Llingües galoitalianes

Les llingües galoitalianes (dacuando denominaes colectivamente "italianu" del norte) entienden falar romances del norte d'Italia, más esautamente les fales asitiaes al norte de la llinia Massa-Senigallia, sacante les llingües retorromániques d'Italia (friulanu, ladín) que son parte d'otru grupu romance.

Llingües galoitalianes
Distribución xeográfica S. de los Alpes, llanura padana
Países Bandera de Mónacu Mónacu#iu
 Suiza
Bandera d'Italia Italia
Bandera de San Marín San Marín
Bandera d'Eslovenia Eslovenia
Bandera de Croacia Croacia
Falantes ~15 millones
Filiación xenética

Indoeuropéu
  Itálicu
    Romance

      Galu-italianu
Subdivisiones Emiliano-Romañolo
Ligur
Lombardu
Piamontés
VénetuIdioma emiliano-romañol, Llingües xudeo-italianes, Llingua ligur, Galoitalianu de Sicilia, galo-itálico de Basilicata (es) Traducir, Gallo-Piceno (en) Traducir y Piedmontese–Lombard (en) Traducir
Códigu Glottolog gall1279


Grupo llingüísticos d'Italia, les variantes galoitalianes (tonos verdes) falar nel norte.

Ver tamién
Idioma - Families - Clasificación de llingües
[editar datos en Wikidata]

Aspeutos históricos, sociales y culturales editar

Distribución xeográfica editar

El dominiu llingüísticu, conxuntu de les llingües galoitalianes, estender pel norte d'Italia y coincide en gran midida cola Padania. Más esautamente les llingües galoitalianes entienden les variedaes romániques autóctones de la mayor parte d'El Piamonte, Liguria, Lombardía, Trentín y Vénetu (nun tán incluyíes: el Valle d'Aosta, onde históricamente se faló francoprovenzal, l'Alto Adigio onde se fala alemán, nin Friuli-Venecia Julia, onde predomina'l retorrománicu). El sur de Suiza históricamente tuvo apoderáu por variedaes de lombardu.

La llende meridional, ente les llingües galoitalianes y les llingües italianes centromeridionales correspuende a la llinia La Spezia-Rimini, o con más precisión xeográfica, la llinia Massa-Senigallia. El grupu galoitálico al norte d'esta llinia ye al empar dixebráu d'otros grupos romances del Nordeste (retorrománicu).

Amás esisten unos enclaves galoitalianos nel sur d'Italia: dos en Basilicata y les variedaes galosículas en cuatro árees en Sicilia.

Historia editar

Nos estaos italianos primeramente esistentes a la unifación d'Italia, les llingües coloquiales usaes pola xente común yeren de variedá galoitaliana. L'italianu lliterariu d'orixe toscanu yera entendíu por poca xente hacia 1860, envaloróse que namái'l 2,5% entendía bien l'italianu lliterariu estándar. L'adopción del italianu lliterariu como llingua oficial de la Italia unificada, la escolarización en dicha llingua dende'l sieglu XX y la migración dende'l sur d'italianos que nun falaben llingües galoitalianes movieron del usu públicu les variedaes rexonales en favor del italianu estándar. Anque en Italia noroccidental hacia 1985 casi la metá de los italianos siguía usando nel llar familiar la variedá rexonal puramente. Nel Vénetu'l porcentaxe d'usu envalorar na mesma dómina cimera al 70%.

Galoitaliano en Sicilia editar

En Sicilia esisten dellos enclaves de llingües galoitalianes nel centru y este de la isla. Estos enclaves son la resultancia de la imigración dende'l norte d'Italia mientres les décades que siguieon a la invasión normanda de Sicilia (ente 1080 y 1120). Los falantes d'estes llingües históricamente fueron denominaos como "lombardos de Sicilia". Dáu'l gran ralu de tiempu y la influyencia del idioma sicilianu la llingua difier notablemente del lombardu orixinal del norte. Les principales llocalidaes onde inda güei se caltienen les variedaes galoitalianes son: Piazza Armerina, Aidone, Sperlinga, San Fratello, Nicosia y Novara di Sicilia. N'otros enclaves de la provincia de Catania onde esistieron importantes comunidaes lombardes la llingua nun se caltuvo. La llingua de San Fratello paez tener orixinalmente más elementos del francu provenzal, que del lombardu puramente dichu.

