El reinu del Tíbet forma parte de la historia del Tíbet ente 1912 y 1951, periodu que marcó'l ralu d'una independencia de facto, y que va dende la cayida de la dinastía Qing hasta la invasión y posterior anexón del Tíbet pola República Popular China pa convertilo na Rexón Autónoma del Tibet.

Imperiu chinu
Reinu del Tíbet
(de 1912 a 1951)
estáu desapaecíu
Himnu nacional Himno Nacional tibetano (es) Traducir
Alministración
Capital Lhasa
Forma de gobiernu teocracia
Monarquía absoluta
monarquía teocrática absoluta (es) Traducir
Llingües oficiales Tibetanu
Relixón oficial Budismu tibetanu
Xeografía
Coordenaes 29°36′N 91°06′E / 29.6°N 91.1°E / 29.6; 91.1
Superficie 1221600 km²
Puntu más altu Everest
Demografía
Población 6 000 000 hab. (1949)
Densidá 4,91 hab/km²
Economía
Moneda tangka tibetano (es) Traducir y Srang tibetano (es) Traducir
Cambiar los datos en Wikidata

Historia editar

Declaración d'independencia editar

Tres la revolución de Xinhai y la cayida de la dinastía Qing, la milicia del Tíbet llanzó un ataque sorpresa a la guarnición Qing nel Tíbet. Darréu, los funcionarios Qing en Lhasa fueron obligaos a roblar el "Alcuerdu de los Trés Puntos", que prevía la rindición y espulsión de les fuercies Qing del Tíbet central.

El presidente provisional de la República de China, Yuan Shikai, unvió una telegrama al 13ᵉʳ Dalai Lama restaurando los sos títulos anteriores. El Dalai Lama refugó estos, respondiendo que «l'intentaría exercer temporalmente'l so maxisteriu eclesiásticu nel Tíbet».[1] En 1913, el Dalai Lama, que fuxera a la India cuando la dinastía Qing unvió una espedición militar pa establecer el réxime chinu direutu sobre'l Tíbet en 1910, tornó a Lhasa y emitió una proclamación que declaraba que la rellación ente l'emperador chinu y el Tíbet «fuera la de patronu y el sacerdote y nun se basara na subordinación d'unu a otru». «Somos una nación pequeña, relixosa ya independiente», dixo l'anunciu.[2][3]

A principios de 1913, Agvan Dorzhiev y otros dos representantes del Tíbet[4] roblaron un tratáu ente'l Tíbet y Mongolia n'Apure, proclamando la reconocencia mutua y el de la so independencia de China. El 13º Dalai Lama díxo-y más tarde a un diplomáticu británicu qu'él nun autorizara a Agvan Dorzhiev a realizar trataos en nome del Tíbet.[5][6] Por cuenta de que el testu nun foi publicáu, dalgunos de primeres duldaba de la esistencia del tratáu,[7] pero'l testu en mongol foi publicáu pola Academia de Ciencies de Mongolia en 1982.[4]

La convención de Shimla de 1914 editar

 
Les rexones tibetanes d'Ü-Tsang, Kham y Amdo.

Ente 1913 y 1914 llevar a cabu la conferencia en Shimla ente'l Reinu Xuníu, el Tíbet y la República de China. Los británicos suxurieron que les árees habitaes por tibetanos teníen de ser estremaes nun Tíbet Esterior y otru Interior (siguiendo'l modelu d'un alcuerdu previu ente China y Rusia sobre Mongolia). El Tíbet Esterior, aproximao cola mesma superficie que la rexón d'Ü-Tsang, sería autónoma so soberanía china. El Tíbet Interior consistiría de les rexones de Kham y Amdo, nes cualos Lhasa tendría control solamente sobre los asuntos relixosos.[8] Ente 1908 y 1918, hubo una guarnición china en Kham y los príncipes locales taben subordinaos al so comandante.

