Ficus obliqua, comúnmente conocida como la figal de fueyes chiques (small-leaved fig), ye una especie arbórea de la familia Moraceae, nativa del este d'Australia, Nueva Guinea, esti d'Indonesia hasta Sulawesi, ya islles nel suroeste del océanu Pacíficu. Primeramente conocida mientres munchos años sol nome de Ficus eugenioides, ye un baniano del xéneru Ficus, que inclúi alredor de 750 especies en tol mundu allugaes mayormente en zones de clima templáu, d'ente les cualos la más conocida pol so valor comercial ye Ficus carica (la figal común). La forma más avezada d'espardimientu de F. obliqua ye a partir de la so grana, depuesta poles aves na xamasca d'otres plantes o nes roques; nel primer casu desenvuelve una plántula epifita, nel segundu una litófita.[Nota 1] F. obliqua puede crecer hasta 60 m d'altu, y la proyeición del anchu de la so copa puede algamar un orde de magnitú similar. Na base del tueru, los sos raigaños fúlcreas desenvuélvense frecuentemente en muriu o contrafuerte. El tueru ye gris maciu y les fueyes son de color verde brillante. Los frutos pequeños, verdes mientres tán inmaduros, tornen primero en mariellos y depués en colloraos mientres la maduración. El procesu de maduración asocede en cualquier dómina del añu, anque'l picu de maduración produzse na seronda ya iviernu (abril a xunetu na so zona de distribución). Conocíu como sicono, el frutu ye en realidá una inflorescencia compuesta por un receptáculu cóncavu, en que'l so interior buecu dispónse un complexu de visos bien contraíes con flores unisexuales. F. obliqua ye polinizada por dos especies d'aviespes de los figos -Pleistodontes greenwoodi y P. xanthocephalus. Munches especies d'aves, incluyendo palombos y tórtolas, loros y dellos paseriformes, peracaben la fruta. La distribución de F. obliqua estender a lo llargo de la mariña oriental de Queensland, al traviés de Nueva Gales del Sur, como integrante maderizu de la selva, de la sabana, de los montes esclerófilos y de los bosque de galería. Utilízase como árbol de solombra en parques y espacios públicos, y afaise con facilidá pal so usu como planta d'interior o como bonsái. Toles partes del árbol emplegar como medicina tradicional en Fixi.

Ficus obliqua
Clasificación científica
Reinu: Plantae
División: Magnoliophyta
Clas: Eudicots
Orde: Rosales
Familia: Moraceae
Xéneru: Ficus
Especie: F. obliqua
G.Forst.
Sinonimia

Ficus obliqua var. obliqua G.Forst.
Ficus backhousei (Miq.) Miq.
Ficus eugenioides (Miq.) F.Muell. ex Miq.
Ficus tryonii F.M.Bailey
Ficus virginea Banks & Sol. ex Hiern
Urostigma backhousei Miq.
Urostigma eugenioides Miq.

Urostigma obliquum (G.Forst.) Miq.[1]
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]

Taxonomía editar

 
Georg Forster, naturalista alemán que describió a Ficus obliqua per vegada primera. Retratáu por Johann Heinrich Wilhelm Tischbein.

Vulgarmente conocida como figal de fueyes pequeñes o figal de fueyes chiques, Ficus obliqua foi descripta pol naturalista alemán Georg Forster en 1786 sobre la base de material tipu recoyíu en Vanuatu. El botánicu holandés Friedrich Anton Wilhelm Miquel describir como Urostigma eugenioides de la islla Albany en Queensland en 1861, y foi reclasificada en 1867 por Ferdinand von Mueller, botánicu del estáu de Victoria, como Ficus eugenioides. Asina-y la designó mientres munchos años. Sicasí, prevaleció finalmente'l nome impuestu por Forster, yá que por regla otorgar prioridá al nome más antiguu. L'epítetu específicu deriva del axetivu llatín obliquus, que significa «oblicuu», anque l'atributu al cual refierse nun ta claru.[2]

En 1906, Frederick Manson Bailey describió Ficus tryonii, consideráu na actualidá como F. obliqua, a partir d'una coleición llograda de llocalidaes elevaes de la islla Middle Percy (21°39′S 150°16′E / 21.650°S 150.267°E / -21.650; 150.267), cercana a la mariña del centru de Queensland.[3] Recoyida de la isla Booby (10°36′14.4″S 141°54′39.6″E / 10.604000°S 141.911000°E / -10.604000; 141.911000) por Joseph Banks y Daniel Solander, denominar Ficus virginea en 1770, nome consideráu sinónimu de F. obliqua por William Philip Hiern en 1901.[3]

Na actualidá, califíccase la especie como monotípica. Hasta 2001 reconociéronse trés variedaes de Ficus obliquaF. obliqua var. petiolaris, F. obliqua var. obliqua, y F. obliqua var. puberula, d'Australia Occidental. Sicasí, una revisión del grupu llevó a la conclusión de que F. obliqua var. petiolaris correspondía en realidá a la especie Ficus rubiginosa.[4]

F. obliqua var. puberula resultó tar emparentada más lejanamente con F. obliqua que con F. rubiginosa, razón pola cual se la reclasificó como una especie separada, Ficus brachypoda.[5]

