery (1956). Muhammad at Medina (n'inglés). Oxford University Press.. ISBN 0195773071.

Enllaces esternos editar

Ye obligatoriu indicar l'idioma de Wikisource.