Cuando se rompieron les negociaciones sobre la frontera específica ente'l Tíbet Interior y Esterior, el xefe negociador británicu Henry McMahon señaló pa delimitar la frontera del Tíbet y la India británica a lo que se conoz como la Llinia McMahon, qu'amestaba unos 9.000 quilómetros cuadraos de territoriu tradicional tibetanu al sur de la rexón, de la que reconocía la soberanía china sobre'l Tíbet[9] y afirmaba el calter d'esti como parte del territoriu chinu, xunto cola promesa del Gobiernu de China de que'l Tíbet nun se convertiría nuna provincia china.[10][11]

 
Frontera oriental ente China ya India.

Más tarde los gobiernos chinos reclamaron qu'esta Llinia McMahon illexítimamente transferia una gran cantidá de territoriu a la India. El territoriu en disputa ye anguaño llamáu Arunachal Pradesh pola India y el Tíbet del sur por China. Los británicos yá concluyeren alcuerdos colos líderes tribales locales y establecieron el trazáu de la frontera nordés en 1912. El gobiernu británicu de la India refugó primeramente l'alcuerdu billateral de McMahon por ser incompatible col Conveniu anglu-rusu de 1907.[12][13]

La Llinia McMahon foi considerada pol gobiernu de la India (primero británica y más tarde independiente) como la llende definitiva; sicasí, dende'l puntu de vista chinu'l tratáu nun tenía sentíu, y l'anexón y el control de partes de Arunachal Pradesh de la India nun foi aceptáu. Esto sentó les bases pa la guerra chinu-india de 1962 y la disputa fronteriza ente China y la India, que persiste na actualidá.

En 1938, los británicos finalmente publicaron el testu de la Convención de Shimla como un alcuerdu billateral y esixeron que'l monesteriu de Tawang, asitiáu al sur de la Llinia McMahon, dexara de pagar impuestos a Lhasa. Hsiao-Ting Lin afirma que'l volume Coleición de trataos de C.O. Aitchison, publicáu orixinalmente con una nota indicando que nun s'algamó un alcuerdu venceyante en Shimla, foi estrayíu de les biblioteques[14] y reemplazóse con un nuevu volume que tien un falsu "1929" como fecha de publicación, ya inclúi Shimla xunto con una nota del editor afirmando que'l Tíbet y el Reinu Xuníu, pero non China, aceptaron l'alcuerdu como válidu.

El Conveniu anglu-rusu de 1917, que causara nun principiu quee los británicos cuestionaren la validez de Shimla, fuera arrenunciáu polos rusos en 1917 y conxuntamente polos rusos y los británicos en 1921.[15] El Tíbet, sicasí, alterió la so posición al respective de la Llinia McMahon na década de 1940. A finales de 1947, el gobiernu tibetanu escribió una nota al Ministeriu de Rellaciones Esteriores de la India recién independizada reclamando los distritos tibetanos al sur de dicha llinia.[16] Per otra parte, al negase a roblar los documentos de Shimla, el gobiernu chinu escapárase de reconocer la validez de la Llinia McMahon.[17]

=== Yera de los señores de la guerra China permaneció estremada por cuenta de la so división ente grupos militares, en tanto'l reináu del 13º Dalai Lama tuvo marcáu polos conflictos fronterizos colos chinos Han y los señores de la guerra musulmanes, nos cualos los tibetanos perdieron la mayor parte del so tiempu. Nesi momentu, el gobiernu del Tíbet controlaba Ü-Tsang y Kham occidental, aproximao coincidente coles fronteres de l'actual Rexón Autónoma del Tíbet. Kham oriental, dixebrada pol ríu Yangtze, taba sol control del señor de la guerra chinu Liu Wenhui. La situación en Amdo (Qinghai) yera más complicada, pos l'área de Xining yera controlada dende 1928 pol señor de la guerra Ma Bufang, de la familia de los señores de la guerra musulmanes conocíos como Ma, que constantemente s'esforciaron por exercer el control sobre'l restu de Amdo. El sur de Kham, xunto con otres partes de Yunnan, perteneció a la peada de Yunnan dende 1915 hasta'l 1927. Dientro del territoriu baxu control chinu, la guerra ta llibrándose contra los rebeldes tibetanos en Qinghai mientres la Pacificación del Kuomintang de Qinghai.