Con más de 750 especies, Ficus ye unu de los xéneros más numberosos dientro de les Anxospermes.[6] Basándose en calteres morfolóxicos, el botánicu inglés Y. J. H. Corner estremó'l xéneru en cuatro subxéneros,[7] lo que más tarde s'espandió a seis.[8] Nesta clasificación, F. obliqua allugar na subserie Malvanthereae, serie Malvanthereae, seición Malvanthera del subxéneru Urostigma (subxéneru que s'acomuñar sistemáticamente col términu «baniano»).[9] Nel so reclasificación de la seición Malvanthera australiana, el botánicu australianu Dale J. Dixon modificó les delimitaciones de la serie dientro de la seición, pero dexó esta especie na serie Malvanthereae.[7]

Nun estudiu publicáu en 2008, Nina Rønsted y collaboradores analizaron per primer vegada a nivel molecular les rellaciones filoxenétiques na seición Malvanthera, por aciu l'usu de tres marcadores moleculares: los espaciadores transcritos internos y esternos del ADN ribosómico (conocíos poles sos sigles n'inglés, ITS y ETS) y el xen codificante de la enzima gliceraldehído-3-fosfatu deshidrogenasa. Atopóse que F. obliqua taba más estrechamente emparentada con tres especies del grebu Territoriu del Norte australianu (F. platypoda, F. subpuberula y F. lilliputiana) y clasificóse na nueva serie Obliquae, na subseición Platypodeae. F. obliqua permaneció como una especie de la selva de transición ente que les especies emparentaes espublizar escontra rexones más seques.[9][Nota 2]

Descripción morfolóxica y anatómica editar

Base del tueru de dos exemplares de Ficus obliqua de distintu orixe. Enriba, los raigaños fúlcreas desenvueltes en muriu o contrafuerte d'un exemplar deriváu d'una plántula epifita en Allyn River, Parque Nacional Cumes Barrington, Nueva Gales del Sur. Embaxo, exemplar deriváu d'una plántula litófita, allugáu nos montes Watagan, na mariña oriental de Nueva Gales del Sur.
 
Exemplar de Ficus obliqua con un altor envaloráu que supera los 50 m. Parque Nacional Montes de la Frontera, Nueva Gales del Sur, Australia.
Fueyes y frutos de Ficus obliqua (Moraceae). Na imaxe cimera reparar les fueyes verdes, brilloses y glabres de forma elíptica. Los frutos arrondaos viren del color verde (estáu inmaduru) al color mariellu y depués al color anaranxáu o colloráu (estáu maduru) y algamen un diámetru permediu de 6–10 mm aproximao. La imaxe inferior dexa visualizar comparativamente el tamañu del frutu y de la fueya; esti postreru xustifica'l nome vulgar que recibe la especie

Ficus obliqua ye un árbol que'l so porte varia según l'hábitat nel que vive. Puede algamar ente 15 y 60 m d'altor, con una copa de diámetru similar.[10] En distintes reserves ecolóxiques australianes reparen exemplares de cuasi 50 m d'altor, como en Mary Cairncross Scenic Reserve (Maleny, Queensland),[11] o en Illawara Escarpment State Conservation Area (Wollongong, Nueva Gales del Sur).[12] Sicasí, l'exemplar allugáu en Mick Ryan Park, un parque abiertu sito en Milton (Nueva Gales del Sur), ye 2,7 vegaes más anchu qu'alto.[13] [Ver la so imaxe na ficha].

F. obliqua presenta una corteza abuxada, llisa y delgada, con lenticeles de color más claru, y raigaños fúlcreas que pueden algamar los 3 m de diámetru. Al igual qu'otres especies del so xéneru, F. obliqua ye una planta productora de látex,[14] a partir de laticíferos non articulaos.

Les fueyes de color verde brillante son elíptiques a oblongues y miden 5–8 cm de llongura por 2–3,5 cm d'anchu, con peciolus de 1–2 cm.[10] Tán dispuestes de forma alterna nos tarmos.[2] Los frutos de forma arrondada disponer d'a pares. Al maurecer camuden el so color verde pol mariellu pa depués virar a un color anaranxáu o colloráu-anaranxáu, chiscáu dacuando de colloráu más escuru. Los frutos algamen un diámetru mediu de 6–10 mm mientres la maduración n'abril a xunetu,[10] anque l'árbol tamién puede fructificar n'otres dómines del añu.[15]

Tal como asocede en toles especies del xéneru Ficus, el figu –una clase de frutu compuestu al que se denomina sicono– ye en realidá una inflorescencia constituyida por un receptáculu cóncavu zarráu sobre sí mesmu, en que'l so interior buecu dispónse un complexu de visos bien contraíes con flores unisexuales.[16] F. obliqua ye una planta monoica –les flores masculín y femenín son producíes pola mesma planta y, ello ye que nel interior del mesmu sicono. Dientro d'un frutu dau, les flores femenines maurecen y vuélvense receptives delles selmanes primero qu'asoceda la maduración del polen nes masculines.[17]

Históricamente hubo cierta dificultá pa estremar a F. obliqua d'otra especie estrechamente emparentada, F. rubiginosa.[5] Sicasí, F. obliqua puede estremase polos sos frutos más pequeños sosteníos por pedúnculos más curtios, como asina tamién poles sos fueyes glabres, tantu na so cara adaxial (cimera) como na abaxal (inferior); amás, los peciolos, les estípules y les bráctees basales presenten solamente pelos hialinos ascendentes.[16][5] Solo delles formes de F. rubiginosa tien les fueyes y peciolus glabros, ente qu'otres tener cubiertos por una fina pilosidá.[5] Como se señaló enantes, los siconos de F. obliqua son de menor tamañu: según Dixon, tienen 4,3–11,9 mm de llargu y 4,4–11 mm de diámetru nel planu ecuatorial; sicasí, los de F. rubiginosa tienen 7,4–17,3 mm de llargu y 7,6–17,3 mm de diámetru.[5] Tamién s'estremaron Ficus platypoda y Ficus leucotricha, otres especies estrechamente acomuñaes pertenecientes al subxéneru Urostigma.[18]

