Lleonor de Castiella

Leonor de Castiella (1241Corona de Castiella – 28 de payares de 1290Harby (en) Traducir) foi una infanta Castiella por nacencia y reina d'Inglaterra pol so matrimoniu con Eduardo I

Lleonor de Castiella
Vida
Nacimientu Corona de Castiella1241
Nacionalidá Corona de Castiella
Muerte Harby (en) Traducir28 de payares de 1290 (48/49 años)
Sepultura Abadía de Westminster
Catedral de Lincoln
Familia
Padre Fernandu III de Castiella
Madre Juana de Danmartín
Casada con Eduardu I d'Inglaterra (1254 (Gregorianu) – )[1]
Fíos/es
Hermanos/es
Pueblu Casa de Borgoña (es) Traducir
Serviciu militar
Lluchó en Octava cruzada
Novena cruzada
Creencies
Relixón catolicismu
Cambiar los datos en Wikidata

Biografía editar

Foi la segunda de los trés fíos nacíos del segundu matrimoniu de Fernandu III el Santu con Juana de Danmartín, condesa de Ponthieu.[3][4][5]

El 18 d'ochobre de 1254, nel monesteriu de Les Fuelgues, en Burgos, #casar col príncipe Eduardo d'Inglaterra, futuru rei Eduardo I. La intención orixinal d'esti matrimoniu yera sellar la paz ente Enrique III d'Inglaterra —padre d'Eduardo— y Alfonsu X —mediu hermanu de Leonor—, pola posesión de Gascuña, en pleitu desque la fía d'Enrique II, Leonor de Plantagenet y de Aquitania, #llevar en dote al casase con Alfonso VIII en 1177. El rei inglés esixó'l matrimoniu ente Leonor y Eduardo como prueba de sincera voluntá d'acabar cola guerra.

En 1270 acompañó al so home a la Novena Cruzada.[lower-alpha 1]

Leonor y el so home Eduardo, atopábense inda en Tierra Santa, mientres la Novena Cruzada, cuando, a la muerte del so padre Enrique III, el 16 de payares de 1272, fueron proclamaos rei y reina d'Inglaterra[3]. Sicasí, la coronación tuvo llugar cuando volvieron de les Cruzaes[3]. En Tierra Santa, Leonor foi una compañera abnegada y lleal, hasta tal puntu que, según la lleenda, llegó a salvar la vida del so maríu zucando'l venenu d'una víbora que mordiera a Eduardo. Acompañó al so maríu non yá nes Cruzaes sinón tamién na conquista de Gales, dando a lluz al menor de los sos 15 fíos, Eduardo (futuru Eduardo II), nel castiellu de Caernarfon, nel mesmu centru de Gales.

La devoción ente dambos maríos tuvo de ser mayor que la de dambos escontra los sos descendientes; ello ye que los sos fíos acabaron siendo criaos poles sos güeles, Leonor de Provenza y Juana de Danmartín. La muerte del so segundu fíu, Enrique en 1274 en Guilford nun foi nin siquier doliosa pa los sos padres, que nun asistieron a los sos funerales, pese al curtiu camín qu'había ente Londres y Guilford.

Leonor morrió en 1290 en Harby, Lincolnshire, a los 49 años d'edá y foi soterrada na Abadía de Westminster.[lower-alpha 2][lower-alpha 3]

Nel so camín de Harby a Westminster, l'atristayáu monarca ordenó qu'en cada parada del real cortexu hasta la so morada final, alzárase una cruz conmemorativa, alzándose dolce d'estes cruces, de les que se caltienen trés d'elles. Son les conocíes como Cruces de Leonor, de les que la más conocida ye Charing Cross.

