Los filisteos[1] (hebréu: פְּלִשְׁתִּים, pəlištīm; griegu: Φυλιστιείμ o Φιλιστινοί, phylistieím o philistinoí; árabe: فلستيون, filīstiun) fueron un pueblu orixinariu del Bronce Recién,[2] del cual esisten testimonios en distintes fontes testuales (exipcies, hebrees, asiries) o arqueolóxiques.[3]

Infotabla de grupu humanuFilisteos

Tipu grupu étnicu históricu
Llingua Idioma filistéu
Relixón mitología fenicia (es) Traducir
Xeografía
Estáu Filistea (es) Traducir
Mapa de distribución

Mapa de la rexón nel que s'amuesa l'allugamientu del territoriu de los filisteos y de les ciudaes de Gaza, Asdod y Ascalón en redol al 830 e.C.
Cambiar los datos en Wikidata

Los documentos más antiguos que fadríen referencia a los filisteos son los documentos exipcios sobre los «pueblos del mar»,[2] onde se menta a los «parusata» (trescritu convencionalmente como peleset), xunto a otres poblaciones contraries a Exiptu. Dende siquier l'añu 1822, estos peleset rellacionáronse colos filisteos mentaos en fontes bíbliques, anque'l consensu académicu sobre dicha identificación nun ye total.[4][5] Tres el so enfrentamientu colos exipcios, establecer na mariña suroeste de Canaán, esto ye, na rexón de l'actual Franxa de Gaza (Palestina), estendiéndose al norte hasta cuasi l'actual Tel Aviv (Israel).[6] Entós la so cultura orixinal (que ye materia d'alderique) empezaría a asimilase a la de cananeos y hebreos.

A los filisteos, entamaos yá en redol al so pentápolis tradicional, fáense numberoses referencies na Biblia, onde apaecen mentaos como «pəlištīm», esto ye, habitantes de פלשת (Pə-yšet o Filistea).[7][8] Apaecen mentaos na «tabla de les naciones» del Llibru de la Xénesis, onde se-yos atribúi ser descendientes de Mizraím (esto ye, d'Exiptu),[9] al igual que los caftorim (esto ye, los de Kaftor); yá que estos postreros rellacionáronse col pueblu que los exipcios llamaben Keftiu (supuestamente d'orixe cretense), a partir d'ende desenvolviéronse delles teoríes que determinen que l'orixe del pueblu filistéu taría en Creta, el mar Exéu o'l Asia Menor.[10] Esta rellación, sicasí, ye tamién materia d'alderique académicu.[11][12]

Les ciudaes filistees apoderaron la rexón hasta la conquista asiria de Tiglatpileser III nel añu 732 e.C. Darréu, fueron sometíes a los imperios rexonales y paecen asimilar progresivamente les cultures dominantes. Les últimes menciones a los filisteos como pueblu apaecen na Biblia y daten del sieglu II e.C.[13] En dómina posterior y tres la diáspora xudía del 70 d. C, los israelites fueron espulsaos de Samaria y Xudea polos romanos, polo que tol territoriu sur del Llevante mediterraneu pasaría a ser conocíu como Palæstina, términu deriváu asina mesmu del hebréu Pə-yšet.

Etimoloxía editar

El nome filistéu» provién del llatín philistæus, variante de philistinus, qu'apaez nos escritos de Flavio Josefo. De la mesma ta tomáu del griegu φιλιστινοι (philistinoí), utilizáu por Filón d'Alexandría, magar na Septuaginta el términu utilizáu ye φυλιστιειμ o φυλιστιιμ (fylistieim o fylistiim).[14] N'última instancia provién del hebréu pĕlištī,[15][16][17][18][19] «xente de Plešt» (Filistea); cf. l'acadiu palastu y l'exipciu parusata.[20]

Los estudiosos de la Biblia suelen proponer que'l nome aniciar a partir del raigañu semítica plš (hebréu: פלש), que significa ‘estremar’ o ‘invasor’.[21] El endónimu que los filisteos dar a sigo mesmos nun se conoz. Sicasí, como la Biblia mentar tamién como xentes de Kaftor (hebréu: כפתור;[22] quiciabes rellacionáu con Keftiu),[23] que nun ye un términu semíticu, suxurióse que dicha pallabra seya similar a la qu'usaben pa referise a sigo mesmos o al so idioma. Al paecer, el so idioma tamién apaecería referíu na Biblia como «llingua d'Ashdod»,[24] anque ye revesosu si referir al idioma filistéu, al dialeutu canaeo que los filisteos adoptaron a partir del sieglu VIII e. C. o a dalguna otra llingua utilizada na ciudá.[25][26]