Distribución y llonxevidá editar

N'Australia, F. obliqua presentar dende'l monte Dromedary (tamién llamáu monte Gulaga; 36° S), al sur de Nueva Gales del Sur, escontra'l norte a lo llargo de la mariña y la Gran Cordal Divisoriu, hasta l'estremu de la península del Cabu York nel norte de Queensland. Fora d'Australia, F. obliqua alcuéntrase en Nueva Guinea y nes islles de la mariña,[16] dende onde s'estiende pel este d'Indonesia hasta la islla de Célebes; y al traviés de Melanesia hasta les islles del suroeste del Pacíficu:[19] topar en Nueva Caledonia,[20] Fixi, Tonga, Samoa y Vanuatu.[21] Pensóse que'l so llocalización algamaba l'oeste d'Australia, pero nel presente identifiquen eses coleiciones con Ficus brachypoda.[5]

Dientro de los estaos de socesión vexetal, considérase que Ficus obliqua ye una especie de fase secundaria (esto ye, non pionera) tardida, de vida enllargada, que persiste mientres la etapa de maduror de la selva.[22] Delles estimaciones señalen pa los individuos d'esta especie una duración posible d'unos 500 años o más.[15]

Ecofisioloxía editar

Requerimientos ambientales editar

A F. obliqua resúlten-y más aparentes aquellos suelos con elevada dotación de nutrientes y d'agua (suel alcontrase en llugares con precipitaciones de 1200-1400 mm añales), pero tamién vegeta en suelos d'arenisques o de latitas como los de la rexón de Sydney.[15] Cuntar ente les especies con requerimientu de lluz moderadamente eleváu.[22] El so hábitat ye la selva templáu-templada a subtropical húmeda y suel allugase en fasteres serrapatoses y ribayos. Los exemplares de mayor valumbu pueden sobresalir percima del dosel como árboles componentes del estratu emerxente», esto ye, aquel que crez sobre tolos restantes estratos.[15]

Mecanismos d'adautación editar

 
Planta nueva de Ficus obliqua, desenvolviendo como hemiepifita en Wilson River, Nueva Gales del Sur.
 
Planta adulta de Ficus obliqua que desenvolvió primeramente como hemiepifita. Allugar na reserva natural Boorganna, en Taree, Nueva Gales del Sur.

Les figales estranguladores, ente les que se cunta Ficus obliqua, presenten un conxuntu de mecanismos d'adautación que-yos dexa desenvolver se en condiciones selváticas de competencia por lluz y nutrientes. Les figales que s'arrobinen a partir de la deposición de la grana per parte de les aves na xamasca d'otres plantes, desenvuelven como hemiepifitas mientres la primer etapa de la so vida y emiten raigaños adventicias escontra'l suelu del monte o selva qu'habiten. Estes figales espanden los sos raigaños cada vegada más hasta arredolar la planta hospedante. Los raigaños se anastomosan y finalmente esgañen al so anfitrión, al cinxilo y anillarlo de forma efectiva. La figal, que sobrevive como individuu independiente, puede permanecer como un exemplar de calter «columnar», que'l so centro buecu constitúi l'espaciu enantes ocupáu pola planta hospedante que morrió encalorada. Sicasí, esti procesu nun se considera puramente un fenómenu de predación, sinón amás d'eventual competencia por recursos tales como la lluz o nutrientes.[23]

Al estudiar los miembros del subxéneru Urostigma que viven primero como epifitas y depués como plantes independientes, verificóse qu'estes figales estranguladores manifiesten plasticidad morfolóxica y fisiolóxica. El sustratu de les epifitas tien mayores niveles d'amoniu y fosfatu disponibles pa la planta y similares niveles de nitratos en comparanza col suelu de la selva, lo que suxure que'l nitróxenu y el fósforu nun son recursos limitantes nel entamu de la vida de la planta. Coles mesmes, les figales estranguladores del subxéneru Urostigma tienen baxes tases d'asimilación de nitratu foliar en comparanza coles figales non estranguladores d'otros subxéneros (Pharmacocycea, Sycidium, Sycomorus o Synoecia). El ion nitratu ye una fonte de nitróxenu energéticamente cara pa la planta, polo cual el baxu usu de nitratos puede significar una adautación de les figales estranguladores pa caltener la enerxía mientres la so crecedera epifítico.[24]

Pela so parte, el potencial osmótico de les fueyes d'exemplares de cinco especies de Ficus hemiepifitas resultó ser más eleváu qu'aquél de los sos conxéneres guañaos al suelu, anque estos postreros teníen meyor accesu a l'agua.[25] Esisten delles esplicaciones posibles pa esti mecanismu n'apariencia contrariu a lo esperable, y ye que n'ausencia de suelu, l'agua resulta relativamente abondosa mientres pulsos curtios y nesi casu la baxa presión osmótica ye innecesaria pa la captación de l'agua. Si, sicasí, l'agua fuera desaxeradamente exigua, la so captación nun se vería ameyorada nin siquier por un amenorgamientu del potencial osmótico.[25]

Reproducción y mutualismo editar

 
Pleistodontes ye un xéneru d'aviespes de los figos natives principalmente d'Australia y Nueva Guinea, que'l so tamañu nun entepasa unos pocos milímetros. Pleistodontes caltién una rellación de mutualismo con especies del xéneru Ficus correspondientes al subxéneru Urostigma, ente los que se cunta F. obliqua, polinizada por dos especies d'aviespes de los figos: Pleistodontes greenwoodi y Pleistodontes xanthocephalus.