=== "Italianu" del norte Dalgunos autores usaron el términu "Italianu del norte" (y tamién "italianu" septentrional, padano o cisalpino) pa referise a les llingües galoitalianes. Sicasí, esti nome emprestar a muncho tracamundiu yá que suxure que l'italianu del norte ye una mera variación dialeutal menor del italianu estándar. Peor entá ye que la espresión "italianu" del norte usó amás pa conceutos distintos y mútuamente escluyentes:


Clasificación editar

 
Árees d'escurrimientu de /y/ procedente de Ū llatina.

Les llingües o variedaes que constitúin en grupu galoitaliano son:

Dellos autores consideren que'l vénetu y el istrianu constitúien grupus amás de los demás una y bones nun comparten dalgunes de les isogloses más bultables de les llingües galoitalianes como la esistencia de vocales anteriores arrondaes [y] o [œ], presentes en ligur, piamontés y lombardu. Anque sí comparten les otres isogloses.

Carauterístiques comunes editar

En munchos aspeutos fonéticos les llingües galoitalianes comparten los desarrollos col francés, l'occitanu o'l catalán en puntos nos qu'estos difieren del italianu estándar. Sicasí, eso tampoco significa que les llingües galoitalianes tán más cerca en tolos aspeutos de les llingües galorromances o occitanorromances que del italianu estándar (idioma toscanu) y les llingües italianes centromeridionales.

Fonoloxía editar

La llinia La Spezia-Rimini na so parte occidental (La Spezia) arrexunta un conxuntu de siquier siete isogloses importantes qu'estremen a les llingües galoitalianes y al italianu del Norte del toscanu. Na so parte oriental les isogloses dixébrense un pocu, siendo la isoglosa más septentrional la que pasa más cerca de Rimini. Al norte d'esta isoglosa tiénense les siguientes carauterístiques relevantes:

  • Vocales:
    • Esistencia de redondeamiento vocálicu (vocali turbate) nel sector noroccidental: lat. MŪRU(M) 'muriu' > piamontés de Turín /myr/.
    • Apócope, na mayor parte de les llingües galoitalianes perdiéronse les átones finales de /-a/ (dacuando delles /-i/ tamién se caltienen). Exemplos el lombardu tien òm 'home' (llatín HŎM<o>Ō</o>), nef nieve' (lat. NĔV<o>Y</o>), füm 'fumu' (lat. FŪM<o>O</o>), fil 'filo' (lat. FĪL<o>O</o>), röda 'rueda' (lat. RŎT<o>A</o>) (frente a los equivalentes n'italianu uomo, nieve, fumo, filu, ruota que caltienen siempres la vocal final llatina). En ligur, sicasí, caltiénense delles vocales finales (sacante tres -n) como s'aprecia nos exemplos ramu, rami; lüme, lümi "ramu, ramos; lluz, lluces" (llatín RAMU, RAMI; LŪMĔN, LŪMĬNES</o>; italianu ramu, rami; lume, lumi), ente que pa les pallabres en -n el ligur tien can, chen /kaŋ, keŋ/ 'perru, perros' (frente al italianu cane, cani).
    • Síncopa o enclín a la cayida de vocales pretóniques: DENAR(I)O 'dineru' > piamontés de Turín /dne/ (toscanu denaro).
    • La Metafonía ye bien común y afecta a les vocales abiertes tóniques è /ɛ/ y ò /ɔ/ cuando van siguíes de /i/ (dacuando tamién /o/). Esti cambéu fonéticu antecedió a la cayida de vocales finales polo que los sos efeutos persisten entá dempués de sumir les vocales finales. Esto lleva a los desarrollos ie y uo qu'en munchos dialeutos va más lloñe llegando a los monoptongos i y ö /ø/. Esta diptongación ye distinta de la qu'esiste n'italianu estándar (que se produz tantu en sílabes abiertes como en zarraes). Asina en lombardu tiense quest 'esto' (italianu questo) pero sicasí quist 'estos' (italianu questi).
  • Consonantes:
    • Lenición de les consonantes oclusives sordes intervocáliques. Esta lenición puede ser una sonorazación como en FRATĔLLU > lombardu /fraˈdɛl/, > piamontés /ˈfrɛl/ (toscanu/italianu estándar fratello / francés frère) o una espirantización CAPĬLLU > piamontés /kaˈvɛj/ (italianu capello / catalán cabell).
    • Palatalización del grupu consonánticu -CT-: LĂCTE 'lleche' > Piamontés de Turín /lajt/, > Lombardu /laʧ/.
    • Desgeminación consonántica: *TUCCA 'suco, mueyu' > Vénetu /tɔʧo/.
    • Palatalización en grau diversu, según les rexones, de la A tónica llatina, como en CAVĀRE > piamontés de Turín /gaˈvɛ/ (esa traza tamién se presenta en francés estándar CAPRA > /čɛˈvɾ/).

