Erschallet, ihr Lieder, erklinget, ihr Saiten!, BWV 172

Erschallet, ihr Lieder, erklinget, ihr Saiten!, BWV 172, (¡Resonái, cantares; cimblái, cuerdes! ) ye una cantata d'ilesia de Johann Sebastian Bach, compuesta en Weimar en 1714 pal domingu de Pentecostés. Bach dirixó la primer interpretación el 20 de mayu de 1714 na Schlosskirche, la capiya de la corte del Palaciu ducal. Erschallet, ihr Lieder ye una obra temprana nun xéneru al cual él contribuyó darréu con ciclos de cantates completos pa tolos eventos del añu llitúrxicu.[1]

Schlosskirche en Weimar.

Bach foi nomáu Konzertmeister en Weimar na primavera de 1714, un yá que-y riquía la interpretación d'una cantata d'ilesia cada mes. Compunxo Erschallet, ihr Lieder como la tercer cantata na serie, a partir d'un testu probablemente escritu pol poeta de la corte Salomo Franck. Dichu testu reflexa aspeutos distintos del Espíritu Santu. El libretista incluyó una mención del día pal que ta prescrita la llectura del Evanxeliu nel únicu recitativo, y pal zarru coral utilizó una estrofa del himnu de Philipp Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern (1599).

La obra ta compuesta en seis movimientos y instrumentada pa cuatro solistes vocales, coru de cuatro partes, trés trompetes, timbales, oboe, fagó y una orquesta de cuerda de dos violinos, dos violes, y baxu cifráu. La orquesta por cuenta de les vacaciones ye festiva comparada colos dos obres enantes compuestes en Weimar. La cantata abre con un coru, siguíu pol recitativo, nel que les pallabres falaes por Xesús son cantaes polos baxos, como'l vox Christi (voz de Cristu). Un aria grave con trompetes dirixe a la Santísima Trinidá y entós una aria tenor describe l'Espíritu que ta presente na Creación. De siguío, sigue con un dúu íntimu de l'Alma (sopranu) y l'Espíritu (alto), nel cual un oboe interpreta l'afatada melodía del himnu de Martín Lutero Komm, Heiliger Geist, Fierre Gott y un violonchelu solista apurre la llinia del baxu. La tema de la intimidá ente Dios y l'Home desenvolver na siguiente coral, dempués de que Bach especificara una inusual repetición del coru d'apertura.

Mientres Bach sirvía como Thomaskantor —direutor de música d'ilesia— en Leipzig dende 1723, interpretó la cantata en delles ocasiones, dacuando nuna tonalidá distinta y con cambeos na partitura. Los musicólogos tán d'alcuerdu en que-y gustaba'l testu del Evanxeliu de la cantata, «Si ámesme...», y l'himnu de Pentecostés utilizáu nel dúu, emplegando tanto'l testu como l'himnu delles vegaes. John Eliot Gardiner escribe que Bach «valoró particularmente»[2] esta cantata. Contién carauterístiques qu'utilizó de nuevu en composiciones más tardíes, como cantates, oratorios y los sos mises, por casu movimientos con tres trompetes y timbales nun compás ternariu pa eventos festivos y duos como símbolu de Dios y home.

Historia editar

 
Johann Sebastian Bach compunxo Erschallet, ihr Lieder pal domingu de Pentecostés. Pentecostés, oleu del Greco (hacia 1600). Muséu del Prado.

Johann Sebastian Bach ye conocíu como un prolíficu compositor de cantates. Cuando asumió'l cargu de Thomaskantor (direutor de música de la ilesia) en Leipzig en 1723, empezó'l proyeutu d'escribir cantates d'ilesia pa los eventos del añu llitúrxicu —domingos y díes festivos—. Un proyeutu que siguió mientres trés años.[3]