Cada especie del xéneru Ficus caltién un mutualismo obligáu con dalguna especie d'aviespes de los figos (Agaonidae): los figos son polinizaos namái por aviespes de los figos, y estes aviespes solamente pueden reproducise en flores de la figal. Xeneralmente, el mutualismo ye específicu, esto ye, cada especie de figal depende d'una especie única d'aviespa pa la polinización en cuantes que les pequeñes aviespes dependen de forma similar de la so especie de figal pa reproducise.[26] Tradicionalmente considérase esti mutualismo como unu de los exemplos de co-evolución más atanantes, que s'estiende dende'l Cretácicu hasta l'actualidá,[27] mientres unos 90 millones d'años.[28] El camientu de que cada especie de figal ye polinizada por una sola especie d'aviespa de los figos foi cuestionada pol descubrimientu de Complexu crípticu d'especies complexos crípticos d'especies dientro de lo que se pensaba yeren especies úniques d'aviespes.[29][30][28] F. obliqua ye polinizada por dos especies d'aviespes de los figos —Pleistodontes greenwoodi y P. xanthocephalus.[26]

Les flores femenín y masculín de cada sicono maurecen en distintos momentos. Les aviespes femes enfusen nel sicono al traviés del ostíolo,[Nota 3] acarretando una carga de polen proveniente d'otru figu, y depositen güevos nes flores femenines en coincidencia col momentu en que les mesmes tas receptives. Xeneralmente, esto ye siguíu de la muerte de les aviespes femes, que los sos cuerpos permanecen nel interior del figu. Los güevos ovipuestos por distintes femes eclosionen más tarde dando llugar a una proxenie de machos y de femes que copulan ente sigo. Los machos, que eclosionen primero, presenten escasa movilidá. Sicasí, les femes alaes de la nueva xeneración, yá fecundaes, carguen el polen de les flores masculines qu'aquel día maurecieron, y abandonen el frutu pa visitar otros siconos y repitir el procesu.[27] Nun estudiu de campu efectuáu en Brisbane afayóse que cada exemplar de F. obliqua de cutiu porta simultáneamente siconos na fase masculina (esto ye, con flores masculines portadores de polen maduru) y na fase femenina (esto ye, con flores femenines madures y receptives). Esto podría ser favorable pa la reproducción en poblaciones aisllaes, como les qu'habiten n'islles. El mesmu estudiu atopó un númberu llixeramente amenorgáu de siconos en fase masculina mientres l'iviernu, que se supunxo deber a la medría de la mortalidá de les aviespes polinizadoras nos meses más fríos.[17]

Consumu de frutos y dispersión de les granes editar

 
Trichoglossus haematodus moluccanus, subespecie de la familia de les Psittacidae que s'alimenta de los figos de F. obliqua, colo cual coadyuva a la dispersión de les granes.
 
El zosteropo de llombu gris (Zosterops lateralis) ye una ave frugívora consumidora de los figos de Ficus obliqua.
 
Flores y frutos de Lantana camara colorada, una de les principales variedaes de color constituyíes en maleza d'Australia, competidora con F. obliqua pola dispersión de les granes.

Pol so apurra alimenticiu, Ficus ye'l xéneru de plantes más importante pa los frugívoros tropicales. L'abondosa producción de frutos en cuasi toles estaciones del añu facer funcionalmente importantes como fonte d'alimentu pa la vida montesa, particularmente mientres aquellos periodos en carestía xeneral de frutos.[31] De la mesma, esto da llugar a la endozoocoria, esto ye, la dispersión de les granes inxeríes xunto col frutu.

El lorito de doble güeyu de la figal (Cyclopsitta diophthalma) alimentar del frutu de Ficus obliqua, deponiendo de cutio los detritos de los frutos nel terrén.[32] Una subespecie de lori arcu iris (Trichoglossus haematodus moluccanus) tamién consume'l frutu y esvalixa les granes.[4] Otres aves que cumplen una función similar son: el casuario común o austral (Casuarius casuarius),[3] y variaes especies de palombos y tórtolas de les tierres australianes, tales como Macropygia phasianella, Ptilinopus regina, Ptilinopus magnificus, Leucosarcia melanoleuca, Lopholaimus antarcticus; los paseriformes Zosterops lateralis (vulgarmente conocíu como zosteropo de llombu gris), Strepera graculina, Coracina novaehollandae, Oriolus sagittatus, Sphecotheres vieilloti, Ailuroedus crassirostris, Sericulus chrysocephalus, Ptilonorhynchus violaceus, y Meliphaga lewinii.[2] Los palombos Ptilinopus perousii y Ptilinopus porphyraceus, que se distribúin nel oeste de la Polinesia, tienen nos figos de F. obliqua una fonte d'alimentu de primer orde,[33] y encamentóse el plantíu d'esta especie vexetal en Tonga pa estes aves.[34] Tamién s'alimenten del frutu distintos foinos voladores o esperteyos frugívoros (megaquirópteros), tales como Pteropus conspicillatus,[35] y Pteropus poliocephalus.[15] Los animales que s'alimenten de los figos esvalixen les granes, que depués granen y desenvuelven sobre otres plantes en condición d'epifites, o sobre les roques en calidá de litófites.

