Califatu de Córdoba

El Califatu de Córdoba (árabe: خلافة قرطبة, Ḫilāfat Qurṭuba), tamién llamáu Califatu Omeya de Córdoba o Califatu d'Occidente, foi un estáu musulmán andalusí con capital en Córdoba, proclamáu por Abderramán III en 929. El Califatu punxo fin al emirato independiente instauráu por Abderramán I en 756 y perduró oficialmente hasta l'añu 1031, en que foi abolíu, dando llugar a la fragmentación del Estáu omeya n'ensame de reinos conocíos como taifes. Per otru llau, la del Califatu de Córdoba foi la dómina de máxima rellumanza política, cultural y comercial d'Al-Ándalus.

Califatu de Córdoba
(de 929 a 1031 (Gregorianu))
Primeros reinos de taifas
Taifa de Silves
estáu desapaecíu
Alministración
Capital Qurtuba (es) Traducir
Califa de Córdoba (es) Traducir ensin valor (dende ensin valor)
Xeografía
Coordenaes 37°53′N 4°46′W / 37.88°N 4.77°O / 37.88; -4.77
Cambiar los datos en Wikidata
Alcázar de Medina Azahara.
El Castiellu de Gormaz.

Historia editar

Apoxéu del Califatu editar

Los reinaos d'Abderramán III (929-961) y el so fíu Alhaken II (961-976) constitúin el periodu d'apoxéu del Califatu omeya, nel cual consolídase l'aparatu estatal cordobés.

P'afitar la organización alministrativamente d'un territoriu bastante estensu y de población heteroxénea mayoritariamente non árabe, los soberanos recurrieron a oficiales fieles a la dinastía omeya, lo cual configuró una aristocracia palatina de fata'ls (esclavos y llibertos d'orixe européu), que foi progresivamente aumentando'l so poder civil y militar, suplantando asina a l'aristocracia d'orixe árabe. D'esta manera tremendamente eficaz, xestionóse fiscalmente y de forma centralizada'l cobru de los impuestos, diezmos, peaxes, tases aduaneres, derechos sobre mercaos y xoyes, sometiendo a la contribución del Califatu inclusive a los cortesanos.[1]

Nel exércitu amontóse especialmente la presencia de contingentes bereberes, por cuenta de la intensa política califal nel Magreb. Abderramán III sometió a los señores feudales, que pagaben tributos o sirvíen nel exércitu, contribuyendo al control fiscal del Califatu. Realizando con ésitu, una redistribución de la riqueza tal como señala'l xeógrafu Ibn Hawqal.

Les empreses militares consolidaron el prestíu de los omeyes fora d'Al-Ándalus y taben empobinaes a garantizar la seguridá de les rutes comerciales. La política esterior enriar en tres direiciones: los reinos cristianos del norte peninsular, el Norte d'África y el Mediterraneu.

La fitna editar

La fitna, guerra civil, empezó en 1009 con un golpe d'Estáu que supunxo l'asesinatu d'Abderramán Sanchuelo, fíu d'Almanzor, la deposición de Hisham II y l'ascensu al poder de Muhámmad ibn Hisham ibn Abd al-Yabbar, bisnietu d'Abderramán III. Na fonderada topábense tamién problemes como la agobiante presión fiscal necesaria pa financiar el costu de los esfuercios bélicos.

A lo llargo del conflictu, los diversos contendentes llamaron na so ayuda a los reinos cristianos. Córdoba y los sos arrabaldes fueron escalaos repitíes vegaes, y los sos monumentos, ente ellos l'Alcázar y Medina Azahara, destruyíos. La capital llegó a treslladase temporalmente a Málaga. En pocu más de venti años asocediéronse 10 califes distintos (ente ellos Hisham II restauráu), pertenecientes trés d'ellos a una dinastía distinta de la omeya, l'hammudí.

Metanes un desorde total, independizáronse pasu ente pasu les taifas d'Almería, Murcia, Alpuente, Arcos, Badayoz, Carmona, Denia, Granada, Huelva, Morón, Silves, Toledo, Tortosa, Valencia, Albarracín y Zaragoza. L'últimu califa, Hisham III, foi depuestu en 1031, y proclamóse en Córdoba una república. Aquel día toles coras (provincies) d'Al-Ándalus qu'entá nun s'independizaren proclamáronse independientes, so la rexencia de cles árabes, bereberes o eslavos. La cayida del Califatu supunxo pa Córdoba la perda definitiva de la hexemonía d'Al-Ándalus y la so ruina como metrópolis.