Matrimoniu y descendencia editar

Del so matrimoniu col rei Eduardo I d'Inglaterra nacieron quince fíos:

  • Una fía (n.y m. Burdeos, Francia, ca. 1255).
  • Catalina (Francia, 17 de xunu de 1264 - ibídem, 5 de setiembre de 1264).
  • Juana (Abbeville, Ponthieu, Francia, xineru de 1265 - ibídem, 7 de setiembre de 1265).
  • Juan (castiellu de Windsor, 13 de xunetu de 1266 - Castiellu de Wallingford, 3 d'agostu de 1271).
  • Enrique (Castiellu de Windsor, 6 de mayu de 1268 - Castiellu de Guildford, 14 d'ochobre de 1274).
  • Leonor (Castiellu de Windsor, 18 de xunu de 1269 - Gante, 29 d'agostu de 1297), casada primero con Alfonso III d'Aragón (nun matrimoniu por poderes, nunca peracabáu pola muerte del noviu antes de la boda), y depués con Enrique III, conde de Chigre.
  • Xuliana Catalina (Palestina, ca. 1271 - ibídem, 5 de setiembre de 1271).
  • Juana (Acre, Palestina, primavera de 1272 - Clare, Suffolk, 7 d'abril de 1307), casada de primeres con Gilbert de Clare, conde de Gloucester y Hertford. Al enviudar (1295), el so padre pretendió casala con Amadeo V de Saboya, pero ella habíase casáu de callao (1297), con Ralph de Monthermer, sirviente del so primer maríu.
  • Alfonso (Bayona, Gascuña, Francia, 24 de payares de 1273 - Castiellu de Windsor, 19 d'agostu de 1284), conde de Chester.
  • Margarita (Castiellu de Windsor, 15 de marzu de 1275 - Bruxeles, Bélxica, marzu de 1333), casada con Juan II, duque de Brabante.
  • Berenguela (Kempton, Middlesex, 1 de mayu de 1276 - 27 de xunu de 1278).
  • una fía (Palaciu de Westminster, avientu de 1277 - ibídem, xineru de 1278).
  • María (Palaciu de Windsor, 11 de marzu de 1279 - Abadía de Amesbury, Wiltshire, 29 de mayu de 1332), monxa en 1291, abadesa de Amesbury.
  • Isabel (Castiellu de Rhuddlan, Carnarvon, 7 d'agostu de 1282 - Quendon, Essex, 5 de mayu de 1316), casada primero con Juan I, conde d'Holanda, y depués con Humphrey de Bohun, conde de Hereford y Essex.
  • Eduardo (Castiellu de Caernarvon, 25 d'abril de 1284 - asesináu, Castiellu de Berkeley, 21 de setiembre de 1327), socesor del so padre nel tronu.


Predecesor:
Leonor de Provenza
Reina consorte d'Inglaterra
Señora d'Irlanda

1272-1290
Socesor:
Margarita de Francia
Predecesora:
Juana de Ponthieu
Condesa de Ponthieu
1279-1290
Socesor:
Eduardu II

Referencies editar

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Afirmao en: Kindred Britain.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Afirmao en: The Peerage. Llingua de la obra o nome: inglés. Autor: Darryl Lundy.
  3. 3,0 3,1 3,2 (en inglés) Dinastie reali di Castiglia
  4. (en inglés) Casa d'Ivrea-genealogy
  5. (en alemán) Ferdinando III genealogie mittelalter

Notes editar

  1. Eduardo I había intervenido en ayuda del rey de Francia, Lluis IX, que guiaba la Octava Cruzada, pero llegó a Túnez demasiado tarde, después de la muerte Lluis IX y el colapso del ejército francés; pero junto con el hermano de Lluis IX, Carlos d'Anjou, rey de Sicilia, siguió hasta Acre, capital de lo que quedaba del Reino de Xerusalén
  2. Hoy Harby está en Nottinghamshire, en los confines con Lincolnshire
  3. Después de su muerte, el rey Eduardo I decretó que, ellí donde el cortejo fúnebre de su mujer Leonor, había pernoctado, fuese erigida una cruz conmemorativa; las cruces, llamadas "Eleanor crosses" (Cruces de Leonor) fueron doce, erigidas en Lincoln, Grantham, Stamford, Geddington (en Northamptonshire entre Kettering y Corby), Northampton, Stony Stratford, Woburn, Dunstable, St Albans, Waltham, Westcheap, y Charing Cross. Hoy sólo quedan los basamentos de Geddington, Northampton e Waltham, porque las cruces fueron quitadas.

Enllaces esternos editar