Lantana camara, una planta arbustiva invasora catalogada ente los cien especies exótiques más dañibles del mundu,[36] cubrió árees significatives d'Australia y puestu en peligru a diverses plantes natives, ente les que se cunten les especies del xéneru Ficus polo xeneral y F. obliqua en particular.[37] Esto debe a que les aves que tradicionalmente consumíen los frutos y esvalixaben les granes de plantes natives como F. obliqua, anguaño faen lo propio con lantana, lo que contribúi simultáneamente al amenorgamientu de la diseminación de les granes de les especies natives y a la medría de la invasión d'esta maleza.

Plagues de Ficus obliqua editar

Les fueyes de F. obliqua sirven de fonte d'alimentu a los canesbes de distintes especies de caparines diurnes: Euploea core,[38] Euploea alcathoe,[39] y a la guxanu mididor Scopula epigypsa.[40]

La especie de trips Gynaikothrips australis alimentar del viesu de les fueyes nueves de F. obliqua, como tamién de les de F. rubiginosa y F. macrophylla. A midida que les célules vexetales muerren, les célules próximes inducir pa la producción de texíu meristemático, de lo cual resulta la formación d'agalles, y la deformación y enrulamiento de les fueyes. Los trips permanecen nes agalles pela nueche y analayen mientres el día enantes de retornar al atapecer, posiblemente a agalles distintes sobre l'árbol. Los trips empiecen a alimentase cuando l'árbol presenta nueves brotaciones, y el ciclu de vida estender por alredor de seis selmanes. N'otres ocasiones, los trips viven nes fueyes vieyes ensin alimentase, o empupan protexíos pola corteza.[41]

Usos editar

 
Ficus obliqua llantada como árbol de solombra nun patiu de recréu de Glebe, Nueva Gales del Sur.

Ficus obliqua ye un elegante árbol de solombra pa parques o campos, y afaise a suelos distintos.[10] Un exemplar notable allugáu en Mick Ryan Park, Milton, na mariña sur de Nueva Gales del Sur presenta 14 m d'altu y 38 m d'anchu,[13] y ye un puntu de referencia local.[42] Al igual qu'otres especies de figales que se converten n'árboles de gran valumbu, Ficus obliqua ye aptu namái pa xardinos bien grandes, yá que'l so sistema radical agresivu invade los desaguadorios y los distintos cuadros del xardín. Les figales tamién dexen cayer grandes cantidaes de fruta y de fueyes, y esos restos vexetales suelen atropase so la so copa.[10]

Pa realizar bonsái, F. obliqua ye menos utilizada que F. rubiginosa.[43] Con tou, el so usu resulta conveniente por delles razones, particularmente poles sos fueyes pequeñes y l'enclín del so tueru a enanchase,[44] atributos óptimos pa un árbol de 10-80 cm d'altor. Ye bien comercializada en viveros de bonsáis del área de Brisbane como especie local y tenida n'estima por Bradley Barlow.[44][45] Barlow presentó un exemplar proveniente de Brisbane que resultó premiáu na competencia internacional de clubes de bonsái en 2006.[46]

F. obliqua tamién ye apoderada pal so usu como planta d'interior en llugares de baxa, media o alta lluminosidá.[47] La fruta ye comestible y tien bon sabor.[48] La madera ye demasiáu blanda pa usu industrial.[10]

Conocíu como baka o baka nin Viti en Fixi, munchos órganos de Ficus obliqua utilizar na medicina tradicional d'esi país insular,[21] onde-y la consideraba sagrada.[49] El látex d'aspeutu llechientu foi utilizáu pa tratar los dolores articulares y estremidaes enchíes. Esleíu con agua y bebíu, emplegar p'ameyorar la lleche materno. Un fervinchu realizáu cola corteza del raigañu usar pa tratar la debilidá post-partu, en cuantes que'l líquidu estrayíu de la mesma corteza de raigañu utilizar pa solliviar los dolores de cabeza severos, y los fervinchos de corteza del tueru emplegar pa solliviar dolencies respiratories.[21] Les fueyes aplicar a les úlceras derivaes d'infeiciones de tresmisión sexual.[21] El látex tamién s'aplica pal tratamientu de forúnculos, d'otres infeiciones cutanees y de pequeñes firíes, tantu en Samoa[21] como n'Australia.[50]

Notes editar

  1. El términu litófito surde na clasificación ecolóxica de Warming (1909), pa designar a plantes propies de suelos físicamente secos por consistir en roca viva.
  2. Na serie Obliquae, el primer llinaxe diverxente resultó ser F. obliqua, que se presenta tanto como una hemiepifita como una litófita en tola so área d'espardimientu, ente que'l restu de les especies d'esta serie son toes litófitas. Eses resultaos son consistentes col patrón d'espardimientu de los miembros de la serie Obliquae, que s'estiende dende la selva a los hábitats más secos d'Australia, con una transición que varia dende especies arbóreas hemiepifitas altes hasta árboles pequeños y arbustos.
  3. Nun sicono, el ostíolo ye una apertura apical o poru que presenta'l receptáculu floral. Xeneralmente alcuéntrase total o parcialmente cerráu por pequeñes bráctees inxeríes. Les aviespes femes suelen perder les sos ales (anque non siempres) al entrar al sicono al traviés del ostíolo.