Otra teoría, propuesta por Jacobsohn y sofitada por otros autores, ye que'l nome deriva de la rexón iliria de Palaeste, que los sos habitantes llamar palaestīnī añader el sufixu ilirio -ino utilizáu pa grupos étnicos.[27] Pela so parte, Jones sostuvo que'l nome Filistea ye una corrupción del griegu φυλὴ ἱστία (fylḗ histía, ‘tribu del llar’, cola ortografía xónica de hestía).[28] Suxure amás que los filisteos seríen los responsables n'introducir el llar fixu nel Llevante mediterraneu; dicha suxerencia foi propuesta primero que la evidencia arqueolóxica sobre l'usu de llares fora documentada en sitios filisteos.

Orixe editar

En redol al 1200 e.C. la historiografía allugó l'apaición d'unos pueblos, denominaos «pueblos del mar», gracies a les fontes exipcies, que causaron la crisis y desapaición de distintes cultures, imperios y reinus qu'esistieren mientres el Bronce Recién, surdiendo asina nueves entidaes polítiques como ye'l casu de los Filisteos,[29][30][31][32] con unos vezos culturales nuevos.[33][34] Esto llogró apurrir un apurra étnicu nuevu,[35][36][37][38][39] que nel casu de los Filisteos, esistió una rápida aculturación qu'escastó les sos traces diferenciadores.[40]

Les evidencies más sólides del orixe de los filisteos son arqueolóxiques y apunten escontra'l mar Exéu, anque tamién se suxurió que la cultura material filistea seya a cencielles una continuación de la cultura cananea de la edá del bronce.[4] Más vagues son les fontes exipcies de la dómina que falen d'un pueblu invasor veníu del norte pel mar (los peleset), xeneralmente identificaos los filisteos.[4][5] Les evidencies del idioma filistéu, bien tenues, según les que los rellacionen colos pelasgos, podríen apuntar tamién escontra'l mundu exéu.[41][42]

Independientemente del orixe xeográficu, el desenvolvimientu ulterior de los filisteos realizar na redolada cananea, esto ye, semíticu.[43] La llingua filistea nun foi identificada satisfactoriamente: consideróse que se trata d'una llingua semítica, pero l'arqueoloxía moderna tamién suxurió la esistencia de venceyos culturales cola civilización micénica na Grecia continental.[44] Magar los filisteos adoptaron la cultura y la llingua cananea ensin dexar apenes escritos, suxurióse un orixe indoeuropéu, por cuenta de un puñáu de pallabres filistees conocíes.[45]

Historia editar

 
Bajorrelieve del templu de Medinet Habu, construyíu mientres el reináu de Ramsés III (1186 a 1155 e.C. ), apaez representáu un grupu de peleset cautivos. Destaca'l característicu tocáu de plumes que porten na cabeza.
 
Mapa del sur del Llevante mediterraneu, ca. 830 e.C. Les rexones representaes son, d'este a oeste y de norte a sur:
     Estaos fenicios      Imperiu asiriu      Reinu d'Israel      Reinu de Aram-Damascu      Reinu de Amón      Tribus aramees
     Pentápolis filistea      Reinu de Xudea      Reinu de Moab      Tribus árabes      Reinu d'Edom      Tribus nabateas

Antecedentes editar

Los «pueblos del mar» mentar por primer vegada alredor del añu 1208 e.C. en testos exipcios (inscripciones de Karnak sol reináu del faraón Merenptah). Estos pueblos teníen una bon conocencia de la navegación (d'onde provién el nome coleutivu que-yos dan los exipcios) y taben aliaos p'atacar al prósperu Exiptu. Los pueblos mentaos que Merenptah afirma vencer son los eqwesh, los sherden, los lukka, los shekelesh y los teresh (según una hipótesis de vocalización, una y bones l'exipciu antiguu nun anotaba les vocales). Les inscripciones de Karnak describir como los habitantes del Norte que venía de toles tierres». Nel templu de Medinet Habu, construyíu mientres el reináu de Ramsés III (1186 a 1155 e.C. ) de la XX Dinastía, apaez una inscripción que celebra una victoria marítimo y terrestre sobre los pueblos del mar». La segunda pilastra indica: «Ente ellos atopábense como aliaos los peleset, los tjekker, los shekelesh, los denyen y los weshesh. Ellos introduciéronse en tolos países hasta les llendes de la tierra». La mención a los peleset (en realidá prst nel orixinal; la vocalización moderna más aceptada ye parusata) considérase xeneralmente como la primer mención a los filisteos.[46] Coles mesmes, apaecen nel Papiru Harris I, un resume del reináu de Ramsés III escritu mientres el reináu de Ramsés IV.