En 1918, Lhasa recuperó'l control de Chamdo y Kham occidental; una tregua estableció la frontera nel ríu Yangtze. Nesti momentu, el gobiernu del Tíbet controla tou Ü-Tsang y Kham al oeste del ríu Yangtze, asemeyaos a les fronteres actuales de la Rexón Autónoma del Tíbet. Kham oriental yera gobernada por príncipes locales tibetanes de llealtaes distintes. La provincia de Qinghai yera controlada pola etnia Hui y el señor de la guerra pro-Kuomintang Ma Bufang. En 1932, Tíbet invadió Qinghai, nun intentu de prindar les partes meridionales de la provincia, arriendes de la discordia sobre un monesteriu en Yushu en 1932. L'exércitu de Ma Bufang ganó a los exércitos tibetanos.

 
Territorios históricos del Tibet, el control sobre estos foi l'orixe de la guerra sinón-tibetana.

Mientres los años 1920 y 1930, China taba estremada pola guerra civil y taba siendo ocupada pol imperiu del Xapón, pero nunca arrenunció a la so pretensión de soberanía sobre'l Tíbet, y fixo intentos ocasionales de faelo valir.

En 1932, los exércitos de Qinghai y Sichuan del Exércitu Nacional Revolucionariu empobináu por Ma Bufang y Liu Wenhui ganaron al exércitu tibetanu na guerra sinón-tibetana cuando'l 13º Dalai Lama trató d'apoderase de Qinghai y Xikang. Dambos alvirtieron a los tibetanos que nun cruciaren el ríu Jinsha de nuevu.[18] Roblóse una tregua que ponía fin a los combates.[19][20] El Dalai Lama telegrafiara a los británicos na India en busca d'ayuda cuando los sos exércitos fueron derrotaos, y empezó a degradar a los sos xenerales que se rindieren.[21]

Muerte del 13º Dalai Lama editar

 
Tibet (1932)

Dende de la espulsión de los amban del Tíbet en 1912, la comunicación ente'l Tíbet y China llevar a cabu namái colos británicos como mediadores.[3] Les comunicaciones direutes volver# a entamar dempués de la muerte'l 13º Dalai Lama en 1934,[3] cuando China unvió una "misión de condolencia" a Lhasa presidida pol xeneral Huang Musong.[22]

Poco dempués de la muerte del 13º Dalai Lama, y acordies con delles versiones, los Kashag reafitaron la so posición de 1914 na cual el Tíbet calteníase nominalmente parte de China, y el Tíbet podía remanar los sos propios asuntos políticos.[23][24] Dende 1912 el Tíbet foi de facto independiente del control chinu, pero en delles ocasiones indicárase que taría dispuestu a aceptar la condición de subordinación como parte de China, a condición de que los sistemes internos del Tíbet nun se modificar, y dexando control per parte de China sobre una serie d'importantes árees étniques tibetanes de Kham y Amdo.[25] Como sofitu a les reclamaciones que'l dominiu chinu sobre'l Tíbet foi ininterrumpíu, China alegó que los documentos oficiales amosaron que l'Asamblea Nacional de China y los dos cámares del parllamentu tibetanu tenía miembros, que los sos nomes caltener tol tiempu.[26]

