Gramática del llatín

La gramática de la llingua llatina (en llatín: Grammatica linguae latinae), al igual que la d'otres llingües indoeuropees antigües, ye bien flexiva nel sentíu estructural y orgánico, lo que significa que dexa una gran flexibilidá pa la eleición del orde de pallabres. Por casu, femina togam texuit, "la muyer texó una toga," que ye l'orde preferíu de pallabres, podría espresase igualmente como texuit togam femina o togam texuit femina. En cada pallabra, les terminaciones -a, -a-m y -o-it —y non la posición qu'ocupen na frase, como asocede sicasí na mayoría de les llingües modernes, romances o nun espresen la función gramatical. Sicasí, xeneralmente l'orde de les pallabres atener al paradigma Suxetu Oxeto Verbu, anque les variaciones d'esti modelu son bien frecuentes, especialmente na poesía, según na prosa pa espresar matices sintácticos y estilísticos sutiles.[1]

Prisciano, o'l Gramáticu, panel de mármol que data del 1437-1439 dende'l campanariu de Florencia, Italia, por Luca della Robbia. La escena ye una alegoría del gramáticu.

Fonoloxía y alfabetu llatín editar

L'alfabetu llatín clásicu ta compuestu por ventitrés lletres. Primitivamente solo había ventiún, pero nos sieglos I-II e.C. introduciéronse dos nueves lletres: la Y (y) y la Z (z), pa la trescripción de les pallabres griegues que conteníen la vocal ípsilon y la consonante dseta, respeutivamente. Otros intentos d'introducir nueves lletres, como el del emperador Claudio na primer metá del sieglu I d. C., nun espolletaron por cuenta de la so naturaleza puramente erudita. A partir del Renacimientu, los editores de los testos llatinos empezaron a emplegar les grafíes J (j) y la V (v) como signos convencionales pa poder estremar los alófonos consonánticos [j, w] de I y V de los correspondientes alófonos vocálicos [i, o].

A B C D Y F G H I/(J) K L M N O P Q R S T (O)/V X Y Z
a b c d y f g h i/(j) k l m n o p q r s t o/(v) x y z

Fonemes vocálicos editar

Nel llatín clásicu hai diez fonemes vocálicos, que estremábense pola cantidá vocálica: cinco d'ellos son vocales curtios /a, e, i, o, u/, y los otros cinco, vocales llargues /ā, ē, ī, ō, ū/, magar la escritura llatino casi nunca estremaba gráficamente les vocales curties de les vocales llargues. Asina toles vocales representábense namái por aciu los cinco signos que pa esti fin tenía l'alfabetu de les colonies griegues d'Italia: A (a), Y (y), I (i), O (o), O (o) (los signos del griegu pa les vocales llargues η y ω cenciellamente nun fueron usaos pa representar vocales). Dacuando, mientres l'Imperiu, dellos testos marcaron dalgunes de les vocales llargues con á, é, í, ó, ú.

La evidencia de la cantidá de les vocales ye por tanto indireuta, y procede en gran midida de dos fuentes:

  • La poesía llatina (onde la cantidá vocálica yera fundamental, una y bones esa poesía basar en patrones regulares de sílabes llargues y curties pa dar ritmu a la frase); y
  • La evidencia d'otres llingües, fundamentalmente les romániques, onde les vocales llargues y curties dexaron distintu rastru nes sílabes tóniques. Tamién les trescripciones de pallabres llatines en griegu podíen amosar dacuando la cantidá de les vocales llatines.

Prosodia editar

Cantidá vocálica editar

La cantidá ye una traza fonolóxica qu'estrema les vocales, diptongos y sílabes en munches llingües indoeuropees. La cantidá de les vocales ye una traza suprasegmental qu'inflúi na duración de la pronunciación de les mesmes. El llatín namái estremaba dos tipos de cantidá o duración: les vocales de mayor duración denominar llargues, y les de menor duración denominar curties. Modernamente la cantidá d'una vocal márcase explícitamente por aciu los siguientes signos:

  • Les vocales curties indicar col signu ˘ asitiáu sobre la vocal correspondiente.
  • Les vocales llargues indicar col signu ¯ asitiáu sobre la vocal correspondiente.

Nesti artículu, de normal, namái s'indiquen les vocales llargues, depués les vocales sobre les que nun s'indica'l signu gráficu usualmente son curtios. La cantidá ye un fenómenu importante na llingua llatina, yá que estrema pallabres de significaos distintos y tamién distintes formes flexivas d'una mesma pallabra. Por casu:

(1) Distinción léxica: mālum, 'mazana' / malum, '(daqué) malu'
(2) Distinción gramatical: cum reginā, 'cola reina' / cum regina..., 'cuando la reina...'

Cantidá silábica editar

El fenómenu de la cantidá silábica ta automáticamente rellacionáu cola presencia de vocales llargues y la presencia de coda na sílaba. La posición onde recái l'acentu prosódicu ta determinada pola cantidá vocálica de la penúltima sílaba. La doctrina tradicional establez los cuatro siguientes regles pa decidir si una sílaba ye llarga o curtia y, poro, pescudar la posición del acentu:

  • Son llargues:
    • les sílabes que contienen, bien una vocal llarga por naturaleza, bien un diptongu (los cualos son, en llatín, "ae" y "oe", y n'ocasiones "au"): <o>Rō</o>ma, a<o>mās</o>.
    • les sílabes que la so vocal ta siguida, bien por dos (o más) consonantes, bien por una consonante doble (x, z): </o>est</o>, <o>ga</o>za (que se pronuncia <o>gad</o>-sa).
  • Son curtios:
    • les sílabes que contienen una vocal curtia por naturaleza (y non siguida de dos consonantes): anima, deus.
    • Les sílabes acabaes en vocal a la que siga otra vocal n'hiatu (vocalis ante vocalem corripitur, "vocal delantre de vocal embrive"): iūsti<o>ti</o>a, <o>de</o>ārum.

