Lusitania[1][2] ye'l nome d'una provincia romana nel oeste de la Península Ibérica. En dómina Republicana, dende'l sieglu II e. C., el so territoriu formaba parte de la provincia Hispania Ulterior. El so territoriu ocupaba la mayor parte de l'actual Portugal al sur del Duero y una zona d'España, fundamentalmente Estremadura y la provincia de Salamanca. La so capital foi la ciudá d'Augusta Emerita, na actualidá Mérida.

[[lusitanos (es) Traducir|←]] [[lusitanos (es)
Lusitania
(de 27 a 409)
Alanos
provincia romana
Alministración
Rexón histórica[[Hispania|{{{2}}}
Capital Augusta Emerita (es) Traducir
Xeografía
Coordenaes 38°46′08″N 7°13′05″W / 38.7689°N 7.2181°O / 38.7689; -7.2181
Llendaba con Bética y Tarraconense
Cambiar los datos en Wikidata

Historia editar

Oríxenes y Altu Imperiu editar

Baxu Augusto, en 27 e. C., creóse la provincia d'esti nome como provincia imperial, dirixida por un legáu del emperador de rangu pretorio, que s'estendía en principiu dende'l Guadiana hasta'l Cantábricu, yá que mientres les guerres cántabres los territorios de galaicos, ástures y cántabros fueron anexonaos a ella. El primer legáu foi Publio Carisio ente 26 e.C. y 22 e.C.

 
Denariu emitíu en Mérida por Publio Carisio, primer legáu de la Lusitania so Augusto.

En 17 e. C., Augusto volvió reorganizar les provincies hispanes, y les llendes de la Lusitania afitar nel territoriu entendíu ente'l Duero y el Guadiana, con capital en Augusta Emerita (actual Mérida), incluyendo aproximao lo que güei ye Estremadura, Portugal (salvo la rexón ente'l Miño y el Duero), casi tola provincia de Salamanca, parte de la provincia de Zamora, el territoriu occidental de la provincia d'Ávila (incluyendo la so capital) y l'occidente de la provincia de Toledo (hasta zona de Talavera de la Reina, les llamaes Antigües Tierres de Talavera ).

La so frontera cola provincia senatorial Bética siguía zones circundantes al Anas (Guadiana) y dixebraba la Lusitania de la rexón bética denominada Beturia nes fontes clásiques (territoriu ente'l Guadiana y el Guadalquivir). La Beturia taba estremada en céltica y en Túrdula.

Les llendes cola provincia imperial Tarraconensis empezaben nel cursu baxu del Duero, siguíen pol cursu del Tormes y les estribaciones septentrionales del Sistema Central, p'algamar la divisoria ente les sierres de Gredos y Guadarrama y baxar poles estribaciones meridionales del Sistema Central buscando la Sierra de Guadalupe y el Guadiana.

Tomó'l so nome de los lusitanos (en llatín: lusitani), fieros guerreros qu'opunxeron una fuerte resistencia a la penetración romana (sieglu II e. C.), hasta'l puntu de ser una de les rexones ibériques que mientres más tiempu lluchó contra la invasión. Nel so territoriu tamién s'incluyíen otros trés pueblos, los vettones, los túrdulos veteres y los célticos de la Beturia.

Crisis del sieglu III y el Baxu Imperiu editar

 
Ponte romana sobre la rivera de Eljas vistu dende'l llau portugués, mirando al llau español, edificáu en dómina de Traxanu.

Les llendes de la provincia siguieron estables a lo llargo de tol sieglu III, y la provincia solo viose afeutada pola represión de Septimio Severu contra los notables de les ciudaes, particularmente de Augusta Emerita, que se declararen partidarios del so rival Clodio Albín ente los años 193 y 197.

A finales del sieglu III, cuando Diocleciano convertir n'emperador y creó'l sistema de la Tetrarquía, dio en reorganizar les provincies del Imperiu. Asina, en 298 la provincia Lusitania, que les sos llendes caltuviéronse iguales a lo que tenía na etapa anterior, foi integrada na nueva Diocesis Hispaniarum, que la so capital foi asitiada en Augusta Emerita, na que, por tanto, moraben el Praeses o gobernador de la provincia, qu'adquirió rangu consular, y el vicarius o vicariu de la diócesis.

Darréu, escontra 320, Constantín I integró la Diocesis Hispaniarum na Prefeutura del Pretorio de les Galies, permaneciendo la provincia sele mientres el restu del sieglu IV.

Natural de la provincia, foi'l xeneral Teodosio, y el so fíu l'emperador Teodosio I, que, según infórmennos les fontes calteníes, yera natural de Cauca (Coca, Segovia), lo que supón una cierta ampliación de les llendes de la provincia a cuenta de la provincia Carthaginense nun momentu indetermináu del sieglu IV.

Final de la provincia editar

 
Mosaicu de la Villa Romana d'Olivares del Centenu en Milaneses (Cáceres, España) fechu nel sieglu IV, y qu'amuesa la implantación del modelu villa nos estremos de la provincia Lusitania.