Política interior editar

L'apoxéu del califatu cordobés queda de manifiestu pola so capacidá de centralización fiscal, que xestionaba les contribuciones y rentes del país: impuestos territoriales, diezmos, arrendamientos, peaxes, impuestos de capitación, tases aduaneres sobre mercancíes, según los derechos percibíos nos mercaos sobre xoyes, apareyos de navíos, pieces d'orfebrería, etc. Coles mesmes, los cortesanos taben sometíos a contribución. Alministrativamente, el califatu estremó'l so territoriu en demarcaciones alministratives y militares, denominaes coras, siguiendo a les traces l'anterior división alministrativa del Emirato.

Mientres el Califatu de Córdoba'l nomamientu funcionarial máximu yera'l de visir, l'accesu a una alta maxistratura dexaba la promoción y ascensu de fíos y parientes próximos, lo mesmo que'l ceso abasnar. El háyib o canciller exercía toles aiciones que'l califa delegaba nél, dirixía les aceifas y entamaba la política alministrativa de les provincies. Yera'l primeru de los visires y responsable de la xestión d'estos. Tamién foi bien destacáu'l puestu de zalmedina de Córdoba, con rangu de visir. La so misión yera l'aplicación de la llei n'asuntos d'estrema gravedá, la rexencia del reinu n'ausencia del califa, la xefatura por delegación de la Casa Real, la facultá de recibir l'adhesión del pueblu na Mezquita Mayor mientres la coronación de los emires o califes y la recaldación de los impuestos estraordinarios. Subordinaos sos yeren el xefe de policía y el Xuez de Mercáu. La importancia d'esti cargu quedó reflexáu na mesma evolución política d'Almanzor.[2]

L'alministración de la xusticia folgaba nos cadíes, estos exercíen les sos funciones acordies con el Corán y la tradición ortodoxa de la escuela malikí. El primer maxistráu tenía la so residencia en Córdoba y depués cada provincia tenía los so xuez con plena xurisdicción. Los cadíes tamién alministraben los bienes de la comunidá y dirixíen la oración nes mezquites. Nel Califatu de Córdoba surdieron dos magistratura estraordinaries: comes injustitiarum y el comes redditornum, el primeru yera un nomamientu del califa con poderes especiales pa xulgar casos d'especial importancia y el segundu xulgaba les denuncies contra los altos funcionarios.[2] 

La opulencia del califatu mientres estos años queda reflexada nes pallabres del xeógrafu Ibn Hawqal:

La bayura y el desafuego apoderen tolos aspeutos de la vida; l'esfrute de los bienes y los medios p'adquirir la opulencia son comunes a los grandes y a los pequeños, pos estos beneficios lleguen inclusive hasta los obreros y los artesanos, gracies a les imposiciones llixeres, a la condición escelente del país y a la riqueza del soberanu; amás, esti príncipe nun fai sentir lo gravoso de les prestaciones y de los tributos.

Pa realzar la so dignidá y a imitación d'otros califes anteriores, Abderramán III edificó la so propia ciudá palatina: Medina Azahara. Esta etapa de la presencia islámica na península Ibérica de mayor rellumanza, anque de curtia duración pos na práutica terminó nel 1009 cola fitna o guerra civil que se desencadenó pol tronu ente los partidarios del últimu califa llexítimu, Hisham II, y los socesores del so primer ministru o háyib Almanzor. Sicasí, el Califatu siguió esistiendo oficialmente hasta l'añu 1031, en que foi abolíu, dando llugar a la fragmentación del Estáu omeya n'ensame de reinos conocíos como taifes.

Política esterior editar

Rellaciones colos reinos cristianos editar

 
Árbol xenealóxicu de la familia Omeya. N'azul figura'l califa Utmán, unu de los 4 califes ortodoxos. En verde, los califes omeyes de Damascu. En mariellu, los emires omeyes de Córdoba. En naranxa, los califes omeyes de Córdoba (nota: Abderramán III foi emir hasta l'añu 929, en que se proclamó califa). Inclúyese'l parentescu de los omeyes col profeta Mahoma, señaláu en mayúscules.

Un tercer oxetivu de l'actividá bélica y diplomática del Califatu tuvo empobinada al Mediterraneu. Mientres los primeros años del Califatu, l'alianza del rei lleonés Ramiro II con Navarra y el conde Fernán González causaron el desastre del exércitu califal na batalla de Simancas. Pero a la muerte de Ramiro II, Córdoba pudo desenvolver una política d'intervención y arbitraxe nes querelles internes de lleoneses, castellanos y navarros, unviando frecuentemente contingentes armaos pa hostigar a los reinos cristianos. La influencia del Califatu sobre los reinos cristianos del norte aportó a tal qu'ente 951 y 961, los reinos de Lleón y Navarra, y los condaos de Castiella y el Barcelona rindíen-y tributu.