Amás, tien de tenese en cuenta que les combinaciones vocáliques "ae" (æ) y "oe" (œ), que son diptongos, siempres son llargues (y, dacuando, ser tamién la combinación vocálica "au", que puede tratase como diptongu o como hiatu).

Modernamente realízase un analís fonolóxicu que resulta más simple en términos de mora. Acordies con esti analís, les sílabes curties consten d'una sola mora, y les sílabes llargues, de dos mores, y l'acentu prosódicu recái siempres axacente na penúltima mora antes de la postrera vocal. El fechu de que l'acentu pueda ser analizáu en términos de mores y el fechu de que la poesía llatina basárase más que na rima na cantidá vocálica, suxuren que la cantidá silábica tenía un reflexu fonéticu na fala: presumiblemente, el llatín falar con un ritmu moraico (como asocede en xaponés modernu) más que con un ritmu silábicu (como asocede n'italianu o español) o con un ritmu acentual (como asocede n'inglés).

Acentuación editar

En llatín nun esiste acentu gráficu, pero sí acentu fonolóxicu d'intensidá, siendo les pallabres llanes o esdrúxules. Les regles pa l'acentuación prosódica son les siguientes:

  • toles pallabres de dos sílabes son llanes o graves.
  • les pallabres de trés o más sílabes van ser:
    • llanes si la penúltima sílaba ye llarga.
    • esdrúxules si la penúltima sílaba ye curtia.

Más cenciellamente, si clasificamos les sílabes llatines en pesaes (les acabaes en vocal llarga o consonante) y llixeres (toles demás) y consideramos que les sílabes pesaes tienen dos mores y les llixeres una sola mora, puede comprobase que l'acentu recái sobre la penúltima mora antes de la postrera vocal.

Morfología editar

Sistema de casos del llatín editar

El llatín ye una llingua flexiva, lo que significa qu'una pallabra (los sustantivos, los axetivos y los pronomes) adopta diverses formes acordies cola so función sintáctica y la so casu gramatical. Esisten en llatín clásicu seis casos:

Esisten restos fosilizaos d'un casu adicional indoeuropéu: el Llocativu, namái nel númberu singular, pa indicar llocalización, bien nel espaciu, bien nel tiempu: ruri, 'nel campu', humi, 'na tierra', Romae, 'en Roma', vesperi, 'al atapecer'. Estes formes con sentíu llocativu coinciden morfolóxicamente coles de xenitivu singular (nes declinaciones primer y segundo) y cola del dativu singular (na tercer declinación): nes declinaciones cuarto y quinto, nun tenemos documentáu nengún exemplu d'esti casu[ensin referencies].

La rellación de los distintos casos col verbu ye de gran relevancia. El nominativu, l'acusativu, el dativu y l'ablativu recayen na órbita del verbu y podemos dicir que son determinantes d'ésti. Sicasí, el xenitivu ye determinante d'otru nome; y el casu vocativu quedaría fora de la influencia del verbu tamién.

El sustantivu editar

Los sustantivos pártense, según temes, en cinco declinaciones identificables pol so xenitivu singular.

Primer declinación editar

Tarrezas en -a y xenitivu singular en -ae. La mayoría de los nomes son de xéneru femenín, anque esisten cuatro grupos d'esceiciones con sustantivos masculinos: 1) los nomes comunes que se refieren a un trabayu qu'en Roma yera exercíu puramente polos varón (poeta, nauta, agricŏla, pīrāta, scurra 'poeta, navegante, llabrador, pirata, camanduleru', etc.); 2) los nomes propios de los ríos (Sequana, Garunna 'Sena, Garona', etc.); 3) los nomes propios de varón (Caligŭla, Senĕca, Catilīna, etc.); y 4) los xentilicios (belga, persa, etc.).

Temes en -a
Singular Plural
Nominativu ros -a ros -æ
Vocativu ros -a ros -æ
Acusativu ros -am ros -ās
Xenitivu ros -æ ros -ārum
Dativu ros -æ ros -īs
Ablativu ros -ā ros -īs

Particularidaes:

1ª: Los nomes femeninos de la primer declinación (exemplos: dĕa 'diosa', fīlĭa 'fía', lliberta 'lliberta', magĭstra 'maestra', amīca 'amiga', sĕrva 'esclava', etc.) que'l so correspondiente masculín pertenez a la segunda declinación, siempres y cuando compartan idénticu raigañu (exemplos dĕus 'dios', fīlĭus 'fíu', libertus 'llibertu', magĭster 'maestru', amīcus 'amigu', servus 'esclavu', etc.) presenten nos casos dativu y ablativu del plural una desinencia en -ābus (y non la esperable -īs) col fin de poder estremase d'aquellos: 'vg.' fīlĭīs: 'pa los fíos' / fīlĭābus: 'pa les fíes'.

2ª: El sustantivu familia, -æ, cuando depende d'un nome de parentescu, emplega nel xenitivu singular la terminación (arcaica) -as (y non la terminación regular ): pater families: 'el padre de (la) familia'.