Dexóse-y a China establecer una oficina en Lhasa, que cuntaba con sofitu de la Comisión d'Asuntos Mongoles y Tibetanos y taba dirixida por Wu Zhongxin (Wu Chung-hsin), direutor de la Comisión d'Asuntos Tibetanos,[27][26] pero los tibetanos refugaron la propuesta de que'l Tíbet tenía de ser una parte de China, y de la mesma esixeron la devolución de los territorios al este de Drichu (ríu Yangtsé).[27] En respuesta a la creación de la oficina china en Lhasa, los británicos llograron permisu pa establecer la so propia oficina ellí.[28]

La rebelión Khamba de 1934 encabezada por Pandastang Togbye and Pandatsang Rapga españó contra'l gobiernu tibetanu mientres esti tiempu, colos principales miembros de la familia Pandatsang de la tribu Khamba contra l'exércitu tibetanu.

El 14º Dalai Lama editar

 
El 14º Dalai Lama cuando yera un neñu.

El 14º Dalai Lama, Tenzin Gyatso, nació en 1935 en Amdo, al este del Tíbet, y foi reconocíu como la última reencarnación. Foi lleváu a Lhasa en 1937, onde se-y dio más tarde una ceremonia oficial en 1939. China aliega que'l Gobiernu del Kuomintang ratificó al actual 14º Dalai Lama, y que'l representante del KMT, Wu Zhongxin, presidió la ceremonia. Tanto nel orde de la ratificación de febreru de 1940 y la película documental de la ceremonia inda esisten intactes.[26] Según Tsering Shakya , Wu Zhongxin (xunto con otros representantes estranxeros) taba presente na ceremonia, pero nun hai evidencia de qu'él la presidía.[28]

En 1942, el gobiernu d'Estaos Xuníos díxo-y al gobiernu de Chiang Kai-shek que nun había dulda de les afirmaciones chines al Tíbet.[29] En 1944, mientres la Segunda Guerra Mundial, dos alpinistes austriacos, Heinrich Harrer y Aufschnaiter Pedro, llegaron a Lhasa, onde Harrer convertir nun tutor y amigu del mozu Dalai Lama, dándo-y una bon conocencia de la cultura occidental y de la sociedá moderna, hasta que foi obligáu a abandonar la rexón en 1949.

Tibet estableció un Ministeriu d'Asuntos Esteriores en 1942, y en 1946 unviáronse misiones de felicitación a China y la India (en rellación col final de la Segunda Guerra Mundial). La misión a China dióse-y una carta empobinada al presidente de China, Chiang Kai-shek, qu'establecía "vamos siguir pa caltener la independencia del Tíbet como una nación gobernada polos socesivos Dalai Lames al traviés d'un auténticu gobiernu políticu-relixosu". La misión tuvo d'alcuerdu n'asistir a una asamblea constitucional de China en Nanjing en calidá d'observadores.[30]

So les órdenes del gobiernu del Kuomintang, Ma Bufang reparó l'aeropuertu de Yushu en 1942 pa torgar la independencia del Tíbet.[31] Chiang Kai-shek tamién ordenó a Ma Bufang poner a los sos soldaos n'estáu d'alerta pa una invasión del Tíbet en 1942.[14][32] Ma Bufang treslladó entós a dellos miles de soldaos a la frontera col Tíbet.[33]

En 1947, el Tíbet unvió una delegación a la Conferencia de Rellaciones Asiátiques de Nueva Delhi, India, onde foi representada como una nación independiente, y la India reconoció la so independencia dende 1947 hasta 1954.[34] Esta puede ser la primer apaición de la bandera nacional tibetana nuna xunta pública.[35]

 
L'unviáu nepalés, el mayor Bista, col secretariu en Lhasa, 1938.