Les rellaciones diplomátiques fueron intenses. A Córdoba llegaron embaxadores del conde de Barcelona Borrell, de Sancho Garcés II de Navarra, d'Elvira Ramírez de Lleón, de García Fernández de Castiella y el conde Fernando Ansúrez ente otros. Estes rellaciones nun tuvieron faltes d'enfrentamientos bélicos, como'l cercu de Gormaz de 975, onde un exércitu de cristianos enfrentar al xeneral Gálib.

Rellaciones col Magreb editar

La política cordobesa nel Magreb foi igualmente intensa, particularmente mientres el reináu de Alhaken II. N'África, los omeyes enfrentar a los fatimíes, que controlaben ciudaes como Tahart y Siyilmasa, puntos fundamentales de les rutes comerciales ente l'África subsaḥariana y el Mediterraneu, magar esti enfrentamientu nun foi direutu ente dambes dinastíes. Los omeyes sofitar nos zenata y los idrisíes y el Califatu fatimí, nos ziríes sinhaya.

Eventos importantes fueron la ocupación de Melilla, Tánxer y Ceuta, puntu dende'l cual podía evitase el desembarcu fatimí na península. Tres tomar de Melilla en 927 a mediaos del sieglu X, los Omeyes controlaron el triángulu formáu por Arxel, Siyilmasa y l'océanu Atlánticu y promovieron revueltes que llegaron a poner en peligru la estabilidá de califatu fatimí. Sicasí, la situación camudó tres l'ascensu d'al-Muizz al Califatu fatimí. Almería foi escalada y los territorios africanos so autoridá omeya pasaron a ser controlaos polos fatimíes, reteniendo los cordobeses namái Tánger y Ceuta. La entrega del gobiernu d'Ifriqiya a Ibn Esquitái provocó l'enfrentamientu direutu que s'intentara evitar enantes, magar Yá'far ibn Ali al-Andalusi llogró detener al zirí Ibn Esquitái.

Nel 972 españó una nueva guerra nel norte d'África, provocada nesta ocasión por Ibn Guennun, señor d'Arcila, que foi vencíu pol xeneral Gálib. Esta guerra tuvo de resultes la unviada de grandes cantidaes de dineru y tropes al Magreb y la continua inmigración de bereberes a Al-Ándalus.

Política nel Mediterraneu editar

El Califatu caltuvo rellaciones col Imperiu bizantín de Constantino VII y emisarios cordobeses tuvieron presentes en Constantinopla. El poder del Califatu estendíase tamién escontra'l norte, y escontra el 950 el Sacru Imperiu Romanu Xermánicu intercambiaba embaxadores con Córdoba, de lo que queda constancia de les protestes pola piratería musulmana practicada dende Fraxinetum y les islles orientales d'al-Ándalus. Igualmente, dellos años antes, Hugo d'Arles solicitaba salvoconductos por que los sos barcos mercantes pudieren navegar pol Mediterraneu, dando idea polo tanto del poder marítimu qu'ostentaba Córdoba.

A partir del 942 estableciéronse rellaciones mercantiles cola República amalfitana y nel mesmu añu recibióse una embaxada de Cerdeña.

Economía y población editar

 
Jarritas d'asa p'agua con decoración pintada. Sieglu X. Califatu Omeya.

La economía del Califatu basar nuna considerable capacidá económica —encontada nun comerciu bien importante—, una industria artesano bien desenvuelta y téuniques agrícoles muncho más desenvueltes qu'en cualesquier otra parte d'Europa. Basaba la so economía na moneda, que la so acuñamientu tuvo un papel fundamental na so rellumanza financiera. La moneda d'oru cordobés convertir na más importante de la dómina, que foi probablemente asonsañada pol Imperiu carolinxu. Asina, el Califatu foi la primer economía comercial y urbana d'Europa tres la desapaición del Imperiu romanu.

A la cabeza de la rede urbana taba la capital, Córdoba, la ciudá más importante del Califatu, que superaba los 250 000 habitantes en 935 y degoló los 500 000 en 1000 (dellos historiadores entá falen de 1 millón d'habitantes, basándose en recién afayos arqueolóxicos de dimensiones cimeres a les esperaes, cumpliendo munches de les cróniques hasta agora teníes por esaxeraes), colo que foi mientres el sieglu X una de les mayores ciudaes del mundu y un centru financieru, cultural, artísticu y comercial de primer orde.