Referencies editar

  1. Integrated Botanical Information System (IBIS). «Ficus obliqua G.Forst.» (inglés). Australian Plant Name Index (APNI). Centre for Plant Biodiversity Research, Australian Government. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  2. 2,0 2,1 2,2 Floyd, Alex G. (2009). Rainforest Trees of Mainland Southeastern Australia. Lismore, New South Wales: Terania Rainforest Publishing, páx. 232. ISBN 978-0-9589436-7-3.
  3. 3,0 3,1 3,2 Zich, Frank. «Factsheet: Ficus obliqua». Australian Tropical Rainforest Plants, Edition 6 (RFK6). CSIRO. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  4. 4,0 4,1 Cook, James M.; Rasplus (2003). «Mutualists with attitude: Coevolving fig wasps and figs». Trends in Ecology & Evolution 18 (5):  páxs. 241–48. doi:10.1016/S0169-5347(03)00062-4. ISSN 0169-5347. http://www91.homepage.villanova.edu/eli.greenbaum/FigWaspCoevolution.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Dixon, Dale J.; Jackes, Betsy R.; Bielig, L. M. (2001). «Figuring out the figs: the Ficus obliqua-Ficus rubiginosa Complex (Moraceae: Urostigma sect. Malvanthera)» (n'inglés). Australian Systematic Botany 14 (1):  páxs. 133–154. doi:10.1071/SB99029. ISSN 1030-1887. http://www.publish.csiro.au/?paper=SB99029. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  6. Frodin, David G. (2004). «History and concepts of big plant xenera» (n'inglés). Taxon 53 (3):  páxs. 753–776. doi:10.2307/4135449. ISSN 0040-0262. http://www.ingentaconnect.com/content/iapt/tax/2004/00000053/00000003/art00012. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  7. 7,0 7,1 Dixon, Dale J. (2003). «A taxonomic revision of the Australian Ficus species in the section Malvanthera (Ficus subg. Urostigma: Moraceae)» (n'inglés). Telopea 10 (1):  páxs. 125–153. ISSN 0312-9764. http://www.rbgsyd.nsw.gov.au/__data/assets/pdf_file/0020/72713/Tel10Dix125.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  8. Rønsted, Nina; Weiblen, G. D.; Clement, W. L.; Zerega, N. J. C.; Savolainen, V. (2008). «Reconstructing the phylogeny of figs (Ficus, Moraceae) to reveal the history of the fig pollination mutualism» (n'inglés). Symbiosis 45 (1–3):  páxs. 45–56. ISSN 0334-5114. http://geo.cbs.umn.edu/RonstedEtAl2008a.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  9. 9,0 9,1 Rønsted, Nina; Weiblen, George D.; Savolainen, V.; Cook, James M. (2008). «Phylogeny, biogeography, and ecology of Ficus section Malvanthera (Moraceae)» (n'inglés). Molecular Phylogenetics and Evolution 48 (1):  páxs. 12–22. doi:10.1016/j.ympev.2008.04.005. ISSN 1055-7903. http://geo.cbs.umn.edu/RonstedEtAl2008b.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Elliot, Rodger W.; Jones, David L.; Blake, Trevor (1986). Encyclopaedia of Australian Plants Suitable for Cultivation: Volume 4 (Eu-Go) (n'inglés). Port Melbourne, Victoria: Lothian Press, páx. 280, 287–88. ISBN 0-85091-589-9.
  11. Dean, Nicolle. «Fig – Small-leaved (Ficus obliqua): Tree Details». National Register of Big Trees: Australia's Champion Trees. Australia: National Register of Big Trees. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  12. Varley, Warwick. «Fig – Small-leaved (Ficus obliqua): Tree Details». National Register of Big Trees: Australia's Champion Trees. Australia: National Register of Big Trees. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  13. 13,0 13,1 Ciampa, Bernadette. «Fig – Small-leaved: Tree Details». National Register of Big Trees: Australia's Champion Trees. National Register of Big Trees. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  14. Janzen, Daniel H. (1979). «How to be a fig» (n'inglés). Annual Review of Ecology and Systematics 10:  páxs. 13–51. doi:10.1146/annurev.es.10.110179.000305. ISSN 0066-4162. http://www.annualreviews.org/doi/abs/10.1146/annurev.es.10.110179.000305. Consultáu'l 8 de xunetu de 2012. 
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Benson, Doug; McDougall, Lyn (1997). «Ecology of Sydney plant species, Part 5: Dicotyledon families Flacourtiaceae to Myrsinaceae» (n'inglés). Cunninghamia 5 (2):  páxs. 330–544. ISSN 0727-9620. http://www.rbgsyd.nsw.gov.au/__data/assets/pdf_file/0018/73332/Cun5Ben330.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  16. 16,0 16,1 16,2 Fairley, Alan; Moore, Philip (2000). Native Plants of the Sydney District: An Identification Guide, 2a (n'inglés), Kenthurst, New South Wales: Kangaroo Press, páx. 62. ISBN 0-7318-1031-7.