Asentamientu editar

Dende'l sieglu XIX los estudiosos bíblicos identificaron la tierra de los filisteos (Filistea) coles menciones a Palastu y Pilista de les inscripciones asiries.[47]

Dempués de lo que los testos exipcios describen como una derrota, los filisteos instalar nuna franxa costera que diba dende l'actual Tel Aviv hasta l'actual frontera exipcia.[43] Les circunstancies d'esti establecimientu siguen siendo imprecises. El Papiru Harris I[48] indica que Ramsés III, en venciendo a los pueblos del mar, encarcelar n'Exiptu antes «d'instalalos nos bastiones, construyíos en [el so] nome» y de sometelos a pagar impuestos. Dalgunos vieron nesta referencia una mención al asentamientu de los filisteos na franxa costera de Canaán, que perteneció por llargu tiempu a Exiptu; sicasí, el venceyu ente dambos eventos ye inciertu, por cuenta de la falta de precisión xeográfica y étnica del testu.

A partir del sieglu XII e.C. , l'establecimientu de los filisteos nel suroeste de Canaán ta bien atestiguáu poles sos cerámiques, según polos testos exipcios y asirios. Na actualidá, ye imposible determinar si esti asentamientu foi fechu sobre un territoriu dau polos exipciu o conquistáu polos filisteos; sicasí, si «la capa [arqueolóxica] que correspondería a la última dominación exipcia de Canaán, sol reináu de Ramsés III, nun contenía nenguna evidencia de les primeres clases de vasos filisteos decoraos [...], los primeros niveles filisteos nun revelaben nenguna buelga de presencia exipcia: nin un solu vasu o cascu de botella exipciu. Amás, los dos capes tán dafechu separaes».[49] Esta rotura arqueolóxica puede faer pensar nuna rotura comercial auténtica, lo qu'implicaría una rotura política igualmente real, esto ye, una conquista más qu'una implantación por alcuerdu mutuu. Entós, los filisteos ocuparíen les cinco ciudaes de Gaza, Ascalón, Asdod, Ecrón y Gat, a lo llargo de la franxa costera del suroeste de Canaán, que perteneciera a Exiptu hasta los últimos díes de la Decimonovena Dinastía (1185 e.C. ).[43] La so organización política foi una pentarquía na qu'en cada unu de los sos cinco centros de gobiernu un príncipe (seren) ostentaba'l poder.[43]

Espansión editar

Los filisteos conocíen l'empléu del fierro, que'l so secretu hasta'l sieglu XII e.C. guardaren celosamente los hitites.[10] El monopoliu d'esti metal (saber ónde atopalo, cómo forxalo y cómo usalo) confirió-yos una superioridá militar mientres sieglos.[50] De la mesma que la definición etno-llingüística de los filisteos antes del so establecimientu en Canaán nun ye bien conocida, la so definición etno-llingüística posterior ye igualmente difícil, tomando en cuenta la falta de fontes testuales. Ello ye que desenvolviéronse dos grandes tesis sobre la tema. La primera encóntase, por casu, nos nomes y pallabres non semítiques citaes pola Biblia, pa sostener que los filisteos caltuvieron por llargu tiempu un particularismu étnico y llingüístico. Pa la otra corriente, sofitada por casu por Manfred Hermann Emil Weippert, los filisteos entemeciéronse tempranamente coles poblaciones cananees locales.

Yá asitiaos na mariña, los filisteos intentaron estendese pel sur de Canaán, llegando a ocupar cuasi la totalidá de la mariña hasta Fenicia y llocalizaciones tan al este como'l valle del Xordán. Esi foi'l motivu de que les reseñes bíbliques citen fuertes conflictos ente los filisteos y los israelites.[10] Nel llibru de los Xueces, por casu, la nacencia de Sansón a Manoa tien llugar porque «él [Sansón] va empezar a salvar a Israel de mano de los filisteos».[51] Los rellatos de Samuel, Saúl y David inclúin tamién conflictos ente los filisteos y los israelites, carauterizaos n'ocasiones como los más peligrosos enemigos d'Israel.