Segunda declinación editar

Tarrezas en -o y xenitivu singular en . La mayoría de los nomes pertenecientes a esta declinación son de xéneru masculín (aquellos que'l so nominativu singular termina en -ŭs/-ĕr/-ĭr) o neutru (aquellos que'l so nominativu singular presenta la terminación -ŭm). Sicasí, esisten nesta declinación (pero namái ente los acabaos en -ŭs) unos pocos sustantivos de xéneru femenín, que pueden arrexuntase en tres grupos, magar el terceru d'ellos ye artificial: 1) sustantivos comunes qu'indiquen árboles, una y bones el nome xenéricu pa "árbol", arbŏs arbŏris, ye femenín en llatín (pīnŭs -ī, corylŭs -ī, ulmŭs -ī, fraxĭnŭs -ī, etc.); 2) los nomes propios xeográficos (topónimos) de ciudaes, islles y países transcritos de la llingua griega, yá que nesti idioma yeren de xéneru femenín (Corinthŭs -ī, Cyprŭs -ī, Ægyptŭs -ī, etc.); y 3) una serie heteroxénea de nomes comunes d'usu bien frecuente ('humŭs -ī, domŭs -ī, etc.) o infrecuente (alvŭs -ī, etc.). Pa los sustantivos masculinos (o femeninos en -ŭs) esisten tres paradigmes de declinación dependiendo de la terminación del nominativu singular:

Tipu -us
Singular Plural
Nominativu domin -us domin -ī
Vocativu domin -y domin -ī
Acusativu domin -um domin -ōs
Xenitivu domin -ī domin -ōrum
Dativu domin -ō domin -īs
Ablativu domin -ō domin -īs
Tipu -er
Singular Plural
Nominativu puer puer-ī
Vocativu puer puer-ī
Acusativu puer-um puer-ōs
Xenitivu puer-ī puer-ōrum
Dativu puer-ō puer-īs
Ablativu puer-ō puer-īs
Tipu -dir
Singular Plural
Nominativu vir vir-ī
Vocativu vir vir-ī
Acusativu vir-um vir-ōs
Xenitivu vir-ī vir-ōrum
Dativu vir-ō vir-īs
Ablativu vir-ō vir-īs

Sicasí, pa los nomes neutros tien d'aplicase'l siguiente paradigma de declinación:

Nomes neutros -um
Singular Plural
Nominativu templ-um templ-a
Vocativu templ-um templ-a
Acusativu templ-um templ-a
Xenitivu templ-ī templ-ōrum
Dativu templ-ō templ-īs
Ablativu templ-ō templ-īs

Tercer declinación editar

Tarrezas en -i y en consonante, y xenitivu singular en -is. Entiende sustantivos masculinos, femeninos y neutros. Los paradigmes de declinación son los siguientes:

Temes en -i masc. y fem. Temes en -i neutros Temes en consonante masc. y fem. Temes en consonante neutros
Nominativu cīv-is cīv-ēs Nominativu mar-y maria Nominativu consul consules Nominativu flūmen flūmĭn-a
Vocativu cīv-is cīv-ēs Vocativu ma-re maria Vocativu consul consules Vocativu flūmen flūmĭn-a
Acusativu cīv-em cīv-ēs Acusativu mar-y maria Acusativu consul-em consules Acusativu flūmen flūmĭn-a
Xenitivu cīv-is cīv-ium Xenitivu mar-is marium Xenitivu consul-is consulum Xenitivu flūmĭn-is flūmĭn-um
Dativu cīv-ī cīv-ibus Dativu mar-ī maribus Dativu consul-i consulibus Dativu flūmĭn-i flūmĭn-ibus
Ablativu cīv-y cīv-ibus Ablativu mar-i maribus Ablativu consul-y consulibus Ablativu flūmĭn-y flūmĭn-ibus

Cuarta declinación editar

Tarrezas en , y xenitivu singular en -ūs. Entiende nomes femeninos(masculinos) y neutros. Domus tien casos de la segunda y de la cuarta. Esto ye, xenitivu singular -i -us dat ensin -ui -o abl ensin -o -o xen pl -uum -orum ac pl -us -vos

Masculinos y femeninos
Singular Plural
Nominativu man-us man-ūs
Vocativu man-us man-ūs
Acusativu man-um man-ūs
Xenitivu man-ūs man-uum
Dativu man-oī man-ibus
Ablativu man-ū man-ibus
Neutros
Singular Plural
Nominativu corn-ū corn-ua
Vocativu corn-ū corn-ua
Acusativu corn-ū corn-ua
Xenitivu corn-ū/-ūs corn-uum
Dativu corn-ū/-oī corn-ibus
Ablativu corn-ū corn-ibus

Quinta declinación editar

Tarrezas en -y y xenitivu singular -ei. Los nomes d'esta declinación son femeninos. Dies en singular puede ser masculín o femenín y en plural ye masculín.

Quinta declinación
Singular Plural
Nominativu di-ye di-ēs
Vocativu di-ēs di-ēs
Acusativu di-em di-ēs
Xenitivu di-ēi di-ērum
Dativu di-ēi di-ēbus
Ablativu di-ē di-ēbus

=== L'axetivu denominar concordanza a la igualdá en casu, númberu y xéneru de dos palabas. L'axetivu tien de concordar col nome al qu'acompaña. Qu'axetivu y nome tengan de concordar nun significa que coincidan les sos terminaciones, pos esisten nomes de la primer declinación ( temáticos en -a ) que son de xéneru masculín, y tamién esisten nomes de la segunda declinación ( temáticos en -o ) que son de xéneru femenín.

Clase 1 editar

La primer clase entiende los axetivos de tres terminaciones que se tornen como los nomes de la primera y segunda declinaciones. Enunciar en nominativu nes sos formes masculina, femenina y neutra. Esisten dos tipos:

  • Tipu A (bŏn-us, bŏn-a, bŏn-um)
    • -us → Masculín, tórnase como domin-us, -ī.
    • -a → Femenín, tórnase como ros-a, -æ.
    • -um → Neutru, tórnase como templ-um, -ī.
  • Tipu B (niger, nigr-a, nigr-um)
    • er-Ø → Masculín, tórnase como pu-er, -ī.
    • -a → Femenín, tórnase como ros-a, -æ.
    • -um → Neutru, tórnase como templ-um, -ī.