Les ciudaes más importantes que xunto cola capital cordobesa fomentaron la rellumanza del califatu fueron Toledo como puntu estratéxicu y cultural; Pechina o Sevilla, como los principales puertos comerciales d'Al-Ándalus; Zaragoza, Tudela, Lleida y Calatayud, asitiaes nel estratéxicu valle del Ebro. Otres ciudaes importantes fueron Mérida, Málaga, Granada o Valencia.[3]

Cultura editar

 
Interior de la Gran Mezquita de Córdoba, agora catedral cristiana. Unu de los meyores exemplos d'arquiteutura islámica empecipiada pola dinastía de los omeyes.

Abderramán III, octavu soberanu Omeya de la España musulmana y primero d'ellos que tomó'l títulu de califa, non yá fixo de Córdoba'l centru neurálxicu d'un nuevu imperiu musulmán n'Occidente, sinón que la convirtió na principal ciudá d'Europa Occidental, andando a la tema en poder, prestíu, rellumanza y cultura mientres un sieglu con Bagdag y Constantinopla, les capitales del Califatu Abasí y l'Imperiu bizantín, respeutivamente. Según fontes árabes, sol so gobiernu, la ciudá algamó'l millón d'habitantes, que disponíen de mil seiscientes mezquites, trescientes mil viviendes, ochenta mil tiendas ya innumberables baños públicos.

El califa omeya foi tamién un gran impulsor de la cultura: dotó a Córdoba con cerca de setenta biblioteques, fundó una universidá, una escuela de medicina y otra de traductores del griegu y del hebréu al árabe. Fixo ampliar la Mezquita de Córdoba, reconstruyendo'l minarete, y ordenó construyir la estraordinaria ciudá palatina de Madínat al-Zahra, de la que fizo la so residencia hasta la so muerte.

Los aspeutos de desenvolvimientu cultural nun son menos relevantes tres la llegada al poder del califa Alhaken II a quien s'atribúi la fundación d'una biblioteca qu'algamaría los 400 000 volumes. Quiciabes eso provocó l'asunción de postulaos de la filosofía clásica —tanto griega como llatina— per parte d'intelectuales de la dómina como fueron Ibn Masarra, Ibn Tufail, Averroes y el xudíu Maimónides, anque'l pensadores destacaron, sobremanera, en medicina, matemátiques y astronomía.

Califes de Córdoba editar

Califa Vida Reináu Dinastía Notes
Abderramán III
(Abd ar-Rahman ibn Muhammad)[4]
891-961 16 de xineru de 929 a 15 d'ochobre de 961 Omeya Emiratu de Córdoba Emir dende 912.
Fíu del príncipe Muhámmad y de la cautiva cristiana Muzna, nietu del emir Abdalá I.
Fundador y más conocíu de los califes andalusíes.
Alhakén II
(al-Hakam ibn Abd ar-Rahman)[5]
915-976 16 d'ochobre de 961 a 1 d'ochobre de 976

Fíu de Abderramán III y la cautiva cristiana Maryam.
Máxima rellumanza del califatu.

Al-Muguira
(Abu-l-Mutarrif al-Muguira)
949-976 ochobre de 976

Pretendiente y fíu de Abderramán III.
Asesináu por orde de Yafar al-Mushafi.

Hisham II
(Abu l-Walid Hisham ibn al-Hakam)[6]
965-1013 8 d'ochobre de 976 a 15 de febreru de 1009
(1ª vegada)

Fíu de Alhakén II y la cautiva cristiana Subh.
Gobernante débil, el poder real tuviéronlo los sos chambelanes: Yafar al-Mushafi (976-978), Almanzor (978-1002), al-Muzaffar (1002-1008) y Sanchuelo (1008-1009).
Derrocáu por una revolución de les élites cordobeses empobinaes por Muhámmad II.

Muhámmad II
(Muhámmad al-Mahdi)[7]
980-1010 15 de febreru -1 de payares de 1009
(1ª vegada)

Nieto de Abderramán III.
Derrocó a Hisham II y punxo fin al réxime amirí.
Derrotáu polos bereberes con sofitu castellanu.
Empieza fitna d'al-Ándalus.

Hisham III
(Hisham ibn Abd al-Málik)
¿?-1009 febreru de 1009

Pretendiente de los bereberes y biznietu de Abderramán III.
Muertu nos combates y caos que siguieron a la cayida de Hisham II en Córdoba.
Nun ocupó'l tronu.