Tanto l'arqueoloxía como les hestories bíbliques amuesen, n'efeutu, una influencia de les cultures cananees anteriores o vecines. El Primer Llibru de Samuel indica qu'unu de los sos dioses yera Dagón: «1Cuando los filisteos prindaron l'arca de Dios, llevar dende Eben-ezer a Asdod. 2Y tomaron los filisteos l'arca de Dios, y meter na casa de Dagón, y poner xunto a Dagón».[52] Sicasí, Dagón yera un dios semíticu de la vexetación, de les colleches y les ceberes, que'l so cultu taba bien estendíu nel Oriente Próximu, polo que fechu d'adoptalo como divinidá principal demuestra hasta qué puntu integraríen dicha cultura.[53] Los términos (como seren) o los nomes (como Goliat), ensin orixe semíticu, quedaron como reliquies llingüístiques aisllaes. Ello ye que los términos de poder y los nomes sobreviven de cutiu por más tiempu que los otros.

Decadencia y asimilación editar

Magar al asentamientu de filisteos na mariña siguió una espansión pel sur de Canaán, les guerres colos israelites y otros pueblos acabar confinando al territoriu de la pentápolis.[54] Tres delles derrotes infligidas por David, rei d'Israel, los intentos d'espansión de los filisteos cesaron.[10] A partir d'esti momentu, yá nun supunxeron un riesgu pal reinu de Xudá, polo que les menciones a Filistea na Biblia amenórguense. Sicasí, siguieron siendo una amenaza política (incursiones militares, sobremanera na dómina de la collecha) y cultural pa dichu estáu.[10]

La federación filistea perdió la so autonomía temporalmente mientres el sieglu X e.C. so la hexemonía exipcia,[50] y definitivamente tres la conquista asiria de 722 e.C.[54] Nabucodonosor II afaró'l territoriu filistéu en 604 e.C.[50] y, como'l restu d'Oriente Mediu, cayeron en manes del imperiu d'Alexandru Magno.[50] Pa dichu momentu, paez que los filisteos yá habíen perdíu bona parte de la so identidá cultural.[50] Con tou, el términu Pə-yšet y, darréu, les sos versiones griega (Παλαιστινή, Palaistinḗ) y llatina (Palæstina) siguió utilizándose como términu xeográficu, referíu a una área cada vez más estensa.

Sistema de gobiernu editar

Les cinco ciudaes principales de la pentápolis filistea nunca se xunieron nun solu reinu.[50] Los sos gobernantes denominábense «señores» (serenim) o «reis» y gobernaben como en xunto como una federación, tomando les decisiones por votación.[50][55] Créese que'l cargu de «señor» yera hereditariu.[50]

Población editar

La población, d'ente 25 000 y 30 000 habitantes nos sieglos XII y XI e.C. ,[56] yera relativamente numberosa pa la rexón, lo que dexó a les ciudaes caltener la so independencia y una cierta predominacia política na rexón.[20]

Economía editar

La economía filistea ta enmarcada dientro del cuadru más ampliu del Mediterraneu oriental. L'agricultura ye central, en forma de cultivos de trigu, según la olivar y la vide: la tríada mediterránea.[57][58] La llanura de Filistea ye una rexón fértil, con una producción agrícola abondosa.[10] Como complementu, teníen ganadería d'oveyes, cabres y güees.[57]

Afayáronse fragües de fierro, según centros d'actividá industrial en numberosos asentamientos filisteos, dalgunos de los cualos daten del sieglu XII e.C.[50] Amás, les ciudaes filistees ocupar del comerciu d'una manera similar a les fenicies (allugaes daqué más al norte).[57][10] Este incluyía esclavos, oxetos preciosos y, presumiblemente, productos agrícoles como los yá mentaos.[57]

Cultura editar

Idioma y escritura editar

 
La inscripción de Ecrón, del sieglu VII e.C. ye'l testu filistéu más estensu topáu. Ta escritu nun dialeutu del feniciu, probablemente la llingua habitual de Filistea nesi momentu.