Clase 2 editar

Los axetivos de la segunda clase se flexionan pola tercer declinación. Podemos clasificar en dos grupos:

  • Axetivos temáticos en consonante (euters, -eris)
    • Enunciar en nominativu y xenitivu.
    • Son imparisílabos.
    • Se flexionan pola tercer declinación temática en consonante, como consul, -is (masculinos y femeninos) y como flūmen, flūminis (neutros).
  • Axetivos temáticos en /-i/
    • D'una terminación (fēlīx, -īcis)
      • Enunciar en nominativu y xenitivu.
      • Tórnense como cīvis, -is (masc. y fem.) y como mare, -is (neutros).
    • De dos terminaciones (omnis, omne)
      • Enunciar en nominativu.
      • Tórnense como cīvis, -is (masc. y fem.) y como mare, -is (neutros).
    • De tres terminaciones (acer, acris, acre)
      • Enunciar en nominativu.
      • Tórnense como cīvis, -is (masc. y fem.) y como mare, -is (neutros).

El pronome editar

Pronomes personales editar

El llatín cunta con cinco formes de pronomes personales independientes: cuatro personales y unu más de calter personal-reflexivu. Esti postreru va ser analizáu na siguiente seición. La flexón de los cuatro pronomes personales ye la siguiente:

Casos 1ª persona
Singular
1ª persona
Plural
2ª persona
Singular
2ª persona
Plural

egō || nōs || tū || vōs

__ || __ || tū || vōs

mē || nōs || tē || vōs

meī || nostrum, nostrī || el toī ||vestrum, vestrī

mihi || nōbis || tibi ||vōbis

mē || nōbis ||tē ||vōbis

  • Estos pronomes pueden apaecer col sufixu -met: egōmet, nosmet, etc. El sufixu pasa al español de la siguiente manera: egōmet 'yo mesmu' (etimológicamente semetipsimus >> mesmu n'español), vōsmet 'vós mesmos', etc.
  • Estos pronomes, cuando van acompañaos pola preposición cum (con) anteponer a ésta: mecum (conmigo; de cum mecum) tecum 'contigo' nobiscum 'con nós', vobiscum 'con vós'.

Pronome reflexivu editar

De lo espuesto na seición anterior, deduzse qu'en Llatín nun esiste un pronome personal de tercer persona; ésti suplir col anafóricu is, hala, id o col denomináu deícticu ille, illa, illud. Sicasí, esiste un pronome personal reflexivu de tercer persona que la so flexón ye la siguiente:

Casos Reflexivu, tercer persona
Nom. ___
Voc. ___
Ac. sē, sese
Xen. el soī
Dat. sibi
Ab. sē, sese
  • Al igual que colos pronomes personales, el pronome reflexivu al dir acompañáu de la preposición cum antepónse: secum

Pronomes posesivos editar

Los pronomes posesivos se flexionan como los axetivos de la primer clase, y asina vamos tener:

  • Un solu posesor: tuus, tua, tuum paradigma bŏnus, bŏna, bŏnum.
  • Dellos posesores: nŏster, nŏstra, nŏstrum y vester, vestra, vestrum paradigma nĭger, nĭgra, nĭgrum.
  • El posesivu de tercer persona de singular y plural ye suus, sua, suum (so). paradigma bŏnus, bŏna, bŏnum.

Pronomes demostrativos editar

Tamién son llamaos pronominales demostrativos, yá que pueden usase como pronomes o como axetivos. Son los siguientes:

hic, hæc, hoc (este, esta, esto)
iste, ista, istud (esi, esa, eso)
ille, illa, illud (aquel, aquella, aquello)
is, hala, id (él, ella, ello)
īdem, eadem, īdem (el mesmu, la mesma, lo mesmo)
ipse, ipsa, ipsum (yo, tu, él mesmu, mesma)
Tornar de forma asemeyada a bonus, con delles particularidaes. El xenitivu de toos estos termina en -ius y el dativu termina en -i

La declinación ye como sigue:

hic, hæc, hoc (este, esta, esto)

  Singular Plural
Nominativu hic, hæc, hoc hi, hæ, haec
Acusativu hunc, hanc, hoc hōs, hās, hæc
Xenitivu huius hōrum, hārum, hōrum
Dativu |huīc hīs
Ablativu hōc, hāc, hōc hīs

iste, ista, istud ('esi, esa eso')

  Singular Plural
Nominativu iste, ista, istud istī, istæ, ista
Acusativu istum, istam, istud istōs, istās, ista
Xenitivu |istīus istōrum, istārum, istōrum
Dativu |istī istīs
Ablativu |istō,

istā, istō

istīs

ille, illa, illud (aquel, aquella, aquello)

  Singular Plural
Nominativu |ille,

illa, illud

illī, illæ, illa
Acusativu |illum,

illam, illud

illōs, illās, illa
Xenitivu |illīus illōrum, illārum, illōrum
Dativu |illī illīs
Ablativu |illō,

illā, illō

illīs

Pronomes relativos editar

Son los siguientes:

quī, quæ, quod

Llámense relativos porque <o>rellaciónense</o> con un antecedente. Dan pasu a una nueva oración (subordinada de relativu) y concuerden col so antecedente en xéneru y númberu, non asina en casu, yá que pueden desempeñar un oficiu distintu na so propia oración.Exemplu:

Amu mulierem quæ est formosa (amu a la muyer que ye formosa)
mulierem ye l'antecedente de quæ

La declinación del pronome relativu ye la siguiente:

quī, quae, quod
'quien, que, el que'
Masculín Femenín Neutru
Singular Plural Singular Plural Singular Plural

quī || quī || quæ || quæ || quod || quæ

quem || quōs || quam || quās || quod || quæ

cuius || quōrum || cuius || quārum || cuius || quōrum

cuī || quibus || cuī || quibus || cuī || quibus

quō || quibus || quā || quibus || quō || quibus

  • El xenitivu y el dativu singular de los trés xéneros ye igual.
  • El dativu y l'ablativu plural de los trés xéneros ye igual.
  • Escarecen de vocativu.
  • Nótese les diferencies en pronunciación ente quī /kwiː/ (< /kʷiː/) y cuī /ˈku.iː/.