El siguiente cuadru presenta dalgunes de les carauterístiques típiques qu'estremes les variedaes romances al norte y al sur de dicha llinia:

LLATÍN NŎCTE(M) LĂCTE(M) FĂCTU(M) CĂNE(M) HŎMINE(M) LUPU(M)
Galoitaliano Lombardu nɔʧ laʧ faʧ ca ɔm luf
Ligur lajt /
loet(y)
fajt can ommo
Emiliano nɔt lat fat can ɔmen lauv
Piamontés neuit lajt fajt can ɔmo luv
Vénetu note late fato can ɔmo lupo
Llinia La Spezia-Rimini
Italorromance
centromeridional
Toscanu nɔtte latte fatto cane uomo lupo
Napoletano nottə lattə fattə ɔmmə
Sicilianu nɔtti latti fattu cani omu lupu

Nes vocales rexistren los siguientes cambeos:

  • o /o/ tiende a camudar a ü /y/, como asocede en francés, asina en lombardu tiense füm (n'italianu fumo 'fumu') y en ligur lüme, piamontés lüm (italianu lume 'lluz'). En delles rexones, como n'El Piamonte meridional, esto foi un pasu más allá y /o/ dio llugar a /i/, por casu fis (italianu fuso), lim (italianu lume 'lluz'). En delles rexones montascoses d'El Piamonte, sicasí (e.g. Canavese, Biellese, Ossolano), esti cambéu nun se da ante una /a/ final, dando llugar a un masculín crü (italian crudu 'crudu') pero en femenín cru(v)a (italian cruda).
  • La vocal zarrada tónica é /y/ y dacuando ó /o/, cuando apaecen en sílabes abiertes (siguida por una sílaba con ataque simple) frecuentemente diptonga en /ei/ y /ou/, como en francés antiguu; e.g. piamontés beive (italianu bere < *bévere 'beber'), teila (italianu tela 'tela'), meis (italianu mese 'mes'). En delles variantes de piamontés /ei/ da llugar inclusive a /ɛ/ o /i/, e.g. tèla /tɛla/ < *teila (italianu tela 'tela'), sira (italianu sera 'tarde [alredor de la puesta de sol]'), los mios (italianu mese 'mes').

El sistema vocálicu de munches llingües galoitalianes ye heptavocálico pero distintu del esistente en protorromance. Por casu el piamontés occidental y en particular el turinés tienen un sistema qu'inclúi vocales semi-abiertes anteriores arrondaes (œ).