Conozse bien pocu sobre l'idioma orixinal de los filisteos, del que solo sobreviven unes poques pallabres n'hebréu a manera de préstamos culturales. Estes describen instituciones específicamente filistees, como los seranim, los señores» de la Pentápolis filistea,[59] el receptáculu ’argáz qu'apaez na Biblia, namái nel 1 Samuel (capítulu 6)[60] o'l títulu padî.[61] Nun hai abonda información sobre l'idioma de los filisteos como pa rellacionalo con seguridá con nenguna otra llingua: la so posible rellación con llingües indoeuropees (inclusive col griegu micénicu) sofitaría la idea de que los filisteos tienen el so orixe nos «pueblos del mar». Esisten ciertos restos de vocabulariu y onomástica non semíticos, pero les inscripciones auténtiques son bien exiguas y pocu concluyentes.[62][63] El filistéu dexó d'escribise, y presumiblemente de falase, escontra finales del sieglu IX e.C. , cuando foi sustituyíu por dalguna caña de les llingües cananees locales (fenicia o hebrea).[64]

Les inscripciones en idioma filistéu son bien escases,[64] magar paez tuvieron un sistema d'escritura.[65] En 1964 topar en Deir ʿAllā unes tablillas nel mesmu estratu arqueolóxicu qu'unes vasíes de cerámica filistea. Les tabilillas conteníen daqué más de cincuenta carácter, arrexuntaos nunos quince pallabres separaes per llinies verticales, que d'esa manera recuerden a les tablillas minoiques escrites en llinial A y llinial B.[66] Ye probable que los testos conteníos tean en filistéu, pero podríen representar la escritura de dalgún otru pueblu.[66] De xuru la escritura (según la téunica alministrativa del usu de sellos) adoptóse cuando les poblaciones filistees yá crecieren en complexidá, siquier una xeneración dempués del so supuestu asentamientu.[67] Con posterioridá utilizar en cierta midida tamién l'alfabetu semíticu occidental, del que s'atoparon afayos posteriores.[68] La inscripción de Ecrón ye'l primer testu siguíu que foi identificáu como perteneciente a la cultura filistea. Sicasí, ta escritu nun dialeutu cananéu similar al feniciu.[69][70]

Relixón editar

Les deidaes veneraes polos filisteos yeren Dagón, el so fíu Baal, y Astarté, que los sos nomes o variaciones de los mesmos apaecen tamién nel panteón cananéu.[71][43]

La fontes bíbliques destaquen en numberoses ocasiones que los filisteos nun practicaben la circuncisión,[10] anque s'ignora hasta qué puntu dicha ausencia de circunción revistía dalguna importancia ritual pa los filisteos.[72]

Cerámica y artes decoratives editar

La cerámica suel ser unu de los afayos más comunes nes escavaciones arqueolóxiques. Ente que la cerámica cananea (incluyida la hebrea) de los sieglos XII y XI e.C. escarecía cuasi dafechu de decoración y yera de factura bien senciella, la cerámica filistea destacar por tar realizada en magre finu y bien cocida y presentar profusa decoración en forma d'espirales, figures xeométriques y aves.[10] La so semeyanza cola cerámica micénica y minoica ye unos de los principales argumentos remanaos a favor del orixe exéu de los filisteos.[10]

Metalurxa editar

 
Representación moderna d'unos soldaos filisteos allugada nel xacimientu arqueolóxicu de Tell ye-Safi, que xeneralmente s'identifica cola ciudá filistea de Gat.

Los filisteos teníen unes conocencies sobre metalurxa bien avanzaos en contraste col restu de los pueblos del Llevante mediterraneu, a esceición probablemente de los hitites.[10] El cobre, que ye bono de fundir y forxar, fuera'l metal dominante pa realizar ferramientes y armes dende'l 4000 e.C. Los filisteos non solo sabíen alearlo con estañu pa producir bronce, que ye considerablemente más resistente, sinón que tamién conocíen cómo trabayar el fierro. Esti últimu metal yera bien malo de fundir y trabayar, y les sos propiedaes yeren tan envaloraes que s'atesoraba xunto al oru y plata, como si tratar d'un metal precioso.[10] Los filisteos guardaron celosamente el secretu del procesu de fundición del fierro, lo que-yos dio superioridá teunolóxica mientres dellos sieglos.[10] Hasta'l sieglu X e.C. tuvieron el monopoliu inclusive del arreglu y afiláu de ferramientes, negándose n'ocasiones a reparar les que pudieren usase como armes.[50][73]