Bach foi nomáu organista y Música de cámara músicu de cámara en Weimar na corte de los duques correxentes en Saxonia-Weimar, Guillermo Ernesto y el so sobrín Ernesto Augusto, el 25 de xunu de 1708.[4] Enantes, compunxera cantates sacres, dalgunes mientres el so desempeñu en Mühlhausen dende 1706 a 1708. La mayoría fueron escrites pa ocasiones especiales y basáronse principalmente en testos bíblicos ya himnos. Ente elles atópense: Aus der Tiefen rufe ich, Herr, zu dir, BWV 131; la temprana cantata coral Christ lag in Todes Banden, BWV 4 de Pascua; Gott ist mein König, BWV 71, pa celebrar la inauguración del nuevu conseyu de la ciudá'l 4 de febreru 1708; y el Actus Tragicus pa un funeral.[5]

En Weimar, Bach primero concentróse nel órganu, componiendo grandes obres pal preséu,[4] incluyida la Orgelbüchlein, la Tocata y fuga en re menor, BWV 565, y la Tocata y fuga en mi mayor, BWV 566. Christoph Wolff suxure que Bach pudo haber estudiáu material musical perteneciente a la Hofkapelle, (lliteralmente «capiya de la corte» o orquesta de la corte), y que copió y estudió les obres de Johann Philipp Krieger, Christoph Graupner, Georg Philipp Telemann, Marco Giuseppe Peranda y Johann David Heinichen nel periodu entendíu ente 1711 y 1713.[6] A principios de 1713, Bach compunxo les sos primeres cantates nel nuevu estilu qu'incluyía recitativos y aries: la llamada Cantata de la caza, BWV 208, como homenaxe a Christian, duque de Saxonia-Weissenfels, celebrada'l 23 de febreru,[4] y, posiblemente, la cantata d'ilesia pal domingu de Sesaxésima (el segundu domingu antes de la Cuaresma) Gleichwie der Regen und Schnee vom Himmel fällt, BWV 18, nun testu d'Erdmann Neumeister.[7]

En 1713, pidiéronlu qu'optara al puestu de direutor de la Marktkirche n'Halle, en sustitución de Friedrich Wilhelm Zachow.[8] Zachow enseñara al nuevu Georg Friedrich Händel y compuestu numberoses cantates nel nuevu estilu, adoptando recitativos y aries de la ópera italiana. Bach tuvo ésitu na so candidatura pal puestu, pero refugar[9] dempués de que'l duque Guillermo Ernesto amontara'l so salariu y ufiertára-y un ascensu.[10]

Bach xubió a Konzertmeister el 2 de marzu de 1714, un honor qu'implicaba la interpretación d'una cantata d'ilesia mensualmente na Schlosskirche:[11] Foi nomáu:

Das praedicat eines Concert-Meisters mit angezeigtem Rang nach dem Vice-Capellmeister... dargegen Er Monatlich neüe Stücke ufführen, und zu solchen Proben die Capell Musici uf sein Verlangen zu erscheinen schuldig... gehalten seyn sollen.[12]
El títulu de maestru de conciertu, que sigue nel escalafón al vicemaestro de capiya... implica que tien de realizar pieces nueves cada mes y los músicos de capiya so la so responsabilidá tendrán d'asistir a tantos ensayos como él considere oportunu.

Les circunstancies yeren favorables: Bach goció d'un espaciu prestosu y íntimu» na capiya de la corte, llamáu Himmelsberg (Castillo del Cielu),[13] y un grupu profesional de músicos de la orquesta de la corte. Inspirar nuna collaboración col poeta de la corte Salomo Franck, quien apurrió los testos pa la mayoría de les sos cantates d'ilesia, captando un mensaxe teolóxicu puru y sinceru» en «elegante llinguaxe poéticu».[14] Les primeres dos cantates que Bach compunxo en Weimar basaes en testos de Franck fueron Himmelskönig, willkommen sei, BWV 182, pal Domingu de Ramos, que coincidió cola Anunciación esi añu,[15] y Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen, BWV 12 pal Jubilate.[16] Un mes dempués de componer Erschallet, ihr Lieder, Bach realizó Ich hatte viel Bekümmernis, BWV 21, el tercer domingu dempués de la Trinidá, de nuevu sobre un testu de Franck.[17][18] Erschallet, ihr Lieder, la tercer cantata nesta serie, ye la primer cantata pa un día festivu.[19]

Analís editar

Testu editar

 
Parte del testu basar nel himnu de Martín Lutero Komm, Heiliger Geist, Fierre Gott.