Llatín Ī Ĭ Ē Ĕ Ā Ă Ŏ Ō Ŭ Ū
Protorromance i y ɛ a ɔ o o
Turinés i ɛj y |

colspan="2" style="font-size:larger;"| a || style="font-size:larger;"| œ

o y


Artículu definíu editar

Los dialeutos galoitalianos (sacante'l ligur) tienen artículos definíos en masculín singular derivaos de les formes llatines en IL-, como el, ël, al, il, ul ente que nos dialeutos ligures atópense les formes lu, ru, o. Nel artículu maculino plural tiénense formes lu y i siendo esta postrera la más estendida. Nel artículu femenín tiense la casi universalmente (en delles árees d'El Piamonte oriental y meridional, Emilia occidental y Lombardía occidental tiense la forma a). Pal artículu femenín plural tiense -y (pero tamién en ciertes árees li, i).

Comparanza léxica editar

Los numberales en distintes variedaes galoitalianes son:[9]

GLOSA Ligur Piamontés Lombardu Romañol Vénetu
'1' yŋ / yna jyŋ / jyna vyŋ / vɶna oŋ / ona oŋ / una
'2' dui / duːy dui / duɛ dyː / dɔ duː / dʌo due / dɔ
'3' trei / trɛː trei / trɛ triː / trɛ triː / trai tri / trɛ
'4' kwatru kwɒtr kwater kwaːter kwatro
'5' siŋkwe ʦiŋk ʦiŋk θyŋk(w) siŋkwe
'6' seːi seːʒ seːs siː sie
'7' sɛte sɛt sɛt sɛːt sɛte
'8' øel to øːt vɔt ɔːt ɔto
'9' nøːve nøv nɶf nonːv nove
'10' deːʒy deːʒ deːs diːz dieze

Los numberales '1', '2' y '3' estremen ente formes de masculín y femenín.

Comparanza de testu editar

El siguiente cuadru la mesma oración en distintes llingües romances:

Grupu Llingua Frase Territoriu
- Llatín CLAUDIT SEMPER FENESTRAM ANTEQUAM CĒNET
Italorromances Italianu (toscanu clásicu) (Ella) chiude sempre la finestra prima di cenara.
Toscanu (toscanu modernu) Lei la 'hiude sempre la finestra pria di'ccenà.
Galoitálico Piamontés Chila a sara sempe la fnestra dnans ëd fé ensin-a/siné. El Piamonte: Provincies de Turín, Cuneo, Asti, Vercelli, Biella, Alessandria (en parte)
Ligur (inclusive'l monegascu y el roiasco) Lê a særa sénpre o barcón primma de çenâ. Liguria: dende Ventimiglia hasta La Spezia; enclaves: Mónacu, Bonifacio en Córcega, islles de San Pietro y Sant'Antioco en Cerdeña); roiasco (inclusive'l brigasco), el fale del altu Roa, de transición escontra l'occitanu
Ligur tabarquino Lé a sère fissu o barcun primma de çenò.
Lombardu occidental, [1] (en it.) (Llei) la sara semper la so la fenèstra primma de sena. Lombardía: Milán, Lodi, rexón del Llagu Maggiore, provincies piamonteses de Novara y Verbania; el sur de Suiza, Tesinu; Pavía (con delles caracterícas del emiliano); Cremona (con delles carauterístiques orientales).
Lombardu oriental, [2] (en it.) (Lé) la sèra sèmper sö la finèstra prima de senà. Bérgamo, Brescia y Crema (ex República de Venecia); Mantua (con carauterístiques mistes)
Emiliano-romañolo, Emiliano [3], boloñés (Lî) la sèra sänper la fnèstra prémma ed dsnèr. Emilia-Romaña: Emilia: Piacenza, Parma, Reggio Emilia, Módena, Boloña
Emiliano-romañolo, Romañolo [4]), fanés (Fano, norte de les Marche) Lìa chìud sèmpr la fnestra prema'de cnè. Emilia-Romaña:Romaña, San Marín, norte de les Marche
venecianu Ła sàra/sèra senpre el balcón vanti senàr/dixnàr. Venecia, Padua, Verona, Trento
Retorromance Ladin nonés (Val di Non, Trento) (Ela) la sera semper la fenestra inant zenar.
Romanche Ella clauda/sèrra adina la fanestra avant ch'ella tschainia.
Friulanu Jê y siere simpri il barcon prin di cenâ.
Istriota Istriota Gila insiera senpro lo balcon preîma da senà. Costa sur d'Istria, (Rovèigno, it.: Rovigno; cr.: Rovinj), en Croacia.
Occitanorromance Occitanu (Ela) barra totjorn/sempre la fenèstra abans de sopar. Occitania: Mitad sur de Francia, franxa occidetal del norte d'Italia, Valle d'Arán, enclaves diversos n'Italia meridional.
Catalán (Ella) tanca/barra sempre la finestra abans de sopar. Rosellón, Cataluña, Valencia, Baleares, La franxa, El Carche y L'Alguer
Iberorromance Castellán (Ella) cierra siempres la ventana antes de cenar.