Ente 1947 y 1949 Lhasa unvió una "misión comercial" empobinada pol Tsepon (Ministru de Facienda) W.D. Shakabpa a la India, Ḥong Kong, Nanjing (entós capital de China), los Estaos Xuníos y Gran Bretaña. Los países visitaos fueron cuidadosos de nun espresar el so sofitu a l'afirmación de que'l Tíbet yera independiente de China y en nun aldericar cuestiones polítiques cola misión.[36] Estos funcionarios de la misión comercial entraron en China al traviés de Hong Kong con pasaportes chinos emitíos nel Consuláu de China na India y quedáronse en China mientres tres meses. Otros países, sicasí, dexaron que la misión viaxara con pasaportes emitíos pol gobiernu tibetanu. Los Estaos Xuníos recibió la misión comercial de forma non oficial. La misión axuntar col primer ministru Clement Attlee en Londres en 1948.[37]

La esclavitú y la servidume nel Tíbet editar

Hasta 1959, cuando'l Dalai Lama dirixó per última vegada sobre'l Tíbet, la mayoría de les tierres cultivables entá taba entamada en propiedaes señoriales trabayada por siervos. Estes finques yeren propiedá de dos grupos sociales: los terratenientes seculares ricos y los lames teocráticos ricos. Inclusive un escritor simpatizante col vieyu orde dicía que "una gran cantidá de bienes raíz pertenecía a los monesterios, y la mayoría d'ellos amasaron grandes riqueces". Gran parte de la riqueza atropóse "al traviés de la participación activa n'intercambiu de bienes, el comerciu y los préstamos de dineru".[38]

El monesteriu de Drepung foi unu de los mayores terratenientes del mundu, colos sos 185 cases solariegas, 25.000 siervos, 300 grandes pacionales y 16.000 pastores. La riqueza de los monesterios taba en manes d'un pequeñu númberu de lames d'altos rangos. La mayoría de los monxos ordinarios vivía modestamente y nun tenía accesu direutu a una gran riqueza. El mesmu Dalai Lama ", vivió a esgaya nel Palaciu Potala, de 14 pisos y con 1000 habitaciones."[39]

Los líderes seculares tamién teníen una situación similar. Un exemplu notable foi'l comandante en xefe del exércitu tibetanu, un miembru del Conseyu de Ministros del Dalai Lama, que tenía 4.000 quilómetros cuadraos de tierra y 3.500 siervos.[40] L'antiguu Tíbet foi mal representáu por dellos almiradores occidentales como "una nación que rique una fuercia de policía porque la so xente voluntariamente repararon les lleis del karma".[41] Ello ye que tenía un exércitu profesional, anque fuera pequeñu, que sirvió principalmente como una xendarmería de los terratenientes pa caltener l'orde, protexer la so propiedá, y escorrer a los siervos fuxitivos.

Los rapazos nuevos tibetanos con regularidá yeren llevaos lloñe de les sos families llabradores y yeren puestos nos monesterios pa ser entrenaos como monxos. Una vegada ellí, xuníense pa tola vida. Tashi-Tsering, un monxu, informaba que yera común que los fíos de los llabradores fueren sexualmente maltrataos nos monesterios. Él mesmu foi víctima de repitíes violaciones, empezando a los nueve años.[42] Nes propiedaes monástiques tamién se reclutaban neños pa la servidume pa tola vida, nel serviciu domésticu, la interpretación de danza y soldaos.

Nel antiguu Tíbet había un pequeñu númberu de llabradores que subsistíen como una especie de llabradores llibres, y seique 10.000 persones adicionales que componíen la "clase media" de families de comerciantes, tenderos y pequeños comerciantes. Miles de persones yeren méndigos. Tamién había esclavos, xeneralmente sirvientes domésticos, que yeren dueños de nada. Los sos descendientes nacieron na esclavitú.[43] La mayoría de la población rural yeren siervos. Trataos un pocu meyor que los esclavos, los siervos nun teníen atención escolar o médica, y taben so una fianza pa tola vida pa trabayar ensin gocie de sueldu la tierra del señor -o la tierra del monesteriu-, pa reparar les cases del señor, el tresporte de les sos colleches, y recoyer la so lleña.[44] Los sos maestros dicíen-yos qué cultivar y qué animales criar. Nun podíen casase ensin el consentimientu del so señor o lama. Asina mesmu podíen ser fácilmente dixebraos de les sos families si los sos propietarios arrendar pa trabayar nun llugar distante.[45]