Erschallet, ihr Lieder ye la tercera de les cantates de Weimar.[20] Foi la primer compuesta pa un festivu, el Domingo de Pentecostés, siendo una celebración importante ente la Navidá y la Pascua.[21] Les llectures prescrites pal día de la fiesta tomar de los Fechos de los Apóstoles, sobre'l Espíritu Santu (Fechos 2:1-13), y del Evanxeliu de Xuan, nel que Xesús anuncia l'Espíritu que va enseñar, nel so Discursu de Despidida (Juan 14:23-31). Como en munches cantates de Bach, el llibretu ye una compilación de testos de la Biblia, poesía contemporánea y coral. La poesía atribuyir a Salomo Franck, a pesar de que los versos nun tán incluyíos nes sos ediciones impreses. Dellos de los primeros xestos estilísticos de Bach apaecen equí, como una cita bíblica nun segundu movimientu recitativo y non nun primer movimientu coral, aries consecutives ente sigo ensin un recitativo nel mediu y el diálogu nun dúu.[22][23]

El testu de Franck amuesa elementos d'empiezos del pietismo: la espresión de sentimientos estremos, por casu, ¡O seligste Zeiten! («¡Oh tiempu feliz!») nel coru inicial, y una actitú mística», por casu nel dúu de l'Alma y l'Espíritu xuníos.[22] Na seición central del primer movimientu, Franck parafrasió'l testu evanxélicu, que diz nel versículu 23 que Dios quier habitar col home, Gott se sich die Seelen zu Tempeln bereiten («Dios mesmu tendrá de preparar les nueses almes pa El so templu», más lliteralmente: «Dios quier preparar [nueses] almes pa convertiles nel so templu»). Les pallabres pal recitativo son la cita del versículu 23 del Evanxeliu de Xuan: «liebet Wer mich, der wird mein Wort halten» («El que m'amar, va guardar la mio Pallabra, y el mio Padre amarálu, y vamos venir a él y vamos faer morada con él»). El tercer movimientu dirixir a la Trinidá y el cuartu al Espíritu que tuvo presente na Creación. El quintu movimientu ye un dúu de l'Alma y l'Espíritu, sorrayáu por una trescripción instrumental del himnu de Pentecostés de Martín Lutero Komm, Heiliger Geist, Fierre Gott, que se basa nel himnu en llatín Veni Sancte Spiritus, reple tuorum corda fidelium. El sestu movimientu ye una coral, del versículu cuartu del himnu de Philipp Nicolai Wie schön leuchtet der Morgenstern.[24] Geistlich Brautlied («Cantar nupcial espiritual») de Nicolai sigue cola tema de la unidá ente l'Alma y Espíritu.[25]

Interpretación editar

 
Johann Sebastian Bach.

Col nomamientu de Bach como maestru de conciertos y la so composición mensual y regular de cantates, consiguió permisu pa celebrar los ensayos na ilesia, pa garantizar un altu nivel d'interpretación: «camudáronse los ensayos de les pieces en casa [del maestru de capiya] y ordenóse que siempres tienen de tener llugar na Kirchen-Capelle [la galería de música na ilesia del palaciu], y tamién pa poder ser reparáu pol maestru de capiya».[26] La orquesta a la so disposición componer de los miembros de la capiya de la corte, trés direutores, cinco cantantes y siete instrumentistes, ampliable so demanda con músicos militares, músicos de la ciudá y coristes d'un ximnasiu.[27]

Bach llevó a cabu la primer representación de Erschallet, ihr Lieder el 20 de mayu de 1714. El so fíu Carl Philipp Emanuel Bach recordó que la dirixó de cutiu y tocó el primer violín: «él tocaba'l violín de manera llimpia y caltriante, y esto fizo que pudiera caltener a la orquesta en meyor orde que si lo fixo dende'l clave».[13] Les partes de la primer actuación perdiéronse, pero tantu la partitura como'l material de la interpretación d'actuaciones posteriores sobrevivieron. Bach interpretó la cantata de nuevu, posiblemente en Köthen ente 1717 y 1722,[2][28] y delles vegaes como Thomaskantor en Leipzig. Pa la representación del 28 de mayu de 1724,[29] camudó la instrumentación llixeramente y transpuso la obra de do mayor a re mayor. Volvió a la tonalidá de do mayor pa una actuación el 13 de mayu de 1731.[29] Esiste una parte del quintu movimientu pa órganu d'una actuación posterior.[30]

