Amaranthus

xéneru de plantes

Amaranthus ye un xéneru de plantes yerbáceas y añales perteneciente a la familia Amaranthaceae. Anguaño, les sos especies distribuyir pola mayor parte de les rexones de clima templáu y templáu, posiblemente esvalixaes pol home. Delles d'elles son cultivaes tradicionalmente en Centru y Sudamérica p'aprovechar les sos granes o les sos fueyes como alimentu; otres cultívense como ornamentales.[2] Dalgunes d'elles son meruxes estendíes nos cultivos, en dellos casos, como A. retroflexus, de difícil erradicación.

Amaranthus
Clasificación científica
Reinu: Plantae
Subreinu: Tracheobionta
División: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Subclas: Caryophillidae
Orde: Caryophyllales
Familia: Amaranthaceae
Subfamilia: Amaranthoideae
Tribu: Amarantheae
Xéneru: Amaranthus
L.
Especies
Ver Testu
Sinonimia
  • Acanthochiton Torr.
  • Acnida L.
  • Amblogyna Raf.
  • Euxolus Raf.
  • Goerziella Urb.
  • Mengea Schauer
  • Montelia A. Gray
  • Sarratia Moq.[1]
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]

El xéneru entiende 565 especies descrites .[3] Tres les últimes revisiones, güei acéptense 70 especies, 40 de les cualos son natives d'América. Ta emparentáu col xéneru Celosia.

Clasificación editar

El xéneru Amaranthus ta clasificáu na familia Amaranthaceae, dientro de la cual se adscribe a la subfamilia Amaranthoideae, na tribu Amaranthae y la subtribu Amaranthinae.

La organización más recién del xéneru foi propuesta por Mosyakin & Robertson (1996) ya inclúi tres subxéneros: Acnida, qu'arrexunta a les especies dioicas, Amaranthus y Albersia, dambos con especies monoicas, estremándose pol tipu d'inflorescencia y la dehiscencia del frutu. Los dos primeros subxéneros fueron establecíos primeramente por Robertson (1981) y el postreru foi segregáu de la seición Blitopsis del subxéneru Amaranthus.[4]

Historia editar

Na zona andina, la kiwicha o Amaranthus caudatus, foi atopada en tumbes de más de cuatro mil años d'antigüedá, demostrándose asina la so doma fai milenios, prueba de que desempeñó un papel bien importante pa los Inques.[5][6]

El amaranto llamáu coime en Tarija foi una planta d'alta considerancia nos pueblos precolombinos. Les muestres arqueolóxiques de granos de amaranto o Amaranthus cruentus, topaos en Tehuacán, Estáu de Puebla (Méxicu), indiquen que s'anició probablemente n'América del Norte. La producción del granu tuvo nel so máximu apoxéu mientres los periodos maya y azteca en Norte y Centroamérica. Los mayes quiciabes fueron los primeres n'usalo ("xtes") como cultivu d'altu rendimientu, apreciando especialmente'l so valor alimenticiu. Los azteques conocer como “huautli” y amestar colos sos ritos relixosos. Na dómina prehispánica los amarantos semábense xunto con otres plantes nes chinampas, yá que yera usáu como alimentu de families completes y consumir tolos estratos sociales.

El amaranto yera, poro, un alimentu de gran consumu y altamente apreciáu. De la mesma, los indíxenes atribuyíen-y propiedaes vigorizantes, afrodisiaques y hasta esotériques, considerándolo una grana sagrada, que utilizaben nos rituales de les sos ceremonies relixoses. Yera parte de les ufriendes que s'apurríen a los dioses, a los gobernantes y a los muertos nes tumbes. N'ocasiones especiales, el amaranto, molíu o turráu, entemecer con miel de maguey y la pasta resultante utilizar pa modelar figurillas d'animales, guerreros, elementos de la naturaleza o de la vida cotidiana y, poques gracies, deidaes como al dios de la guerra, Huitzilopochtli. Al rematar la ceremonia de cultu, les figurillas yeren cortaes y partíes ente los asistentes, quien les comíen.

