Una obertura ye la introducción instrumental d'una ópera o otra obra dramática, musical o non. Delles composiciones instrumentales independientes de los sieglos XIX y XX tamién fueron llamaes obertures polos sos compositores, como ye'l casu de Obertura Les Hébrides de Felix Mendelssohn.

Historia editar

Les primeres óperes que daten de principios del sieglu XVII, nun teníen obertures pero sí una introducción que faíen los vocalistas na que realizaben un resume de l'acción que se diba a desenvolver darréu. Les introducciones instrumentales empezar a utilizar davezu a mediaos del sieglu XVII, cuando se desenvolvieron dos formes carauterístiques: la obertura francesa, desenvuelta por Jean Baptiste Lully, taba compuesta de dos partes, la primera lenta y estática y la segunda rápida y con munchos detalles contrapuntísticos; y l'obertura italiana, desenvuelta a finales del sieglu XVII por Alessandro Scarlatti, que tenía tres seiciones: rápida, lenta y rápida. Ésti foi l'antecedente del xéneru instrumental independiente de la sinfonía.

Hasta finales del sieglu XVIII, les obertures taben rellacionaes de dalguna manera coles óperes que se desenvolvíen de siguío. El compositor alemán Christoph Willibald Gluck foi unu de los primeros qu'usó material de les sos óperes pa les sos obertures. D'esta manera, éstes establecíen el perfil emocional de la ópera que siguía. La influencia de les idees de Gluck rescampla na ópera de 1787 Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart, na que per primer vegada escúchase la música de les últimes escenes na obertura. L'empléu de la música utilizada más tarde na mesma ópera puede apreciase nos trés primeres obertures de la ópera de Ludwig van Beethoven Fidelio.

Nel sieglu XIX, la obertura evolucionó escontra un únicu movimientu, de forma similar al primer tiempu de la sonata o de la sinfonía, a diferencia de los dos movimientos de la obertura francesa y los trés de la obertura italiana. El compositor italianu Gioacchino Rossini escribió gran númberu obertures operístiques, destacando la obertura de Guillermo Tell en 1829. El compositor alemán Richard Wagner estendió entá más l'usu d'obertures. Les obertures de les sos óperes realicen una repasada de l'acción dramática de la trama de la ópera ya incorporen temes de la música del drama. Nes óperes de Wagner la obertura convertir nun preludiu estensu que lleva ensin interrupción a la música del primer actu. La mayoría de los compositores posteriores abandonaron la obertura por completu, anque ésta sigue utilizándose na opereta y nel musical.

Obertures notables editar

De siguío recuéyense dalgunos de los exemplos más notables d'obertures.

Ver tamién editar

Referencies editar