John Eliot Gardiner apuntó que Bach «apreciaba particularmente» esta cantata y que nella estableció «un modelu pa enfoques posteriores de la tema pentecostal».[2] Bach emplegó'l testu del Evanxeliu del recitativo nun movimientu coral n'otres cantates pa Pentecostés -Wer mich liebet, der wird mein Wort halten, BWV 59[31] y Wer mich liebet, der wird mein Wort halten, BWV 74.[32][33]

Partitura y estructura editar

Na versión de Weimar, Bach realizó la partitura de la cantata pa cuatro cantantes solistes (sopranu (S), alto (A), tenor (T) y baxu (B)), un coru a cuatro voces y una orquesta de tres trompetes (Tpt), timbales (Tim), flauta duce (Fl picu) o flauta trevesera (Fl), oboe d'amor (Oa), dos violinos (Vn), dos violes (Va), fagó (Fg), violonchelu (Vc) y so continuu (Bc).[28] Ye una allegre y rica instrumentación pa una festividá, ente que los dos cantates anteriores en Weimar nun emplegaren los instrumentos de vientu-metal.[24] Bach utilizó la orquesta de cuerda francesa con dos partes de viola, como na mayoría de les cantates hasta 1715, cuando empezó a preferir la orquestación italiana con una única viola.[34] En Weimar, una flauta duce o trevesera doblaba al primer violín una octava más alta; na primer actuación de Leipzig foi una flauta trevesera. Afíxose una parte para órganu obbligato (Org) en sustitución del oboe y el violonchelu nel quintu movimientu nuna representación posterior.[30] La obra tien una duración averada d'unos 25 minutos.[35] Na versión de Weimar y la versión de 1724, Bach solicitó una repetición del coru inicial, añadiendo les pallabres Chorus repetatur ab initio (repetición del coru d'apertura) tres la coral.[30]

Na siguiente tabla de los movimientos, la partitura sigue la versión de Weimar de la Neue Bach-Ausgabe,[28] y les abreviatures pa voces y preseos del Institutu Nacional de les Artes Escéniques y de la Música d'España.[36] Les tonalidaes tomar de la versión de Weimar. La indicación del compás de cuatro per cuatro indicar por aciu el símbolu música|tiempu común}}.

Nᵘ Títulu Testu Tipu Vocal Vientos Cuerdes Baxu Tonalidá Tiempu
1 Erschallet, ihr Lieder Franck Coru SATB 3Tpt Tim Fg 2Vn 2Va Bc do mayor 3/8
2 Wer mich liebet, der wird mein Wort halten Biblia Recitativo B Bc la menor - do mayor  
3 Heiligste Dreieinigkeit Franck Aria B 3Tpt Fg Bc do mayor  
4 O Seelenparadies Franck Aria T 2Vn 2Va Bc la menor  
5 Komm, laß mich nicht länger warten Franck Aria SA Oa Vc fa mayor 3/4
6 Von Gott kömmt mir ein Freudenschein Nicolai Coral SATB Fg 2Vn 2Va Bc do mayor  
7 Chorus repetatur ab initio

Música editar

 
John Eliot Gardiner dirixó les cantates de Bach nel añu 2000.

El testu de la cantata nun cunta una hestoria sinón que reflexa distintos aspeutos del Espíritu Santu, que se celebra en Pentecostés. Empecipiar cola allabancia xeneral y depués concéntrase nuna sola llinia del Evanxeliu. De siguío, dirixir a la Santa Trinidá, referir al Espíritu que taba presente na creación y amuesa un diálogu ente l'Alma y l'Espíritu. Conclúi con una estrofa del himnu de Nicolai, que recueye la tema de la unidá ente Dios (Espíritu) y l'home, como s'amuesa nel diálogu. Con éses el testu parte de lo xeneral escontra una reflexón cada vez más personal y íntima.[37]