Pronomes interrogativos editar

Les formes masculín y femenín del pronome interrogativu son idéntiques. Les formes de neutru son distintos. El xenitivu, dativu y ablativu plural son la unión ente les flexones de quis y les respeutives formes de res 'cosa'.

Inquiz, quis (quién, qué)

Otros pronomes interrogativos:

quī?, quæ?, quod? (¿cuál?)
uter?, utra?, utrum? (¿Quién de los dos? / ¿Cuál de los dos?)

El verbu editar

Los verbos llatinos espresen los accidentes gramaticales de persona, númberu, voz, tiempu, aspeutu y manera pol procedimientu básicu d'añader a la tema verbal sufixos y desinencies. Llamamos desinencia al sufixu terminal qu'espresa les categoríes o accidentes gramaticales citaos:

  • Les persones son: primer, segunda y tercera
  • Los númberos son: singular y plural (a diferencia d'otres llingües indoeuropees el llatín escarez de númberu dual).
  • Les voces son dos: activa y pasiva (a diferencia del griegu'l llatín escarez de voz media).
  • Les maneres arrexuntar en personales: indicativu, suxuntivu, imperativu; y non personales o nominales: infinitivu, participiu, supino, xerundiu y xerundivu.
  • Los tiempos verbales combinen tiempu gramatical puramente dichu y aspeutu, les combinaciones que se dan en llatín son seis: presente, pretéritu imperfectu, pretéritu perfectu, pretéritu pluscuamperfeutu, futuru imperfectu y futuru perfectu. Arrexuntar na tema de infectum (que la so aición nun terminara) y na tema de perfectum (que la so aición yá terminó).
    • L'indicativu tien seis tiempos: presente, pretéritu imperfectu, pretéritu perfectu, pretéritu pluscuamperfeutu, futuru imperfectu y futuru perfectu.
    • El suxuntivu tien cuatro tiempos: presente, pretéritu imperfectu, pretéritu perfectu y pretéritu pluscuamperfeutu.
    • L'imperativu tien dos tiempos: presente y futuru.
    • L'infinitivu tien tres tiempos: presente, pretéritu y futuru.
    • El participiu tien tres tiempos: presente, pretéritu y futuru.

El verbu llatín enunciar cola primer persona del singular del presente y del pretéritu perfectu d'indicativu, col supino, y col infinitivu presente:

Exemplu: amu, amavi, amatum, amara Delles

gramátiques y diccionarios inclúin tamién la segunda persona del singular del presente indicativu.

Exemplu: rego, is, regi, rectum, regere

Primer conxugación editar

Tema en -a amō, amās, amāvī, amātum, amāre

Presente
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
egō amu -or amem -er
amās -aris/-are amēs -eris
ille amat -atur amet -etur
nōs amāmus -amur amēmus -emur
vōs amātis -amini ametis -emini
illī amant -antur ament -entur
Pretéritu imperfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
egō amabam -abar amarem -arer
amabās -abaris amares -areris
ille amabat -abatur amaret -aretur
nōs amābāmus -ābamur amaremus -aremur
vōs amābātis -ābamini amaretis -aremini
illī amabant -abantur amarent -arentur
Futuru imperfectu
act indicativu pas indicativu
egō amābō -ābor
amābis -aberis
(ille) amābit -abitur
nōs amābimus -ābimur
vōs amābitis -ābimini
illī amābunt -ābuntur
Pretéritu perfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
egō -avi -atus sum -averim -atus sim
-avisti -atus ye -averis -atus sis
ille -avit -atus est -averit -atus sit
nōs -avimus -ati sumus -averimus -ati simus
vōs -avistis -ati estis -averitis -ati sitis
illī -averunt -ati sunt -averint -ati sint
Pretéritu pluscuamperfeutu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
egō -averam -atus eram -avissem -atus essem
-averas -atus yeres -avisses -atus esses
ille -averat -atus erat -avisset -atus esset
nōs -averamus -ati eramus -avissemus -ati essemus
vōs -averatis -ati eratis -avissetis -ati essetis
illī -averant -ati erant -avissent -ati essent
Futuru Perfectu
act indicativu pas indicativu
ego amavero amatus ero
el to amaveris amatus eris
ille amaverit amatus erit
nos amaverimus amati erimus
vos amaveritis amati eritis
illi amaverint amati erunt