Armamentu editar

La panoplia filistea yera abondo peculiar. Destacaba sobremanera un tocáu de plumes, col qu'apaecen representaos sistemáticamente nos documentos exipcios.[10] Otra manera, diben descalzos y vistíen unes faldillas con borlas, como güei dellos soldaos griegos. En restu d'armamentu yera de bronce o de fierro, incluyendo les espaes.[50] La vistimienta de guerra hubo d'ampliase col tiempu, a xulgar pola complexa armadura de Goliat mentada na Biblia, ante la cual los hebreos queden maraviaos.[10]

Conocíen amás l'usu de la caballería y los carro de guerra llixeros,[10] construyíos en madera reforzao con fierro.[50]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: filistéu, -ea, -eo
  2. 2,0 2,1 Pérez Largacha, Antonio (2003). «El Mediterraneu Oriental ante la llegada de los Pueblos del Mar». Gerión. Revista d'Historia Antigua (Universidá Autónoma de Madrid) 21 (1):  p. 27. ISSN 1698-2444. http://revistas.ucm.es/index.php/GERI/article/view/GERI0303120027A/14184. Consultáu'l 7 d'agostu de 2017. 
  3. Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 53 y ss.
  4. 4,0 4,1 4,2 Ganor, Nissim Raphael (2009). Who were the Phoenicians?, páx. 111. «Today it is generally accepted (in accordance with the theory of Maspero) that we are dealing here with different nations which migrated from the region of Crete or Asia Minor, and tried to infiltrate into Egypt. Repulsed by the Egyptians, the Philistines (prst) settled in the coastal area of Canaan, while the Tyrsenes, Sardanes, and others migrated to Italy, Sardinia and other places. In 1747, Fourmont tried to prove that the name "Philistine" was an erroneous form of the Greek "Pelasgi". His theory was accepted by Chabas, Hitzig and others who enlarged upon it. Maspero stated in this context: "The name 'Plishti' by itself suggests a foreign origin or long migrations and recalls that of the Pelasgi." The equation Plishti-Pelasgi is based solely on a supposedly phonetic similarity.»
  5. 5,0 5,1 Yasur-Landau. The Philistines and Aegean Migration at the End of the Late Bronze Age, páx. 180. «It seems, then, that the etymological evidence for the origin of the Philistines and other Sía Peoples can be defined as unfocused and ambiguous at best»
  6. Tischler, All the things in the Bible, I, páx. 480.
  7. Josué 13:3
  8. 1 Samuel 6:17
  9. Xénesis 10:13-14
  10. 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 10,12 10,13 10,14 10,15 Tischler, All the things in the Bible, I, páx. 481
  11. Drews, Canaanites and Philistines
  12. Hitchcock, All the Cherethites, and all the Pelethites, and all the Gittites, páx. 20
  13. 1 Macabeos 3:24
  14. Josué 13:2
  15. Error de cita: La etiqueta <ref> nun ye válida; nun se conseñó testu pa les referencies nomaes drae
  16. 1 Samuel 17:36
  17. 2 Samuel 1:20
  18. Xueces 14:3
  19. 1:8
  20. 20,0 20,1 Orr, The International Standard Bible Encyclopaedia, IV, páx. 2376.
  21. Jastrow, A Dictionary of the Targumim, the Talmud Babli and Yerushalmi, and the Midrashic Literature, páx. 1185
  22. Jeremías 47:4
  23. Alvar, Los pueblos del mar y otros movimientos de pueblos a fines del II mileniu, páx. 42-43
  24. Nehemías 13:24
  25. Macalister. The Philistines, páx. 66-67. «[...] the ancient tongue of the Philistines lingered still in Ashdod, the town which probably retained exotic characteristics the longest. The distinction which Strabo (XVI. ii. 1) draws between the Γαζαῖοι and the Ἀζώτιοι ('Jews, Idumaeans, Gazaeans, and Azotii' being the four minor races of Syria which he enumerates) may possibly be founded on a reminiscence of these linguistic survivals. Non doubt the language was by now much contaminated with Semitic words and idioms, but still it possessed sufficient individuality to be unintelligible without special study. It had of course lost all political importance [...]: it was now a despised patois [...]. It is true that some critics have explained the 'speech of Ashdod' as being the tongue of Sennacherib's colonists. If so, however, Nehemiah (himself a returned exile from a neighbouring empire to Sennacherib's) would probably have had some understanding of it and of its origin, and would have described it differently. The Semitic speech of the children of the Ammonite and Moabite mothers does not seem to have caused him so much vexation.»