  17. 17,0 17,1 McPherson, John R. (2005). «Phenology of six Ficus L., Moraceae, Species and its effects on pollinator survival, in Brisbane, Queensland, Australia» (n'inglés). Geographical Research 43 (3):  páxs. 297-305. doi:10.1111/j.1745-5871.2005.00329.x. ISSN 1745-5863. http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1745-5871.2005.00329.x/abstract. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  18. Dixon, Dale J. (2001). «A chequered history: the taxonomy of Ficus platypoda and F. leucotricha (Moraceae: Urostigma sect. Malvanthera) unravelled» (n'inglés). Australian Systematic Botany 14 (4):  páxs. 535–563. doi:10.1071/SB00028. ISSN 1030-1887. http://www.publish.csiro.au/paper/SB00028.htm. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  19. Chew, W.-L.. «Ficus obliqua G.Forst. var. obliqua» (inglés). Flora of Australia (series). Department of the Environment and Heritage, Australian Government.. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  20. Morat, Jean-Marie; Jaffre, Tanguy; Veillon (2001). «The flora of New Caledonia's calcareous substrates» (n'inglés). Adansonia 23 (1):  páxs. 109–127. ISSN 0240-8937. http://www.mnhn.fr/publication/adanson/a01n1a5.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Camude, R.C.; Ash, Julian Edward (1994). Fijian Medicinal Plants (n'inglés). Collingwood, Victoria: CSIRO Publishing, páx. 256. ISBN 0-643-05404-9. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  22. 22,0 22,1 Brisbane Rainforest Action & Information Network. «Typical species and successional stages of dry rainforest in the Brisbane region» (inglés). Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  23. Benzing, David H. (1990). Vascular epiphytes (n'inglés). Cambridge, Reinu Xuníu: Cambridge University Press, páx. 253-254. ISBN 978-0-521-26630-7. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  24. Schmidt, Susanne; Tracey, Dieter P.. «Adaptations of strangler figs to life in the rainforest canopy» (n'inglés). Functional Plant Biology 33 (5):  páxs. 465–475. doi:10.1071/FP06014. http://www.publish.csiro.au/?paper=FP06014. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  25. 25,0 25,1 Holbrook, N.M.; Putz, F.Y. (1996). «From epiphyte to tree: differences in leaf structure and leaf water relations associated with the transition in growth form in eight species of hemiepiphytes» (n'inglés). Plant, Cell and Environment 19 (6):  páxs. 631–642. doi:10.1111/j.1365-3040.1996.tb00398.x. http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1365-3040.1996.tb00398.x/abstract. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  26. 26,0 26,1 Lopez-Vaamonde, Carlos; Dixon, Dale J.; Cook, James M.; Rasplus, Jean-Yves (2002). «Revision of the Australian species of Pleistodontes (Hymenoptera: Agaonidae) Fig-pollinating wasps and their host-plant associations» (n'inglés). Zoological Journal of the Linnean Society 136 (4):  páxs. 637–683. doi:10.1046/j.1096-3642.2002.00040.x. ISSN 0024-4082. http://www3.interscience.wiley.com/journal/118944298/abstract. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  27. 27,0 27,1 Williams, Geoff; Adam, Paul (2010). The flowering of Australia's rainforest. A plant and pollination miscellany (n'inglés). Collingwood, Australia: CSIRO Publishing, páx. 102. ISBN 978-0-643-09761-2. Consultáu'l 19 de xunetu de 2012.
  28. 28,0 28,1 Haine, Eleanor R.; Martin, Joanne; Cook, James M. (ochobre 2006). «Deep mtDNA divergences indicate cryptic species in a fig-pollinating wasp» (n'inglés). BMC Evolutionary Biology 6 (83). doi:10.1186/1471-2148-6-83. http://www.biomedcentral.com/content/pdf/1471-2148-6-83.pdf. 
  29. Molbo, Drude; Macháu, Carlos A.; Sevenster, Jan G.; Keller, Laurent; Fierre, Edward Allen (mayu 2003). «Cryptic species of fig-pollinating wasps: Implications for the evolution of the fig–wasp mutualism, sex allocation, and precision of adaptation» (n'inglés). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 100 (10):  páxs. 5867-5872. doi:10.1073/pnas.0930903100. ISSN 1091-6490. http://www.pnas.org/content/100/10/5867.full.pdf+html. Consultáu'l 8 de xunetu de 2012. 
  30. Macháu, C.A.; Robbins, N.; Gilbert, M.T.; Fierre, Y.A.. «Critical review of host specificity and its coevolutionary implications in the fig/fig-wasp mutualism» (n'inglés). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 102 (Suppl 1):  páxs. 6558-6565. ISSN 1091-6490. http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15851680?dopt=Abstract. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  31. Shanahan, Mike; So, Samson; Compton, Stephen G.; Corlett, Richard (2001). «Fig-eating by vertebrate frugivores: a global review» (n'inglés). Biological Reviews of the Cambridge Philosophical Society 76 (4):  páxs. 529-572. doi:10.1017/S1464793101005760. ISSN 0006-3231. http://journals.cambridge.org/action/displayAbstract?fromPage=online&aid=91141. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  32. Forshaw; Cooper (1978). Parrots of the World, 2a, Melbourne, Victoria: Landsdowne Editions, páx. 162. ISBN 0-7018-0690-7.
  33. Watling, Dick (2003). A Guide to the Birds of Fiji and Western Polynesia. Suva, Fixi: Environmental Consultants, páx. 122. ISBN 982-9030-04-0.