Sulaimán
(Sulaymán ben Hakam ben Sulaymán ben Abd al-Rahman an-Násir)[8]
965-1016 8 de payares de 1009 a 2 de xunu de 1010
(1ª vegada)

Biznietu de Abderramán III y fíu de la esclava cristiana Zabya.
Nuevu pretendiente bereber, espulsáu de Córdoba por Muhámmad conquistó la ciudá con sofitu castellanu.

980-1010

10 de mayu a 23 de xunetu de 1010
(2ª vegada)

Recupera'l tronu con sofitu catalán.
Asesináu pol so chambelán, el xeneral eslavu Al-Wadih.

965-1013

23 de xunetu de 1010 a 11 de mayu de 1013
(2ª vegada)

Repuestu por Al-Wadih, el so chambelán hasta'l so asesinatu en 1011.
Derrotáu y muertu por Sulaimán.

Sulaimán 965-1016 11 de mayu de 1013 a 1 de xunetu de 1016
(2ª vegada)

Derrota a Hisham II y recupera el tronu.
Pierde'l control efectivu sobre numberoses rexones.
Nacen primeres taifas.

Alí ben Hamud
(Alí ben Hammud ben Maymún ben Hammud ben Alí)[9]
c.964-1018 1 de xunetu de 1016 a 29 d'abril de 1018 Hammudí Gobernador de Ceuta, cuenta con numberosos aliaos, en guerra dende 1015.
Derrota y asesina a Sulaimán.
Descendiente de los idrisíes.
Abderramán IV
(Abd al-Rahmán ben Muhámmad ben Abd al-Málik ben Abd al-Rahman an-Násir)[10]
¿?-1018 29 d'abril a setiembre de 1018

Fíu de Muhámmad II y biznietu de Abderramán III.
En guerra con Alí ben Hamud dende 1017.
Derrota y asesina al so predecesor.
Asesináu.

Al-Cásim al-Mamún
(al-Cásim ben Hammud ben Maymún ben Hammud)[11]
¿?-1035 24 de marzu de 1018 a 4 d'agostu de 1021
(1ª vegada)
Hammudí Hermanu de Alí ben Hamud.
Derrocáu por Yahya.
Yahya al-Muhtal
(Yahya ben Alí ben Hammud al-Muhtal)[12]
¿?-1035 13 d'agostu de 1021-6 de febreru de 1023
(1ª vegada)
Hammudí Fíu de Alí ben Hamud y sobrín d'Al-Cásim.
Derrota al so tíu pero aquel derrocar.
Al-Cásim al-Mamún ¿?-1035 12 de febreru a 9 de setiembre de 1023
(2ª vegada)
Hammudí Encarceláu pol so sobrín Yahya, escapa de prisión y derrocar.
Derrotáu, muerre en prisión.
Abderramán V
(Abu l-Mutarrif Abd al-Rahman ben Hisham ben Yabbar ben Abd al-Rahman al-Násir al-Umawi)[13]
¿?-1024 2 d'avientu de 1023 a 17 de xineru de 1024

Ganó a Al-Cásim.
Asesináu nun motín.

Muhammad III
(Muhámmad ben Abd al-Rahman ben Ubayd A el·lah ben an-Násir)[14]
973-1025 17 de xineru de 1024 a 12 de xunu de 1025

Asesinó al so primu Abderramán V.
Derrotáu por Yahya.

Yahya al-Muhtal ¿?-1035 9 de payares de 1025 a 19 de xunu de 1026
(2ª vegada)
Hammudí Derrocáu nun motín.
Vuélvese rei de Málaga.
Hisham III
(Hisham ben Muhámmad ben Abd al-Málik ben Abd al-Rahman an-Násir)[15]
975-1036 4 de xunu de 1027 a 30 de payares de 1031

Puestu nel tronu polos cordobeses remontaos.
Hermanu de Abderramán IV.
Derrocáu por un nuevu motín na capital.
Fin del califatu, naz la Taifa de Córdoba.

Ver tamién editar

Referencies editar

Bibliografía editar

  • Levi-Provençal, Y., España musulmana hasta la cayida del califatu de Córdoba (711-1031), Madrid 1957.
  • Sánchez ­Albornoz, C., La España musulmana según los autores islamitas y cristianos medievales, Barcelona 1946.
  • Torres Balbás, L., Ciudaes hispanu­musulmanes, Madrid.
  • Vernet, J., La cultura hispanoárabe n'Oriente y Occidente, Barcelona 1978.
  • Guichard, Pierre: La España musulmana, Al-Andalus Omeya (sieglos VIII - XI) en Historia d'España d'Historia 16, Vol. VII, Madrid, Temes de Güei, 1995.
  • Vallvé, Joaquín: El califatu de Córdoba, Madrid, Mapfre, 1992.