Los Conquistadores impunxeron la relixón cristiana, condergando tou elementu reminiscente de los ritos paganos indíxenes (qu'incluyíen n'ocasiones los sacrificios humanos). Esto determinó que'l amaranto resultara “satanizado” y el so cultivu, posesión y consumu quedaren totalmente prohibíos en tiempos coloniales. Esta situación prevaleció mientres sieglos y la consecuencia foi la so desapaición.[7][8]

Taxonomía editar

El xéneru foi descritu por Carlos Linneo y publicáu en Species Plantarum, vol. 2, p. 989–991 en 1753.[9] La especie tipu ye: Amaranthus caudatus L.

Etimoloxía

amaranthus: nome xenéricu que procede del griegu ἀμάραντος, llatín Amarantus, que significa "flor que nun s'amostalga".[10]

Especies destacaes editar

 
(Amaranthus caudatus) Kiwicha.
Llista completa de tolos taxones de Amaranthus, colos aceptaos, los sinónimos y los non resueltos, en The Plant List.[3]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. USDA, ARS, National Genetic Resources Program. Germplasm Resources Information Network - (GRIN) (Base de Datos en Llinia). National Germplasm Resources Laboratory, Beltsville, Maryland. (10 May 2014)
  2. Godoy, victor (7 de marzu de 2015). «“Que ye'l amaranto o Amaranthus”». Consultáu'l 7 de marzu de 2015.
  3. 3,0 3,1 Amaranthus en The Plant List, vers. 1.1, 2013
  4. Carmona Pinto, Wilmer; Orsini Velásquez, Giovannina (avientu de 2010). «Sinopsis del subxéneru Amaranthus (Amaranthus, Amaranthaceae) en Venezuela». Acta Botanica Venezuelica (2). ISSN 0084-5906. http://www.scielo.org.ve/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0084-59062010000200009. Consultáu'l vienres, 07 de xunetu de 2017. 
  5. Ceberes Andines
  6. Amaranto de granos,Manual de producción de granes, Kokopelli Seed Foundation
  7. Reyna Trujillo Teresa, et al., Amaranto (Amaranthus L.) en Méxicu, en Revista del Institutu Nacional d'Estadística, Xeografía ya Informática, N° 3, 1989.
  8. San Miguel ye Amaranto, San Miguel de Proyeutos Agropecuarios, Méxicu, 18-9-2006
  9. «Amaranthus». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 6 d'agostu de 2012.
  10. Amaranthus en Flora de Canaries
  11. Colmeiro, Miguel: «Diccionariu de los diversos nomes vulgares de munches plantes avezaes ó notables del antiguu y nuevu mundu», Madrid, 1871.

Bibliografía editar

  1. Bailey, L. H. & E. Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.
  2. Flora of North America Editorial Committee, e. 2003. Magnoliophyta: Caryophyllidae, part 1. 4: i–xxiv, 1–559. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
  3. Forzza, R. C. & et al. 2010. 2010 Llista de espécies Flora do Brasil. http://floradobrasil.jbrj.gov.br/2010/.
  4. Idárraga-Piedrahita, A., R. D. C. Ortiz, R. Callejas Posada & M. Merello. 2011. Flora d'Antioquia. Catálogu de les Plantes Vasculares, vol. 2. Llistáu de les Plantes Vasculares del Departamentu d'Antioquia. Pp. 1-939.
  5. Molina Rosito, A. 1975. Enumeración de las plantas de Honduras. Ceiba 19(1): 1–118.
  6. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.
  7. Standley, P. C. & J. A. Steyermark. 1946. Amaranthaceae. In Standley, P.C. & Steyermark, J.A. (Eds), Flora of Guatemala - Part IV. Fieldiana, Bot. 24(4): 143–174.
  8. Stevens, W. D., C. Ulloa Ulloa, A. Pool & O. M. Montiel. 2001. Flora de Nicaragua. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 85: i–xlii.

Enllaces esternos editar