Segunda conxugación editar

Tema en -y Moneō, -ēs, monēre, monuī, monitum

Presente
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego moneo -eor moneam -ear
el to mones -eris/-ere moneas -earis
ille monet -etur moneat -eatur
nos monemus -emur moneamus -eamur
vos monetis -emini moneatis -eamini
illi monent -entur moneant -eantur
Pretéritu Imperfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego monebam -ebar monerem -erer
el to monebas -ebaris moneres -ereris
ille monebat -ebatur moneret -eretur
nos monebamus -ebamur moneremus -eremur
vos monebatis -ebamini moneretis -eremini
illi monebant -ebantur monerent -erentur
Futuru Imperfectu
act indicativu pas indicativu
ego monebo -ebor
el to monebis -eberis
ille monebit -ebitur
nos monebimus -ebimur
vos monebitis -ebimini
illi monebunt -ebuntur
Pretéritu Perfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego monui monitus sum monuerim monitus sim
el to monuisti monitus ye monueris monitus sis
ille monuit monitus est monuerit monitus sit
nos monuimus moniti sumus monuerimus moniti simus
vos monuistis moniti estis monueritis moniti sitis
illi monuerunt moniti sunt monuerint moniti sint
Pretéritu Pluscuamperfeutu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego monueram monitus eram monuissem monitus essem
el to monueras monitus yeres monuisses monitus esses
ille monuerat monitus erat monuisset monitus esset
nos monueramus moniti eramus monuissemus moniti essemus
vos monueratis moniti eratis monuissetis moniti essetis
illi monuerant moniti erant monuissent moniti essent
Futuru Perfectu
act indicativu pas indicativu
ego monuero monitus ero
el to monueris monitus eris
ille monuerit monitus erit
nos monuerimus moniti erimus
vos monueritis moniti eritis
illi monuerint moniti erunt

Tercer conxugación editar

Tema en -y petō, petis, petere, petīvī, petītum

Presente
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego petu -or petam -ar
el to petis -eris petas -aris
ille petit -itur petat -atur
nos petimus -imur petamus -amur
vos petitis -imini petatis -amini
illi petunt -untur petant -antur
Imperfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego petebam -ebar peterem -erer
el to petebas -ebaris peteres -ereris
ille petebat -ebatur peteret -eretur
nos petebamus -ebamur peteremus -eremur
vos petebatis -ebamini peteretis -eremini
illi petebant -ebantur peterent -erentur
Futuru Imperfectu
act indicativu pas indicativu
ego petam -ar
el to petes -eris
ille petet -etur
nos petemus -emur
vos petetis -emini
illi petent -entur
Perfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego petivi petitus sum petiverim petitus sim
el to petivisti petitus ye petiveris petitus sis
ille petivit petitus est petiverit petitus sit
nos petivimus petiti sumus petiverimus petiti simus
vos petivistis petiti estis petiveritis petiti sitis
illi petiverunt petiti sunt petiverint petiti sint
Pluscuamperfeutu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego petiveram petitus eram petivissem petitus essem
el to petiveras petitus yeres petivisses petitus esses
ille petiverat petitus erat petivisset petitus esset
nos petiveramus petiti eramus petivissemus petiti essemus
vos petiveratis petiti eratis petivissetis petiti essetis
illi petiverant petiti erant petivissent petiti essent
Futuru Perfectu
act indicativu pas indicativu
ego petivero petitus ero
el to petiveris petitus eris
ille petiverit petitus erit
nos petiverimus petiti erimus
vos petiveritis petiti eritis
illi petiverint petiti erint

Cuarta conxugación editar

Tema en -i audiō, audīs, audīre, audīvī, audīlos tos

Presente
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego audiu -or audiam -ar
el to audis -eris/-ere audias -aris
ille audit -itur audiat -atur
nos audimus -imur audiamus -amur
vos auditis -imini audiatis -amini
illi audiunt -untur audiant -antur
Imperfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego audiebam -iebar audirem -irer
el to audiebas -iebaris audires -ireris
ille audiebat -iebatur audiret -iretur
nos audiebamus -iebamur audiremus -iremur
vos audiebatis -iebamini audiretis -iremini
illi audiebant -iebantur audirent -irentur
Futuru Imperfectu
act indicativu pas indicativu
ego audiam -ar
el to audies -eris
ille audiet -etur
nos audiemus -emur
vos audietis -emini
illi audient -entur
Perfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego audivi auditus sum audiverim auditus sim
el to audivisti auditus ye audiveris auditus sis
ille audivit auditus est audiverit auditus sit
nos audivimus auditi sumus audiverimus auditi simus
vos audivistis auditi estis audiveritis auditi sitis
illi audiverunt auditi sunt audiverint auditi sint
Pluscuamperfeutu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego audiveram auditus eram audivissem auditus essem
el to audiveras auditus yeres audivisses auditus esses
ille audiverat auditus erat audivisset auditus esset
nos audiveramus auditi eramus audivissemus auditi essemus
vos audiveratis auditi eratis audivissetis auditi essetis
illi audiverant auditi erant audivissent auditi essent
Futuru Perfectu
act indicativu pas indicativu
ego audivero auditus ero
el to audiveris auditus eris
ille audiverit auditus erit
nos audiverimus auditi erimus
vos audiveritis auditi eritis
illi audiverint auditi erunt

Conxugación del verbu ser editar

Presente suxuntivu Imperfectu suxuntivu Futuru suxuntivu
ego sum sim eram essem ero fueru
el to ye sis yeres esses eris fueris
ille est sit erat esset erit fuerit
nos sumus simus eramus essemus erimus fuerimus
vos estis sitis eratis essetis eritis fueritis
illi sunt sint erant essent erunt fuerint
Perfectu suxuntivu Plusperfecto suxuntivu
ego fui fuerim fueram fuissem
el to fuisti fueris fueres fuisses
ille fuit fuerit fuerat fuisset
nos fuimus fuerimus fueramus fuissemus
vos fuistis fueritis fueratis fuissetis
illi fuerunt fuerint fuerant fuissent