Tres la invasión de los bárbaros de 409, la Lusitania, xunto cola Baetica, foi ocupada polos vándalos asdingos y los alanos, y cuando estos, primíos polos visigodos, qu'actuaben como foederati del Imperiu, abandonaron Hispania en 429, foi ocupada polos suevos dende les sos bases na Gallaecia, hasta que los visigodos a mediaos del sieglu V facer col control de Hispania.Sicasí, parte de l'antigua Lusitania, permaneció en manes de los suevos hasta dómina de Leovigildo.

Nel nuevu reinu visigodu de Toledo, la Lusitania caltúvose como una de les sos provincies, recibiendo un nutríu contingente de población xermana en delles de les sos ciudaes, como Augusta Emerita.

Al derrumbar el reinu visigodu en 711, el territoriu foi fácilmente ocupáu polos invasores musulmanes, anque Augusta Emerita aguantó mientres dalgún tiempu y llogró por ello unes condiciones de rindición honroses. Tres la llegada de los musulmanes, Lusitania pasó a denominase Cora de Mérida hasta la cayida del Califatu de Córdoba siendo Mérida la so capital. El final del ciclu lusitanu acabó con reconquistar, el Condáu Portucalense, contorna de Porto, estender al sur, quedándose cola parte occidental de Lusitania y la parte oriental de lusitania, Estremadura y parte de la provincia de Salamanca, pasó a manes del reinu de Llión.

Divisiones alministratives de les provincia editar

 
La provincia romana de Lusitania
 
Inscripción funeraria procedente de Augusta Emerita, capital de la Lusitania, na qu'apaez una semeya de Lucio Antestio Persico, duoviro de la colonia y pontífiz perpetuu'l sieglu II.

La provincia foi estremada ente l'imperiu d'Augusto y el de Claudio en trés conventus iuridicus pa la correuta alministración de xusticia, que realizaben dos talos legati iuridici nomaos pol emperador, anque dependientes del gobernador provincial. Estos conventos yeren:

  • Conventus Emeritensis, con capital en Augusta Emerita (Mérida, España)
  • Conventus Scalabitanus, con capital en Scalabis Iulia (Santarem, Portugal)
  • Conventus Pacensis, con capital en Pax Iulia (Beja, Portugal)

Poblaciones y víes de comunicación editar

La provincia Lusitania taba densamente poblada y romanizada, especialmente al sur del sistema Central, especialmente al sur del Tajo, polo que nella esistieron numberoses comunidaes, tal que nos informen los geográfos Estrabón, Pomponio Mela, Pliniu'l Vieyu)[3] y Ptolomeo ente los sieglos I e. C. y II d. C., munches d'elles promocionaes al estatutu de Colonia o Conceyu ente César, Augusto y los Flavios. Destaquen, ente otres:

 
La ponte d'Alcántara sobre'l Ríu Tajo, construyíu pol arquiteutu Lacer so Traxanu.

La provincia taba vertebrada de Norte a Sur en suparte más oriental pola Vía de la Plata, importante conxuntu de calzaes que dexaben viaxar dende la capital provincial, Augusta Emerita, hasta la capital del Noroeste de la provincia Tarraconensis, Asturica Augusta; sobre esta calzada llevantaben munches de les más importantes poblaciones de la provincia.

Otra calzada, construyida en dómina de Traxanu, comunicaba la vía de la Plata con Olissippo al traviés del famosu Ponte d'Alcántara sobre'l ríu Tajo y de la Ponte de Segura sobre'l ríu Erjas, en direición escontra la Civitas Egitandiorum.

Bibliografía editar

Notes editar

 
Decumanus maximus del conceyu Cáparra, parte de la calzada romana Vía de la Plata, que traviesa l'Arcu tetrápilo de Cápara, llevantáu por cuenta de Marcus Fidius Macer.
  1. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: lusitanu, -a, -o
  2. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: lusitánicu, -a, -o
  3. Naturalis Historia. IV, 117-118: Universa provincia dividitur in conventus trés, Emeritensem, Pacensem, Scalabitanum, tota populorum XLV, in quibus coloniae sunt quinque, municipium civium Romanorum, Latii antiqui III, stipendiaria XXXVI. coloniae Augusta Emerita, Anae fluvio adposita, Metellinensis, Pacensis, Norbensis Caesarina cognomine; contributa sunt in eam Capa Servilia, Capa Caecilia. quinta est Scalabis quae Praesidium Iulium vocatur. municipium civium Romanorum Olisipo, Felicites Iulia cognominatum. oppida veteris Latii Ebora, quod item Liberalitas Iulia, et Myrtilis ac Salacia, quae diximus. stipendiariorum quos nomara non pigeat, praeter iam dictos in Baeticae cognominibus, Augustobrigenses, Aeminienses, Aranditani, Arabricenses, Balsenses, Caesarobrigenses, Caperenses, Caurienses, Colarni, Cibilitani, Concordienses, Elbocori, Interannienses, Lancienses, Mirobrigenses qui Celtici cognominantur, Medubrigenses qui Plumbari, Ocelenses, Turduli qui Bardili et Tapori.

Ver tamién editar

Enllaces esternos editar