John Eliot Gardiner, que dirixó una integral de les cantates d'ilesia de Bach nel añu 2000, asitió les cantates pentecostales na metá del proyeutu, que vía como una esploración mientres un añu de les sos cantates nel so contestu temporal». Describió Pentecostés como «la culminación d'esos "grandes cincuenta díes" que siguen a la Resurrección, un motivu de la finalización de la obra de Xesús na tierra y la venida del Espíritu Santu» y comentó que Bach «crea una música de sinceru optimismu y esuberancia na celebración de... el milagrosu encendíu de la chispa pentecostal divina que dexa a los seres humanos comunicase al traviés de la barrera del idioma». Tocantes a Erschallet, ihr Lieder, la primer cantata escrita pa la ocasión, reparó que Bach reflexa les etapes na evolución de la rellación de Dios col home», tantu pola partitura como pola eleición de les sos tonalidaes.[37] Na primer versión de Weimar, los primeros movimientos tán en do mayor, baxa a la menor (una tercera per debaxo) nel cuartu, baxa de nuevu a fa mayor (una tercera per debaxo adicional) nel quintu y sestu. La instrumentación ye maxestosa, con tres trompetes y timbales nel primer movimientu y tres trompetes de nuevu nel terceru, amenorgaes a les cuerdes nel cuartu y a preseos solistes nel quintu movimientu.[38]

«Erschallet, ihr Lieder» editar

«Erschallet, ihr Lieder» (Resonái, cantares) ye un conciertu festivu, marcáu como Coru por Bach.[39] Les pallabres y la música básense posiblemente nuna cantata de felicitación secular —n'alemán Glückwunschkantate— que se perdió. Una edición de les obres de Franck contién una cantata pal Día d'Añu Nuevu, Erschallet nun wieder, glückwünschende Lieder (Sonái de nuevu, felicitando cantares), que pudo sirvir de modelu.[40][41] El movimientu ye en forma de da capo: la primer seición repitir tres una seición central contrastante.[24] Ta compuesta pa tres «coro»: unu de trompetes, otru de cuerdes y fagó, y un coru de cuatro partes.[2] El terceru, simbolizando la Trinidá, apaez de nuevu nun compás de 3/8 cuando s'usen los trés trompetes.[42] La primer parte empieza con fanfarries de trompeta, alternando con unes fluyíes coloratures nes cuerdes. Les voces entren como coru homofónico en terceres. Repiten el primer compás del motivu de la fanfarria na pallabra «Erschallet» (¡resonái!) mientres les trompetes repiten tamién el motivu. Les voces repiten el motivu del segundu compás de la fanfarria en «ihr Lieder», y les trompetes contesten. El coru repite los compases trés y cuatro en «erklinget, ihr Saiten», al traviés de la interpretación de les cuerdes.[43] Como colofón, la primera sílaba de «seligste Zeiten» (tiempu feliz) ye sostenida nun acorde de séptima (primero en compás 53),[2] mientres el cual los preseos toquen los sos motivos.[44]

Na seición media en la menor, les trompetes fuelguen[45] ente qu'otros preseos interpreten colla parte coles voces.[46] La imitación polifónica espandir na idea de que Dios va preparar a les almes pa ser los sos templos. La primer secuencia progresa dende la voz más grave hasta la más aguda, con entraes dempués de dos o trés compases. La voz más aguda empieza la segunda secuencia y les otres voces entren nuna cercana socesión, separaes una o dos compases. Gardiner interpreta la polifonía como esconxurándose ante nós la elegante tracería d'esos "templos" que Dios promete faer de les nueses almes».[2] La primer parte ye repitida como da capo.[24]

El movimientu guarda semeyances cola obertura de Tönet, ihr Pauken! Erschallet, Trompeten! BWV 214, compuesta en 1733 sobre otru testu llamando a los preseos a sonar,[47] que Bach darréu usó con un testu distintu al empiezu del so Oratoriu de Navidá, BWV 248.[42][48] Bach usó una orquestación festiva con tres trompetes en métrica ternaria na so Misa en si menor, BWV 232 pa la corte en Dresde, nel «Gloria»,[49] en contraste col precedente «Kyrie».[50]

