Asparagus officinalis

especie de planta
(Redirixío dende Espárragu)

L'espárragu[1] o esparraguera[2] (Asparagus officinalis) pertenez a la familia Asparagaceae. Ye una planta herbal perenne de xamasca bien ramificada y aspeutu plumosu. El so cultivu dura abondu tiempu nel suelu, del orde de 8 a 10 años, dende'l puntu de vista de vida económica rentable. La planta d'espárragu ta formada por tarmos aéreos ramificaos y una parte soterraña constituyida por raigaños y yemes, que ye lo que se denomina comúnmente “garra”. De los biltos nuevos llógrense les verdures conocíes como espárragos. Les fueyes tán amenorgaes a escames, con ramificaciones filiformes verdes na so base. Estes ramificaciones algamen los 25 mm de llargu. El floriamientu producir a partir de xunu. Les flores son pequeñes, campanulaes, pedunculaes, y distribúyense en pareyes o son solitaries. Les flores masculín y femenín alcuéntrase en plantes distintes.[3]

Asparagus officinalis
Clasificación científica
Reinu: Plantae
Subreinu: Tracheobionta
División: Magnoliophyta
Clas: Liliopsida
Orde: Asparagales
Familia: Asparagaceae
Subfamilia: Asparagoideae
Xéneru: Asparagus
Especie: Asparagus officinalis
L.
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]
Esparragu
Tamañu de porción
Enerxía 20 kcal 85 kJ
Carbohidratos 3.88 g
Grases 0.12 g
Proteínes 2.2 g
Retinol (vit. A) 38 μg (4%)
Tiamina (vit. B1) 0.143 mg (11%)
Riboflavina (vit. B2) 0.141 mg (9%)
Niacina (vit. B3) 0.978 mg (7%)
Ácidu pantoténicu (vit. B5) 0.274 mg (5%)
Vitamina B6 0.091 mg (7%)
Vitamina C 5.6 mg (9%)
Vitamina E 1.1 mg (7%)
Vitamina K 41.6 μg (40%)
Calciu 24 mg (2%)
Fierro 2.14 mg (17%)
Magnesiu 14 mg (4%)
Manganesu 0.158 mg (8%)
Fósforu 52 mg (7%)
Potasiu 202 mg (4%)
Sodiu 2 mg (0%)
Cinc 0.54 mg (5%)
% de la cantidá diaria encamentada p'adultos.
Fonte: Esparragu na base de datos de nutrientes del USDA.
[editar datos en Wikidata]


Etimoloxía editar

La pallabra espárragu (del llatín) sparagus deriva de la mesma del griegu aspharagos o asparagos y el términu griegu aniciar nel persa asparag que significa "biltu". Foi usáu dende tiempos bien antiguos como verdura culinaria, por cuenta del so delicáu sabor y a les sos propiedaes diurétiques. Hai una receta pa cocinar espárragos nel llibru de recetes más antiguu que se caltién, De re coquinaria, llibru III, escritu por Apicio nel sieglu III.

Variedaes editar

L'espárragu blancu llograr al evitar la esposición de les plantes a la lluz mientres crecen. L'espárragu moráu ye distintu a les variedaes verdes o blanques, caracterízase principalmente por un altu conteníu n'azucre y baxos niveles de fibra. Foi orixinalmente cultiváu n'Italia y comercializáu col nome Violetto d'Albenga. El so cultivu siguió en países europeos y saltó a América, Asia y Nueva Zelanda.[4]

L'espárragu montés (espárragu trigueru) usar nel Mediterraneu como sebe pa delimitar les parceles aprovechando les sos fueyes en forma de pinchos desagradables y pa llograr les "puntes d'espárragu" como alimentu. Les plantes amburen con facilidá, inclusive en dómines d'agües, y los llabradores suelen quemar o intencionadamente pa provocar la salida de nuevos biltos.

Gastronomía editar

 
Espárragos blancos (izquierda) y verdes (derecha).

Na so forma más simple, los biltos cocer n'agua o al vapor hasta que tán tienros y sírvense con un mueyu llixeru (como l'holandesa o la mayonesa) o con mantega dilida o con unes gotes d'aceite d'oliva y quesu parmesano arralláu. Un refinamientu ye arreyar los biltos en fexes y preparar de pies, de forma que la parte inferior de los tarmos fiérvese, ente que les más tienres yemes fáense al vapor. Les olles altu y cilíndricu pa cocinar espárragos tienen bases furaes y salientes pa suxetar, de forma que esti procesu seya lo más simple posible. En delles ocasiones comercialícense como espárragos en conserva anubiertos nun líquidu de cobertoria.