Al igual que nun sistema de trabayu llibre y a diferencia de la esclavitú, los señores nun teníen la responsabilidá del caltenimientu del siervu y nun tien interés direutu na so sobrevivencia como una costosa pieza de la so propiedá. Los siervos teníen que ganase la vida. Sicasí, como nun sistema esclavista, fueron arreyaos a los sos amos, lo que garantizaba una fuercia de trabayu fixu y permanente que nun puede entamar nin declarase en fuelga, nin salir llibremente como mano d'obra nun contestu de mercáu. Los señores teníen lo meyor de dambos mundos.

Una muyer de 22 años d'edá, mesma qu'abandonó'l so siervu, informaba: "les sierves guapes yeren tomaes xeneralmente pol propietariu como sirvientes de la casa y utilizar al so antoxu", yeren "esclavos ensin derechos".[46] Los siervos precisaben permisu pa dir a cualesquier parte. Los terratenientes teníen autoridá llegal pa prindar a aquellos que trataron de fuxir. Un fuxitivu de 24 años dio la bienvenida a la invasión china como una "lliberación". Declaró que so la servidume foi sometíu a un trabayu incesante, fame y el fríu. Dempués del so tercer escape fallíu, foi cutíu ensin piedá polos homes del señor hasta que-y brotó sangre de la so ñariz y boca. De siguío, virtiéron-y alcohol y soda cáustica nes firíes p'aumentar el dolor, afirmó.[47]

Los siervos taben gravados pa pagar impuestos al casase, pola nacencia de cada fíu y per cada muerte na familia. Tamién los cobraben impuestos por llantar un árbol nel so patiu, por caltener a los animales, pa los festivales relixosos, pal baille públicu y tambores, por ser unviáu a prisión y al ser puestu en llibertá. Los que nun podíen atopar trabayu pagaben impuestos por tar desemplegáu, y si viaxaben a otra aldega en busca de trabayu, pagaben un impuestu de camín. Cuando la xente nun podía pagar, los monesterios emprestó-yos dineru a un interés del 20 al 50 per cientu. Delles deldes tresmitir de padre a fíu y a nietu. El deldores que nun podíen cumplir coles sos obligaciones corríen el riesgu de ser refundiaos a la esclavitú.[48]

L'anexón china del Tíbet editar

En 1949, al ver que los comunistes taben ganando'l control de China, el Kashag espulsó a tolos chinos coneutaos col gobiernu chinu, magar les protestes tantu del Kuomintang y los comunistes.[49] El gobiernu chinu comunista lideráu por Mao Zedong, que llegó al poder n'ochobre de 1949, perdió poco tiempu n'afirmar una nueva presencia china nel Tíbet. En xunu de 1950, el gobiernu del Reinu Xuníu declaró na Cámara de los Comunes que'l gobiernu de La so Maxestá "siempres tuvieron dispuestos a reconocer la soberanía china sobre'l Tíbet, pero namái si ye considerada como autónoma".[50] N'agostu de 1950 tien llugar el Terremotu del Tíbet que rexistró una magnitú de 8,6 Mw siendo'l más potente del Tibet rexistráu hasta esa fecha. El terremotu produció enormes daños nel Tibet y amenorgó de gran manera la capacidá d'entamar una defensa frente a l'amenaza d'invasión. N'ochobre de 1950, l'Exércitu Popular de Lliberación invadió la rexón tibetana de Chamdo y esaniciaron la resistencia esporádica del exércitu tibetanu. En 1951, los representantes de les autoridaes tibetanes, encabezáu Ngapoi Ngawang Jigme, cola autorización del Dalai Lama,[51] participaron nes negociaciones en Beixín col gobiernu chinu. La resultancia foi'l Alcuerdu de los Diecisiete Puntos, qu'afirma la soberanía de China sobre'l Tíbet. L'alcuerdu foi ratificáu en Lhasa unos meses más tarde.[52]