«Wer mich liebet, der wird mein Wort halten» editar

L'únicu recitativo de la cantata cita una llinia del Evanxeliu del día: «Wer mich liebet, der wird mein Wort halten» (El que M'amar, va guardar La mio Pallabra,[ y El mio Padre amar y Nós vamos venir a él y vamos morar con él]). Bach reflexa la promesa de Xesús de «morar n'él» al traviés de llinies melismáticas en contrapuntu con motivos nel violonchelu similares a los motivos del quintu movimientu. Asignó les pallabres de Xesús al baxu como la vox Christi (voz de Cristu).[42] Ilustró'l descansu final en Dios terminando sobre una redonda en do1, la nota más grave que pidía a un solista. El musicólogu Julian Mincham describe la llinia vocal:

The initial bars of melody are warm and quietly authoritative, but at the mention of dwelling with Him the movement takes on a very different character. The bass line becomes enlivened with little leaps of delight ... The singer's last note is a bottom d (c in the transposed version) several notes lower than a bass's accepted range. ... when achieved it is an arresting sound, confirming the rock-like certainty of the promise that we shall eventually mora with God.[51]
Les barres de melodía iniciales son de templada y sele autoridá, pero ante la mención de la morada con Nós el movimientu adquier un calter bien distintu. La llinia del baxu conviértese en más animada con pequeños saltos de prestar... La última nota del cantante ye un re grave (do na versión trespuesta) delles notes per debaxo del rangu aceptáu pal baxu. ... cuando lo consigue ye un soníu impresionante, confirmando la certidumbre como una roca de la promesa de que nós deberíamos finalmente morar en Dios.

«Heiligste Dreieinigkeit» editar

El primer aria,[52] dirixida a la Santísima Trinidá, «Heiligste Dreieinigkeit» (Santísima Trinidá), ta acompañada por un coru de tres trompetes y baxu continuu,[53] una estraña combinación qu'espresa la idea de les pallabres. La trompeta simboliza l'autoridá.[54] N'ocasiones, les trompetes toquen al unísonu, pa ilustrar adicionalmente a la Trinidá.[46] La tema ta compuestu sobre los trés notes del acorde mayor. L'aria estrema trés seiciones.[45]

Bach escribió una aria acompañada namái por un preséu de metal obbligato nel so Misa (Kyrie y Gloria en si menor), compuesta en 1733 pa la corte de Dresde y darréu integrada na so Misa en si menor. L'aria del baxu Quoniam el to solus sanctus de la Misa, que reflexa la santidá y maxestá de Dios, ta escrita para trompa natural, dos fagós y baxu continuu.[55] Cuando ensambló la misa completa, iguó l'aria emplegando solu instrumentos de vientu pa reflexar al Espíritu Santu en Et in Spiritum Sanctum, que tamién ye un movimientu con munchos símbolos de la Trinidá.[56]

«O Seelenparadies» editar

El segundu aria,[57] pa tenor, «O Seelenparadies» (El paraísu de les almes), tamién contién tres seiciones y una métrica triple,[45] pero en contraste col movimientu previu, describe n'ondes continues de les cuerdes n'unísonu[58] l'Espíritu que taba presente na Creación, llamáu «O Seelenparadies, das Gottes Geist durchwehet, der bei der Schöpfung blies» (El paraísu de les almes, avivaes pol Espíritu de Dios, que sopla na creación).[37] Alfred Dürr escribe que la música «espresa la impresión de lliberación de la gravedá terrenal».[54][59]

«Komm, laß mich nicht länger warten» editar

 
Primer páxina del manuscritu autógrafu del preludiu coral BWV 651 de Bach.

L'últimu movimientu solista, tituláu Aria,[60] «Komm, laß mich nicht länger warten» (Ven, nun me faigas esperar más), consiste nun diálogu ente l'Alma y l'Espíritu Santu y asimilar a un cantar d'amor. La parte del Espíritu ta asignada al altu,[61] ente que los duos similares de l'Alma y Xesús en cantates posteriores son pa sopranu y baxu —por casu, en Ich hatte viel Bekümmernis, BWV 21 y Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140—.[62]