La clasificación del istriota ye difícil y revesosa. Considérase xeneralmente un tipu particular de venecianu, un dialeutu distintu del venecianu o, a lo último un idioma entemediu ente'l venecianu y el dálmata.

Según Pierre Bec,[10] nel pasáu, tuvo d'esistir dalgún tipu d'unidá diacrónica ente ente'l italianu del Norte y el grupu retorrománicu: romanche en Suiza y ladín y friulanu n'Italia. Esti llazu estrecho y evidente foi investigáu en mayor fondura pol yá citáu llingüista australianu Geoffrey Hull, llevándolo a la conclusión apuntada enantes (definición 2).[11]

Ver tamién editar

Referencies editar

  1. Schmid, Heinrich (1956) Über Randgebiete und Sprachgrenzen", Voz Romanica, XV, páxs. 79-80
  2. Schorta, Andrea (1959) "Il rumantsch - grischun sco favella neollatina", Annalas da la Società Retorumantscha, LXXII, pp 44-63).
  3. Hull, Geoffrey (1989) Polyglot Italy:Languages, Dialects, Peoples, CIS Educational, Melbourne
  4. Hull, Geoffrey (1982) The linguistic unity of Northern Italy and Rhaetia, tesis doctoral, University of Sydney.
  5. Pellegrini, Gian Battista (1975) “I cinque sistemi dell'italoromanzo”, Saggi di linguistica italiana (Turin: Boringhieri), páxs. 55-87
  6. Allières, Jacques (2001), Manuel de linguistique romane, coll. Bibliothèque de grammaire et de linguistique, París: Honoré Champion
  7. Rohlfs, Gerhard (1937) La struttura linguistica dell'Italia, Leipzig: s.n.
  8. Rohlfs, Gerhard 1966-69 Grammatica storica della lingua italiana y dei suoi dialetti. (3 vol: Fonetica. Morfologia. Sintassi y formazione delle Parole), Einaudi, Torino.
  9. Indo-european numerals (Eugene Chan)
  10. Bec, Pierre (collab. Octave NANDRIS, Žarko MULJAČIĆ) (1970-71), Manuel pratique de philologie romane, Paris: Picard, 2 vol, vol 2, p.316
  11. Hull, Geoffrey. The Linguistic Unity of Northern Italy and Rhaetia: Historical Grammar of the Padanian Language. 2 vols. Sydney: Beta Crucis, 2017.

Bibliografía editar

  • C. Grassi, A. A. Sobrero, T. Telmon. Fondamenti di dialettologia italiana, Roma-Bari, Editori Laterza, 1997, ISBN 88-420-5131-4.
  • L. Renzi. Nuova introduzione alla filologia romanza. Bologna, Il Mulino. Pagg. 504. ISBN 88-15-04340-3.