Referencies editar

  1. Goldstein, 1997, p. 31
  2. "Proclamación emitida pola so Santidá'l Dalai Lama XIII (1913)"
  3. 3,0 3,1 3,2 Shakya, 1999, pg. 5
  4. 4,0 4,1 Udo B. Barkmann, Geschichte der Mongolei, Bonn 1999, p380ff
  5. Grunfeld, 1996, pg. 65
  6. Bell 1924, páxs. 150-151
  7. Sir Charles Bell cita en "el Tíbet y los sos vecinos" (dic 1937), páxs. 435–6, qu'un altu funcionariu del Tíbet señaló cuatro años mas tarde: "nun precisábamos d'un tratáu, siempres ayudábamos unos a otros si podíamos."
  8. "Conveniu ente'l Reinu Xuníu, China y el Tíbet, Shimla (1914)"
  9. Artículu 2 de la convención de Shimla
  10. Apéndiz de la convención de Shimla
  11. Goldstein, 1989, p. 75
  12. Goldstein, 1989, p. 80
  13. "Conveniu ente Gran Bretaña y Rusia (1907)"
  14. 14,0 14,1 Lin, Hsiao-Ting, "Boundary, sovereignty, and imagination: Reconsidering the frontier apuestes between British India and Republican China, 1914-47" (Llendes, soberanía ya imaxinación: Reconsiderando les disputes fronterices ente la India británica y China republicana) (enllaz rotu disponible n'Internet Archive; ver l'historial y la última versión)., The Journal of Imperial & Commonwealth History, Setiembre de 2004, 32, (3). Error de cita: La etiqueta <ref> ye inválida; el nome «Lin» ta definíu delles vegaes con distintu conteníu
  15. Free Tibet Campaign, "Fechos del Tíbet Non.17: Les rellaciones britániques col Tíbet".
  16. Lamb, 1966, p. 580
  17. Lamb, 1966, p. 529
  18. Xiaoyuan Liu (2004). Frontier passages: ethnopolitics and the rise of Chinese communism, 1921-1945. Prensa de la Universidá de Stanford, páx. 89-240. ISBN 0804749604. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  19. (2000) The Journal of the Oriental Society of Australia, Volumes 31-34. Oriental Society of Australia. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  20. Michael Gervers, Wayne Schlepp, Joint Centre for Asia Pacific Studies (1998). Historical themes and current change in Central and Inner Asia: papers presented at the Central and Inner Asian Seminar, University of Toronto, April 25–26, 1997, Volume 1997. Joint Centre for Asia Pacific Studies, páx. 73, 74, 76, 195. ISBN 189529634X. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  21. K. Dhondup (1986). The water-bird and other years: a history of the Thirteenth Dalai Lama and after. Rangwang Publishers. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  22. «República de China (1912-1949)». China's Tibet: Facts & Figures 2002. Consultáu'l 17 d'abril de 2006.
  23. Chambers's Encyclopaedia, Volume XIII, Editorial Pergamaon, 1967, p. 638
  24. Reportes por F.W. Williamson, oficial británicu en Sikkim, India Office Record, L/PS/12/4175, fechada'l 20 de xineru de 1935.
  25. Goldstein, 1989, p. 241
  26. 26,0 26,1 26,2 Tibet mientres la República de China (1912-1949)
  27. 27,0 27,1 Shakya, 1999, p. 6
  28. 28,0 28,1 Shakya, 1999, páxs. 6-7
  29. Testimoniu de Kent M. Wiedemann, subsecretariu axuntu d'Estáu p'Asuntos d'Asia Oriental y el Pacíficu, antes Subcomité d'Asuntos d'Asia Oriental y el Pacíficu, la Comisión de Rellaciones Esteriores del Senáu (online version), 1995.