  26. Machinist. Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 64. «For while Ashdod here may represent Philistia [...], the Ašdôdît at issue was probably, from its historical setting in the Achaemenid period, a form of Aramaic or another non-Hebrew West Semitic tongue, not something Indo-European from the Aegean or Anatolia.»
  27. Bonfante, Who Were the Philistines, páx. 251-262
  28. Jones, The Philistines and the Hearth, páx. 343 y ss.
  29. Israel, Finkelstein (1988). The Archaeology of the Israelite Settlement (n'inglés). Israel Exploration Society, páx. 380. ISBN 9652210072. Consultáu'l 8 d'agostu de 2017.
  30. Wengrow, D. (1996). «Egyptian Taskmasters and Heavy burdens; Highland exploitation and the collared-rim pithos of the Bronze/Iron Age Levant» (n'inglés). OJA 15:  páxs. 307-326. 
  31. Artzy, M. (1994). «Incense, camels and Collared Rim Jars; desert routes and maritime outlets in the Second Millennium» (n'inglés). OJA 15:  páxs. 121-147. 
  32. Bunimovitz, S.; Yasur-Landau, A. (1996). «Philistine and Israelite pottery a comparative approach to the Question of Pots and People» (n'inglés). Tel Aviv (23):  páxs. 88-101. 
  33. Schafer-Lichtenberger, C. (2000). «The Goddess of Ekron and the religious-cultural Background of the Philistines» (n'inglés). IEJ (23):  páxs. 82-91. 
  34. London, G. (1989). «A Comparison of two Contemporaneous lifestyles of the Late Second Millennium B.C.» (n'inglés). BASOR (273):  páxs. 37-55. 
  35. Drews, R. (1998). «Canaanites and Philistines» (n'inglés). JSOT (81):  páxs. 39-61. 
  36. Na'amen, N. (1994). «The Canaanites and their land; A rejoinder» (n'inglés). UF (26):  páxs. 397-417. 
  37. Rainey, A. (1996). «Who is a Cannanite? A Review of the Textual Evidence» (n'inglés). BASOR (304):  páxs. 1-15. 
  38. Higginbotham, C. (1996). «Elite emulation and Egyptian governance in Ramesside Canaan» (n'inglés). Tel Aviv (23):  páxs. 154-169. 
  39. S. Cooper, Jerrold; M. Schwartz, Glenn (1996). «Art, Empire and the final of the Late Bronze Age», The Study of the Ancient Near East in the Twenty-first Century: The William Foxwell Albright Centennial Conference (n'inglés). Eisenbrauns, páx. 33-79. ISBN 093146496X.
  40. S. Ehrlich, Carl (1996). The Philistines in Transition: A History from Ca. 1000-730 B.C.E. (n'inglés). Leiden: BRILL, páx. 235. ISBN 9004104267. Consultáu'l 8 d'agostu de 2017.
  41. La primer suxerencia en dicha direición apaez en Noordtzij: De Filistijnen, citada en Bonfante: Who Were the Philistines, páx. 252, nota 4. Bonfante defendió un orixe ilirio de los basándose nos παλαιστινοί (palaistinoí) de Palaeste, una ciudá del Epiru, añader el sufixu ilirio -ino utilizáu pa grupos étnicos. La conexón suxurida introducir en: Jacobsohn, Hermann (1914). Berliner Philologische Wochenschrift 34:  p. 483. 
  42. Katicic. Ancient Languages of the Balkans, páx. 69-70. «The scholiast to Homer Il. 16.233 has Πελαστικέ instead of Πελασγικέ. This is a lectio difficilior and has, as Budimir stresses, to be given full attention. If we connect it with Παλαιστή (a toponym in Epirus), the deae Palaestinae which belong there, with palaestinus (the older name of the Strymon), with πενέσται (the name of the unfree population in ancient Thessaly), and with πελάσται/πελαῖσται (the term for the labouring population of Attica according to the lexicographers Ammonius and Pollex) it becomes highly probable that Pelastai/Palastai/Palaistai is the original form of the ethnic name that, as Budimir believes, denotes the speakers of Pre-Greek Indo-European wherever they spread. [...] The form Πελασγοί is a literary blending of Pelastai and πέλαγος 'the sea' [...] In Hebrew sources the Indo-European immigrants from the Balkan are known as Pəlištîm, and Egyptian sources mention the invaders as p-r-s-t. The Biblican Philistines are thus, according to Budimir, Indo-European intruders coming from the Aegean and the Balkan via Crete.»
  43. 43,0 43,1 43,2 43,3 43,4 «filisteu -hala» (catalán). Gran Enciclopèdia Catalana. Consultáu'l 12 de setiembre de 2015.