Bach estableció'l testu nuna complexa estructura xuniendo a los dos cantantes, un oboe y un violonchelu solistes. La sopranu y l'alto canten sobre la so unidá en llinguaxe «neo-eróticu»[20] o «abiertamente eróticu/pietista»:[37] «Voi morrer, si tengo que tar ensin ti», diz una; «¡Yo soi to y tu yes mio!», contésta-y la otra. El violonchelu apurre un entrevesgáu contrapuntu,[31] que Albert Schweitzer describi como «un motivu de purificada felicidá».[45] Les voces y el violonchelu formen otru tríu, otru símbolu de la Trinidá.[62] La musicóloga Anne Leahy del Dublin Institute of Technology señala que Bach tenía posiblemente la tercer estrofa en mente, que fala del amor, y usa el preséu que lleva'l so nome, el oboe d'amor.[63]

L'oboe d'amor interpreta una ricamente afatada melodía del himnu de Pentecostés Komm, Heiliger Geist, Fierre Gott[64] (Ven, Espíritu Santu, Señor Dios, enllena cola bondá de La to gracia los corazones, voluntaes y mentes de La to fe. Engafa El to encesu amor con ellos.) Bach establez esti himnu, que paez cercanu al so corazón, dos veces nos sos Dieciocho grandes preludios corales, como BWV 651 y BWV 652.[62]

Bach usó de nuevu duos cuando compunxo en 1733 el so Misa («Kyrie» y «Gloria» en si menor) pa la corte de Dresde. Escribió dos movimientos de duetos nel estilu de los duetos d'amor de la ópera de la dómina y allugar nel centru de cada parte de la Misa: «Christe eleison» pa dos sopranos nel centru del «Kyrie»,[50] «Apodere Deus» nel centru de la estructura simétrica del «Gloria».[65] Cuando arrexuntó la Misa en si menor, escoyó otru dúu Et in unum Dominum Jesum Christum pal «Credo», con partitura pa sopranu y alto,[66] al igual que lu fixo en Erschallet, ihr Lieder.

«Von Gott kömmt mir ein Freudenschein» editar

 
Wie schön leuchtet der Morgenstern, primer publicación del himnu de Philipp Nicolai en 1599.

El testu de la coral de zarru tomar de la «Geistlich Brautlied» (Espiritual cantar nupcial) Wie schön leuchtet der Morgenstern de Philipp Nicolai, siguiendo la tema de la unidá ente l'Alma y l'Espíritu.[25] «Von Gott kömmt mir ein Freudenschein»" (Una allegre rellumada llégame de Dios) ta ilustráu per una parte de violín añadida al coru de cuatro partes.[67] El testu termina coles pallabres:

Nimm mich freundlich
In dein' Arme, daß ich warme
Werd' von Gnaden!
Auf dein Wort komm' ich geladen.
Tómame como a un amigu
nos tos brazos, por que pueda calecer
cola to Gracia
a La to Pallabra vengo convidáu.[68]

Hasta 1724, el coru d'apertura repitíase dempués del coral, marcáu como Chorus repetatur ab initio nel manuscritu.[69][19]

Gardiner describe la cantata como «evidentemente... una obra qu'él particularmente valoró», añadiendo que «alza con música de xenuinu optimismu y esuberancia na celebración de los primeros dones de l'apocayá despierta naturaleza, según el milagrosu encendíu de la divina llapada pentecostal que dexa a los seres humanos comunicase al traviés de les barreres del idioma». Dürr comenta que «tolos diversos cambeos que fizo amuesen la cantidá de problemes qu'encaró Bach cola obra —como'l númberu de representaciones documentaes (siquier cuatro) suxure— paez que particularmente gustába-y».[70]