Otres conxugaciones irregulares editar

Verbos -io de la tercer conxugación editar

Tema en -i capiō, capis, capere, cēpī, captus

Presente
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego capio -or capiam -ar
el to capis -eris/-ere capias -aris
ille capit -itur capiat -atur
nos capimus -imur capiamus -amur
vos capitis -imini capiatis -amini
illi capiunt -iuntur capiant -antur
Imperfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego capiebam -ebar caperem -erer
el to capiebas -ebaris caperes -ereris
ille capiebat -ebatur caperet -eretur
nos capiebamus -ebamur caperemus -eremur
vos capiebatis -ebamini caperetis -eremini
illi capiebant -ebantur caperent -erentur
Futuru Imperfectu
act indicativu pas indicativu
ego capiam -ar
el to capies -eris
ille capiet -etur
nos capiemus -emur
vos capietis -emini
illi capient -entur
Perfectu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego cepi captus sum ceperim captus sim
el to cepisti captus ye ceperis captus sis
ille cepit captus est ceperit captus sit
nos cepimus capti sumus ceperimus capti simus
vos cepistis capti estis ceperitis capti sitis
illi ceperunt capti sunt ceperint capti sint
Pluscuamperfeutu
act indicativu pas indicativu act suxuntivu pas suxuntivu
ego ceperam captus eram cepissem captus essem
el to ceperas captus yeres cepisses captus esses
ille ceperat captus erat cepisset captus esset
nos ceperamus capti eramus cepissemus capti essemus
vos ceperatis capti eratis cepissetis capti essetis
illi ceperant capti erant cepissent capti essent
Futuru Perfectu
act indicativu pas indicativu
ego cepero captus ero
el to ceperis captus eris
ille ceperit captus erit
nos ceperimus capti erimus
vos ceperitis capti eritis
illi ceperint capti erunt
Fio,fis,fieri,factus sum editar
Presente
act indicativu act suxuntivu
ego fio fiam
el to fis fias
ille fit fiat
nos fimus fiamus
vos fitis fiatis
illi fiunt fiant
Imperfectu
act indicativu act suxuntivu
ego fiebam fierem
el to fiebas fieres
ille fiebat fieret
nos fiebamus fieremus
vos fiebatis fieretis
illi fiebant fierent
Futuru imperfectu
act indicativu
ego fiam
el to fies
ille fiet
nos fiemus
vos fietis
illi fient
Perfectu
act indicativu act suxuntivu
ego factus sum factus sim
el to factus ye factus sis
ille factus est factus sit
nos facti sumus facti simus
vos facti estis facti sitis
illi facti sunt facti sint
Pluscuamperfeutu
act indicativu act suxuntivu
ego factus eram factus essem
el to factus yeres factus esses
ille factus erat factus esset
nos facti eramus facti essemus
vos facti eratis facti essetis
illi facti erant facti essent
Futuru Perfectu
act indicativu
ego factus ero
el to factus eris
ille factus erit
nos facti erimus
vos facti eritis
illi facti erunt
Verbos Deponentes editar

Los verbos deponentes son aquellos verbos con morfoloxía de pasiva, pero que se traducen n'activa. Más concretamente'l suxetu d'un verbu deponente nun ye un paciente, sinón un suxetu esperimentador o psicolóxicu. L'escurrimientu de los verbos deponentes ye unu de los restos d'Ergatividad biforcada en llatín.

Verbos defeutivos ya impersonales editar

En llatín los verbos meteorolóxicos (pluit 'llueve', tonat 'truena', fulgurat 'rellampia', ninguit 'nieva', son defeutivos; anque tamién lo son verbos qu'espresen deber o necesidá (libet 'presta', licet 'ye lícitu', decet 'ye fayadizu', dedecet 'nun ye fayadizu', oportet 'ye necesariu', refert 'importa', ...) y otros qu'espresen sentimientu (piget 'tener pena', paenitet 'penar', miseret 'tener compasión', etc).

Preposiciones editar

Les preposiciones del llatín actúen de nucleu del sintagma preposicional y como tales nucleos rixen a un sintagma nominal que'l so casu gramatical ta rexíu pola preposición.

  • Les preposiciones llatines rixen dos casos: acusativu o ablativu.
  • Delles poques preposiciones pueden tomar acusativu o ablativu pero'l significáu del sintagma preposicional ye distintu.
  • Amás, el llatín tien una postposición (tenus 'hasta') que rique caso xenitivu nel sintagma precedente.

Sintaxis editar

Sintaxis de casos editar

Nominativu editar

El Nominativu corresponder n'Español al suxetu, al atributu y tamién al complementu predicativu.

Exemplu de Suxetu: Regina nuntios mittit - 'La Reina unvia mensaxeros'
Exemplu d'Atributu: Ager fertilis est - 'El campu ye fértil'

Xenitivu editar

Correspuende al complementu del nome (adnominal) que n'español va introducíu pola preposición "de". Puede ser:

  • Posesivu o de pertenencia.
    Domus Reginae - la casa de la Reina
    Domus domini - la casa del señor
    Domus Caesaris - la casa de César
    Natura rerum - la naturaleza de les coses
  • De preciu, valor o estima.
    aestimemus assis - consideremos en valor d'un as

Dativu editar

Xeneralmente correspuende a un complementu indireutu o a un complementu de réxime.

Exemplu: Caesar gladium dedit Brutu - 'César dio la espada a Brutu'

Acusativu editar

Ensin Preposición editar

Correspuende fundamentalmente al complementu direutu y tamién al complementu predicativu:

Exemplu: Non relinques amicum - 'Nun vas abandonar al amigu'.