  30. Smith, Daniel, "Self-Determination in Tibet: The Politics of Remedies" (Autodeterminación nel Tíbet: La política de los recursos).
  31. Dinesh Lal (2008). Indo-Tibet-China conflict. Gyan Publishing House, páx. 61-309. ISBN 8178357143. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  32. [1]
  33. David P. Barrett, Lawrence N. Shyu (2001). China in the anti-Japanese War, 1937-1945: politics, culture and society. Peter Lang, páx. 98-240. ISBN 0820445568. Consultáu'l 28 de xunu de 2010.
  34. «India Should Revisit its Tibet Policy». Institute for Defense Studies and Analysis. Archiváu dende l'orixinal, el 21 d'abril de 2008. Consultáu'l 5 de xineru de 2009.
  35. «CTA's Response to Chinese Government Allegations: Part Four». Website de l'Alministración Central Tibetana. Archiváu dende l'orixinal, el 16 de payares de 2008. Consultáu'l 5 de xineru de 2009.
  36. Goldstein, 1989, p. 578, p. 592, p. 604
  37. Farrington, Anthony, "Gran Bretaña, China, y Tibet, 1904-1950".
  38. Pradyumna P. Karan, The Changing Face of Tibet: The Impact of Chinese Communist Ideology on the Landscape (Lexington, Kentucky: University Press of Kentucky, 1976), 64.
  39. Gary Wilson's report in Worker's World, 6 February 1997.
  40. Gelder and Gelder, The Timely Rain, 62 and 174.
  41. Como reparó con escepticismo López, prisioneros del Shangri-La, 9.
  42. Melvyn Goldstein, William Siebenschuh, and Tashì-Tsering, The Struggle for Modern Tibet: The Autobiography of Tashì-Tsering (Armonk, N.Y.: M.E. Sharpe, 1997).
  43. Gelder and Gelder, The Timely Rain, 110.
  44. Melvyn C. Goldstein, A History of Modern Tibet 1913-1951 (Berkeley: University of California Press, 1989), p. 5 y dellos pasaxes
  45. Anna Louise Strong, Tibetan Interviews (Peking: New World Press, 1959), p. 15, 19-21, 24
  46. Citáu en Strong, Tibetan Interviews, p. 25
  47. Strong, Tibetan Interviews, p. 31
  48. Gelder and Gelder, The Timely Rain, 175-176; y Strong, Tibetan Interviews, 25-26.
  49. Shakya 1999, páxs. 7-8
  50. TIBET (AUTONOMY) HC Deb 21 June 1950 vol 476 c1267
  51. Goldstein, 2007, p. 96
  52. Goldstein, 1989, páxs. 812-813

Bibliografía editar

  • Bell, Charles Alfred. Tibet: Past & present (1924) Oxford University Press ; Humphrey Milford.
  • Chapman, F. Spencer. Lhasa the Holy City (1977) Books for Libraries. ISBN 0836967127; first published 1940 by Readers Union Ltd., London
  • Goldstein, Melvyn C. A History of Modern Tibet, 1913-1951: The Demise of the Lamaist State (1989) University of California Press. ISBN 978-0520061408
  • Goldstein, Melvyn C. The Snow Lion and the Dragon: China, Tibet, and the Dalai Lama (1997) University of California Press. ISBN 0-520-21951-1
  • Goldstein, Melvyn C. A History of Modern Tibet, Volume 2: The Calm Before the Storm: 1951-1955 (2007) University of California Press. ISBN 9780520249417
  • Grunfeld, A. Tom. The Making of Modern Tibet (1996) East Gate Book. ISBN 978-1563247132
  • Lamb, Alastair. The McMahon Line: A Study in the Relations between India, China and Tibet, 1904 to 1914 (1966) Routledge & Kegan Paul. 2 volumes.
  • Shakya, Tsering. The Dragon In The Land Of Snows (1999) Columbia University Press. ISBN 0-231-11814-7