  34. Steadman, David W. (1998). «Status of land birds on selected islands in the Hai'apai Group, Kingdom of Tonga» (n'inglés). Pacific Science 52 (1):  páxs. 14–34. ISSN 0030-8870. http://extinct-website.com/pdf/Status%20of%20Land%20Birds%20on%20Selected%20Islands%20in%20the%20Hai'apai%20Group,Kingdom%20of%20Tonga.pdf. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  35. Parsons, Jennifer G.; Cairns, Andi; Johnson, Christopher N.; Robson, Simon K. A.; Shilton, Louise A.; Westcott, David A. (2006). «Dietary variation in spectacled flying foxes (Pteropus conspicillatus) of the Australian wet tropics». Australian Journal of Zoology 54 (6):  páxs. 417–428. doi:10.1071/ZO06092. ISSN 0004-959X. http://jamescook.academia.edu/JenniferParsons/Papers/136738/Dietary-variation-in-spectacled-flying-foxes--Pteropus-conspicillatus--of-the-Australian-Wet-Tropics. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  36. Lowe, S.; Browne, M.; Boudjelas, S.; De Poorter, M. (payares de 2004). The Invasive Species Specialist Group (ISSG): 100 of the World's Worst Invasive Alien Species. A Selection from the Global Invasive Species, 12 páxina, 2 (n'inglés), Nuevu Zelanda: Species Survival Commission (SSC) of the World Conservation Union (IUCN),. Consultáu'l 19 de xunetu de 2012.
  37. Turner, Peter J.; Downey, Paul O. (2008). «The role of native birds in weed invasion, species torne, revegetation and reinvasion: consequences for lantana management», Sixteenth Australian Weeds Conference: Weed Management 2008 - Hot Topics in the Tropics (n'inglés). Cairns, QLD, Australia: Weed Society of Queensland Incorporated, páx. 30-32. ISBN 978-0-646-48819-6.
  38. Robinson, Gaden S.; Ackery, Phillip R.; Kitching, Ian J.; Beccaloni, George W.; Hernández, Luis M. «Euploea core». HOSTS – a Database of the World's Lepidopteran Hostplants. Muséu d'Historia Natural de Londres. Consultáu'l 26 d'agostu de 2012.
  39. Braby, Michael F. (2005). The Complete Field Guide to Butterflies of Australia. Collingwood, Victoria: CSIRO Publishing, páx. 194. ISBN 0-643-09027-4.
  40. Robinson, Gaden S.; Ackery, Phillip R. ; Kitching, Ian J.; Beccaloni, George W.; Hernández, Luis M. «Scopula epigypsa». HOSTS – a Database of the World's Lepidopteran Hostplants. Muséu d'Historia Natural de Londres. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  41. Tree, G. H.; Walter (2009). «Diversity of host plant relationships and leaf galling behaviours within a small genus of thrips –Gynaikothrips and Ficus in South East Queensland, Australia» (n'inglés). Australian Journal of Entomology 48 (4):  páxs. 269–275. doi:10.1111/j.1440-6055.2009.00706.x. ISSN 1326-6756. http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1440-6055.2009.00706.x/abstract;jsessionid=CD8FC75251297B5Y8433EB1FAAFE077C.d01t02?deniedAccessCustomisedMessage=&userIsAuthenticated=false. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012. 
  42. «Artists gather under the fig- Celebration of special trees». Milton Ulladulla Times. Fairfax Media (18 de payares de 2004). Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  43. Webber, Len (1991). Rainforest to Bonsai (n'inglés). East Roseville, Nueva Gales del Sur: Simon and Schuster, páx. 109. ISBN 0-7318-0237-3.
  44. 44,0 44,1 Koreshoff, Dorothy; Koreshoff, Vita (1984). Bonsai with Australian Native Plants (n'inglés). Brisbane: Boolarong Publications, páx. 52. ISBN 0-908175-66-3.
  45. Barlow, Bradley (xunu 2006). «Growing the Queensland small leaf fig as bonsai in South-east Queensland (Ficus obliqua (n'inglés). Australian Plants As Bonsai Study Group Newsletter (Association of Societies for Growing Australian Plants) (10):  páxs. 5–8. «The Queensland Small-leaf Fig [...] should be the first choice for more serious Ficus bonsai enthusiasts». 
  46. Hnatiuk, Roger (2006). «International Honours to Australians with Aussie Species as Bonsai» (n'inglés). Australian Plants As Bonsai Study Group Newsletter (Association of Societies for Growing Australian Plants) (11):  p. 1. 
  47. Ratcliffe, David; Ratcliffe, Patricia (1987). Australian Native Plants for Indoors (n'inglés). Crows Nest, Nueva Gales del Sur: Little Hills Press, páx. 90. ISBN 0-949773-49-2.
  48. Lindsay, Lenore (marzu 1992). «Fancy a feast? Try a fig» (n'inglés). Australian Plants 16 (130):  páxs. 251–252. 
  49. Blench, Roger (1999). Archaeology and Language IV: Language Change and Cultural Transformation 35 (n'inglés). Londres, Reinu Xuníu: Routledge, páx. 203. ISBN 0-415-11786-0. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  50. British Medical Association; Australian Medical Association (1985). The Medical Journal of Australia 143 (8-13) (n'inglés). Australasian Medical Pub. Co, páx. 575. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.

Enllaces esternos editar