En casu de "dobles acusativos" unu d'ellos n'español equival a un complementu indireutu:

Exemplu: Pueros grammaticam doceo - 'Enseño gramática a los neños'

N'oraciones esclamatives úsase l'acusativu: Magnum virum Senecam! - '¡Qué gran home (foi) Séneca!'

editar

A, escontra, en, cerca de (C.C.Llugar), alredor de (con numberales).

Exemplu: Discurrunt armati ad portes. (Liv.) / Los homes armaos cuerren escontra les puertes.
Adversus, Adversum editar

Contra, escontra, al respeutive de.

Exemplu: Multos inveni aequos adversus homines, adversus deos neminem. (Sen.) / Atopé munchos xustos al respeutive de los homes, a naide al respeutive de los dioses.

Ablativu editar

Ablativu (puramente dichu) editar

Llugar onde -ensin preposición con nomes propios de ciudaes ya islles pequeñes y colos apellativos domus y rus; los demás nomes de llugar van coles preposiciones ab, ex o de = Romā proficistur, rure rediit.

  • Colos verbos lliberara, solvere, quitara etc. y colos axetivos liber, vacuus, inmunis, orbus, nudus.- ye clásicu l'ablativu ensin preposición cuesa con ab de persona = populus liberatus a regibus; liber curā; liberum a praedonibus.
  • Colos verbos cedere, movere, pellere = cedere patriā, vitā; movere castris: echar del campamentu; regnō pellere.- abdicar consolatu 'abdicar del cargu de consul'.
  • Ablativu d'orixe terrā natus; natus locō nobili.

Ablativu instrumental editar

De mediu espresar por ablativu ensin preposición cuando'l mediu ye una cosa y por acusativu con per cuando ye de persona = cornibus tauri se tutantur; adeunt Caesarem per Haeduos -munches vegaes la rellación de mediu llatina nun correspuende a la castellana; equo, curru vehi; pedibus ire; ludere pila; terra Macedoniam petit: se dirge a Macedonia per tierra.

Colos verbos que signifiquen vistir, afatar, allegrar, intruir, acostumar: erudire exercitum omni disciplina militari. -col verbu acostumar úsase más el dativu.

Colos verbos vivir, alimentar: lacte vivere

Colos verbos deponentes utor, fruor, vescor, fungor y potior:oculis utor; vescimur bestiis

Orde de los constituyentes editar

En llatín l'orde de los constituyentes xeneralmente nun ta rigidamente determináu por restricciones gramaticales y depende de cuestiones de tópicu y focu. El tópicu tiende a apaecer lo más a la izquierda posible de la oración y el focu, escontra'l final. Compárense'l dos frases:

(1a) Inquiz accidit fēlī Petrī? ('¿Qué-y asocedió al gatu de Pedro')
(1b) morsus est ā cāne meō ('Foi mordíu pol mio perru')


(2a) Ā quō morsus est fēlēs Petrī? ('¿Por quién foi mordíu'l gatu de Pedro')
(2b) ā cāne meō morsus est ('Foi mordíu pol mio perru')

En cuanto al orde de los constituyentes dientro de los sintagmes tampoco paecen esistir restricciones fuertes anque'l nucleu sintácticu tiende a apaecer detrás del complementu o modificador. Ente axetivos y nomes l'orde de los axetivos puede influyir en que l'axetivu acute'l posible referente o a cencielles califique:

(3a) domus nova, 'la casa nueva [que daquién construyó]'
(3b) nova domus, 'una casa [que se ve como] nueva'

Hai que recordar qu'en llatín s'usa enforma'l hipérbaton, sobremanera en poesía, polo cual l'orde de los constituyentes nun ye de vital importancia.

Sicasí, esisten numberosos casos de pallabres que'l so orde relativu nun ye dafechu llibre, sinón que l'orde importa respectu al significáu de la espresión, eso asocede por casu cuando interactúan dellos elementos de polaridá negativa:[2]

Afirmación llindada Afirmación xeneral
Non nemo
'daquién'
Nemo non
'toos'
Non nullus
'dalgún'
Nullus non
'toos'
Non nihil
'daqué'
Nihil non
'tou'
Non numquam
'dacuando'
Numquam non
'siempres'

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Aporté, Andrew M.; Stephens, Laurence D. (2006). Latin word order: structured meaning and information (n'inglés). Oxford; New York: Oxford University Press, páx. 3-5. «Word order is what gets the reader of Latin from disjoint sentences to coherent and incrementally interpretable text. N'español: "L'orde de les pallabres ye lo que llogra'l llector del llatín a partir de frases dixuntes pa entender ya interpretar el testu incrementalmente."»
  2. L. Carrera (2007): Llatín. Gramática y exercicios, p. 240

Bibliografía editar

  • Herrero Llorente, Víctor-José (2001). Diccionariu d'espresiones y frases llatines. 3ª edición correxida y aumentada, 2ª reimpresión. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-0996-3.
  • — (2007). Verbi gratia: diccionariu d'espresiones llatines. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2880-3.
  • Rubio Fernandez, L. & González Rolan, T. (1990). Nueva gramática llatina. Coloquiu Editorial. ISBN 84-86093-17-1.
  • Segura Munguía, Santiago (2008). Clave del Métodu de Llatín. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-9830-135-9.
  • — (2006). Nuevu diccionariu etimolóxicu Latino-Español y de les voces derivaes. tercer edición. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-7485-754-2.
  • — (2006). Diccionariu por Raigaños del Llatín y de les voces derivaes. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-9830-023-9.
  • — (2006). Métodu de Llatín. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-9830-024-6.
  • — (2004). Gramática Llatina. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-7485-925-6.
  • — (2006). Frases y espresiones llatines d'usu actual: con un anexu sobre les instituciones xurídiques romanes. Bilbao: Universidá de Deusto. ISBN 978-84-9830-054-3.