  44. Dothan, The Philistines and Their Material Culture.
  45. Merrill. The Zondervan Encyclopedia of the Bible. «Little is known of the Philistine language or script. There is never any indication in the Bible of a language problem between the Israelites and Philistines. The Philistines must have adopted the local Semitic language soon after arriving in Canaan, or they might have already known a Semitic language before they came. Their names are usually Semitic (e.g., Ahimelek, Mitinti, Hanun, and the god Dagon). But two Philistine names may have come from the Asianic area: Achish has been compared with Anchises, and Goliath with Alyattes. A few Hebrew words may be Philistine loanwords. The word for helmet (koba H3916 or qoba H7746) is a foreign word often attributed to the Philistines. The term for "lords," already mentioned (seren), can possibly be connected with tyrannos ("tyrant"), a pre-Greek or Asianic word. Some have connected three seals discovered in the excavations at Ashdod with the Philistines. The signs resemble the Cypro-Minoan script. Three inscribed clay tablets from Deir Alla (SUCCOTH) also have been attributed to the Philistines. These signs resemble the Cypro-Mycenaean script. Both the seals and clay tablets are still imperfectly understood.»
  46. Sergent, -yos indo-européens, páx. 108.
  47. Easton's Bible Dictionary (1897)
  48. Téunicamente designáu pola referencia Papyrus British Museum 9999.
  49. Finkelstein y Silberman, La Biblia desenterrada, páx. 386.
  50. 50,00 50,01 50,02 50,03 50,04 50,05 50,06 50,07 50,08 50,09 50,10 50,11 Tischler, All the things in the Bible, I, páx. 482
  51. Xueces 13:1-5
  52. 1Samuel 5:1-2
  53. Xueces 16:23
  54. 54,0 54,1 Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 53 y ss.
  55. 1 Samuel 6:18 y 1 Samuel 6:27-29
  56. Yasur-Landau. The Philistines and Aegean Migration at the End of the Late Bronze Age, páx. 342. «The number of migrants that reached Philistia in the twelfth century cannot be established, yet something can be said about the scale of migration (Chapter 8). According to calculations of the inhabited area, the population of Philistia after the arrival of the migrants numbered about twenty five thousand in the twelfth century (reaching a peak of thirty thousand in the eleventh century). The continuation of local Canaanite material culture and toponyms indicates that a good part of the population was local. The number of migrants amounted, at most, to half of the population, and perhaps much less. Even the migrant population probably accumulated over at least two generations, the minimum estimated time for the continuous process of migration.»
  57. 57,0 57,1 57,2 57,3 Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 57.
  58. Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 71, nota 25.
  59. El términu utilízase como rangu militar nel Israel actual, correspondiendo al de capitán.
  60. Sapir, Hebrew 'argáz, a Philistine Word, páx. 272-281
    Según esti artículu tratar de la caxa d'un carru, «una pallabra presumiblemente non semítica» (páx. 274).
  61. Según Sapir (Hebrew ’argáz, a philistine word, páx. 279, nota 29) tratar d'un términu común de propiedá del indoeuropéu» y menta el griegu πόσις, el lituanu -pati-s, -pats y el tocariu A pats.
  62. Singer, Egyptians, Canaanites and Philistines in the Period of the Emergence of Israel, páx. 282-338
  63. Davis, Cypro-Minoan in Philistia?, páx. 40-74
  64. 64,0 64,1 Maeir, A Late Iron Age I/early Iron Age IIA Old Canaanite Inscription from Tell ye-Sâfi/Gath, Israel, páx. 39-71
  65. Silberstein, The Other in Jewish Thought and History, páx. 71
  66. 66,0 66,1 Edwards, The Cambridge Ancient History, páx. 501
  67. Yasur-Landau, The Philistines and Aegean Migration at the End of the Late Bronze Age, páx. 309.
  68. Cross, A Philistine Ostracon From Ashkelon, páx. 64
  69. Gitin, A Royal Dedicatory Inscription from Ekron, páx. 1-18
  70. Callev, The Canaanite Dialect of the Dedicatory Royal Inscription from Ekron
  71. Fahlbusch, The Encyclopedia of Christianity, páx. 185.
  72. Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, páx. 60
  73. 1 Samuel 13:19-22

Bibliografía editar

Enllaces esternos editar