Publicación editar

La cantata foi publicada por Breitkopf & Härtel en 1888 nel volume 35 de la primer edición completa de les obres de Bach pol Bach Gesellschaft, editáu por Alfred Dörffel.[71] Na históricu-crítica Neue Bach-Ausgabe, la segunda edición completa de les obres de Bach, Dietrich Kilian editó dambes, la versión reconstruyida de Weimar (1959)[28] y la primer versión de Leipzig (1960) en volume 13, añadiendo l'informe críticu en 1960.[72]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Ambrose, 2012.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Gardiner, 2006, p. 2.
  3. Wolff, 1991, p. 30.
  4. 4,0 4,1 4,2 Koster, 2011.
  5. Arnold, 2009, p. 37.
  6. Arnold, 2009, p. 40.
  7. Dürr, 1971, páxs. 209-210.
  8. Wolff, 2002, p. 149.
  9. Wolff, 2002, p. 151.
  10. Wolff, 2002, p. 155.
  11. Wolff, 2002, p. 147.
  12. Magdolna, 2008, p. 9.
  13. 13,0 13,1 Wolff, 2002, p. 157.
  14. Wolff, 2002, p. 165.
  15. Wolff, 2002, p. 156.
  16. Dürr, 2006, p. 14.
  17. Dürr, 1971, p. 344.
  18. Wolff, 2002, p. 162.
  19. 19,0 19,1 Dürr, 1971, p. 296.
  20. 20,0 20,1 Robins, 2013.
  21. Isoyama, 1998, p. 32.
  22. 22,0 22,1 Dürr, 2006, p. 347.
  23. Arnold, 2009, p. 38.
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Dürr, 1971, p. 297.
  25. 25,0 25,1 Zedler, 2008, p. 68.
  26. Wolff, 2002, p. 148.
  27. Wolff, 2002, páxs. 157-158.
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 Bach dixital Weimar, 1960.
  29. 29,0 29,1 Bach, 2012.
  30. 30,0 30,1 30,2 Isoyama, 1998, páxs. 32-33.
  31. 31,0 31,1 Dürr, 1971, p. 298.
  32. Dürr, 1971, p. 301.
  33. Zedler, 2008, páxs. 68-69.
  34. Buelow, 2004, p. 533.
  35. Dürr, 2006, p. 346.
  36. «Abreviatures de música». Centru de Documentación de Música y Danza. Consultáu'l 28 de marzu de 2016.
  37. 37,0 37,1 37,2 37,3 Gardiner, 2006, p. 3.
  38. Dürr, 2006, páxs. 346-347.
  39. Kilian, 1965, p. 1.
  40. Dürr, 1951.
  41. Kilian, 1965, preface.
  42. 42,0 42,1 42,2 Zedler, 2008, p. 69.
  43. Lowen, 1999, p. 1.
  44. Lowen, 1999, p. 6.
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 Isoyama, 1998, p. 33.
  46. 46,0 46,1 Zedler, 2008, p. 70.
  47. Dürr, 1971, p. 665.
  48. Dürr, 1971, páxs. 115-117.
  49. Rathey, 2003, p. 8.
  50. 50,0 50,1 Rathey, 2003, p. 6.
  51. Mincham, 2010.
  52. Kilian, 1965, p. 12.
  53. Lowen, 1999, p. 11.
  54. 54,0 54,1 Dürr, 2006, p. 348.
  55. Amati-Camperi, 2005.
  56. Baxter, 2013, p. 5.
  57. Kilian, 1965, p. 15.
  58. Lowen, 1999, p. 13.
  59. Quinn, 2007.
  60. Kilian, 1965, p. 19.
  61. Lowen, 1999, p. 14.
  62. 62,0 62,1 62,2 Zedler, 2008, p. 71.
  63. Leahy, 2011, p. 30.
  64. Braatz y Oron, 2006.
  65. Rathey, 2003, p. 11.
  66. Rathey, 2003, p. 14.
  67. Lowen, 1999, p. 16.
  68. Browne, 2005.
  69. Kilian, 1965.
  70. Dürr, 2006, p. 349.
  71. Heidelberg, 2014.
  72. Bach dixital Leipzig, 1960.

Bibliografía editar

Partitures editar

Llibros editar

Demand: Die erhaltenen Kirchenkantaten Johann Sebastian Bachs (Mühlhausen, Weimar, Leipzig I): Besprechungen in Form von Analysen – Erklärungen – Deutungen. ISBN 3-8370-4401-7.

Fuentes en llinia editar

Les grabaciones completes de les cantates de Bach tán acompañaes por notes en llinia de músicos y musicólogos: John Eliot Gardiner comentó nel so Pelegrinación de les cantates de Bach, Tadashi Isoyama escribió para Masaaki Suzuki y Christoph Wolff para Ton Koopman.

Enllaces esternos editar