A diferencia de les mayoría de les verdures, nes que les más pequeñes y delgaes son más tienres, los tarmos gruesos d'espárragos tienen mayor volume tienro en proporción a la so piel. Cuando los espárragos lleven demasiáu tiempu nel mercáu, los estremos cortaos ensugaríense y vueltu llixeramente cóncavos. Los meyores espárragos son los que se recueyen y llimpien mientres se pon l'agua a ferver. Los cocineros meticulosos rallen los tarmos d'espárragu con un pulgador de verdures, evitando les yemes, y esfrecer n'agua xelada enantes de fervelos; de cutiu la piel incorporar a l'agua de cocción y retírase cuando los espárragos tán fechos, supuestamente pa evitar esleir el sabor. Los espárragos pequeños o les yemes de los grandes sirven pa cocinar sopa d'espárragos. Los restoranes cantoneses suelen sirvir espárragos revueltos con pollu, gambas o tenral. L'espárragu ye una de les poques comíes que se considera aceptable comer coles manes nun ambiente formal, magar esto ye más común n'Europa.

Propiedaes editar

 
Plantío d'espárragos.

Otru detalle dignu de mención sobre los espárragos ye que dalgunos de los sos componentes se metabolizan y escreten na orina, dándo-y un distintivu golor llixeramente desagradable. Esti golor ye provocáu por dellos productos degradaos que contienen azufre (como tioles y tioésteres). Diversos estudios demostraron non yá que cerca del 40% de les persones esaminaes exhibíen esti característicu golor, sinón tamién que non tol mundu ye capaz de golelo cuando lo produz.[5]

Por cuenta de la so forma creyóse que l'espárragu tien efeutos afrodisiacos, pero esto nunca foi demostráu.

El aminoácidu asparagina recibe'l so nome del espárragu, al ser la planta rica nesti compuestu.

Otres plantes llamaes «espárragu» editar

Munches plantes con y ensin parentescu pueden ser llamaes «espárragu» o ser «usaes como espárragu» cuando se comen los sos biltos. N'especial, los biltos d'una planta lejanamente rellacionada, Ornithogalum pyrenaicum pueden ser llamaos «espárragos prusios».

Taxonomía editar

Asparagus officinalis describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 313. 1753.[6]

Etimoloxía

Asparagus: nome xenéricu que provién del griegu: "a" como partícula negativa y "speirs" como grana; referir a la forma na que puede multiplicase la planta, per vía vexetativa.

officinalis: epítetu llatín que significa "vendida en herbarios, melecinal".[7]

Variedaes aceptaes
 
Grana d'esparraguera
Sinonimia
  • Asparagus polyphyllus Steven[9][10]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: espárragu
  2. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: esparraguera
  3. Guía de les Plantes Monteses Comestibles y Tóxiques. Couplan, F. & Styner, Y. Editorial Lynx. 2006.
  4. La 'desapaición' del espárragu blancu español
  5. «You should know, you're a medic: Why does urine smell odd after eating asparagus?» (inglés). Consultáu'l 1 de setiembre de 2008.
  6. «Asparagus officinalis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 27 d'agostu de 2013.
  7. N'Epítetos Botánicos
  8. «Asparagus officinalis». Real Xardín Botánicu de Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultáu'l 22 d'avientu de 2009.
  9. Asparagus officinalis en PlantList
  10. «Asparagus officinalis». World Checklist of Selected Plant Families. Consultáu'l 27 d'agostu de 2013.

Bibliografía editar

  1. CONABIO. 2009. Catálogo taxonómico de especies de México. 1. In Capital Nat. Méxicu. CONABIO, Mexico City.
  2. Flora of China Editorial Committee. 2000. Flora of China (Flagellariaceae through Marantaceae). 24: 1–431. In C. Y. Wu, P. H. Raven & D. Y. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  3. Flora of North America Editorial Committee, e. 2002. Magnoliophyta: Liliidae: Liliales and Orchidales. Fl. N. Amer. 26: i–xxvi, 1–723.
  4. Grayum, M. H. 2003. Asparagaceae. 92(2): 294–295. In B. E. Hammel, M. H. Grayum, C. Herrera & N. Zamora Villalobos (eds.) Man. Pl. Costa Rica. Missouri Botanical Garden, St. Louis.
  5. Idárraga-Piedrahita, A., R. D. C. Ortiz, R. Callejas Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universidá d'Antioquia, Medellín.
  6. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.
  7. Stevens, W. D., C. Ulloa Ulloa, A. Pool & O. M. Montiel Jarquín. 2001. Flora de Nicaragua. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 85: i–xlii,.

Enllaces esternos editar